dilluns, 18 de setembre de 2017

Sud de Xina_8: Yunnan. Shibaoshan.

Vam dinar a Shigu i després vam dirigir-nos cap a Shibaoshan, la muntanya dels tresors de pedra, que és un important centre de pelegrinatge de l’ètnia Bai.

Shibaoshan és una reserva natural i religiosa que ocupa 2000 hectàrees. La formen tres muntanyes i hi ha quatre conjunts de temples. 

Hi ha un vehicle del parc que et porta fins als punts que es visiten. Nosaltres en vam visitar dos, i de fet ens vam baixar a la primera parada i vam fer la resta a peu. Vam trigar ubnes quatre hores per fer tota la visita i malauradament sota la pluja, cosa que era un incordi. 

La primera visita va ser al monestir de Shizhong. De fet, durant la caminada es van veient temples dispersos per la muntanya. En total hi ha 17 coves amb 140 escultures, i on n’hi ha més és al voltant de Shizhong, que vol dir temple de la campana de pedra. Aquest nom l’hi ha donat per la forma que té la roca sobre el que s’assenta. 

Les escultures que es poden veure aquí diuen que son de les més antigues de Xina i també de les millors. En les cares es poden veure diferencies ètniques, i rostres diferenciats. 

Un dels santuaris està dedicat a Yoni, la divinitat femenina; una fissura a la roca diuen que fa pensar en una vagina. Diuen que és únic trobar aquesta simbologia en un lloc de culte budista i els investigadors pensen que està relacionat amb les tradicions matriarcals dels Bai. 

Sembla que les dones d’aquesta ètnia encara venen aquí per demanar la fertilitat o un part sense problemes i amb poc patiment.

En les altres coves es poden veure figures de personatges del regne de Nanzhao (segles VIII i IX): els primers reis, la cort, emissaris estrangers.... Diuen que es poden veure monjos indis i dignataris perses. També sis elefants. Jo no vaig ser capaç de veure tanta cosa, i com que no deixaven fer fotografies no ho recordo massa.

Enmig de la vegetació van sorgint roques de formes arrodonides, temples i coves. És espectacular. I mes encara la pujada cap al temple daurat de Baoxiang. 

Diuen que habitualment hi ha micos que intenten prendre’t les coses, però com que plovia no van fer acte de presencia. Algun avantatge havíem de tenir! 

Una escalinata et porta fins a la porta d’aquest conjunt de temples i capelles que s’enfilen per la muntanya i algunes estan tallades en la roca. Ja des de l’entrada es divisa a la roca dues figures monumentals. 

En un dels edificis hi ha unes representacions del folklore local, suposo que bai. Són figures molt acolorides. En una altra de les capelles una figura que em sembla que és la deessa Guanyin, també de colors vius. 

Em sembla que inicialment era un temple taoista, després budista i no sé si ara serveix com a temple o no. Hi ha una barreja de figures, de diferents tipus i diferents personatges. 

Hi ha unes figures molt venerades del taoisme, em sembla que se’ls coneix pels tres immortals. I unes altres figures curioses que anirem trobant son uns amb unes celles llargues, o els braços llargs, o les cames... 

L’últim pas és pujar a les capelles de dalt de tot, on hi ha les figures gegantines. En una capella un buda ajagut, amb divinitats protectores a la vora. 

En tot aquest conjunt el més curiós és la barreja de figures que em semblen budistes, altres taoistes i si no estic confosa n’hi ha una que em sembla Confuci. 

Per altra banda, per molt que he buscat per internet no he trobat gairebé cap informació sobre aquest conjunt. Malgrat la pluja i l’esforç de la pujada, val la pena. És interessant i en dies bons deu tenir molt bona vista.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Sud de Xina_7. Yunnan. Shigu

Quan vam arribar a Shigu era ja el vespre i seguia diluviant. Vam anar a sopar prop de l’hotel; vam prendre, com ja era habitual, un assortiment de plats. Carn de porc amb seva, bolets, costella de porc acompanyada amb menta cruixent. Mongetes i alguna altra cosa. La sorpresa va ser lo d’acompanyar el porc amb menta cruixent. Queda molt bona. Amb el refresc inclòs valia l’equivalent a 5 euros. 

