diumenge, 22 d’abril de 2018

Turquia_4. Antalya.

Vam deixar enrere les antigues ciutats de Pamfília i vam tornar a Antalya, on vam arribar a mitja tarda i com que encara hi havia llum vam anar a fer una volta per la ciutat. 

On ara hi ha la ciutat d’Antalya hi havia hagut assentaments humans ja en la prehistòria. Per les restes arqueològiques que s’han anat trobant sembla que va estar ocupat de forma continua. La primera referencia escrita en que es menciona aquest lloc és durant el període hitita (cap al 2000 a. C.). Va formar part de la regió que els grecs anomenaven pamfília. 

Durant el segle VII a. C. i fins al 546 a. C. va formar part del regne de Lidia, fins que aquest regne va desaparèixer per formar part de l’imperi persa. Després va haver-hi l’arribada d’Alexandre Magne en el 334 a. C. 

Tot i que es considera que la ciutat es va fundar en el segle II a. C. pel rei de Pèrgam, s’han trobat restes arqueològiques que indiquen que ja existia un segle abans. Quan en el 133 a. C. el regne de Pèrgam va passar a formar part de l’imperi romà la ciutat d’Antalya també. 

Durant el període romà va créixer i es va desenvolupar considerablement. El cristianisme va arribar aquí en el segle II d. C. 

L’any 130 d. C. l’emperador romà Adrià va visitar la ciutat, i en motí d’aquest esdeveniment es va construir un arc triomfal per on tenia que entrar a la ciutat, i que és el que ara es coneix com la porta d’Adrià. 

Va formar part de l’imperi bizantí i conquerida pels seljúcides en el segle XIII, època en la que es va construir el minaret Yivli, o en forma de flauta, símbol de la ciutat. La mesquita que hi ha al costat encara es fa servir. En el 1391 la ciutat va passar a formar part de l’imperi otomà. 

A finals del segle XVII la ciutat tenia barris turcs i barris grecs, i el creixement havia portat a expandir-se fora del recinte emmurallat. El port era gran ja que tenia cabuda per 200 vaixells. 

La ciutat antiga és el barri anomenat kaleiçi. A la part baixa d’aquest barri hi ha l’antic port romà, construït en el segle II a. C. Fins al segle XX es va utilitzar amb finalitat comercial. Ara està ple de iots. 

La torre del rellotge formava part de la muralla que es va construir en el període romà de la ciutat. És un dels símbols de la ciutat juntament amb el minaret Yivli. Si no estic confosa, aquest minaret construït en el segle XIII està al costat d’una mesquita de la mateixa època, que vam visitar. Es veuen les canonades que duien l’aigua a la font de les ablucions. 

El barri antic és agradable, hi ha botigues i locals posats amb molt de gust. Era diumenge i hi havia força ambient pertot arreu sense ser molest. 

Vam baixar fins al port i des d’allà és curiosa la vista de la muralla i els minarets que sobresurten. Hi ha vaixells reproduint les antigues embarcacions, suposo que per fer visites turístiques per la costa. 

Vam sopar en un petit local, on no parlaven angles ni tenien el menú en angles, però ens vam guiar per les fotografies i amb alguns gestos i bona voluntat ens vam entendre, i el més important per mi, la senyora va entendre que no volia res picant. Vam menjar molt be. Com que no servien begudes alcohòliques després vam anar a prendre una copa de vi en una terrassa amb vista al mar. Hi havia moltes famílies passejant ja que era diumenge. 

Quan vam tornar cap a l’hotel i accedir per primer cop al llarg del dia a la wifi em vaig assabentar de que havien detingut al president Carles Puigdemont, a Alemanya, quan anava de tornada cap a Brussel·les. Tot i que sabia que hi havia l’euro ordre activada, va ser un xoc. Encara em costava fer-me a la idea de tots els que havien detingut dos dies abans i venia aquest nou cop. Des d’aquell moment perseguia la wifi, tenia el cor aquí i volia saber tot el que es deia, opinions, noticies... pensava sovint en tots ells, especialment els presos. Aquell vespre vaig ser incapaç d’escriure res del que havíem vist, de Perge, Aspendos o Side. Em sentia bloquejada i molt trista. 

