diumenge, 2 de juliol de 2017

Montpeller_8: Palavas i Maguelone

Tenia ganes d’anar a veure els llacs que hi ha al costat del mar i amb el tramvia em semblava fàcil d’arribar-hi. Hi ha una línia que acaba a Pérols i Étang de l’Or. Hi havia algunes persones més que anaven fins allà perquè és on hi ha les platges, però era temporada baixa. A l’estiu hi ha un autobús que et porta fins a la zona de banys. A l’abril n’hi ha un cada hora, però ho vaig descobrir més tard. És un bus que no depèn del transport de Montpeller, no esta integrat en els seus bitllets i es paga apart. Diuen que és perquè no hi ha bones relacions entre els alcaldes de les poblacions implicades. 

Així que em vaig trobar allà, una mica amb la sensació d’estar en un punt mort. Volia veure el llac i el mar, però em trobava enmig d’autovies o carreteres amples difícils de creuar. La gent (dos o tres grups de dos o tres persones) que havia baixat del tram per anar a la platja van començar a caminar i els vaig seguir. 

El camí anava vorejant la carretera, algun tram era bonic, però molt tros no tenia gaire encant. Era d’hora encara però ja feia calor. I tot caminant vaig arribar, bastant acalorada, a un rètol que indicava Palavas. Pensava que allà trobaria algun lloc on seure i beure alguna cosa, però no. Era una zona de platges i apartaments turístics, i no hi havia res més. O sigui que no em va quedar més remei que seguir caminant fins que finalment vaig arribar al centre de Palavas les flots.

Em vaig sentir alleugerida. Per fi botigues i bars. Vaig trobar informació i turisme i em vaig poder situar on era i el que hi havia per allà. És un lloc agradable, ple de gent. Es curió perquè a una banda hi ha el mar, i a l’altra els canals que porten les aigües dels estanys fins allà. Em sembla que van ser uns 6 Km des de l’estació del tramvia fins aquí.

A informació i turisme em van dir que em podia arribar caminant a veure la catedral de Maguelone, però no em van dir a quina distancia estava. O sigui que a ple migdia em va donar per anar-me’n cap allà, pensant que no era molt lluny i que trobaria algun lloc per dinar en arribar allà. 

Un cop més em vaig equivocar. Indicadors molt pocs, un camí de terra, vorejant el mar, urbanitzacions una darrera l’altre i ni un maleit arbre per poder tenir ombra. 

Quan ja estava relativament a la vora i defallia de gana i calor, vaig trobar un restaurant al costat d’un càmping. Estava a tope de gent i tan sols vaig poder menjar unes tapes i beure alguna cosa fresca a la barra. 

Finalment vaig arribar a Maguelone. Tothom em deia que calia anar-hi, que era molt bonic. Sí que ho és, però com que em va costar tant arribar-hi, en un primer moment em va decebre. 

L’antiga catedral dels Sants Pere i Pau de Maguelone és del segle XII. Es troba a 4 Km de Palavas, en una península. Va ser un dels llocs cristians més importants del Llenguadoc-Rosselló.

És un monument històric d’estil romà, seu del bisbat durant un mil·lenni. Durant el període romà aquí hi havia un port important. El bisbat hi va ser des de segle VI al XVI.

Aquesta zona té molta reputació també per les aus. Jo no vaig veure cap, no sé si per la calor, o perquè no era l’època. 

El lloc és curiós, una petita illa, envoltada pel mar i els llacs, vinyes i verd al voltant. És una antiga illa volcànica en la que s’hi ha trobat restes del període romà i etrusc. 

En el III concili de Toledo, l’any 589 hi ha constància de que hi va assistir el bisbe de Maguelone, Boeci. Aquest bisbat amb la seva catedral es diferenciava dels altres en que es trobava lluny de les aglomeracions urbanes. 

