diumenge, 18 de febrer de 2018

14_Macedònia. Parc Nacional de Gallicica. Elsani.

Com ja vaig comentar la franja de terra que separa els dos llacs, el Ohrid i el Prespa forma part del parc nacional de Gallicica. El llac Ohrid és patrimoni de la Unesco. 

Els dos llacs són molt antics; es van originar en una depressió formada fa més de 5 milions d’anys a l’oest dels alps dinàrics. Hi ha pocs llacs tan antics com aquests. Al llarg dels milions d’anys el llac Ohrid no s’ha assecat mai; es pensa que pot ser degut a que conserva activitat tectònica en la part sud i això pot evitar que es dipositin sediments. En canvi el llac Prespa si que s’ha assecat diversos cops. Ara be, aquest llac transfereix aigua a l’Ohrid,per canals subterranis del terreny càrstic. 

Vam anar fins al poble de Elsani. És un poblet de poc més de 500 habitants, que en part viuen gràcies al turisme al voltant del llac. Nosaltres vam anar a dinar a una de les cases d’hostes que hi ha, i mentre la mestressa de la casa preparava el menjar, l’home ens va fer de guia en una visita pel bosc, vorejant el llac. 

El passeig va ser molt agradable, tot i que estava força enfangat. Com que el poble està sobre un turó, es tenia vista sobre els pobles de la costa. 

En la regió del llac Ohrid hi ha al menys 11 especies de plantes que són d’origen àrtic, relíquies del període glaciar. Per altra banda, aquest parc té moltes papallones i una gran varietat d’elles. Diuen que és el parc europeu amb més papallones per Km2. 

Quan vam tornar ja tenien la taula parada, al menjador, molt ben posat tot. Tot el que ens van oferir era fet a casa. 

Per beure hi havia un suc de cireres, amb cireres a dins, aiguardent de raïm iel vi, que no falta mai. Després plats variats: empanada de porros, patates amb seva, cremes diverses, algunes de pobrot, altres amb base de iogurt, fulles de col farcides d’arròs, pollastre, amanida... Segur que em descuido coses. De postres la típica de pasta de full amb almívar. Va ser molt agradable i molt abundant. Eren molt agradables tots dos.

13_Macedònia. Monestir de Sant Naum.

Tornem a sortir d’Albània, aquest cop per entrar a Macedònia. Vam parar a l’última població albanesa abans de la frontera, Pogradec, per fer un cafè. Aquesta ciutat està a la riba del llac Ohrid.

En aquesta zona hi ha dos llacs, el Ohrid i el Prespa que estan compartits pels dos països, Albània i Macedònia. De fet, el llac Prespa està també compartit amb Grècia. 

Un cop creuada la frontera i seguint el llac s’arriba al monestir de Sant Naum, que està just a un km d’Albània i a 29 Km de la ciutat d’Ohrid. Durant un període de temps va formar part d’Albània en lloc de pertànyer a Macedònia. 

Aquí comença la franja de terra que separa els dos llacs i que forma part del parc nacional Galicica.

És un destí turístic molt apreciat pels macedonis, que visiten la ciutat d’Ohrid, el lla i el monestir. 

Moltes de les esglésies ortodoxes es troben sobre roques o turons; aquesta també. Per una banda té l’espadat i vista al llac i per l’altra una zona de bosc. 

Naum va néixer als voltants de l’any 830 a Bulgària, i va morir en el 910. A part de ser un monjo, era també escriptor i mestre. Si no estic confosa va contribuir ala creació de l’alfabet. Va fundar una escola literària a Pliska, la capital del primer imperi Búlgar. 

Naum va fundar aquest monestir l’any 905, en el lloc on hi havia hagut una església dedicada als arcàngels, em sembla que de les primeres dedicades a aquestes figures celestials. Aquesta església inicial, construïda l’any 900 la van destruir els otomans en el segle XV. 

Està enterrat en aquest monestir; la seva tomba està arran de terra, en una petita capella. Diuen que si apropes be l’orella a la llosa sepulcral se sent la seva respiració. Així que la capella s’omple de gent que s’agenolla i para l’orella per veure si aconsegueix sentir alguna cosa. 

