diumenge, 12 de novembre de 2017

Sud de Xina_24. Rongjiang. Sanbao. Guizou.

Continuant amb la visita de poblats de l’ètnia Dong arribem a Rongjiang. Aquesta és la regió de la Xina on hi ha una major quantitat de població de l’ètnia Dong.

A pocs quilòmetres d’aquesta ciutat hi ha un conjunt de pobles als que es coneix amb el nom de Sanbao, tot i que en origen eren tres pobles. 

Segons la llegenda, en el passat en aquest comptat hi havia un llac que s’alimentava de les aigües de tres rius, en els que hi vivia un drac en cadascun d’ells. Molt sovint aquests dracs es reunien en el llac per jugar. Un any hi va haver uns monsons tempestuosos, amb molts trons i molta pluja. Les aigües dels rius van pujar de nivell i els trons ressonaven amb força en les muntanyes. Els tres dracs es van espantar molt i van fugir nedant cap al mar del sud de la Xina. Abans de marxar van deixar tres tresors. 

Quan els ancestres dels Dong van arribar aquí van trobar els tres tresors i en cadascun dels llocs on els van trobar hi van construir un poble, ja que els hi va semblar senyal de bon auguri. Aquests tres pobles se’ls va anomenar en conjunt, Sanbao que en xinès vol dir Els Tres Tresors. Em sembla que un dels pobles és Chejiang però la informació que trobo és una mica confosa. 

Aquests pobles es troben a la riba del riu Duliu. Hi ha un passeig flanquejat per banians (ficus de bengala o figures de bengala), uns arbres que tenen més de 300 anys d’antiguitat. La majoria d’aquests arbres es va plantar durant la dinastia Qing i actualment les seves branques estan entrellaçades així com les arrels. Formen el que es coneix com el carrer de les flors. Queden uns 30 arbres que poden fer uns 20 metres d’alçada.

Al final d’aquest passeig ombrívol hi ha una escultura d’una parella Zhu Feng i Lang Mei, que són els equivalents a Romeu i Julieta del folklore Dong. 

Una de les característiques d’aquest conglomerat de pobles són les torres del tambor. Aquestes torres simbolitzen prosperitat i bona sort i són un símbol distintiu de l’ètnia Dong. Serveixen de punt de reunió i lloc d’esbarjo de la població. 

Aquí també tinc una mica d’embolic. He llegit que hi havia una torre del tambor, la de Chezhai que es va construir durant la dinastia Qing en el 1877 i va sobreviure 130 anys en peu, tot i que s’havia construït sense emprar claus o subjeccions. Aquesta torre tenia 15 metres d’alçada. Inicialment era una estructura de fusta en estil típic Dong, però en les posteriors restauracions va incorporar característiques de l’arquitectura Han. 

La que es coneix com la torre del tambor de Sanbao es va construir l’any 2001 i té 36 metres d’alçada, i 21 pisos. És la més gran d’aquestes torres i està inscrita en el llibre dels rècords Guinness. Aquesta és la torre que jo vaig veure. 

En la superfície oberta de la base, és on es reuneix la gent, ja que s’està a l’ombra i és ventilat. Tot al voltant hi ha pintures que narren la historia i el folklore d’aquesta ètnia. Em sembla que aquí és on hi havia la primera torre del tambor, que s’anomenava Chezhai i quan aquesta va desaparèixer es va construir l’altra, la Sanbao, potser aprofitant algunes coses de l’antiga. 

És una estructura en fusta impressionant. Quan vam arribar hi havia algunes dones aprofitant l’ombra, de tertúlia. I poc després va arribar un grup d’unes vint persones, tots amb samarreta groga. Ens van explicar que havien sigut companys d’estudis i havien organitzat aquesta trobada, no recordo si la feien cada any o feia molt que no es veien. Estaven molt animats i alguns tenien moltes ganes de parlar. 

Una de les divinitats més importants dels Dong és la deessa Shasui o Sama. És la deessa mare. Se la considera tan bella com el fènix i tant valenta com una lleona protegint a les seves cries. Diuen que els Dong han agafat les característiques d’aquesta divinitat de cordialitat i romanticisme, i de coratge enfront les adversitats. 