Després ens va tocar anar al supermercat i a la pastisseria a comprar alguna cosa per l’esmorzar, ja que a l’hotel no hi havia restaurant. Aquí és habitual això. Les pastisseries tenen força cosa i amb bona pinta; sempre acabava trobant alguna mena de brioix o una mena de croissant. 

Vam anar, tot caminant, cap al mirador del meandre del riu Iangtsé. Es troba uns 40 metres per sobre del nivell del riu. La pujada té alguns trams complicats degut a que no havia parat de ploure en tota la nit, i segui plovisquejant. Estava enfangat i rellisca bastant. La vista espectacular. 

El riu Iangtsé es considera el riu mare de la Xina, i la travessa pel mig, separant el nord del sud. És el tercer riu més gran del mon. Neix en l’altiplà tibetà i a uns 70 Km de Lijiang fa un canvi brusc en el seu recorregut, un gir que fa que es vegi més o menys en forma de V. En aquest meandre el riu és ample I baixa lentament. 

Està molt emboirat però es pot veure molt verd tot al voltant del riu. L’aigua, suposo que per ser època de pluges, de color argilós. 

La població de Shigu es troba a la riba del Iangtsé; el seu nom vol dir tambor de pedra. Es va construir durant la dinastia Ming, al voltant del 1550 i aquesta pedra és per commemorar la victòria del governador naxi de Lijiang sobre l’armada tibetana. És una llosa circular en marbre, que recorda la dels tambors que es veuen en els temples i cases; té un diàmetre de 1,5 metres i menys d’un metre de gruix. Es diu que s’esquerda abans d’una guerra i que la fissura torna a tancar-se quan torna la pau. 

Al llarg dels segles Shigu ha sigut un punt estratègic a nivell militar. Per aquí van creuar el Iangtsé diversos exèrcits, inclosa la llarga marxa de l’exercit roig cap al nord, l’any 1936. 

Aquesta població es dedicava al comerç i estava en la ruta del te i els cavalls. Poc a poc va anar creixent i desenvolupant-se. Hi ha una mina de talc, que hi ha constància de que ja s’explotava durant la dinastia Yuan; però no va ser fins al 1966 que es va obrir una fàbrica de talc. En aquesta zona hi ha també marbre, or al·luvial, manganès, zinc i sofre. 

Anant ja cap al poble trobem un vell cec que està tocant un instrument de corda; al costat mateix hi ha un antic pont penjat, que té 17 metres de llarg. Fet amb cadenes de ferro i planxes de fusta que han desaparegut. El que es veu és tan sols l’esquelet del pont.

El poble s’enfila per la muntanya, per carrers empedrats i relliscosos en dia de pluja. És dia de mercat i hi ha força moviment de gent.

A la part alta del poble, en un parc sobre un turó hi ha el monument que commemora la victòria del líder Naxi contra les tropes tibetanes i també el pavelló i monument dedicat a la llarga marxa de l’exercit roig comandat per Mao. 

A dalt del turó hi ha un mirador sobre el Iangtsé i el poble i en una construcció al costat del mirador hi havia un grup de músics esperant a que pugés algú per fer un petit concert. Eren de l’ètnia Bai. Tocaven instruments de corda i un d’ells un flautí. Abans de cada cançó el que dirigia el grup ens explicava alguna cosa sobre la peça, però no enteníem res o sigui que ens vam dedicar a escoltar. En acabar ens van ensenyar els CD que tenien enregistrats per si en volíem comprar. 

Després de contemplar la vista vam entrar en el pavelló on s’explica el que es coneix com “la llarga marxa” i es pot veure un recull de mapes i fotografies d’aquest fet històric rellevant. 

La historia de la Xina en aquell moment em resulta un tant complicada. Si ho he entès be, el Kuonmintang era el Partit Nacionalista de Xina que aglutinava diferents grups. Es va fundar en el 1912, el seu fundador va ser Sun Yat-sen, i incloïa l’Aliança Revolucionaria que havia sorgit a Tokio, l’any 1905. Aquesta aliança la formaven xinesos expatriats opositors a la dinastia imperial Qing, que era la governant, i Sun n’era el líder. 

El Kuomintang es va fundar a la província de Guandong (a la que pertany Macao, Hong Kong entre d’altres), o sigui cap al sudest. Poc a poc membres del Partit Comunista es van incorporar a aquest partit liderat per Sun. Algunes figures claus de la historia d’aquells temps, com Mao Zedong i Zhou Enlai van formar part també del Partit Nacionalista. 