En el segle V la regió de Narbona estava en mans visigodes. La creació d’aquesta nova seu religiosa i política, era qüestió estratègica, en contacte amb el mar i el llac. En el segle VII el rei visigot Vamba va assetjar aquesta la població.

En el segle VIII amb la caiguda del regne de Toledo, els sarraïns van començar a pujar per la península Espanyola fins que van arribar i van ocupar aquesta illa. Però els francs, Carles Martell dirigint l’operació, els van fer fora i van arrasar l’illa que va quedar abandonada durant tres segles. Això va obligar a fugir al bisbe i a tota la comunitat religiosa que es van refugiar a terra ferma.

Ara be, hi ha una crònica d’algú que va estar aquí en el 798, en la que explica que hi havia quatre capellans celebrant missa. En el segle IX els comptes de Maguelon es van fer amb el control del bisbat, controlaven els diners i escollien el bisbe. 

Quan realment va prendre importància va ser en el segle XI, quan es va convertir en una petita ciutat episcopal fortificada, i el bisbe Arnaud, va fer reconstruir la catedral. Per evitar els atacs musulmans va envoltar-la d’una muralla i va fer construir un pont que unia l’illa a terra ferma. Hi havia un dels monjos que es dedicava a vigilar i controlar el pas per aquest pont. 

Aquí van venir a refugiar-se alguns dels papes de Roma quan hi havia conflictes. Maguelone era ric, ja que si ho he entès be, cobrava impostos per les salines, pels drets de pesca en el llac i el dret de pas. Així que durant tres segles va sr una població prospera. 

En els segles XII i XIII es va construir una nova catedral més gran, amb claustre de dos pisos, allotjaments pel bisbe i els visitants importants i altres edificis, destinats a allotjaments, infermeria, cementiri…. 

Com ja he dit, és una illa d’origen volcànic, que inicialment es trobava enmig de l’estany de Melgueil. Els canvis geogràfics amb el pas dels anys van fer que acabes convertint-se en una península. Fins al segle XI només s’hi podia arribar en barca pel llac o en un vaixell pel mar. Va ser en aquesta època que el bisbe Arnaud va fer construir un pont pel llac, per tal de que aquest bisbat no quedes aïllat de la diòcesis. Aquest pont enllaça l’illa amb Villeneuve les Maguelone. 

M’hagués agradat anar a veure el pont; sé que només està obert unes hores, però com que tenia encara per endavant altra cop la tornada i estava molt cansada, i tampoc sabia si estava gaire lluny, vaig desistir. 

En el segle XIII, gràcies a la seva ubicació aïllada, es va preservar com un centre catòlic ortodoxa, en front dels càtars, considerats heretges. 

Entre els segles XIV-XV és quan va començar la decadència de Maguelone o Magalona, tot i que als bisbes de Montpeller seguien enterrant-los aquí fins al 1602. 

A finals del segle XVI estava bastant en ruïnes, hospital destruït, la fortalesa mig caiguda, la catedral mig en ruïnes... L’últim personatge important que va viure a l’illa va ser el turc Mehemet Effendi, tresorer del sultà. El seu vaixell estava retingut en quarantena per l’epidèmia de pesta que hi havia a la costa i com a deferència al seu càrrec se’l va deixar esperar a Magalona. 

A l’edat mitja hi havia monjos i laics vivint en la illa. Hi havia un metge i un barber, que guarien i tallaven el cabell als malalts. L’infermer era el responsable de destil·lar aigua de roses i de tenir-ne en quantitat suficient pels malalts. També tenien una banyera en coure per que els que patien de mal de ronyons poguessin prendre un bany. 

Aquí s’acollia a tothom, tant als peregrins, com als pobres o els malalts, inclosos els leprosos. També es deixava entrar a sarraïns i jueus. Els dies de festes els pobres podien menjar amb els monjos després de fer el ritual bany de peus. Si el mal temps no permetia arribar fàcilment a l’illa se’ls hi portava el menjar a l’altra banda del pont.