Al matí següent vam continuar el passeig per Antalya. Vam arribar-nos fins a la torre Hidirlik, en un extrem de la muralla. Hi ha un mirador sobre el mar i un parc que és un espai verd i de relax per la població. Es pensa que aquesta torre devia servir de torre de vigia pel port, ja que queda just a sobre seu i es va construir més o menys en la mateixa època. 

Després vam anar al supermercat a comprar alguna cosa per dinar, per fer pícnic i amb el cotxe vam anar cap al museu arqueològic que està a les afores de la ciutat. 

Em va sorprendre que en aquest museu no deixen entrar càmeres de fotografiar però si que deixen fer fotografies amb mòbil. La majoria de peces que hi ha són de Perge, i com que ja havíem visitat aquesta antiga ciutat de Pamfília, resultava més fàcil imaginar la ubicació de les estàtues i altres objectes, i fer-se una idea de la grandiositat del conjunt monumental. És un museu molt interessant. 

Hi ha moltíssimes escultures en marbre. Una d’elles representa a Hermes cordant-se la sandàlia, amb el peu sobre una tortuga que si ho he entès be era el primer animal que es sacrificava en el naixement?? Aquesta escultura és del segle II d. C. i és una còpia d’una escultura realitzada per Lysippos, un escultor del període hel·lenístic, segle IV a. C. Hi ha altres copies, a Copenhaguen, a Paris, a Munic i al Vaticà. 

Hi ha una gran diversitat d’estàtues de mida natural, algunes força ven conservades, i amb faccions ben definides; algunes amb una expressió plàcida, altres més ferotge... Hi ha una sala en que estan col·locades en nínxols, com devien estar a la ciutat de Perge. 

Una de les escultures rellevants és la figura d’Hèrcules, que té a la base un cap de toro, diuen que es veu una pell de lleó, i una poma a la ma, que no es veu en la fotografia. Aquestes tres coses representen el toro de Creta, el lleó de Nemea i la poma d’or de les Hespèrides, que son part dels dotze treballs d’Hèrcules. A l’igual que l’altre estàtua que he comentat, és una escultura feta a Perge en el segle II d. C. però que era una còpia de l’escultura grega delsegle IV a. C. del mateix escultor Lyssipos. 

Es poden veure també alguns mosaics, en un s’hi veu una inscripció en lletres gregues. Hi ha també unes màscares que decoraven el teatre i que representen les diferents emocions que expressaven els actors grecs en les seves representacions. 

Es poden veure diversos frisos que pertanyien als edificis nobles de la ciutat, així com a les fonts. En una altra sala hi ha sarcòfags bellament decorats. El disseny és típic de Pamfília. En alguns hi ha gravat el nom del difunt, en d’altres una inscripció indica els efectes que patirà la persona que l’obri sense autorització. Molts d’ells tenen relleus sent el més important el que descriu els treballs d’Hèrcules. Com la resta de material que hi ha aquí són del segle II d. C. 

En una altra sala es pot veure una col·lecció d’esteles Lícies, del segle III d. C. dedicades a Artemisa, el seu pare Zeus i els 12 deus d’aquesta regió. 



Hi ha algunes peces que corresponen al període bizantí (segle VI d. C.) trobades a Elmani. També una bona col·lecció de monedes de diferents èpoques, objectes de ceràmica, de vidre.... Una col·lecció molt bona i el museu molt ben muntat. Si s’explora aquesta zona de Turquia és imprescindible recórrer aquest museu, ja que complementa la visita dels recintes arqueològics.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Turquia_3. Pamfília. Side

Després de dinar vam anar a Side que es troba a la costa. Aquesta ciutat també formava part de Pamfília. Es troba en una petita península (400 m d’amplada i 1 Km de llarg) a uns 20 Km de la desembocadura del riu Eurimedonte, el que passava per Aspendos. 