Hi ha diverses teories sobre el culte a aquesta deessa. Hi ha autors que diuen que és una reminiscència de quan la societat Dong era matriarcal. Altres consideren que és la divinització d’una heroïna local del segle X, anomenada Xingni. Tots els pobles Dong tenen un temple dedicat a aquesta deessa i l’entrada està prohibida als estrangers. En aquests temples no hi ha una estàtua d’aquesta divinitat sinó una mena de para-sol mig plegat que és el seu símbol. 

Una de les tribus dels Dong, els Jitang, a més de a ShaSui també veneren a una altra dona, l’ancestre d’aquesta tribu, set generacions de dones enrere, que va morir defensant la seva terra natal. Per això aquesta tribu també fan cerimònies amb sacrificis per venerar aquesta avantpassada i en general als seus ancestres. 

Els Dong, visquin on visquin, construeixen un altar del sacrifici dedicat a aquesta deessa que generalment està prop de la torre del tambor. L’anomenen el altar Sa. És circular i té una alçada d’un metre i 3 metres de diàmetre. Aquest altar és la zona més sagrada dels pobles Dong. Només es pot accedir a la zona de l’altar quan hi ha cerimònies sacrificials. 

De cerimònies sacrificials se’n fan unes quantes al llarg de l’any i hi participa tota la població. Es fan per motius diversos: pel nou any, per la collita, pels que marxen en viatge, per celebracions familiars, quan hi ha perill d’atacs d’enemics, abans d’una guerra...

Les cases dong són de fusta. Aquesta gent es dedica a l’agricultura i a la fabricació de teixits. Un dels cultius més estès és el de l’arròs. Fan tres collites l’any. Un dels menjars típics és el peix; cada família té la seva pròpia recepta per cuinar-lo. 

En algunes parets del poble hi ha dibuixos en el que es mostren normes bàsiques de convivència i de bones maneres, com per exemple el respecte als grans. 

Aquí i allà es troben productes estesos al terra o sobre una superfície llisa per que s’assequin al sol. A la plaça on hi ha una taula de ping-pong és aquest el lloc on han deixat els bitxos a assecar.

Aquí fa molta calor però també és molt humit. Plou molt i hi ha el riu a la vora. Per això per assecar el gra el posen en llocs asfaltats o superfícies seques. 

Com ja he dit aquí es dediquen a fabricar teixits i tenyir-los d’indi. Ara be, les teles tenyides tenen una lluïssor especial. Són les dones les que es dediquen a teixir, tenyir i tractar la tela. Aquest acabat brillant i que em sembla que impermeabilitza una mica l’aconsegueixen picant la tela. S’ha de fer amb molta cura i es requereix una habilitat especial ja que sinó es trenquen les fibres. Fan servir unes grans masses de fusta, i han de dur un ritme regular. No ens deixen ni provar-ho ja que podríem malmetre la tela. 

Em sembla que la dona que va inventar els telars que fan servir era d’aqui i està considerada una heroïna nacional. 

Després de visitar aquest conjunt de pobles vam anar ja cap a Rongjiang. És una ciutat sense massa encant. Després de sopar a l’hotel vaig sortir a donar una volta. En un edifici hi havia una sala gran, sense gaire mobiliari, semblant a un magatzem buit, on estaven reunits grupets de gent jugant a cartes o al mahjong, i sopant. A l’entrada hi havia algun centre floral. Segons vaig saber després era un funeral. Em va sorprendre perquè no se m’havia ni acudit. Vaig treure el cap i vaig mirar una mica i semblava una reunió d’amics.

dissabte, 11 de novembre de 2017

Sud de Xina_23: Reserva Natural de Leigonshan Datang. Guizou.

Des de Leishan vam anar cap a la reserva natural de Leigongshan, que es troba a les muntanyes del miaoling. La part més alta d’aquesta reserva es troba a gairebé 2190 metres i té una vista panoràmica sobre el miaoling.