En principi el cementiri estava destinat nomes als monjos i capellans, però alguns laics que volien gaudir de l’indulgencia concedida pels papes també estan enterrats aquí. 

Aquesta ciutat fortalesa tenia una de les torres que feia de far i torre de vigia. Des d’aquí es controlava el pas de vaixells i un trompetista avisava si hi havia perill. A més es dedicava a tocar les hores a la nit.
A l’hivern hi havia un monjo responsable de segellar les finestres que donaven al nord per evitar el fred. 

De tota aquesta majestuositat i vida no queda gaire cosa. Pel camí, poc abans d’arribar es pot veure l’illa i la catedral envoltada de vegetació. 

Hi ha moltes vinyes, el llac, i enmig el que queda de la catedral fortalesa amb les restauracions fetes al llarg dels segles. La porta d’entrada té un frontó en marbre, de començaments del segle XIII. A banda i banda de la porta, dos relleus també en marbre en que estan representats sant Pere i sant Pau que son del segle XII. 

L’interior és sobri, despullat de tot, una nau molt alta, impressionant. I se sent de forma suau, musica religiosa. Em va agradar estar allà asseguda, escoltant la música, en aquell indret allunyat de tot... 

A l’interior hi ha algunes tombes, de diferents èpoques, en marbre. Es pot pujar al pis de dalt, a la tribuna. El capellà oficiant pujava aquí dalt, per poder-se concentrar, però també perquè aquí hi fa menys fred i hi ha menys humitat que a la part baixa. En realitat és una altra capella, en la que hi havia lloc per tots els monjos, que van arribar a ser 60 en el segle XIV. 

Tot al voltant de la catedral hi ha jardins i alguns altres edificis tancats. Hi ha ombra i s’està be. Hi ha una àrea de pícnic al costat del llac, força ombrívola i agradable. 

Vaig passar una bona estona a Magalona i després vaig tornar a peu altra cop cap a Palavas. Com que ja coneixia el camí se’m va fer més curt que a l’anada que anava una mica perduda. Un cop a la població el primer que vaig fer va ser mirar els horaris de l’autobús cap a Étang de l’Or, ja que n’hi ha pocs i no tenia cap intenció de tornar caminant. 

Vaig aprofitar a visitar el museu de Palavas; el vaig trobar car pel que hi havia. En una sala hi havia un recull de fotografies i explicacions de l’evolució e la població. També hi havia de forma temporal una exposició de còmics. 

Per acabar amb la visita de Montpeller vaig anar a visitar l’església de Sant Roc i després al “carré de Sainte Anne”. És un espai dedicat a exposicions d’art contemporani. Aquesta església es va construir en el 1866-69, en el lloc on hi havia hagut una església del segle XI. La primera església del segle XII va quedar mig destruïda durant la guerra de religions en el 1562. En el segle XVII va ser restaurada, però veient que quedava massa petita es va reconstruir i és l’actual església de Santa Anna en estil neo-gòtic. 

L’any 1984 es va haver de tancar ja que van caure algunes pedres del campanar i era un perill. L’any 1992 es va iniciar la restauració i la conversió d’església en espai per exposicions i activitats culturals. 

L’exposició que hi havia quan jo vaig ser-hi tapava gairebé del tot l’interior de l’església. Decebedor. Em diuen que està dessacralitzada i que per tant no hi ha problema en posar aquelles obres. Per mi no és una qüestió religiosa, sinó que volia veure l’edifici interior, els vitralls.... I el que hi havia exposat em desagradava.

Montpeller_7: Museu Fabre

A l’extrem de l’esplanada Charles de Gaulle i els jardins del Champ de Mars hi ha Corum i el palau de congressos. Des de la plaça de la Cóemdie és un passeig agradable. Hi ha una col·lecció d’escultures peculiar, si no recordo malament eren totes iguals però pintades de diferents colors.