Al llarg dels segles el recinte s’ha engrandit i renovat. La majoria d’icones i frescos son del segle XVI i XVII. Però les que destaquen son les del segle XVIII que diuen que son de les millors dels Balcans. 

L’iconstais de fusta es va construir en el 1711. 

Rondant pel recinte es poden veure uns quants paons de colors. 

Prop d’aquí hi ha una font que diuen que té una aigua molt bona. Prové d’una font a l’altra banda del parc nacional Galicica, prop del llac Prespa; l’aigua es filtra sota terra formant una mena de llac subterrani, creua tot el parc i ressorgeix prop del monestir. 

Hi havia moltíssima gent, però així i tot és un lloc en el que es respira tranquil·litat. Les pintures i l’interior molt interessant. És una llàstima que no deixin fer fotografies. 

A mig camí entre el monestir i la ciutat d’Ohrid hi ha el que es coneix com el Museu a l’aigua, a la badia dels ossos, en el llac Ohrid. Proper a la costa s’han trobat restes d’un antic poble, que tenia cases circulars i que els estudis indiquen que estava habitat cap al segle XII a. C. 

El poble estava en una illa, no tinc clar si natural o artificial suportada per pilons que s’unia a terra per un pont que es retirava a la nit. 

S’hi ha trobat restes òssies també per això la badia té aquest nom. El poble ocupava uns 8500 m2, i s’ha fet una petita reproducció.

dissabte, 17 de febrer de 2018

12_Albània. Korça.

Vam deixar enrere Kastoria i la Macedònia grega per entrar de nou a Albània. Canvi de país, canvi d’hora. Vam arribar a primera hora de la tarda a Korça. 

La primera impressió és la d’una gran ciutat, moderna, i com que era any nou, amb molta il·luminació i decoracions típiques d’aquestes dates. 

La ciutat la van fundar els otomans a finals del segle XIV. En un primer temps va ser una fortalesa anomenada Goridje, i com ha passat en molts altres llocs, poc a poc es va anar construint al reus voltant. Ara be, la regió ja estava habitada molt de temps abans de la fundació de la ciutat; llavors la població vivia en els turons que hi ha al voltant del centre actual. 

És un important centre cultural i econòmic del país. Aquí va néixer la musica albanesa, anomenada serenata. També va ser aquí que es va obrir la primera escola de llengua albanesa. Aquí se celebra el carnaval més concorregut i més gran d’Albània, que té lloc abans de la pasqua ortodoxa. 

La gran mesquita i el basar es van construir en el 1496. Entre els segles XVII i XIX alguns dels barris antics es van tirar a terra o es van cremar per engrandir la ciutat. 

Va ser un dels centres més importants del renaixement cultural albanes que és d’on va sorgir el sentit de nacionalitat albanesa i que va portar a la independència de l’imperi otomà. 

A començaments del segle XX la historia de la ciutat va ser un tant convulsa. La insurrecció Epirota del 1913 va provocar assalts i terror en el sud-est albanès, per part dels irredemptistes grecs, que volien incorporar aquests territoris a Grècia. 

Els grecs van ocupar la ciutat fins que a mitjans del 1914 el govern grec va ordenar a les seves tropes que abandonessin la ciutat. Però la pau va durar poc, ja que un any més tard van tornar a ocupar Korça i també Berati. Això va provocar una onada migratòria de la població musulmana cap a la costa, el més lluny possible de la frontera grega.

Durant un breu període de temps, entre el 1916 i el 1918, va ser la República autònoma de Korça, fundada per Germenji i que estava sota la protecció militar francesa. 

Aquests temps convulsos van provocar que bona part de la població emigrés, especialment cap a Estats Units, on actualment hi ha una important comunitat albanesa-americana. 

En els inicis de la formació de l’estat albanès aquesta Korça es diferenciava de les altres ciutats del país pel seu nivell econòmic i cultural, així com pel seu desenvolupament urbanístic.

La major part de la població és cristiana ortodoxa o musulmana sunnita, però hi ha també musulmans bektaixís i cristians evangèlics. Diuen que es el símbol de l’harmonia entre religions. 

