diumenge, 15 d’octubre de 2017

Sud de Xina_16.Yunnan. Weishan

Weishan és també una regió habitada majoritàriament pels Hui i pels Yi. Si no estic confosa la revolta dels Hui contra l’emperador Qing es va gestar aquí.

Aquí va néixer el fundador del regne de Nanzhao i va ser la capital d’aquest regne; es conserven moltes relíquies i histories d’aquella època. Després, durant la dinastia Ming (1368-1644) hi havia el comptat de Weishan. Es conserven alguns edificis tant de l’època Ming com Qing. 

La ciutat és molt agradable per passejar. Aquí i allà hi ha escultures de bronze, representant diferents escenes de la vida quotidiana, amb les figures de mida real. Em feien molta gràcia i em vaig dedicarà fotografiar totes les que em sortien al pas. 

Des de les 7 del matí en diferents places de la ciutat es pot trobar gent fent tai-xi. Quan vaig arribar a la plaça que hi ha a tocar del parc dels ocells, hi havia un grupet de cinc o sis senyores que estaven fent els seus exercicis, en una mena d’escenari. El que em va sorprendre era que feien tots els moviments amb una pala i una pilota a la ma. Uns moviments lents i lleuger, gràcils, en els que a vegades passaven la pala per sota la cama alçada i la pilota no queia. I no estava enganxada a la pala. Eren senyores grans però se les veia molt àgils. 

Una mica més enllà, en una zona molt més àmplia, hi havia el gruix de la gent; homes i dones d’edats diverses bellugant-se amb la mateixa lleugeresa, en silenci, concentrats. 

A les nou del matí ja s’ha acabat el tai-xi. Llavors comença l’arribada de gent al parc amb la gàbia on va l’ocell, tapada. Un cop al parc la pengen d’una branca i la destapen. Hi ha moltíssimes gàbies. Uns els col·loquen de costat, altres més solitaris... Els homes, quan jo hi vaig ser no vaig veure dones, parlen entre ells, o s’estan senzillament allà asseguts. Els ocells canten i refilen. És molt curiós de sentir, fan un bon xivarri. 

Jo no hi entenc gens d’ocells, però el que em va sorprendre és que tots eren semblant i també les seves gàbies. Les gàbies són de fusta clara, amb un petit abeurador de porcellana. Els ocells confraternitzen entre ells i s’estimulen amb els cants. Després vaig saber que hi ha concursos de cant d’ocells. 

Darrera del parc hi ha el temple dedicat a Confuci i des d’aquí se senten encara els ocells en plena activitat cantora. En aquest temple no hi havia ningú visitant-lo. Vam trobar dues nenes que vivien allà i que estaven practicant amb la flauta travessera, que curiosament era de fusta. El temple és bastant senzill, amb una estructura similar als altres: construccions en fusta vermellosa i marbre per les baranes en el pati. 

La ciutat antiga és forà tranquil·la. Hi ha construccions noves però simulant l’estil antic, fetes de fusta i que no desentonen. Per recórrer la ciutat hi ha transport públic, un vehicle obert que fa de bus. Les parades estan indicades amb rètols de fusta. Jo ni m’hi havia fixat, però hi va haver un moment que ens havíem trobat amb algú i estàvem parlant justa davant de la parada. Llavors passava el “bus” i es va parar pensant que volíem pujar. 

En l’època dels regne de Nanzhao aquesta ciutat se la coneixia amb el nom de Menghua. Estava emmurallada i tenia quatre portes, en les direccions dels quatre punts cardinals. La muralla tenia 5 torres però tan sols dues van sobreviure fins a l’època moderna. 

La ciutat antiga que es veu actualment és de l’època del primer emperador Ming (segle XIV). En el centre de la ciutat hi ha la torre Xinggong, que vol dir la torre envoltada d’estrelles. Aquesta torre i la Gongchen han sigut els emblemes de la ciutat antiga. 

La torre Gongchen formava part de la porta nord de la muralla del regne de Nanzhao i estava construïda en fusta. Era una de les torres més ben conservades de Yunnan, però es va cremar en el 2015. Inicialment tenia tres pisos, però en unes remodelacions que es van fer en el 1650 van treure un pis, quedant reduïda a dos pisos. Des d’aquesta torre hi havia bona visibilitat sobre tota la ciutat.