Al vespre aquest passeig està molt concorregut. Grups de joves i famílies prenent la fresca o menjant asseguts en un banc.

És en aquest passeig on hi ha el museu Fabre. Vaig dedicar bona part del matí a visitar-lo. Esta molt be i és molt gran. Hi ha pintura i escultura. Hi havia una exposició temporal curiosa. Teles pintades, trenades i després pintat a sobre. 

És el principal museu d’art de la ciutat. Tothom em deia que no podia deixar de veure’l. Es va crear a proposta del baró François Xavier Fabre (1766-1837) que era pintor i col·leccionista, i va donar la seva col·lecció d’obres d’art amb la condició de que fos l’inici per crear un museu. L’alcalde era amic de Fabre i també amant de l’art, a mes de ser el president de la societat de belles arts de la ciutat. Per unanimitat el consell municipal l’any 1825 va acceptar la donació feta per Fabre i es va construir el museu, que va obrir les portes el 1828.

El museu es va ubicar en un hotel particular, el de Massilian, del segle XVIII. Per ubicar-hi el museu es va ampliar l’edifici i es va utilitzar també un antic col·legi dels jesuïtes del segle XVII. 

L’any 2003 es va tancar per reformar-lo i no va tornar a obrir les portes fins al 2007. L’espai d’exposicions ocupa nou mil metres quadrats. S’ha conservat part de l’estructura del segle XIX, com es l’escalinata dissenyada pel propi Fabre, la sala que té un fris neo-etrusc i els sostres pintats i que havia sigut l’antic apartament de Fabre. 

Seguint l’exemple de Fabre, altres col·leccionistes van aportar peces al museu en el que hi ha pintura italiana, espanyola, holandesa, flamenca…. 

Frederic Bazille (1841-1870) era un pintor de Montpeller, precursor de l’impressionisme, i la seva família va fer donació de diverses obres al museu. Té en dipòsit, a més, obres d’altres museus, com del Louvre i del d’Orsay. Hi ha també obres de pintura moderna. I algunes escultures, algunes també d’autors de Montpeller i la regió. 

Una de les obres que em va cridar l’atenció era de Josep Ribera, anomenat l’espanyolet ja que era baixet. Nascut a Xàtiva en el 1591. L’obra és la de Santa Maria l’Egipcíaca, del 1641. En aquesta obra es representa la santa que expia la seva vida de cortesana retirant-se al desert. Em va commoure l’expressió de la cara, no sabria dir si hi veig tristesa, dolor, serenitat en el dolor... 

Maria Egipcíaca va viure a Egipte en el segle IV, era cortesana a Alexandria. Als 29 anys va trobar uns pelegrins que anaven a Jerusalem i va marxar amb ells. Quan va arribar allà es va adonar de que no era digne d’entrar a la basílica del sant sepulcre. Una força misteriosa l’hi ho impedia. Segons la llegenda va creuar el Jordà i es va retirar al desert, després d’haver-se purificat submergint-se tres cops en aquest riu. 

Durant 47 anys va viure com una eremita menjant les plantes que trobava. Un monjo que anava de pelegrinatge la va creuar i explicava que estava molt prima, que anava despullada i que duia el cabell blanc molt llarg i que li feia de vestit. L’home l’hi va donar un mantell i quan hi va tornar a passar un any més tard la va trobar morta embolicada amb el mantell que l’hi havia donat, i un lleó estava cavant la seva tomba. 

Una altra obra, aquest cop de Jean Ranc, nascut a Montpeller en el 1674 i que va morir a Madrid als 61 anys. Va ser un retratista de la burgesia parisenca, fins que al 1722 el van enviar a Madrid per pintar a la família reial, la família de Felip V. A diferencia de l’altre quadre, aquest el color és el que em va cridar l’atenció. Representa a Vertunme i Pomone, aquesta ultima si no estic confosa és la divinitat de la fruita.