Teníem l’hotel ben situat, tot i que no era cap meravella. Estava en un carreró, en una casa antiga. El personal no era massa simpàtic, en part perquè no hi havia forma d’entendre’s però també tenia una certa apatia i poques ganes de resoldre res. Era any nou i la ciutat estava plena a vessar de turistes. Totes les places hoteleres ocupades. 

La ciutat està en procés de restauració. Es veuen moltes construccions noves, com la catedral ortodoxa que es va construir l’any 1994. De fet les pintures de l’interior encara no estan acabades. Es la més gran de totes les esglésies ortodoxes d’Albània. Simbolitza el retorn a la pràctica religiosa, que va estar prohibida entre el 1967 i el 1991. 

L’interior és ampli i agradable, tot i que l’hi falta la pàtina que dona el temps i el seu us. Les parets decorades amb pintures i hi ha també icones. No hi pot faltar l’iconòstasi, com en qualsevol església ortodoxa, que aquí és fet de fusta a l’igual que unes grans làmpades que il·luminen la sala. 

D’aquí vam anar cap a l’antic barri otomà, on hi ha la mesquita Iljaz bej Mirahori, que és la més antiga d’Albània i també és el monument més antic de la ciutat. Es va construir l’any 1496 i porta el nom del governador de la ciutat quan es va convertir en centre administratiu.

L’estil arquitectònic d’aquesta mesquita no era usual en el Balcans, i va ser la primera mesquite voltada d’Albània. L’interior és molt sobri,parets blanques amb algunes pintures murals en les que es veuen paisatges de la Meca i Medina. 

Davant de la mesquita hi ha la torre del rellotge, que es va reconstruir l’any 2015 quan es va remodelar també la plaça on es troben. 

Allà a la vora hi ha el que havia sigut el basar. Carrers estrets que porten a una plaça central. Era dia festiu i estava tot tancat. Havien sigut les botigues i parades del mercat però ara estan en renovació i poc a poc les van obrint de nou.

En el passat aquest mercat era lloc d’intercanvi de mercaderies entre albanesos, però també amb turcs i grecs, o fis i tot venecians. A part dels carrerons hi havia un edifici central de dos pisos en estil de construcció típic de la ciutat.

A les afores de la ciutat hi havia les posades pels viatgers que venien al mercat. L’època de més esplendor va ser en el segle XIX i començaments del segle XX. Hi havia més de mil parades! Diuen que era com una ciutat dins de la ciutat. 

En aquell temps hi havia un riu que creuava el basar i que es podia creuar per ponts de fusta. En el que era el carrer principal hi havia un pont de pedra. 

Al llarg de la seva historia el mercat es va cremar-se tres cops, i cada cop es va reconstruir de nou. L’any 2015 es va fer una renovació amb l’objectiu d’atraure el turisme a la regió. La idea era tornar a donar al mercat la imatge original. 

Vam entrar a tafanejar en un hotel que semblava una casa tradicional, amb un gran pati i tot de galeries al voltant amb les habitacions. Semblava un lloc molt agradable i tranquil per allotjar-se. 

Altre cop al centre, a la part moderna, havien instal·lat una pista de gel. El que em va fer gràcia és que per ajudar a patinar al nens hi havia uns pingüins de la seva mida, en els que s’agafaven i així perdien la por a caure. 

Allà mateix hi ha una torre-mirador molt alta (10 pisos) a la que es pot pujar amb ascensor, pagant entrada. La vista val la pena, tot i que era de nit i feia moltíssim fred, en part perquè està molt ventilat. 

Després vam anar a sopar a un poble a les afores de la ciutat. El restaurant estava ubicat en una casa antiga amb menjadors força grans; el que em va cridar més l’atenció van ser els caps d’animals dissecats que decoraven les parets. 

Hi havia molta gent, no sé si era turisme local o grec. Hi havia un menú que incloïa uns entrats variats molt complets, pasta de fullfarcida de formatge, verdures, mongetes gegants cuinades, formatge feta, xai al forn, vi a dojo i raki de la regió. Estava tot molt bo. A més hi havia música i la gent de la taula del costat, van sortir a ballar. Tot plegat deu euros. 

En sortir de sopar no es veia a ningú pel carrer, cosa que no és d’estranyar ja que feia fred i plovia.