Leigong en xinès vol dir tro, i es diu que en aquestes muntanyes i viu el deu del tro. El nom se l’hi dona perquè a l’estiu quan hi ha tempestes i trona el so ressona de forma espectacular entre les muntanyes. 

Aquí diuen que hi ha un pou un tant peculiar: no s’omple amb l’aigua de la pluja però tampoc s’asseca quan hi ha sequera. Aquest pou es va excavar en l’època de la revolta Miao contra la tirania del govern Qing que hi va haver en el 1855 i que va ser liderada per Zhang Xiumei i Yang Daliu. 

L’exercit governamental era més fort que ells i els va arraconar en aquestes muntanyes. Aquí no hi havia aigua, cosa que preocupava molt als líders rebels, Van estar buscant aigua desesperadament sense èxit. Un dia, Yang, frustrat per no trobar aigua, va donar un cop de peu amb força al terra i va brollar aquest preuat líquid! Era aigua neta i clara. M’imagino l’alegria i felicitat que devien sentir. De seguida Zhang va obrir un forat en aquell lloc i així van acabar construint el pou. 

Això els hi va permetre tenir aigua per beure i també per cultiu a la part alta de la muntanya. Això els hi va permetre resistir un temps, però finalment van ser derrotats. 

Vam fer una primera parada al poble de Datang, on viuen els Miao de la faldilla curta. Se’ls coneix amb aquest nom per les faldilles que llueixen les dones, especialment en les festes. Tenen una llargada de menys d’un pam, tot i que per fabricar-les es fan servir uns set metres de roba.

Porten aquestes faldilles tant a l’hivern com a l’estiu. A l’hivern acostumen a portar mitjons llargs i en el dia a dia, porten un davantal a sobre. L’origen de les faldilles curtes es remunta a fa uns 600 anys, durant la dinastia Ming. En aquella època les dones tenien que anar totalment cobertes, els homes no podien veure cap part del seu cos. I per algun motiu desconegut les dones d’questa ètnia es van rebel·lar a aquesta imposició. 

Tant els vestits com els guarniments que duen son de plata, amb treballs molt intricats. Diuen que son reminiscència de la dinastia Tang (618-907). 

En les festes, les dones ballen en la plaça del poble i els homes toquen el luseng, un instrument musical fet amb canyes de bambú. 

En el dia a dia es veuen poques dones amb el vestit tradicional. Les que vaig veure duien pantalons i una mena de faldilla a sobre, més llarga per darrera que per davant. 

Datang es troba a uns mil metres d’alçada. És un poble de cases de fusta, amb una arcada en l’entrada, també en fusta. Els carrers i les places empedrats, en alguns llocs el paviment sembla nou. I passejant pel poble s’arriba al que és el seu distintiu: els graners. Són construccions en fusta que estan suportats per pilons en uns bassals d’aigua. El fet de que estiguin elevats i envoltats d’aigua els protegeix del foc i de les rates i altres animals. Actualment hi ha 40 graners que tenen uns cents anys d’antiguitat. 

A uns ¾ d’hora de cotxe parem en un altre poble, Wuji. Aquí hi viu una altra branca dels Miao, se’ls coneix com els Miao dels mil ocells. Les dones porten sobre els pantalons unes faldilles brodades amb estampats diversos. La majoria porten un fulard enrotllat al cap o un barret. 

Vam dinar en aquest poble, un lloc molt senzill que no tenia ni lavabos, però ens deixaven anar al que hi havia al taller del costat. 

És una zona molt muntanyosa i està tot molt verd. A la tarda vam parar en un altre poble, aquest de l’ètnia dong. L’especialitat d’aquesta població son els teixits estampats tipus bàtik i el tint amb indi.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Sud de Xina_22: Leishan i Miaoling. Guizou

Anem cap a la regió autònoma de les ètnies Miao i Dong, que s’anomena Qiandongnan. El paisatge alterna muntanyes i arrossars. Vam arribar a Leishan cap al vespre; aquesta és una població de l‘ètnia Miao. 