Hi ha un quadre de Louis Béroud (1852-1930) impressionant. Aquest pintor havia treballat al Louvre i el va inspirar per fer diverses composicions. Va ser ell qui es va adonar en el 1911 del robatori de la Gioconda (o Mona Lisa). El quadre, Le salon carréau musée du Louvre, representa personatges dels quadres cèlebres que es dispersen per les galeries del museu. 

Rendeix homenatge a les obres mestres que es trobaven reunides en la sala quadrada del museu del Louvre. El quadre de fons representa les Noces de Canaa de Véronèse, però els que estan asseguts a la taula son personatges dels altres quadres de pintors de renom així com la gent que ha sortit dels quadres. Al centre, els que estan tocant uns instruments son Ticià, Veronese, Tintoreto, Bassano. 

Hi ha una escultura a mida real de Voltaire, obra de J. A. Houdon (al voltant del 1780), em va agradar molt l’expressió del rostre i les mans, molt vívida. Del mateix autor hi ha unes escultures en marbre de les estacions, que em van captivar. 

Algunes pintures d’autors montpellerins, entre elles alguna del propi François- Xavier Fabre. N’hi ha una que representa a un bandit italià que es va penedir de la vida que duia i se’n va anar a viure en una ermita i va ser allà on el va conèixer Fabre i l’hi va fer diversos retrats. 

Hi ha una altra pintura que em va cridar l’atenció. És d’un tal Jules Laurens, que va estudiar pintura aquí a Montpeller. Entre el 1846 i el 1849 va viatjar per Europa de l’est, Grècia, Turquia i Pèrsia, com a dibuixant en una missió científica. Sembla que la missió va ser un desastre ja que a Esfahan va morir el geògraf que dirigia l’expedició i a ell ningú li va pagar la feina feta. Ara be l’expedició l’hi va servir per inspirar-se per moltes de les seves aquarel·les. La que vaig veure en aquesta exposició representa les ruïnes d’una mesquita blava, amb les rajoles d’aquest color. Em va recordar una que vaig veure al kurdistan, a Hasankeyf. 

Un altre quadre en el que em vaig fixar és un d’Achille Lauge, una pintora francesa nascuda en el 1861, que feia servir la tècnica del puntillisme. El que em va cridar l’atenció va ser la llum. 

Davant del quadre del pintor parisenc Jean Hugo (1894-1984), m’hi vaig aturar perquè el color va fer de reclam. Després em vaig fixar en un parell més del mateix autor, en que conserva el mateix estil de formes, però menys color. 

A part d’això hi havia obres d’art modernes, peculiars però que em deixen força indiferent. 

Vaig dinar en una placeta, en un restaurant anomenat La Grillardine. Molt cuidat tant el menjar com la presentació. Plats amb un toc original. 

Després de dinar vaig anar a visitar la Panacée, que és el museu d’art contemporani. Molt modern i un estil d’art que em costa entendre. O sigui que va ser una visita ràpida. 

Vaig passejar pels carrers prop de Sant Denis, buscant les pintures a les façanes que enganyen l’ull. N’hi ha una fantàstica, sembla talment que hi hagi un balcó i un home allà... Costen de trobar, però vaig divertir-me buscant-les. 

Vaig acabar el passeig a la torre Babote. La historia d’aquesta torre comença en el 1740 quan els estats del Llenguadoc van decidir construir un observatori fent servir com a base una de les torres de la muralla. L’any 1745 quan es va acabar la construcció va passar a formar part de l’acadèmia de ciències i entre el 1757-1761 va ser la seu de la reial societat de ciències. 

Hi ha una llegenda que diu que en el 1783 Lenormand, l’inventor del paracaigudes s’hauria tirat des d’aquesta torre per provar-lo. 