Aquesta ciutat ha tingut molt bona reputació a nivell cultural. Des del segle XIV hi ha hagut més de 20 persones que han passat els exàmens imperials de més alt nivell i unes 200 persones més que han passat els exàmens a nivell provincial. 

En el segle XVIII l’emperador l’hi va concedir el títol d’estat cèlebre de la literatura. Diuen que hi ha molts bons treballs de cal·ligrafia. 

Passejant per la ciutat trobem coses curioses, com el sistema d’assecat dels fideus. Tenen dos tipus de fideus, els de farina d’arròs que són frescos, i els de farina de blat que es venen secs. Un ventilador davant dels fideus penjats permet airejar-los i assecar-los. 

Arribem al mercat, està força tranquil i tenen molt assortiment de productes, alguns vegetals desconeguts per mi. Em sorprèn també la forma de oure els ànecs o trossos de carn. Tenen uns grans contenidors metàl·lics més o menys cilíndrics, i al seu interior pengen al voltant de la paret les peces de carn. Al fons suposo que hi ha brases o la font de calor. Després ho tapen i ho deixen coure. 

En el mercat venen la flor de carbassó. La cuinen, si no recordo malament era arrebossada que la vam prendre. Una mena de tempura. Molt bona. 

Em sembla que ja ho he comentat que els peixos aquí es venen vius. Per això en el mercat hi ha les palanganes amb els bitxos i un tub injectant aire a l’aigua. 

Vam dinar com cada dia, un assortit de plats variats abans d’anar a la muntanya de Weibao.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Sud de Xina_15. Yunnan. Donglianghua

Després de dinar a Xizhou vam anar cap al nord de la vall de Weishan; en aquesta zona hi ha diversos pobles on hi viu la minoria ètnica Hui, que són de religió musulmana. Això és un fet sorprenent ja que com hem anat veient per Yunnan i el sud de Xina hi ha diverses religions (budisme, confucianisme, taoisme) que conviuen fins i tot compartint temples, però entre les que no hi ha l’islam.

L’origen d’aquesta ètnia es remunta a l’època de la dinastia Yuan, la dels mongols. En el segle XIII l’exèrcit de Khubilai Khan que era originari de l’Àsia central i practicaven l’islam, van arribar a aquestes terres. Poc a poc van assentar-se aquí i es van anar barrejant amb la població autòctona que era de l’ètnia Yi, però van conservar la seva religió. 

Donglianhua es trobava en la ruta de les caravanes del te i els cavalls. Aquest homes que tenien un passat nòmada de seguida es van engrescar amb el negoci de les relacions comercials i viatjaven amb les caravanes cap al Tibet i Myanmar. Això els va fer prosperar i enriquir-se, i van començar a construir grans mansions, mesquites, amb decoracions que combinaven l’estil autòcton i l’art islàmic. 

Hi ha diverses mesquites per la vall, em sembla que una vintena. La de Donglianhua té cabuda per unes mil persones; a les afores de la ciutat n’hi ha una altra molt més gran, que té cabuda per sis mil persones. 

Entre els anys 1856 i 1873 els Hui van encapçalar una revolta per la independència, a la que s’hi van sumar altres minories ètniques. L’objectiu era alliberar-se del control de la dinastia Qing. Se la coneix com la revolta Panthay. L’any 1845 hi havia hagut una massacre de població de la minoria Hui per part de les tropes imperials. 

Sembla ser que l’administració Qing discriminava als Hui. Aquesta podria ser la causa de la revolta independentista. Altres veus apunten a enfrontaments entre Hui i Han. En el que coincideixen els diferents relats que he trobat és en que no va ser una revolta per qüestió religiosa. 

L’any 1856 els oficials de l’imperi Qing tenien l’ordre de sufocar la revolta que hi havia a Kunming i van fer una massacre de musulmans; això va encendre encara més a la població i el conflicte es va tornar multi ètnic. 


Els xinesos eren tolerants amb les altres religions, pel que no va ser una qüestió de la diferencia religiosa. De fet, llegeixo que hi va haver musulmans lleials al regim de l’emperador que van ajudar a les tropes Qing a sufocar la revolta. 


El guanyador del conflicte va ser l’exèrcit imperial, amb el que un cop sufocada la rebel·lió els musulmans de Yunnan van patir serioses persecucions. Molts van fugir cap a Myanmar, on es van instal·lar sense perdre el contacte amb els famílars i coneguts que quedaven a la Xina. Això va reforçar la ruta comercial entre les dos regions. 