11_Grècia. Kastoria.

Continuem ruta cap al nord, per arribar a Kastoria, una ciutat a la Macedònia grega, que es troba a la riba del llac Orestiada. De fet la ciutat es troba en la península de Kastoria, que divideix el llac en dos.

Quan t’apropes a la ciutat és molt bonic veure el reflex de les cases blanques en l’aigua del llac. Es troba a poc més de 600 metres d’alçada i el llac és forà gran; hi ha nou rierols que aporten les seves aigües cap al llac.

Segons la llegenda la ciutat l’hauria fundat Orestes, el personatge d ela mitologia grega. Quan els romans van arribar aquí en el 200 a. C. ja hi havia una ciutat, que en aquell temps s’anomenava Celetrum. Va canviar alguns cops de nom. 

El nom de Kastoria es diu que pot provenir de la paraula castor en grec, ja que aquí hi vivia una espècie de castors, ara extingits en la zona. Gràcies a aquests animals va sorgir la tradició del tractament i fabricació de peces de pell, juntament amb el seu comerç. Des de fa més de 500 anys es dediquen a la pelleteria; el comerç de les pells el portaven sobretot els jueus. 

En el segle XIII aquesta ciutat la cobejaven tant l’imperi bizantí com el despotat d’Epir. La raó, la seva ubicació que diuen que era estratègica. Després va estar uns quants anys sota control de l’imperi serbi i a continuació sota control albanès. A finals del segle XIV la va comprar l’imperi otomà. 

Durant el període otomà va augmentar significativament la població musulmana, i es van construir diverses tekkes i mesquites. 

La industria pelletera va començar a ser important en el segle XVII i va afavorir el desenvolupament i prosperitat de la ciutat fins al segle XIX. Es van construir grans mansions i edificis religiosos. 

Durant el període otomà va arribar ala ciutat població de diferents punts dels Balcans i dels voltants. La ciutat acollia a gent de diferents religions i ètnies. A començaments del segle XX hi havia un 48% grecs, 26% de turcs musulmans, 12% jueus, 10% de cristians albanesos i búlgars i un 4% de catòlics. Ara bé els diferents grups vivien en barris separats. Encara es conserven dos dels barris grecs. 

Durant la primera guerra dels Balcans, en el 1912, l’exercit grec va ocupar la ciutat que va passar a formar part de Grècia. 

Durant la segona guerra mundial, en el 1944, la van ocupar els nazis i van deportar als camps de concentració d’Auschwitz tots els jueus que hi vivien. Tan sols 4 mesos més tard Kastoria va ser alliberada per la guerrilla grega. Dels més de 700 jueus que van dur als camps de concentració tan sols 35 van poder tornar a la seva ciutat natal. 

Kastoria va ser un important centre religiós de l’església grega ortodoxa; havia tingut 72 esglésies del període bizantí i medieval. N’han sobreviscut 54. Algunes estan restaurades. 

Des del llac la ciutat s’enfila per un turó. Vam donar una volta pels seus carrers empinats fins que vam arribar a una petita església, que gairebé passa desapercebuda enmig de les cases. Les pintures que estan a l’exterior estan força malmeses. 

Després vam baixar fins a la vora del llac per dinar. El problema era que en ser el dia d’any nou estava gairebé tot tancat. Després de molt buscar vam trobar un lloc de menjar ràpid que va estar molt be. Vaig prendre un giros de pollastre i unes croquetes de formatge. Com per tota aquesta regió, el vi, encara que sigui el de la casa, molt bo. 

Després vam tenir temps, poquet, per contemplar el llac Orestiada; estava tot molt tranquil. Els cignes campaven tranquil·lament per allà buscant alguna cosa per picotejar. 

I d’aquí altra cop carretera fins a la frontera per creuar cap a Albània.

diumenge, 11 de febrer de 2018

9_Grècia. Metsovo

Vam deixar Ioàninna que es troba a uns 500 metres d’alçada i vam pujar cap a Metsovo que està a 1160 metres. Seguia estan tot nevat. Vam baixar a sopar a un restaurant que estava fora del centre però ja al poble. Era la nit de cap d’any. Vam sopar molt be. El restaurant estava molt ple; hi havia grups de joves i també unes quantes famílies. Quan vam acabar vam baixar cap a la plaça del poble que era el punt de reunió de la gent per celebrar el començament d’any.