Segons els historiadors antics aquesta ciutat la van fundar colons grecs provinents d’Anatòlia occidental, en el segle VII a. C. Els nouvinguts van aprendre la llengua local, i s’han trobat inscripcions en la llengua de Side, que daten dels segles III i II a. C., el que indica que la colonització no va fer perdre la llengua. Em sembla que encara no s’han pogut desxifrar. 

Gracies al port, al que hi podien accedir embarcacions petites es va convertir en un important centre comercial de pamfília. En el segle IV a. C. va estar sota control Lidi i més tard de Pèrsia. 

Va estar sota control persa fins que Alexandre Magna la va ocupar l’any 334 a. C., però quan va morir va quedar sota el control de la dinastia ptolemaica, fins al segle II a. C. que va passar a mans dels selèucides. Tot i la ocupació la ciutat gaudia de força autonomia i es va convertir en un important centre cultural. 

Side va encunyar la seva pròpia moneda, entre l’any 188 i el 36 a. C.; en aquestes monedes hi apareixia la deessa Niké i una corona de llorer com a símbol de victòria. 

En el segle I a. C. en aquesta zona del mediterrani hi havia pirateria i començava a amenaçar a Side. Sembla que la població va decidir que en lloc de lluitar contra seu el millor era oferir-los-hi el seu port i el mercat. La població també va participar en la pirateria i el mercat d’esclaus. Així Side es va convertir en la base naval dels pirates. 

L’any 78 a. C. els romans van derrotar als pirates i la ciutat va passar a dependre de l’imperi romà, gaudint d’un nou període de prosperitat. En el segles II i III d. C. tenia estatus de metròpolis, aquí hi havia la prefectura, hi vivien els oficials i hi havia rics mercaders que pagaven la construcció d’obres publiques i monuments, així com espectacles de gladiadors i altres jocs. La major part de les ruïnes que es veuen actualment son d’aquesta època. 

A finals del segle III d. C. comença el declivi de la ciutat. Van començar els atacs per part de la gent provinent de les muntanyes Tauro i per defensar-se a meitat del segle IV es van reparar les muralles i se’n va construir una de nova que dividia la ciutat en dos, fent-la més petita. 

En el segle V i VI aquí hi va haver el bisbat de Pamfilia, el que durant un temps va fer que tornés a prosperar, però la bonança no va durar gaire. En el segle VII hi va haver invasions àrabs, i atacs diversos, pel que la població va anar marxant cap a Antalya. 

Actualment és un important centre turístic, suposo que per la seva ubicació a la costa i les seves platges. El que em va sorprendre més és que està força barrejat el que és la part antiga amb les construccions modernes. 

El primer que vam visitar va ser el nimfeu o font memorial que com ja he dit, gairebé tot és del segle II d. C. Es trobava fora de les muralles, prop de la porta d’entrada. Segons una inscripció el festival més important de la ciutat, dedicat a l’inici de la temporada de pesca, començava aquí. Des d’aquí s’entrava a la ciutat i s’anava pel carrer de les columnes cap al teatre i després seguint el port s’arribava als temples d’Atenea i Apol·loni. 

Està tot bastant destruït pel que costa fer-se a la idea de com era la ciutat. Vam seguir el mateix camí que feia el seguici en el festival i vam passejar pel carrer de les columnes. Hi havia botigues, canals d’aigua... 

Hi havia l’àgora de la ciutat on hi havia el mercat i l’àgora del govern que té la pinta de que hi devia haver edificis esplèndids. I no pot faltar el teatre. Quan en el segle IV es va dividir la ciutat la paret de la construcció que hi ha davant de l’escenari va servir com a part de la nova muralla. 