Durant la segona guerra mundial els comerciants de la ruta del te i els cavalls van fer força negoci ja que amb el bloqueig japonès eren els que facilitaven l’arribada de mercaderies a Yunnan. 

Degut a la relació que va tenir aquesta regió amb Myanmar, després de la segona guerra mundial va començar a haver-hi tràfic de droga. Alguns xinesos musulmans instal·lats a Myanmar i Tailàndia que tenien família a Yunnan van involucrar-se en el tràfic de droga en el sud est asiàtic. Feien servir les antigues rutes comercials per les que circulava el te, els cavalls, jade i seda per portar la droga.

Una família de comerciants important va ser la família Ma; eren tres germans, i el seu complex familiar és una de les cases que es pot visitar. Si no estic confosa el germà gran va néixer a finals del segle XIX. En una d’aquests cases es on ara hi ha el museu de la ruta de les caravanes. 

La major part de construccions de la part antiga son de les dinasties Ming i Qing. És una regió molt fèrtil, ja que té molta aigua i tots les cases tenen plantes amb flors i bonsais. 

Tot i que la població és musulmana no són massa estrictes, en l’estil del que es veu també per Àsia central. Les noies duen mocador al cap però és de colors i adornat amb pedreria. A més, en vaig veure forces conduint moto.

Hi ha carrerons estrets, en els que les cases tenen petites finestres per on feien sortir les armes per defensar-se. Suposo que devia ser durant la revolta. 

La casa de la família Ma, amb el pati central i dos pisos, té bona part de l’estructura en fusta, de color marró vermellós. 

Des del pis de dalt es pot veure l’entorn muntanyós i totes les teulades grisoses. Una de les coses que em crida l’atenció en totes aquestes cases son uns requadres amb pintures o dibuixos, molts cops en banc i negre. 

En aquesta casa al pati també hi ha la paret blanca, amb algun dibuix que reflecteix la llum solar. 

Un altra detall curiós el trobo en una porta de fusta en la que hi ha representat un camell amb les dues gepes. 

Tant aquí com en alguna altra casa es veuen emmarcat trossos de marbre que tenen aigües grisoses o marronoses i que ja de per sí és una decoració. 

En el museu de les caravanes es poden veure fotografies d’aquest periple així com objectes que feien servir. Em crida l’atenció en una vitrina amb sabates que n’hi ha unes que són similars a les que es venen ara. Tenen la mateixa forma que les fundes de plàstic que venen ara per protegir el calçat en dies de pluja. 

La mesquita és molt peculiar, ja que a la teulada, a més de la mitja lluna i l’estrella hi ha figures animals. És una estructura amb diversos pisos, i en el complex de la mesquita hi ha també una escola, que en aquests moments estava buida.


dijous, 12 d’octubre de 2017

Sud de Xina_14. Yunnan. Xizhou.

Xizhou es troba a uns 25 Km al nord de Dali, en una plana fèrtil a 2.000 metres d’alçada. Igual que Dali es troba entre el llac i la carena muntanyosa de Cangshan. 

Està habitada majoritàriament per població de l’ètnia Bai, tot i que també hi ha gent de l’ètnia Hui i de la Han. El curiós és que tot i que no està massa lluny de Dali, és com un altre mon; aquí hi ha molt menys turisme.

L’origen d’aquesta població es remunta a l’època de la dinastia Sui, cap al segle VI. Després, amb la formació del regne de nanzhao, el fet de no estar lluny de la capital va la ciutat. Durant aquest regnat era una base militar i també servia com a residencia temporal del rei. 

La dinastia Yuan (1271 - 1368), també coneguda com la dinastia mongol, va portar cap aquí població musulmana del nord de la xina i de l’Àsia central, per ocupar càrrecs polítics. Molts dels musulmans que viuen actualment en aquesta regió són descendents d’aquesta primera migració. 

Una de les coses que ha quedat d’aquesta època en que estava sota control mongol és el consum i fabricació de formatge. 
Durat la dinastia següent, la Ming (1368 - 1644) Xizhou va prosperar gracies al comerç. Els mercaders Bai viatjaven cap al Tibet portant entre d’altres productes te, marbre i teixits.