Hi havia un foc encès i la gent al seu voltant. Quan van ser les 12 de la nit, la gent va anar cantant les hores. Oferien vi calent amb canyella, sopa, formatge... El que em va xocar és que no es felicitaven l’any nou, ni es feien abraçades o petons. Res. Estaven a l’expectativa perquè començaven els focs artificials. 

Va estar be, tot i que feia molt fred. El xofer que estava allà amb nosaltres va marxar abans, i creiem que era perquè estava cansat, però va ser per anar a buscar el vehicle i portar-nos de tornada. Va ser un detall fantàstic. Feia moltíssima mandra pujar fins a l’hotel amb la neu i el gel. 

Al matí següent, dia d’any nou, vam baixar caminant cap al poble. Vam poder veure la plaça amb llum de dia; hi havia un pessebre en el que no m’havia fixat el dia abans. A primera hora del matí tot el poble estava molt tranquil i no hi havia res obert. 

Metsovo es troba envoltat de muntanyes, a 1160 metres d’alçada, propera al pas de muntanya (per carretera) més alt de Grècia (1700 metres), que fa de frontera entre Epir i Tessàlia. 

Gràcies a la seva ubicació és un lloc turístic tant hivern com estiu. A l’hivern atrau a la gent amant dels esports de neu i a l’estiu als que busquen un lloc fresc i tranquil. Tot i ser turístic conserva l’encant dels petits pobles. 

Des del mateix poble, baixant per carrers empedrats s’arriba al monestir de Agios Nikolaos (St Nicolau). Un màrtir del període otomà.

La família de Nicolau era una de les mes pobres de Metsovo, eren cristians ortodoxes i quan el noi era força jove el van enviar a treballar a Trikala en una àrea de majoria musulmana. Com es lògic va fer amics musulmans. Alguns turcs influents i amb un bon nivell cultural, veient que era intel·ligent i espavilat el van convèncer per ajuntar-se amb ells, amb l’elit que dirigia la comunitat, i convertir-se a l’islam. Ara be Nicolau se’n va penedir de seguida i va tornar d’amagat cap a Metsovo, la seva ciutat natal, on va tornar al cristianisme. 

Un cop a Metsovo va trobar feina en el transport de troncs, amb la mala sort de que un dels trajectes que va haver de fer el va portar de nou a Trikala, on algú el va reconèixer i per la vestimenta se’n va adonar de que ja no era musulmà. L’hi va fer xantatge i el noi va deixar tota la fusta allà i va fugir de nou. La pena per apostasia era la mort. Després de meditar-ho be va decidir tornar a Trikala i confessar que havia nascut cristià i volia morir cristià. El van empresonar i torturar sense fer-lo canviar d’idea. Llavors el van condemnar a la foguera. Això passava l’any 1617. 

Diuen que un terrissaire va recuperar el crani del màrtir, subornant als guàrdies que custodiaven les restes. Per que no el trobessin el va amagar en una de les parets de la casa. Quan ell va morir la casa va passar a mans d’un altre cristià i ningú en sabia res de la calavera amagada. La llegenda diu que a la nit en el lloc de la paret on estava amagada es veia una llum. El nous habitant de la casa va tenir una visió i va obrir un forat recuperant el crani de Sant Nicolau.

És un sant molt venerat en tota la regió de les muntanyes Pindos i es considera que ha fet molts miracles. La gent de les muntanyes Pindos.

El monestir es troba al costat del riu, on hi havia hagut una església construïda en el segle XIV. L’actual es va construir en el segle XVII i els frescos de l’interior son del segle XVIII. Es va restaurar a començaments del segle XX. 

Des d’allà es veuen les muntanyes nevades, i hi havia gel pel terra. Quan vam arribar estava tancat, el que ens va frustrar una mica, perquè de fora no té massa gràcia. Ara be al cap de poc va aparèixer el monjo que el guarda i ens va deixar entrar a l’església. 