Aquest teatre recorda molt el d’Aspendos, però l’estructura de l’escenari està pitjor conservada, tot i que es conserven pedres en les que es veuen encara alguns relleus força desgastats. 

Hi ha alguns carrers petits, molt comercials i seguint-los s’arriba al mar. Aquí es troben les restes dels temples d’Atenea i Apol·loni. La seva ubicació és molt bona i és agradable passejar per allà, però queda molt poca cosa en peu.

Turquia_2. Pamfília. Aspendos.

Aspendos, a l’igual que Perge, va ser una ciutat important de Pamfília, i també estava a la vora d’un gran riu, en aquest cas el Euromedon. Estava ubicada en una plana fèrtil, i el riu l’hi permetia la comunicació amb el mar mediterrani, que es troba a uns 16 km. 

S’ha trobat monedes encunyades a Aspendos en diferents localitats del mon antic. Aquesta ciutat va ser una de les primeres en encunyar monedes; va començar en el 500 a. C. El fet que es trobin monedes seves en diferents llocs indica que mantenia relacions comercials amb terres llunyanes. Això era possible gr`cies a que en el segle V a. C. el riu Eurimedon era navegable. 

Va ser una ciutat important de Pamfília; es dedicava al comerç de sal, oli i llana. La sal s’extreia d’un llac proper, el llac Capria. La fusta de la regió també era molt preuada i els mobles que amb ella es fabricaven es venien a Roma i també en altres poblacions del mediterrani. També eren especialistes en l’ensinistrament de cavalls. 

L’origen d’aquesta ciutat sembla que es remunta al segle XII a. C. quan van arribar colons grecs provinents d’Argos. Hi va haver una segona onada migratòria en el segle VII a. C. L’any 546 a. C. la ciutat va quedar sota dominació persa però va preservar la seva independència a canvi de pagar impostos. 

L’any 334 a. C. Alexandre Magne va arribar a la ciutat i per evitar la destrucció d’Aspendos el governador va oferir-li diners i cavalls. Alexandre va acceptar la oferta, però després la població es va negar a pagar el que havien acordat. Va haver-hi enfrontaments i els hi va sortir car, ja que van acabar pagant el doble del que havien promès d’entrada. Això si, les tropes d’Alexandre no van destruir la ciutat. 

La ciutat va anar canviant de nom i de mans. Els segles II i III d. C. van ser un dels períodes més tranquils de la seva història. Després hi va haver invasions àrabs, en el segle XIII formava part de l’imperi seljúcida i en el segle XV va estar sota dominació otomana. 

Hi ha diverses coses a visitar a Aspendos però la més rellevant és el teatre romà, que és el que nosaltres vam visitar. És un dels més ben conservats del mon antic. Es va construir l’any 155 d. C. dissenyat per l’arquitecte grec Zenon, que era nascut a la ciutat. En el període seljúcida (segle XIII) es va restaurar diversos cops i es feia servir com a caravanserall i més tard com a palau. 

A l’entrada del teatre hi ha inscripcions en grec i en llatí en les que es pot llegir que els dos germans Curtius dedicaven aquest teatre als deus del país i a la casa imperial. 

Tot i que es va construir en època romana s’hi poden observar moltes característiques típiques dels teatres grecs. I és perquè es va construir sobre les restes d’un teatre anterior, del període hel·lenístic. Per exemple, el fet que l’auditori aprofita el pendent de la muntanya, i té la forma de ferradura. L’escenari també es original en comparació amb els altres teatres romans. Té una subestructura de voltes típica dels teatres romans. 

Recreació de com era la façana
La forma de ferradura no es percep quan estàs a dins sinó que cal tenir una vista aèria per adonar-ten. 