Aquesta va ser una època de prosperitat econòmica i també cultural. Diversos estudiants van passar els exàmens nacionals. Això ha sigut sempre un gran esdeveniment, i el seu nom quedava registrat en una porta de la plaça principal. Em sembla que la tradició encara continua i que quan algú aconsegueix algun reconeixement acadèmic, polític o comercial també s’inscriu el seu nom.

A començaments del segle XX, després de la dinastia Qing, els negocis prosperaven I les famílies benestants enviaven als fills a estudiar fora. Per la seva banda Xizhou es va convertir en un important centre acadèmic i aquñi i venien professors d’altres universitats. A la universitat de Xihou se la coneixia com la Cambridge de l’est. 

Durant la segona Guerra mundial a Yunnan els exercits americà i xines van lluitar plegats contra dels japonesos i aquí a Xizhou hi havia una petita base militar amb una estació de ràdio. 

El mercat és un dels més importants d’aquesta vall i hi venen els pagesos i venedor dels pobles veïns. En els darrers anys els homes Bai han deixat de portar el vestit tradicional, en canvi les dones encara porten al menys el barret tradicional. 

La societat Bai és matriarcal i diuen que es veu reflectit en la seva arquitectura. Jo no m’hi vaig fixar, però diuen que a l’entrada de les cases es pot veure un fènix femella daurat que domina un grup de petits dracs mascles. Segons diuen això indica que la dona té una posició social superior a la de l’home en aquesta cultura. Entre els Bai, era habitual que els homes s’ocupessin de la casa i les criatures i les dones eren les que portaven el menjar a casa. Actualment les coses han canviat força i els papers estan mes igualats. 

En els temples que hi ha aquí és habitual trobar-hi en una mateixa capella figures de divinitats de diferents religions. Hi ha bona harmonia entre les diferents religions: confucianisme, taoisme, budisme, i la religió Bai dedicada a Benzhu. 

A visitar algun temple el que es pot veure tot tipus de figures. Són molt peculiars. En un dels temples hi ha les cuines i fogons que es fan servir quan hi ha celebracions. 

Passejant pels carrers, cases amb dibuixos en gris, amb simbolismes diversos, que demostra que quan era una ciutat pròspera hi havia molts edificis senyorials. I és que va ser un important centre comercial. Hi van arribar a haver gairebé 400 companyies comercials. 

Aquí hi ha mes de cent cases que es consideren relíquies culturals. Una de les mes importants és la casa de la família Yan. Aquestes grans cases, amb diversos patis i edificis es van construir a finals del segle XIX per part d’una classe emergent formada pels homes de negocis. Comerciaven amb productes molt diversos, seda, estris de cuina, musc, marbre.... Poc a poc havien anat ampliant el radi d’acció i portaven a la ciutat productes de regions més allunyades. 

L’any 1903 Zizhen, un dels membres de la família Yan, va crear la primera companyia comercial moderna (no sé quina diferencia tenia amb les anteriors). L’any 1912 ja mantenia relacions comercials amb ong Kong, Shanghai i Burma, l’actual Myanmar. Tenia 70 rutes comercials i 3.000 treballadors. L’any 1945 va establir una seu a Boston.

El complex familiar que es visita a Xizhou era la residencia familiar i també on allotjava als convidats. Si no estic confosa es va construir entre el 1907 i el 1917. Suposo que anaven afegint edificis. Es troba en una de les places de la ciutat. 

Al darrera de tot hi ha un edifici de tipus occidental. Aquest es va construir en el 1936. Havia viatjat una mica pel mon i va descobrir la cultura occidental pel que es va voler construir una casa en aquest estil. 

Va fer portar el material de Hong Kong però per arribar fins aquí va ser tot un periple, ja que anava per mar fins a la costa vietnamita, després en tren, fins a Yunnan, un cop a la regió per carretera i el tram final a cavall. 

En el jardí on hi ha aquesta construcció hi ha un racó que va servir de refugi antiaeri durant la guerra contra les tropes japoneses. 

Actualment el complex residencial de la família Yan és un museu i està parcialment restaurat. És un clar exemple de l’arquitectura Bai. 

Una característica important de l’arquitectura Bai és que les cases tenen una paret de color banc en els patis de les cases, que queda just davant de l’habitació principal. 