És una ciutat amb avingudes amples i els edificis estan il·luminats. Les faroles de llum groguenca son peculiars ja que estan adornades amb unes banyes, les mateixes que duen brodades en els vestits tradicionals. Al peu de les faroles hi ha un tambor.

Hi ha un gran supermercat a on vam anar a comprar menjar pel dia següent que fèiem la caminada per la zona que es coneix com el Miaoling. 

Es veien forces cotxes de policia aparcats en diversos punts de la ciutat. Vam anar cap a la zona del mercat nocturn. Prop d’allà, en una plaça força gent ballant, com havíem vist ja a la província de Yunnan. Hi ha gent de totes les edats, és un ambient informal. Alguns grups ballen molt be, d’altres no tant i se’ls veu que van imitant el que fan els més experts. 

Prop de la plaça hi ha petits restaurants; l’especialitat de la majoria d’ells són vísceres diverses a la planxa. Jo vaig prendre uns fideus de verdures, que estaven bons tot i que no vaig poder evitar que tinguessin el toc picant. El peix a la planxa també estava molt gustós. El van servir amb les brases a sota per mantenir-lo calent i que s’anessin coent les verdures que l’acompanyaven. No hi faltava la menta en aquest acompanyament. 

Al dia següent ens vam dedicar a caminar per la serralada del Miaoling. Vam fer un breu trajecte de cotxe, uns 30 Km, fins a un poble on vam començar el recorregut; no recordo el nom d’aquest poble. 

Els camps d’arròs i els boscos, tot verd. Les dones porten el cabell recollit en un monyo, agafat amb una pinta de fusta i decorat amb una gran flor de color. Els carrers del poble empedrats i les cases de fusta. Algun búfal d’aigua, pel carrer i en una casa. Són animals molt preuats. 

Pels Miao els búfals d’aigua sempre han sigut molt importants ja que els ajuden en el treball del camp. Per això és habitual trobar caps de búfal amb grans banyes a l’entrada dels pobles. També els hi encanten les batalles de búfals. Hi ha gent que té búfals i els cria únicament per participar en aquestes competicions. 

Quan hi ha competició, hi ha un festival, el propietari de l’animal l’alimenta amb arròs glutinós, i si ho he entès be, a vegades se’ls hi dona una mica d’alcohol. Alguns propietaris els hi arriben a donar el menjar posant-los-hi a la boca.

Un cop vam haver donat la volta pel poble vam començar la caminada enmig d’arrossars, boscos, camps de blat de moro.... El camí estava enfangat i relliscava. Vaig patir alguna caiguda sense importància, i l’última una mica més empipadora ja que em vaig fer mal al canell, que se’m va anar inflant i em va deixar la ma inutilitzada un parell de dies. 

En un tram boscos, vam trobar abelles que ens van atacar sense pietat, ja que com més cridava la gent més agressives es tornaven. O sigui que va ser una caminada un tant incòmode. 

Per sort no plovia. El camí molt estret i frondós. Dúiem un guia de la zona que anava obrint el camí. Suposo que si durant un mes no passa ningú les herbes l’envaeixen. Pel camí vam trobar la pell d’una serp que havia fet la muda.

Una bona caminada envoltats constantment de verd i poblets dispersos aquí i allà. Havia plogut força els dies abans, pel que alguns camins no estaven practicables i s’havien de buscar vies alternatives. Ja sabia que en un punt s’havia de creuar el riu descalç pel que me n’havia endut les sandàlies d’aigua per passar de forma més confortable. 

Al final van ser un parell de cops que vam haver de descalçar-nos per continuar el camí. Una mica pesat. L’aigua fresqueta i agradable després de les hores de caminada. El fons pedregós i aigua molt neta. El més empipador era tornar-se a assecar els peus, calçar-se altre cop les botes i portar penjant les sandàlies per que s’eixuguin. Alguns passaven sense sandàlies, es pot fer si ets resistent a les pedres. Jo en això soc una mica fleuma, em costa molt caminar descalça per sobre de qualsevol pedreta per petita que sigui o arrodonida que sigui. 