Un altre detall que destaquen d’aquest teatre és que tenia dos entrades laterals, paral·leles a l’escenari. Per aconseguir una bona acústica la part de graderia (l’auditori) i l’escenari estaven units. Tenia cabuda per més de 8.000 espectadors (en algun lloc diuen fins i tot 15.000). 

Segons al llegenda la construcció del teatre va ser el resultat d’una competició que va organitzar el governador de la ciutat. Concediria la ma de la seva filla a l’home que construís l’estructura que contribuís més a la prosperitat de la ciutat. Hi va haver diversos participants, es van realitzar diferents obres i al final quedaven dos joves que van arribar a la final. Un d’ells va construir l’aqüeducte i els sistema de canalització d’aigua per la ciutat. El governador va quedar impressionat i va pensar que aquest seria el guanyador. Però abans de tenia que veure l’obra de l’altre contrincant. 

Aquest altre jove és el que va construir el teatre. El governador va entrar al recinte i va pujar fins a dalt de tot de la graderia. Un cop allà va sentir una veu propera i clara que li reclamava lama de la seva filla. Es va sorprendre molt en veure que el noi no estava al seu costat sinó a baix de tot, a l’escenari. Va quedar meravellat amb l’acústica i l’hi va concedir la ma de la seva filla. El casament es va celebrar aquí mateix. 

És impressionant. Darrera de l’escenari hi ha una construcció de dos pisos amb cinc portes, que estava molt ben decorada. Antigament en marbre i em sembla que després en mosaic blau. L’escenari tenia un sostre de fusta que protegia als actors de les inclemències del temps i millorava l’acústica. 

Hi havia un lloc on es venien les entrades, que en general eren de terrissa i tenien formes diverses: cercle, rectangle i en alguns casos forma de peix o d’ocell. Segons l’època podien tenir algun dibuix o números que espensa que indicaven el seient. També s’han trobat algunes fabricades en os, metall i ivori. 

La graderia esta dividida en seccions per facilitar l’accés. Els seients prioritaris eren els dels senadors, jutges i ambaixadors, que ocupaven la primera fila. La segona fila estava reservada per les autoritats civils i militar de la ciutat. La resta ja eren per la ciutadania. Per algunes autoritats hi havia seients que tenien gravat el seu nom. 

S’hi feien representacions de diversos tipus, comèdia, tragèdia grega i drama romà. A vegades hi havia lluites de gladiadors i amb animals. En aquests casos es posava una reixa davant de les grades per evitar accidents. 

El teatre d’Aspendos té una sonoritat tan bona que encara es fa servir. Cada estiu hi ha el festival d’òpera i ballet. 

En sortir del teatre vam anar a dinar allà a la vora. Un local molt familiar on preparen un plat típic, crec que es diu gozleme ayran. Consisteix en una massa molt fina, de farina farcida d’espinacs, patata i formatge. Estava molt bona i costava d’acabar ja que era molt gran. 

Hi havia dues dones que es dedicaven a la seva elaboració. Una d’elles feia la massa i l’altra les farcia. Les dones anaven amb mocador al cap i treballaven assegudes a terra en unes taules baixes.

diumenge, 15 d’abril de 2018

Turquia _1. Pamfília. Perge.

Aquest és un viatge per la costa Lícia; una petita part de la costa turca, rica en història, i restes arqueològiques. És una regió que ja feia temps que volia visitar i em feia il·lusió, però just el dia abans de marxar, el 23 de març, van empresonar a cinc polítics catalans més: Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. Amb Oriol Junqueres, Joaquim Forn i els dos Jordis, Cuixart i Sanchez, ja tenim nou persones en presó preventiva. El mateix dia, la Marta Rovira va marxar a l’exili, on ja hi ha Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Lluis Puig, Toni Comin, Clara Ponsatí i Anna Gabriel. Sentia una gran tristesa i impotència. Vaig fer l’equipatge en estat de xoc i sense massa alegria. El record de totes aquestes persones, que es troben lluny de casa, i moltes d’elles privades de llibertat em va acompanyar al llarg de tot el viatge. 