Ara be, quan va morir Sun Yat-sen l’any 1925 van sorgir dos faccions en el partit, la d’esquerres, liderada per Chiang Kai Shek i la de dretes liderada per Hu Han-min. Els problemes van sorgir en les esquerres. Els comunistes que formaven part del partit nacionalista anaven pujant en la jerarquia del partit i eren un perill pel lideratge de Chiang Kai Shek. 

En la presa de Shangai en el 1927 es quan es van posar al descobert les friccions entre les esquerres en el Partit Nacionalista, el Kuonmintang. Sembla que els membres del partit comunista que formaven part de l’aliança posaven per davant els interessos del seu propi partit. 

L’aliança nacionalista es va trencar i va perseguir als membres del partit comunista. Liderats per Mao Zedong van fugir cap al sud oest i aquesta fugida entre el 1934 i 1935 és la que es coneix com la llarga marxa. Perseguits per l’exercit del kuonmintang es van endinsar cap a l’interior de la Xina per arribar a zones controlades pel partit comunista. El gruix de l’exercit es va anar dividint en diverses columnes, a les que també s’hi anava ajuntant més gent en els pobles pels que passaven. Una de les columnes va arribar a Yunnan i va passar per Shigu. La marxa va ser dura i llarga (una de les branques va fer 12.500 Km en 370 dies); un 70% dels que van emprendre la marxa no van arribar al final.

Aquí a Shigu hi havia poc turisme local que tan sols donava una ullada ràpida als documents que hi havia en aquest pavelló. Suposo que per ells son fets estudiats i repetits a l’escola i no hi tenien tant interès com nosaltres que 3ns venia molt més de nou. 

Després vam anar baixant cap al mercat. Seguia plovent. Per això és tant verda tota aquesta zona. El mercat el vaig trobar interesant amb detalls força curiosos. Una parada de tortugues d’aigua, que em va intrigar perquè suposo que devien ser per menjar.

Una parada d’un dentista. En diferents mercats ho vaig veure. El que em va xocar és que no és que encarreguessin la dentadura sinó que feien les cures enmig del mercat. No recordo si era en aquest mercat o en un altra. Una dentista amb les pinces, i una dent a punt de posar-li a la pacient, en ple carrer. Quan em vaig parar perquè em va sorprendre, em va mirar ofesa, i de seguida em vaig retirar. 

Menjadors populars, sota els tendals, moltes verdures, la part de la carn, molt neta i amb el cap del porc al costat de les peces per indicar de quin animal es tracta. 

També vaig creuar un grup de dones de l’ètnia bai, amb el seu mocador al cap i l’armilla blava. Estem ja en la zona bai. 

Els bai tenen una llengua pròpia, d’origen tibetà però actualment es parla poc, la majoria han adoptat el xinès. És una llengua oral, es pot transcriure amb caràcters xinesos.

Aquesta ètnia ha tingut diferents noms, en el passat un d’aquests noms va ser kunming. El nom actual, Bai vol dir blanc és va posar després de la revolució, ja que acostumen a vestir de blanc. Entre els bai, les feines del camp les fan per igual homes i dones; diu que les dones bai son famoses per la seva força i residència ja que poden transportar càrregues molt pesades. 

La religió dels Bai és un sincretisme entre el budisme i la creença en un deu local anomenat Benzhu. Des del segle VII la majoria d’ells són budistes i Guanyin, la deessa de la misericòrdia i la compassió té un paper important en els antics mites Bai. En els pobles Bai es poden trobar temples de les diferents creences (budistes, confucianistes, taoistes, daoistes i dedicats a Benzhu), junts en un sol complex o separats. 

Benzhu, el deu local és diferent en cada poble. Aquesta religió recull les llegendes i histories del poble, la mitologia pròpia. 

Els ancestres dels Bai eren els Jin que entre el 200 a. C. i el 400 d. C. es van desplaçar cap a la província de Yunnan i es van barrejar amb la població local, els Qiang. D’aquesta mescla va sorgir el poble Bai. 

Aquesta ètnia va crear el seu propi estil de vestimenta, amb brodats i combinacions de colors, que varia segons els pobles. Molts cops tenen representada en els brodats camèlies que simbolitzen la bellesa. Com ja he dit, en general vesteixen de blanc, combinant colors, especialment les dones. El color blanc simbolitza un elevat estatus social i també dignitat. 

