diumenge, 25 de novembre de 2012

Madagascar_6


Buscadors de safirs
El poble de Ilakaka i els seus voltants s’ha fet famós per les seves mines de safirs, ja que aproximadament els 50% dels safirs del mon provenen d’aquesta regió. Ara be, el descobriment de grans dipòsits de safirs és relativament recent, del 1998, i expliquen que en un any la població es va incrementar de forma espectacular, passant de tenir uns centenars d’habitants a tenir-ne uns milers. La base dels safirs és l’òxid d’alumini, el corindó. Els francesos ja havien trobat dipòsits de corindó, després de la segona guerra mundial, però la situació política del moment no els hi va permetre explorar i buscar pedres precioses.  El corindó dóna dos tipus de pedres precioses, el robí quan és vermell i rep el nom de safir quan és blau o d’algun altre color. Els safirs abans de tallar-los cal tractar-los per tal de millorar el seu aspecte i potenciar el seu valor. El més habitual és fer un tractament tèrmic, escalfant-los a 1700 o 1800 ºC per tal d’oxidar les petites impureses que poden contenir. Aquest tractament pot potenciar o fins i tot canviar el seu color respecte a quan està en estat brut. Els safirs de Madagascar contenen petites impureses de titani i zirconi. Un altra país ric en safirs és Sri-Lanka, per això quan es va conèixer l’existència de safirs a la illa, molts comerciants de Sri-Lanka i Tailàndia es van desplaçar cap a Madagascar i van contribuir al desenvolupament miner, ja que eren especialistes en el tractament d’aquests minerals.  
Els antics perses creien que la terra estava assentada sobre un safir gegant i que el seu reflex era el que donava color blau al cel.
Continuem per la RN7 direcció oest, cap a la costa. La gent dels pobles que creuem és molt amable i somrient. Com que parlen francès a més del malgaix em puc entendre amb ells. Tenen moltes ganes de parlar i en general, però especialment als nens, els hi encanta que els hi facis fotos. L’ambient és bastant rural, però en els pobles una mica grans no hi falta l’església. Trobem una parada de venta de canya de sucre, molt habitual en el continent africà i els puse-puse sempre a punt per portar a la gent o traslladar coses.
El baobab de la discòrdia
Pel camí veiem un baobab, el primer baobab del recorregut, i ens aturem per fotografiar-lo. De seguida apareix un noi d’uns 15 anys i ens demana diners, ja que  hem fet fotografies de l’arbre. Intentem raonar amb ell, de que no està en un espai tancat, que es un lloc obert, que tenim tot el dret a fer fotos, que enlloc diu que estigui prohibit. S’enfada molt, exigeix diners, diu que estem al seu país i que hem de pagar. Estava agressiu i molt pesat, amenaçador, amb el que hem acabem marxant. Són situacions en les que em sento malament.