Vam volar cap a Antalya fent escala a Istanbul. Es perd gairebé un dia en viatges. L’hotel el teníem en la part antiga, on hi ha carrerons estrets, alguns d’ells plens de bars i restaurants, amb molta animació al vespre. 

Al matí següent vam anar cap a Perge, que es troba a uns 15 Km a l’est d’Antalya, cap a l’interior. Aquesta regió s’anomenava Pamfilia, que vol dir terra de totes les tribus. Aquesta zona era i és molt fèrtil, pel que era un indret ideal per viure-hi. Cap a finals del segon mil·lenni abans de Crist els hitites ja mencionaven aquesta regió. 

Pamfília va estar habitada per tribus greges des del segle XIII a. C. fins al 7 a. C.; sembla ser que abans ja havia estat habitada per grecs. Aquesta nova onada d’immigració grega va portar a l’ocupació d’antics assentaments com són Perge, Aspendos i Side. 

Pamfília no va arribar mai a ser una regió autònoma, sempre va dependre del govern d’Anatòlia. Hi ha un període de temps del que no se’n sap gran cosa d’aquesta regió i la següent referencia a Pamfília la va fer l’historiador grec Heròdot, que va deixar constància de que el rei de Lidia va envair Pamfília en el 547 a. C. 

Després va formar part de la primera satrapia Persa. De totes formes, el govern persa va ser força permissiu i algunes de les seves ciutats van conservar la seva pròpia moneda. 

La regió va estar sota control persa fins a l’arribada d’Alexandre el gran, en el 334 a. C. Quan Alexandre va morir l’imperi es va dividir i aquesta regió va passar per diferents mans. En el 133 a. C. va passar a formar part de l’imperi romà, després va gaudir d’un cert temps de llibertat, per tornar a formar part de l’imperi romà en el 103 a. C. A començaments de la nostra era, l’any 43, l’emperador Claudi va combinar Lícia (a l’oest d’Antalya) i Pamfília per formar una única província romana, que va continuar unida fins a mitjans del segle IV. 

Els segles II i III d. C. van ser de gran prosperitat en la regió de Pamfília; les ciutats es van desenvolupar i la gent benestant es construïa grans mansions. 

Sant Pau va visitar diversos cops la regió de Pamfília; el primer viatge que hi va fer va ser en el 46 d. C., però la consolidació del cristianisme no es va donar fins al segle V d. C. Les ciutats de Side i Aspendos van ser dos importants centres cristians. En els segles VIII i IX la regió va patir l’atac dels àrabs i va ser conquerida pel sultà seljúcida. 

La població de Pamfília vivia de l’agricultura, de la pesca i del comerç marítim. 

L’antiga ciutat de Perge es va fundar en el centre de les planes de Pamfilia, a uns 12 Km de la costa. Gràcies al riu Aksu que es troba a la vora gaudia d’accés al mar. 

El primer assentament es va fer sobre un turó d’uns 60 metres d’alçada. De fet hi ha tres turons, on es va anar desenvolupant la ciutat i després en l’espai entre ells. En un d’ells hi ha l’acròpolis, en un altre el teatre. La ciutat correspon a diferents períodes, l’hel·lenístic, entre el 300 i 200 a. C. i el romà entre el 200- 300 d. C. La ciutat romana va utilitzar part de les estrutures del període hel·lenístic. 

El nom de Perge, igual que Aspendos o Side no són grecs sinó que són noms que provenen de la llengua anatòlica antiga. O sigui que devia ser el nom antic i que el van conservar tant els grecs com els romans. En la mateixa línia, la que es coneix com la deessa de Perge no és una deessa grega. 

La maqueta que hi ha a l’entrada et dona idea de la importància de la ciutat i la seva grandària. Va ser una ciutat molt important ja que es trobava en la ruta que unia Pèrgam amb Side. El riu era el medi de transport de les mercaderies. 