Una de les pegues de caminar entre camps és que pràcticament no hi ha cap indret on seure una estona per descansar. Fins i tot per dinar el lloc era un tant restringit, en un marge i humit. 

Després d’una caminada de sis hores vam arribar a Langde. Una grata sorpresa en esperava en aquesta població: era dia de festival. 

Com ja havia comentat anteriorment dins del grup ètnic Miao hi ha molts subgrups, i fins i tot en els subgrups que tenen un mateix origen hi ha diferencies culturals i de llengua. 

Els avantpassats dels Miao durant les dinasties Qin i Han, o sigui fa uns 2000 anys, vivien a l’oest de la província de Hunan i a l’est d’aquesta província de Guizou. Però al llarg dels segles grups de població d’aquesta ètnia es van anar desplaçant a diferents regions; hi va haver migracions importants en el segle III i en el V. Per altra banda, en el segle IX van traslladar presoners Miao cap a Yunnan. Durant el segle XVI hi va haver un nou flux migratori dels Miao. 

Aquestes migracions han fet que l’ètnia Miao s’hagi dispersat molt i que en assentar-se en diferents llocs, l’efecte de l’entorn cultural i lingüístic ha fet que tinguessin evolucions diferents. 

La llengua o dialecte parlat pels diferents grups Miao és diferent, alguns fins i tot no s’estenen si parlen en la seva llengua. També les vestimentes són diferents i els festivals i costums han canviat. De la mateixa manera, el desenvolupament econòmic i educatiu tampoc es el mateix per tots els grups Miao.

En aquesta zona del Miaoling, per on hem estat caminant hi viuen els que es coneixen com els Miao de les flors. 

Les primeres societats Miao no tenien classes socials ni jerarquies. Es dedicaven a l’agricultura. Aquesta zona del sud de la Xina es considerava habitada per bàrbars. El desenvolupament va començar cap al segle III, amb l’agricultura, la producció de teixits i l’elaboració de tints a partir d’extractes naturals. També va començar l’intercanvi de productes. 

Fins al segle X es van donant canvis importants en aquesta societat. Els clans familiars comunals es transformen en pobles comunals, amb diferents sectors. 

Llegeixo que en alguns d’aquests pobles tothom té el mateix cognom. 

Més tard van començar a aparèixer organitzacions amb un cap electe que establia normes per protegir la propietat privada i controlava el seu compliment.

Aquests dirigents comunals van acabar convertint-se en senyors feudals mentre que els que es dedicaven a treballar el camp estaven al seu servei. 

Durant la dinastia Song (960-1279), la cort imperial nomena governadors a alguns Miao de la burgesia fet que validava la seva autoritat sobre la resta de població. 

El progres en l’economia dels senyors feudals va repercutir en l’arquitectura i l’artesania. Va millorar en el procés d’extracció i fusió del ferro, així com les tècniques tèxtils i de fabricació de bàtiks. 

Llegeixo que els hi agrada el sabor agre. Sembla que això esta lligat al fet de que antigament vivien a les muntanyes, en zones remotes on no tenien sal com a conservant, amb el que preparaven i adobaven el menjar per preservar-lo. Per preparar l’adob agre es deixa fermentat la sopa d’arròs o de soja durant uns dies (menys d’una setmana) en una gerra. Aquest fermentat s’afegeix al cuinar els plats, carn, verdures o peix. Però també es pot prendre com a caldo en fred, especialment a l’estiu.

Quan vam arribar a Langdé estava molt cansada. O sigui que el primer que vaig fer va ser descansar i prendre un bon refresc per recuperar forces abans de visitar el poble. Aquest poble té l’arquitectura típica dels Miao de les muntanyes. Com l’altre poble que hem vist, les cases son de fusta i de dos pisos.

Aquí trobem un pont de vent i pluja. Son ponts de fusta que permeten creuar el riu i que estan coberts per protegir del sol i la pluja i estàs ventilat sense sentir l’escalfor solar. Actualment aquests ponts tenen una estructura de formigó i només la part de sobre és de fusta. 