Així com de fora es veu restaurat les pintures no ho estan. Algunes estan força malmeses, com les de la porta d’entrada i d’altres a l’interior. És una sala petita amb totes les parets pintades, i adossat a la paret una renglera de cadires de fusta amb braços, un tant incomodes. El que és espectacular és l’iconòstasi. 

Vam pujar de nou cap al poble i com que ja era mig matí la plaça havia cobrat vida. La gent estava sortint de l’església i en un moment la plaça es va omplir de gent. 

Una de les coses típiques d’aquí és el formatge d’ovella fumat. En vaig comprar un. Estava molt bo. En tenien de diferent composició i madurat. Ja estaven totes les botigues obertes però en general venien els mateixos productes i als mateixos preus. 

De la ciutat de Metsovo se’n parla per primer cop en unes cròniques del 1380. Inicialment era un assentament de ramaders però gràcies a la seva ubicació estratègica (el control del pas de muntanya), en el període otomà, a partir del segle XV van gaudir d’alguns avantatges en quant al pagament de taxes, el que va afavorir el seu creixement i desenvolupament. L’imperi otomà havia concedit a un grup de pobles d’aquesta zona una certa autonomia i privilegis. Aquests avantatges els van perdre l’any 1795 amb la re-centralització promoguda per Ali Paixà. 

L’any 1700 es va fundar una escola grega que es va convertir en un important centre educatiu, amb molt bona reputació. En aquell temps la ciutat patia sovint assalts per part de grups albanesos. 

Durant la revolta de la regió d’Epir, en el 1854, la ciutat va ser saquejada tant per les tropes gregues com per les turques, que lluitaven pel control de la ciutat. Van poder sobreviure gràcies a l’ajut d’algunes famílies benestant. La ciutat va ser alliberada del turcs en el 1912, i un cop més les famílies adinerades van contribuir al desenvolupament econòmic de la ciutat. 

Durant la segona guerra mundial va ser la capital del que es va conèixer com el principat de Pindos que va tenir una vida molt curta, del 1941 al 1944. 

Fins a començaments del segle XX hi havia tres grups socials ben marcats, reminiscència de l’època otomana. Hi havia la classe adinerada, classe alta, amb poder i influència, però que no tenien masses relacions socials entre ells i tampoc era un grup tancat; si un es feia ric podia accedir a aquest estatus. 

Després hi havia dos classes socials ben diferenciades, però no pel seu nivell econòmic, que podia ser similar, sinó pels seus orígens i cultura. Un d’aquest grups era molt divers, incloïa els grangers, petits comerciants, gent que tenia petits negocis, tècnics i professionals diversos. Tot i l’heterogeneïtat d’aquesta classe social eren un grup que es relacionava, es casaven entre ells i feien vida social conjunta. Però no es relacionaven ni es casaven amb l’altra classe social que podia tenir el mateix nivell econòmic però eren ramaders. 

La població d’aquí antigament es classificava segons si eren ramaders o no. Se suposa que és aquest origen diferenciat el que va separar les dues classes. Els ramaders tenien unes normes de conducte molt estrictes i una estrutura patriarcal. 

Com ja he comentat aquesta ciutat gaudia d’una certa autonomia, i des del segle XVIII administraven les herències i llegats deixats a la comunitat. Diuen que els Metsovites s’estimen molt el seu lloc de naixement i encara que visquessin lluny feien donacions i llegats a la ciutat. 

A començaments del segle XIX tenien un llibre en el que es registraven totes les donacions fetes a la ciutat. En la destrucció de la ciutat del 1854 el llibre també va quedar destruït. Segons sembla es va tornar a escriure i altre cop, en el 1941 va quedar destrossat. 

En el període otomà estava ben vist fer donacions, demostrava un cert estatus social i en ajudar a la comunitat es tenia control sobre ella. 

Metsovo em va resultar agradable. És una població de muntanya, no massa gran, que tot i que diuen que és turística no ha perdut l’encant. Les cases de pedra, cuidades, la gent amable i potser la bona impressió que em va donar era en part deguda a que era un dia net, amb un cel molt blau, un aire gèlid però molt pur. I asseguts en una terrasseta al sol s’estava de meravella.