Les muralles i les torres defensives corresponen al període hel·lenístic, però moltes de les construccions són del període romà, com el teatre, l’estadi, els banys l’àgora i el nimfeu. 

L’altre període rellevant en la historia de la ciutat va ser en els segles V i VI, l’època cristiana, quan va ser la seu de l’arquebisbat. En aquest període es van construir moltes esglésies. 

Els objectes trobats en les excavacions es troben en el museu d’Antalya. A partir d’aquest material s’ha pogut deduir que la població de Perge venerava diversos deus i deesses. Artemisa era la més rellevant. Tindria el seu origen en la deessa mare del culte a Anatòlia. La seva imatge estava representada en monedes, tenia estàtues i relleus, i hi havia un temple dedicat a ella. Segons el que es deia en aquella època era un temple meravellós, tant per la seva grandària com per la seva decoració. Es trobava fora de la ciutat, en un turó, però encara no s’ah trobat. 
El temple d’Artemisa de Perge, divinitat protectora, és el que va fer de Perge una ciutat sagrada en la regió. 

Quan nosaltres hi vam anar el teatre no estava accessible, així que el primer que vam trobar va ser l’estadi. Té 234 m de llarg i 34 m d’amplada. Hi ah dotze fileres de seients escalonats, que devien donar tota la volta. Aquesta estructura esglaonada en pedra es recolza en unes voltes; algunes eren espais de pas, per entrar o sortir del recinte. D’altres es pensa que es feien servir com a magatzem o vestuaris quan hi havia festivals. També podien ser tallers o botigues ja que s’hi ha trobat gravats els noms de diferents persones. 

Les primeres files de l’estadi estaven protegides per una paret de pedra. Es pensa que s’utilitzava també per combats de gladiadors i amb animals. 

Perge era una ciutat emmurallada; a finals del segle III d. C. es va construir noves muralles per protegir-se davant dels nous intents d’invasió. Tenia diverses portes d’accés a la ciutat que s’havia estès cap al sud. Una de les que es conserva més o menys és la porta de Roma. Aquesta porta estava decorada amb estàtues que ara es troben en el museu d’Antalya. 

En l’època hel·lenística hi havia hagut dues torres cilíndriques de les que encara queda alguna cosa. Formaven part del sistema de defensa de la ciutat. 

Es veu també el nimfeu de Septimius Severus, una font monumental que es trobava propera als banys. Costa d’imaginar si no es veu un dibuix que ho recreï. Sembla que hi havia diversos nínxols amb escultures i era una construcció de dos pisos. 

Els banys tenien les tres sales típiques: el caldarium, el tepidarium i el frigidarium. Al costat del caldarium es pot veure el sistema de calefacció de la sala i les canonades per l’aigua calenta. En el frigidarium es conserva part del terra enrajolat. 

Del propileu o porta monumental queden algunes columnes en peu. En quant a l’àgora, em sembla que la que es veu ara és la de l’època romana. És una plaça quadrada envoltada per dos rengleres de columnes i una estructura circular al centre. 

Em sembla que és a l’àgora o en algun lloc proper, en que es veuen restes del que devien ser botigues. Es pot veure alguna resta de mur en marbre amb gravats que sembla indicar què es venia en el lloc. 

Una de les vistes més impactant és la de l’avinguda de les columnes, amb un canal al mig. Seguint aquesta avinguda s’arriba a l’arc de Demetrios Apollonios i al final de tot un altre nimfeu. L’escultura que es veu diuen que correspon a la deessa del riu. Era una construcció de dos pisos, igual que l’altra, que estava decorada amb diverses escultures col·locades en nínxols. 

Com en molts altres recintes arqueològics, costa imaginar la riquesa de la ciutat amb el que es veu ara. Va ser després, visitant el museu d’Antalya que vaig fer-me’n més una idea.