Aquesta paret està orientada de forma que a la tarda reflexa la llum del sol i il·lumina la sala principal. Aquest és el seu aspecte pràctic però també té un significat simbòlic. Diuen que serveix per mantenir allunyats els esperits malèfics que habiten en el fons dels llac Erhai. A més es considera que en reflectir la llum solar apurat bona sort i prosperitat. 

Quan estava per allà m’havia intrigat molt aquestes parets que trobaves en cases i hotels, en els patis. A vegades tenen una decoració al centre o una sanefa. Ha sigut ara, en buscar informació que he trobat l’explicació a les parets reflectants. 

Una altra característica de l’arquitectura Bai és que fan servir molt el marbre; aquest material és abundant en la regió i per tant accessible. Es fa servir en terres, escales, columnes i decoracions diverses. 

Una curiositat que trobo: la paraula marbre en xinès vol dir pedra de Dali. Hi ha marbre en altres zones, però sembla que el marbre d’aquesta vall ha sigut des de fa temps famós. 

La visita al complex familiar Yan val molt la pena. És força gran i requereix el seu temps per anar veient tots els racons.

Es una estructura de dos pisos, amb passadissos estrets que et porten a les diferents sales i amb finestres al pati central. Les balconades en fusta vermellosa i les finestres de les cantonades rodones. Hi ha algunes fotografies antigues que em van agradar ja que es veu com era la vida en el passat. 

Quan estàvem per allà estaven fent una col·lecció de fotografies a una parella amb diferents vestits i en les diferents habitacions. Era com veure una pel·lícula antiga. Una de les habitacions que em va xocar va ser el dormitori. El llit força alt, sobre una base de fusta, amb cortines, ple d’edredons. 

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Sud de Xina_13. Yunnan. Temple de Chongsheng i les tres pagodes. Dali

L’esmorzar a l’hotel de Dali estava inclòs, però era estil xinès, o sigui que no serveixen ni te ni cafè. Si beuen alguna cosa és llet de soja. Jo vaig acabar prenent una sopa d’arròs.

A poc més d’un kilòmetre al nord de la ciutat de Dali hi ha el complex conegut com el temple de Chongsheng i les tres pagodes. 

Es un conjunt impressionant que s’enfila per la muntanya. A la part mes baixa hi ha les tres pagodes i creuant tot una sèrie de jardins i pavellons s’arriba al conjunt monàstic, que de forma esglaonada s’enfila per la muntanya. 

Hi ha un vehicle que et porta i et permet pujar o baixar estalviant-te la caminada. Nosaltres vam optar per pujar amb el transport del recinte i després anar baixant a peu. 

És un lloc summament turístic i hi ha un seguit d’autocars que van descarregant gent sense parar. De totes formes, l’espai és tant ampli que queda força diluït. 

Al voltant de les pagodes hi ha un parc, anomenat el parc dels reflexos. Aquest nom se l’hi dona perque s’ha construit un llac en el que es reflexen les tres pagodes. 

Evidentment està ple de gent fent la fotografia del conjunt i també moltissima gent posant per sortir a la fotografia o fer-se selfies. Gairebé has de fer cua per aconseguir fer-te un forat des d’on poder gaudir de la vista. 

Després d’entretenir-nos una mica fent fotografies de les pagodes reflectides al llac, vam agafar el vehicle que ens va portar fins a l’entrada del conjunt monàstic.

Hi ha al menys sis temples arrenglerats enfilant-se per la muntanya de forma esglaonada, i a més a banda i banda, cadascun d’ells té altres pavellons. Com que era força d’hora vam tenir sort i en el temple principal no hi vam trobar gairebé ningú. 

Chongsheng va ser el temple reial durant el regne de Nanzhao (737-902) i el de Dali (937-1253). 

Es va anar ampliant al llarg dels anys sent el període de major esplendor entre el 970 i el 1280. Nou dels reis de Dali van ser monjos en aquest temple. Era un important centre budista, venerat tant per la població del sud de la Xina com per la d’altres paisos del sud-est asiàtic. L’any 802 el rei d’una de les regions de l’actual Myanmar va venir aquí amb el seu fill a venerar a Buda. Més tard, en el 1056 va ser un rei de Tailandia el que va venir. 

El temple té la mateixa antiguitat que la pagoda principal, la central. Va patir un important incendi durant la dinastia Qing i en el 1515, durant la dinastia Ming un fort terratrèmol. Suposo que l’anaven reconstruint cada cop. L’any 1925 hi va haver un altre terratrèmol que només va deixar en peu un dels cent edificis que formaven el complex. Curiosament les tres pagodes han anat resistint al llarg dels segles i s’han mantingut en peu. 