Aquests ponts són molt vistosos, i és punt de reunió de la gent. N’hi ha un molt nou, que és molt ampli, té bancs i és un lloc on passar l’estona. 

Com ja he dit, aquell dia al poble hi havia festa. Als turistes, uns xinesos i coreans i a nosaltres ens van fer pagar entrada per accedir al poble. A la gent d’allà els hi donen cupons si participen a la celebració; amb aquests cupons després tenen descomptes en algunes coses. 

El poble està al vesant de la muntanya, amb el riu a baix; crec que és el riu bala. Hi ha escales de pedra i carrers també pavimentats en pedra. Ja hi havia molta gent que duia els vestits tradicionals.

El guia que ens havia acompanyat durant la caminada participava a la festa com a músic. Per això al final estava una mica impacient amb la nostra lentitud, ja que tenia que arreglar-se per la celebració. 

Algunes dones porten el cabell recollit en un monyo característic amb la flor vermella al cap. Vesteixen una jaqueta blava amb ribets vermells i clips metàl·lics que fan de botons. 

En canvi altres dones porten la vestimenta tradicional, de la que destaca el barret, per dir-ne d’alguna forma. És una mena de barret o casquet platejat o de plata, molt sofisticat. Amb penjolls i decoracions diverses, que deu pesar molt. Per la part de dalt es veu sobresortint el monyo. I clavat al cabell unes plomes o tiges també metàl·liques. D’altres aquest barret platejat està coronat per unes grans banyes metàl·liques. 

Moltes dones porten també joies de plata, collarets d’unes quantes voltes, arracades... A mi m’impressiona el pes que duen a sobre. I més encara quan després les veia desfilar. 

Els homes vesteixen de forma mes discreta, amb túniques fosques. Els vells duen les típiques barbes fines i llargues, just ala barbeta. 

Un grup de dones grans porten uns barrets discrets de color blau marí o negre, de tela, i una roba fosca amb brodats de colors. 

La plaça del poble va cobrant vida. Posen bancs perquè pugui seure el públic. Un dels edificis de dues plantes és on s’inicia la cerimònia. Té una escalinata davant la porta en la que no hi deixen seure ja que és on es posaran els que oficiants de la cerimònia. 


Davant de la porta d’aquest edifici hi ha una taula amb una mena d’ofrenes fetes en cera però que imiten la realitat: pollastres o ànec, no ho tinc clar, porc, cansalada, arròs i peix. No falta davant la porta l’ossamenta d’un cap de búfal. 

La plaça es va omplint de gent amb diferents vestimentes, que es va col·locant a l’escalinata. És impressionant veure aquella quantitat de gent ricament vestida, ben arrenglerats, i al pis de dalt sobre la balconada més gent. 

La cerimònia no l’entenc. Surten uns que semblen una mena de sacerdots, es posen al voltant ‘una taula al centre de la plaça, els altres grups desfilen al voltant, canten, parlen, es fan ofrenes... 

Un dels instruments que toquen és el lussen, una mena de flauta de canya. Un grup d’homes amb túniques llargues i fosques i barret a conjunt desfilen portant banderes. Després les noies amb els vestits multicolors i els capells amb banyes donen voltes per l’exterior del cercle dels homes. També porten pals amb cintes penjant. Més tard surten les dones que vesteixen de blau, més discretes. També participen en la desfilada al voltant de la plaça els infants. 

Hi ha un moviment constant de gent, de grans quantitats de gent. Molt organitzat tot el seu moviment. Molt majestuosa la cerimònia. I els discursos que fan els que oficien aquest acte. És una llàstima no entendre res. Fa la impressió que està relacionada amb la prosperitat, les collites, la pesca... I també potser ve gent d’altres pobles de la vall i per això les diferents banderoles i vestimentes. Però tot això és el que jo imagino, no ho sé. 

Em va encantar veure aquesta festa i poder fer fotografies, tot i que com que tenia la ma lesionada em costava molt esforç. Estan allà asseguda veient la cerimònia i observant a la gent se’m va passar el cansament de la llarga caminada. Va valdre la pena aquest final de festa.