Les noies solteres acostumen a portar el cabell recollit en una cua i duen una cinta o diadema vermella. A més la majoria porten un davantal amb brodats. La forma que tenen les dones Bai d’enrotllar-se el mocador al cap diuen que vol representar una flor al vent. 

Els Bai son hospitalaris i tenen gran respecte per les persones grans. Llegeixo que és una falta de respecte creuar les cames quan estàs assegut davant d’una persona gran d’aquesta ètnia. 

La majoria de cases tenen una llar de foc i aquest espai es considera sagrat i no es pot escopir allà. Un altre tabú és que no es pot seure en el llindar de la porta d’entrada. Les persones quer estan de dol per una mort no poden entrar en una altra casa Bai. I el dia de l’any noi xinès no es pot utilitzar ganivets, no es pot transportar aigua cap a casa o escombrar el terra.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Sud de Xina_6. Yunnan. Gompa de Fu Guo i Baisha

A les afores de la ciutat de Lijiang hi ha el temple budista de Fu Guo. És un temple del budisme tibetà però d’una secta diferent a la del Dalai Lama. Estava diluviant i per entrar ens van fer posar peücs de plàstic sobre les sabates. 

Entre la pluja i el fred no era molt agradable aquella visita. Així i tot és un temple interessant tot i que no he trobat massa informació i no sé si tota és fiable. 

Aquest complex es va construir en el 1601 com a seu del clan Mu, que després es van traslladar a Lijiang i això es van convertir en el monestir del budisme tibetà més gran de la regió de Lijiang. Durant la revolució cultural va quedar totalment destruït.








Fa pocs anys un lama d’alt rang del Tibet va decidir reconstruir-lo i han acollit aquí orfes i nens pobres i els hi donen educació. El govern local només ha contribuït a la reconstrucció del monestir però no a la part d’orfenat i escola. 









Com en els altres temples budistes hi ha diferents edificis, amb capelles plenes de figures de les diferents divinitats recobertes de pa d’or i moltes pintures. 

Allà a la vora hi ha Baisha, el poble natal de la família Mu. És una de les zones mes antigues de la regió de Lijiang. El seu nom vol dir sorra blanca, color que té la terra d’aquesta regió. Aquest va ser un dels assentaments més antic dels Naxis. 


Aquesta població es va construir durant la dinastia Tang, entre el 618-907 i va prosperar molt al llarg de les dinasties Song i Yuan (entre 960 i el 1368). I va ser un important centre polític, econòmic i cultural de la regió de Lijiang.

Durant la dinastia Ming (1368-1644) la família Mu es va traslladar al que ara és la ciutat antiga de Lijiang, que abans era el poble de Dayan. Ara be, tot i això van continuar construint-se temples i seguia sent un centre religiós important durant els primers anys de la dinastia Ming. Encara es conserven edificis d’aquesta època. 

Diuen que és un poble agradable per passejar i que la gent acostuma a estar pel carrer. Nosaltres vam passejar sota la pluja, i com és lògic no hi havia ningú pel carrer.  

En un porxo vam trobar un grup d’homes i dones Naxi jugant al domino. Es veuen grans mansions amb els seus patis i cotxes molt bons. Però amb el mal temps costa fer-se una idea de com és la vida en aquesta població.


dimarts, 12 de setembre de 2017

Sud de Xina_5. Yunnan. Lijiang


Després de veure les gorges del salt de tigre i dinar ens en vam anar cap a Lijiang. Anem baixant una mica, ja que aquesta ciutat es troba en un altiplà a 2400 metres d’alçada, i està envoltada per tres muntanyes. 

L’hotel, el XiangHe, està al límit de la ciutat antiga. La part nova no té cap encant però quan s’arriba a l’hotel la cosa canvia. És un carrer tranquil, amb hotelets un al costat de l’altre. Cases amb grans teulades, molta decoració amb fusta, fanalets vermells a la porta... Molt agradable. 

Per visitar la ciutat antiga cal pagar una entrada, 80 yuans segons diu en el tiquet és pel manteniment de la ciutat. Té una mida assequible per recorre-la a peu; ara be, és grandeta i els carrers s’assemblen força. S’ha de vigilar una mica per no perdre’s o portar el plànol a sobre. 