Amb els anys l’observatori es va anar deteriorant i també els seus aparells i el rector de l’acadèmia va deixar de fer-se’n càrrec. L’any 1832 a la teulada d’aquest edifici s’hi va instal·lar el telègraf de Chappe o telègraf aeri, que consistia en dos braços articulats que permetien enviar informació xifrada cap a París. 

Hi havia dues línies una que passava per Nimes, Avinyó, Lió i Dijon i l’altra passava per Narbona, Tolosa, Bordeus, i Tours. També enllaçava amb Marsella, Toulon i Baiona. Aquest sistema era més ràpid que enviar una home a cavall amb el missatge, però quan va inventar-se el telègraf de fils, en el 1855, aquest va deixar de funcionar.

Llavors la facultat de ciències va recuperar de nou l’edifici, el va reacondicionar i va destinar-lo a observacions astronòmiques i meteorològiques, que es publicaven en un diari local. 

Quan la facultat va tenir un nou local la torre va quedar altra cop buida i en el 1899 s’hi va instal·lar-la societat columbòfila, dedicada als coloms missatgers. Això va durar poc, ja que en el 1903 va recuperar la funció astronòmica, amb la societat científica Flammarion.

La iniciativa de crear aquesta societat sorgeix de l’astrònom Coggia, que des de l’observatori de Marsella va descobrir en el 1874 un gran cometa que ara porta el seu nom. L’any 1883 va contactar amb Camille Flammarion, que havia publicat amb molt d’èxit L’astronomia Popular, i van crear les societats Flammarion a diferents ciutats franceses i ben aviat també a l’estranger. 

Camille va néixer en el 1842, es considerava un infant de la natura, perquè era d’un entorn camperol. Als cinc anys va observar un eclipsi solar mirant el sol reflectit en un cubell amb aigua. Diuen que tota la vida va guardar un record d’aquell primer contacte amb l’astronomia. Quan era adolescent l’hi agradava explicar la natura als seus companys de classe. 

Als 16 anys va escriure un manuscrit titulat “cosmogonia universal”. Poc després va entrar a l’observatori de Paris. Als 20 anys va publicar una obra titulada “La pluralitat dels mons habitats”. L’obra “l’astronomia popular” és del 1880. 

L’any 1950 l’alcalde va decidir que en aquest espai hi hagués el museu del vell Montpeller. 30 anys més tard l’edifici torna a estar dedicat a l’astronomia, aquest cop amb la instal·lació de la federació d’astronomia popular amateur del Midi. 

Hi ha una placeta al peu de la torre, molt tranquil·la, amb un bar-restaurant; és un lloc molt agradable per fugir del soroll dels cotxes i la gentada de la plaça de la Comédie.



Montpeller_6

A la tarda vaig fer la visita de la ciutat de l’oficina de turisme, perquè era l’única forma de veure el bany jueu. La ciutat comença en el segle II. 

Passem al costat d’una església que tenia que ser la catedral però va quedar inacabada per la falta de finançament. És l’església de Sant Roc, dedicada a aquest sant montpellerí. 

La població com que estima molt a aquest sant, volien construir una església dedicada a ell, per això van fer una col·lecta popular per recollir fons. Es va construir entre 1860-1868 en estil neo-gòtic en el lloc on hi havia hagut l’església de sant Pau destruïda l’any 1622 quant el setge de la ciutat, Encara queden restes d’aquesta antiga església. Tot i que l’alcalde de la ciutat va donar suport a la construcció, aquesta va quedar inacabada. 

A la plaça que hi ha al davant d’aquest església trobo el primer “trompe-l’oeil” o enganya vista. Una pintura sobre un mur que et sembla real. 

Ens van ensenyar diferents racons del casc antic de la ciutat. Vam entrar en el pati d’un dels hotels particulars o grans mansions. Era dels tresorers de la borsa. En el segle XVI pertanyia a la família Saporta. I el que es veia ara es dels segles XVII i XVIII. És un edifici senyorial, amb una gran escalinata, que ara no sembla massa elegant, tot i que devia ser-ho. Em recorda les cases de l’eixampla de Barcelona. Ara aquest edifici esta dividit en apartaments que estan ben arreglats amb tot el confort actual. Hi ha un pati molt tranquil, amb plantes, organitzades en parterres. 