La reconstrucció es va fer en el 2005 i ara és el temple més gran del budisme Han de la Xina. En la reconstrucció diuen que s’ha preservat l’estil de l’època de la dinastia Tang i Qing. 

Aquest conjunt monumental es troba davant del llac Erhai i al darrera té les muntanyes de Cangshan. Està considerat un símbol de la historia i la cultura de Yunnan. 

A mida que vas pujant es veu millor el llac Erhai. Els diferents pavellons tenen una riquesa en figures i treball de la fusta impressionant. Una de les coses que em crida l’atenció és, davant d’un dels temples, una figura de Siddharta quan era nen (Buda nen). Em sembla que és única. Jo al menys no n’he vist en cap altre lloc. Està en un pedestal en un estany envoltat de dracs. 

En el pavelló del darrera hi ha una figura gegantina daurada de Buda. En un altre dels edificis hi ha 500 figures d’arhats, de mida més reduïda, 1,8 metres d’alçada. Els arhats són persones que han arribat a la il·luminació. Són figures fetes de coure i recobertes d’or. El més curiós és que totes tenen faccions diferents i també canvien les postures. Realment és impressionat. Cadascun té algun símbol relacionat amb el que feien en vida.

En altres pavellons es pot veure el Buda de la medicina, o el deu de la fortuna, que era algu que vivia en una cova practicant el taoisme i va ajudar a un dels emperadors a trobar el bon camí. Un cop mort l’hi van donar aquest títol. 

En un altre lloc es poden veure dos lleons flanquejant l’entrada d’un pavelló, també gegantins. Un és mascle i l’altre femella. La diferencia és que el primer té una bola sota la pota i la femella té una cria de lleó. 

Un els pavellons de més avall té una gran estela en marbre que porta fins a la porta i que recorda la ciutat prohibida de Beijing. 

Poc abans d’arribar a baix de tot hi ha un petit museu en el que es mostren els diferents objectes trobats quan es va restaurar tot aquest recinte. Molts dels objectes es van trobar a la base de la pagoda principal. 















Les tres pagodes estan disposades formant un triangle. La més antiga i més alta es troba al centre, i se la coneix amb el nom de Qiangxun. Construïda durant el regne de Nanzhao, al voltant de l’any 830. Té 69 metres d’alçada, una base quadrada i setze pisos. I en cada pis una figura de Buda. 

Un cop acabada la construcció de la pagoda es va procedir amb la construcció del temple. Les altres dues pagodes es van construir uns cent anys més tard. Tenen una base octogonal i menor alçada, 42 metres, ja que tenen deu pisos.

Segons la llegenda en aquesta zona hi vivien dracs que provocaven desastres naturals ja que podien controlar les aigües i altres forces de la naturalesa. La construcció de les pagodes tindria una doble finalitat, per una banda enaltir el budisme, però també aplacar aquests mals esperits i poder controlar les aigües de forma que no hi haguessin inundacions. 

Les totxanes amb les que es van construir aquistes pagodes tenen gravades frases en sànscrit o en xines. Oracions o sortilegis protectors; em sembla que s’esta estudiant. 

Al peu de la pagoda Qiangxun quan es va iniciar la restauracio l’any 1977 s’hi van trobar més de 600 reliquies.Hi havia moltes figures de Buda dels primers periodes, dels regnes de Nanzhao i Dali, sutres budistes escrits a ma, produtes naturals que es feien servir en medicina, com cinabri, mica, coral… utils de medicina… 

Destaca una estatua de Buda de poc més d’un kilo en or i 24 cm alçada. També es van trobar unes planxes de coure en les que s’indicava les reparacions que s’havien fet. Les tres pagodes estan separades uns 70 metres entre ells. 

A l’interior hi ha una escala de fusta que permet arribar fins a dalt. Actualment no es pot pujar però diuen que hi ha bones vistes de la ciutat de Dali. 

Se suposa que els que van dissenyar aquestes pagodes van venir del que és ara Xian que era la capital de la dinastia Tang.

La pagoda Qiangxun es va esberlar durant el terratrèmol de l’any 1515, però es diu que deu dies després del moviment sísmic, l'escletxa miraculosament es va tornar a tancar.