Vaig trobar-la molt bonica, tot i que en alguns carrers la quantitat de gent mata l’encant. Es veuen moltes cases de fusta, ben cuidades, adornades amb flors, fusta treballada... I canals i ponts en molts carrers. El que és el carrer principal (o un dels centrals), està ple de botigues d’artesania i restaurants. Tot ben posat però una mica repetitiu. Aquesta ciutat és un important destí turístic pels propis xinesos. 

Lijiang forma part del patrimoni de la humanitat per la UNESCO des de l’any 1997, tot i que sembla que en els darrers anys s’estan plantejant retirar aquesta qualificació. Va passar a formar part del patrimoni cultural de la humanitat perquè es considera que ha preservat l’estil de vida local, l’arquitectura i la cultura del poble Naxi. 

Aquesta població va ser un important centre comercial connectant Sichuan, Yunnan i Tibet. Aquí s’ajuntaven la ruta de la seda del sud amb la del te i els cavalls. També era un lloc de confluència de les cultures naxi, han, tibetana i bai. Aquest intercanvi cultural i tecnològic ha influït en la vida d’aquesta ciutat. A nivell religiós en els temples d’aquí coexisteixen tres creences el confucionisme, el taoisme i el budisme. 

Hi ha constància de que en l’època dels estats guerrers, entre el 476-221 a. C. aquí ja hi havia una població. Però va ser quan governava la dinastia Tang (618-907 d. C.) que l’economia d’aquesta regió va començar a millorar significativament, gracies al desenvolupament de la ruta del te i els cavalls. 

Com el seu nom indica, la ruta del te i els cavalls era per l’intercanvi del te xinès per cavalls tibetans. En aquell temps el te era un dels bens més preuats, més que la porcellana o la seda. Aquesta ruta connectava un gran nombre de monestirs que sovint s’encarregaven de regular la distribució del te en la regió. 

Es pensa que el cultiu de te va començar en les zones humides i elevades de Sichuan i Yunnan. Sembla que en el 1946 encara es portaven els farcells de té de més de 60 Kg a peu. Trigaven unes tres setmanes en recórrer 225 Km. Més tard es van fer servir animals per transportar la càrrega. 

Aquesta ruta recorria un total de 2250 Km, des de Ya’an en la regió productora de te de Sichuan, fins a Lhasa a 3600 metres d’alçada. És una de les rutes que va a més alçada i de les més dures d’Àsia. Al llarg d’aquest trajecte es creuaven els tres grans rius Yangtsé, Mekong i Salween i quatre ports de 5000 metres d’alçada. A més, hi havia un problema afegit que era el dels saltejadors de camins. 

La planificació de la ciutat actual és dels últims anys de la dinastia Song i començaments de la Yuan (cap al 1200-1300) quan la ciutat l’habitaven els Naxi. Kublai Khan va ser el primer emperador de la dinastia Yuan ( a la Xina era l’emperador Shizu) i va instal·lar aquí la seu del seu regne. Això va contribuir a un ràpid desenvolupament i es va convertir en el centre polític, cultural i educacional d’aquesta àrea. Va contribuir molt al comerç en la província de Yunnan, i entre aquesta província i les altres regions de Xina, el Tibet, la Índia i altres països asiàtics. 

Ara be, gran part dels temples i edificis dels que es veuen ara es van construir durant les dinasties següents, la Ming i la  Qing, que van ser les últimes dinasties imperials.

Els carrers estan empedrats el que l’hi dona l’aire de ciutat antiga. I els canals d’aigua tenen el seu encant. Hi ha una gran xarxa de canals que distribueixen l’aigua pels diferents carrers. Diuen que hi ha mes de 300 ponts, alguns construïts durant les dinasties Ming i Qing. Aquesta ciutat se la coneix com la Venècia oriental, o la Suzhou de les terres altes. 

La utilització que fan de l’aigua és molt peculiar. En cadascun dels pous o fonts hi ha tres espais; en la part més alta, propera a la sortida de l’aigua, és la que es fa servir per beure; la segona secció és d’on es treu l’aigua per cuinar o netejar vegetals i fruites, i l’aigua de la part més baixa és la que es fa servir per rentar roba. 

Una altra cosa que crida l’atenció són les parets amb escriptura pictogràfica. És l’escriptura dongba, l’escriptura dels Naxis, que són una de les 55 minories ètniques que hi ha a la Xina. 