El mikvé o bany ritual de purificació jueu és del segle XIII. Es troba en el que era el barri jueu de la ciutat, és un dels més antics i ben conservats d’Europa. S’alimenta de la capa d’aigües subterrànies. Per arribar-hi s’han de baixar 15 graons rituals que et duen fins al lloc que feien servir per despullar-se i més avall hi ha el bany. Queden restes també de la sinagoga. 

En el vestuari hi ha un banc de pedra al voltant de la paret i uns nínxols, a la paret. Sembla que el bany també es feia servir per purificar-hi estris de cuina. 

El mikvé és el bany ritual jueu de purificació. Per la comunitat jueva hi ha tres llocs claus, el bany, la sinagoga i l’escola. Les dones abans de tenir relacions sexuals han d’esperar set dies després de la regla i prendre un bany ritual, per immersió. Alguns homes després de les relacions sexuals també prenen el bany purificador. Molts homes van regularment al mikvé, la vigília de les grans festes jueves. Quan un jueu mor el seu cos es submergeix en el bany abans de procedir a la inhumació. 

Hi ha tot un reglament un tant complicat, però l’aigua de la cisterna del bany no pot estar canalitzada, ha d’entrar-hi espontàniament, sobretot la primera aigua que hi entra. Aquí son aigües subterrànies que brollen i omplen la cisterna. 

A Montpeller en el segle XII hi havia una comunitat jueva ben implantada. Eren famílies que havien vingut d’Andalusia, expulsades pels almohades. Fins al segle XIV van dur una vida tranquil·la a la ciutat. Els regnats de Felip IV que expulsa als jueus de França (en el 1306) i Carles VI (en el 1394) que acaba l’obra d’expulsió de forma definitiva, van acabar amb la seva seguretat. Cap al 1300 es creien que a Montpeller estarien segurs i van construir la sinagoga i el mikvé. 

Sembla que el mikvé nomes es devia fer servir uns dos segles (XII-XIV) abans de l’expulsió d’aquesta comunitat de la ciutat. Després es pensa que el va utilitzar la població local no jueva. Se suposa que no el van destruir perquè l’aigua era un be molt preuat. Els arqueòlegs han trobat les traces de fregaments de cordes que indiquen que en el segle XVII es va fer servir de pou. També es va fer servir de magatzem. S’hi ha trobat un cubell de vi del segle XIV. I les restes de la sinagoga del segle XI.

Abans de la seva expulsió, a la ciutat hi havia entre 600 i 1000 jueus i molts d’ells formaven part dels intel·lectuals de la ciutat. Van contribuir a les ciències exactes, la medicina, la filologia el misticisme. 

Aquest mikvé és similar al de Besalú. Per banyar-se aquí calia venir net de casa, això era bany ritual i purificador. Se submergien tres cops, totalment nus, amb el cabell deixat anar i sense cap joia ni maquillatge. 

Acabada la visita em vaig quedar en una de les moltes placetes del barri antic, per dinar. Moltes de les places son llocs on hi havia hagut esglésies que van desaparèixer durant les guerres de religions. 

És una ciutat curiosa, pel centre hi ha molta gent, i de dia, però al vespre o els altres barris queda tot desert. No és temporada alta. Potser és per això. Els hi estranya que em quedi tants dies per aquí. No em desagrada, és la forma d’anar veient el dia a dia. A primera hora del mati, cap a les 9 o les 10, està deserta, només els de serveis, vehicles descarregant mercaderies, les terrasses tranquil·les, amb algú esmorzant, però poca gent. A partir del migdia i a la tarda és la bogeria. Hi ha llocs atapeïts i altres tranquils.