Tinc una mica d’embolic en quant als naxis i la cultura dongba. Els naxis que vivien a Lijiang seguien una religió basada en la màgia, amb semblances a la bon del Tibet. Durant la dinastia Tang (618-907) i Song (960-1279) va arribar aquí la influencia d’altres cultures, la religió tibetana bon, el budisme i el taoisme. Això va portar a la fusió de les diferents creences amb la religió nativa i és com va aparèixer la religió Dongba que es va convertir en la base de la cultura naxi. 

De seguida va aparèixer una mena d’elit, que va integrar la religió dongba amb la cultura naxi (les cançons, danses, art, pintura, historia i la medicina tradicional). Aquests savis ocupaven una posició elevada entre els naxis, ja que es considerava que eren els mediadors entre els homes, els esperits i els deus. Eren capaços d’allunyar els desastres i portar la bona fortuna. 

La cultura Dongba recull escriptures, pintures, dansa i musica. La seva escriptura té més de mil anys d’història i encara la utilitzen alguns naxis. Com ja he dit, és de tipus jeroglífic, amb pictogrames i és l’única d’aquest estil a la Xina. Actualment hi ha bona part de les seves escriptures traduïdes al mandarí. Les van traduir els propis dongba per tal de donar a conèixer la cultura del poble naxi. Aquest escrits recullen la seva historia, les llegendes antigues, les danses i música... Moltes d’aquestes traduccions es guarden fora de Xina (Estats Units, Canadà, Japó, Anglaterra, França, Alemanya i Àustria). 

Les pintures - escrits dongba descriuen tant les creences dels poble naxi com la seva forma de vida. Per ells, la dansa i la música també formaven part de la vida quotidiana. Les seves danses sovint imiten els moviments dels animals; alguns dels animals que imiten son: tigre, elefant, mono, àliga i granota. Una selecció curiosa d’animals. 

Entrem en un temple budista, que té un aire un tant decadent, però m’agrada. S’hi respira tranquil·litat ja que no hi ha les masses de gent del carrer. 

Hi ha també una església cristiana que es va construir en el 1905, per un missioner britànic. Va ser el centre del cristianisme a Lijiang. Després e sva crear una escola cristiana però en el 1958 va deixar de funcionar l’església i em smebla que també l’escola. El terratrèmol del 1996 va fer malbé part de la seva estructura. 

Coses curioses que trobo a les botigues: les ampolles d’oxigen per evitar el mal d’alçada i les fundes de plàstic per preservar les sabates de la pluja. I aquí i allà es pot trobar gent (noies sobretot) amb els vestits tradicionals fent-se fotografies. 

Des de la part alta de la ciutat es té bona vista sobre les teulades. Hi ha diversos bars amb les terrasses des d’on es pot contemplar aquesta panoràmica. 

Al vespre tota l ciutat està il·luminada i fa molt bonic. A la part alta és on hi ha els bars de copes i l’animació nocturna, però a mida que es va baixant els carrers estan cada cop més buits i tranquils; és com trobar-se en una altra ciutat. 

En l’hotel en que estàvem l’esmorzar era estil xinès: sopa, fideus, arròs, mig ou dur, pa xinès, una mena de xurros, vegetals... Vaig prendre la sopa, era un caldo clar amb alguna cosa flotant, al que vaig afegir-hi arròs blanc. Vaig prendre també ou dur, un xurro i pa. Vaig aconseguir atipar-me sense massa entusiasme. El curiós és que no hi ha ni te ni cafè.

A l’habitació hi ha un escalfador d’aigua i te. O sigui que una opció es baixar-te’l o prendre’l a l’habitació. Si es vol cafè en els supermercats venen uns sobres de cafè amb llet i sucre. 

La gent aquí menja ràpid i són molt sorollosos. S’asseuen en qualsevol taula, compartint i a vegades, quan t’aixeques per anar a buscar alguna cosa més de menjar, et trobes que ja t’han pres el lloc.

Després d’esmorzar vam anar cap a la part nova, al banc de Xina, que és l’únic lloc on canvien divises. El tràmit és laboriós i passem força estona. En sortir al carrer continuava plovent pel que vaig decidir comprar un paraigües. Em va costar 10 yuans (menys de dos euros). Era el més senzill que tenien. Va ser una bona decisió ja que no em vaig separar d’ell en tot el viatge. Va acabar amb pudor a florit però va fer el seu servei. 

Vam passejar pel mercat; amb els paraigües resulta una mica incòmode. Tenen molta varietat de verdures i fruites. I les pinyes feien molt bona olor; les tenien partides ja i te la venen tallada si vols. 

La part de les carns feia molt bona impressió i gens de pudor. Em van sorprendre els pernils, paletes i cuixes posades a assecar tenien bona pinta. Tot i que s’assemblava al nostre pernil aquí la gent no el pren cru sinó que el cuina. 

Una altra de les coses curioses que es pot veure son uns ous que enterren crus durant dos mesos i que quan els treuen el seu interior és gelatinós. Són molt apreciats.

Els peixos es venen vius, per això els tenen en cubells i palanganes fent-hi bombollejar aire. O sigui que aquí el peix sempre és fresc. 

Com ja vaig comentar en algun altre lloc, la cistella de la compra la porten penjada a l’esquena, és com una gran motxilla. La du tothom, homes i dones, joves i vells. 

Hi ha gran varietat de bolets; al llarg dels dies en vam provar molts de diferents. Els cuinen amb carn o verdures o sols. També hi ha grans piles de fideus d’arròs. 

És un mercat molt ben assortit i molt ben posat. Té una part coberta i l’altre al carrer, que com que plou està mig coberta per tendals. 

Després vam anar a visitar la casa de la família Mu. Aquesta família va governar als naxis durant 22 generacions, al llarg de 470 anys, des de la dinastia Yuan fins a la Qing passant pel període de la dinastia Ming.

Aquest clan tenia un gran prestigi per les seves maneres educades i la seva honestedat. La casa que es visita es de l’època Ming. Però les guerres durant la dinastia Qing, i després la revolució cultural la van deixar molt malmesa. 

Donat el valor històric d’aquesta residencia el Banc Mundial, en el 1996, va donar (o era un préstec, no ho sé) una important suma de diners per la seva reconstrucció. Es va trigar tres anys en acabar la reconstrucció, però es va fer de forma acurada, basant-se en les fotografies que hi havia, on es veia tant l’estil arquitectònic com la forma de vida en el palau. Es va intentar reproduir-la el més fidelment possible. 

Aquesta residencia era el centre polític, de poder i riquesa dels naxis. Tot i que era una residencia té l’aire d’un palau. En la seva millor època tenia uns cent edificis. És diu que era com la ciutat prohibida (de Beijing) en miniatura.

La visita al complex residencial és impressionant. Hi ha tres edificis centrals, perfectament alineats, que eren els palaus per les recepcions i una biblioteca. Era la zona de gestió i administració. A dalt de tot hi ha el temple. Al voltant hi ha els edificis on vivien, la part de residencia privada de tots els familiars. 

Hi ha també uns passadissos coberts amb baranes de marbre, que van be per protegir-se de la pluja. Les teulades de fusta pintada. Davant de cada un dels edificis hi ha unes lloses de marbre decorats en el centre de l’escalinata. L’últim edifici és el temple, on es feien les cerimònies religioses. 

El primer edifici, el que correspon al lloc de les audiències és impressionat per la seva riquesa. Recorda a les sales de la ciutat prohibida. La sala següent és la biblioteca, on es guarden milers de sutres, pintures i treballs de cal·ligrafia d’autors famosos. 

Hi ha força gent visitant-ho però com que és un recinte molt gran queda força diluït. No és om pel carrer que està tothom concentrat en els mateixos llocs. 

Diuen que Lijiang és l’única ciutat antiga que no tenia muralla. Segons una llegenda això es deu al període en que va governar la família Mu. Té a veure amb el símbol que representa la família Mu i en com canvia quan s’indica que és el governador d’una ciutat amb muralla; passa a ser el símbol de Kun que vol dir setge. Per tant podria entendre’s que els Mu estaven atrapats en aquesta ciutat. Degut a aquest simbolisme no es va construir mai una muralla. 

Vam anar a dinar en un lloc del carrer principal en el que hi ha unes taules comuns i diferents parades en les que pots comprar-te el menjar. Vaig menjar un arròs saltejat molt bo. Vaig aconseguir que la noia entengués que no volia gens ni mica de picant.