Tomba mahafaly
Més enllà vam trobar unes tombes de la ètnia mahafaly. Hi havia un noi pintant-ne una. Són construccions de base quadrada o rectangular, amb les parets decorades, explicant la vida del difunt. A la part de sobre hi pot haver alguna altra decoració, banyes de zebús, o alguna escultura significativa pel mort. El noi que n’estava pintant una de nova ens deixa passejar per allà per contemplar els dibuixos i decoracions.
He trobat dues interpretacions del que vol dir mahafaly, una és els que fan feliços i l’altra els que tenen tabús. Són pastors i viuen en grups petits. He llegit que en les seves tombes a sobre hi col·loquen uns pals de fusta tallada, anomenats aloalo. Jo no els hi vaig veure en les que vam trobar nosaltres. Ara pot tenir diferents dibuixos però antigament només hi representaven zebús i només alguns clans tenien dret a col·locar aquests aloalos.
Toliara o Tulear
Aquí s’acaba la RN7, a la costa occidental, al canal de Moçambic, més o menys a l’alçada del tròpic de capricorn. En el 1897 Gallieni, governador de Madagascar, trasllada els serveis administratius francesos a aquesta població i és quan esdevé realment una ciutat. Toliara era el nom abans de l’ocupació francesa.
És una ciutat gran, que té molta vida, un gran bulevard, molts puse-puse, cotxes... però no massa cuidat, al menys pels llocs per on vaig estar passejant. Hi ha un carrer que està ple de botigues de petxines, conxes i closques. Hi ha algunes peces molt boniques, estrelles de mar, esquelets i mandíbules de grans animals, i també molta cosa d’artesania de tota mena. Un cop més, la gent molt agradable, tot i que una mica insistents perquè compréssim.
Mercat de petxines 
Tenen força descuidat el pas cap al mar. Tenia ganes de veure el mar, estàvem en una illa i encara no l’havíem vist! Però el camí estava ple d’aigua estancada, i per tant, amb un núvol de mosquits a sobre. La platja és molt gran i hi ha espai per tot, per jugar a pilota, per buscar petxines, per passejar... era el capvespre i la marea estava baixa. La llum era molt bonica i malgrat el mal olor i lo poc cuidat que estava, em va agradar.
Hi ha els dos tipus de puse-puse, els tirats per homes i nois o els que ho porten enganxat a una bicicleta. Era un dilema quin escollir. Pateixes menys si vas amb el que va en bici, ja que l’hi costa menys esforç, però els que ho fan a peu també tenen que menjar! El primer que vaig agafar anava a peu. Era un noi fort, robust, però així i tot, em sentia malament allà asseguda mentre ell corria agafat al carro i tirant de mi. Per anar a sopar vam agafar un dels que anaven en bici. Ens havien parlat d’un restaurant i vam voler anar-hi. Als nois dels puse-puse els hi vam dir el nom del restaurant, el carrer, i com passa a vegades, diuen que si, que saben on és, però no és així. Ens van portar a un altre lloc. Un restaurant en el que ja hi havia alguns turistes sopant. Com que vam insistir en que volíem anar on havíem dit, van haver de preguntar com anar-hi. Ens van portar per carrerons foscos i al final vam arribar a una casa, en un carrer sense llums, on es veia el rètol del restaurant. Una porta que donava a un jardí. Els nois volien cobrar més del que havíem pactat perquè estava molt lluny... vam donar el que havíem acordat i vam entrar. Ells van marxar de seguida enfadats amb nosaltres.    
Va sortir el propietari a rebre’ns. Un francès afincat al país des de fa tres anys. Ens havien dit que en aquest restaurant hi havia música, ambient agradable, bon menjar... el jardí estava buit i a dins tampoc es veia a ningú. El primer que l’hi vaig preguntar era si el que havíem pagat als del puse-puse era correcte i l’hi vam explicar el problema amb els nois. Ens va dir que sí, que la quantitat estava be, i que no patíssim que en acabar de sopar trucaria a un taxi que ens tornés a l’hotel. Ens va explicar que actualment no és massa segur circular de nit, i que per això la única gent que hi va a sopar és la del barri. Ens explica que amb la crisi i el malestar polític no és massa segur ficar-se per aquests carrers a la nit. Però abans d’anar-hi no sabíem que estava fora del centre i en un racó tant fosc! Vam menjar molt be i ens vam prendre un bon vi blanc. 

dissabte, 24 de novembre de 2012

Madagascar_5 Parc Nacional d'Isalo


El parc nacional d'Isalo es va inaugurar al 1962 i és molt extens, té unes 81500 hectàrees, en el massís ruïniforme d’Isalo. Està a uns 1000 metres d’alçada.
La població és majoritàriament bara, però com per tot arreu hi ha força barreja. Aquí més ja que la gent ve perquè la zona és rica en safirs, i hi ha una explotació de safirs a Ilakaka.
Aquest territori conserva la placa continental que unia fa uns dos milions d’anys, Madagascar i el continent africà. Les formacions rocoses son espectaculars, ja que en ser de gres, s’han erosionat donant les formes que es veuen actualment. Aquestes muntanya data del  període juràssica, fa uns 200 milions d’anys. En aquella època, el clima era humit i càlid. Ocupa uns 100 Km de nord a sud, amb roques de granit que poden tenir fins a 200 metres d’alçada.
Fa 600 milions d’anys, només hi havia un continent, que s’ha anomenat Pangea. Fa uns 300 milions d’anys es va dividir en dos: Laurasia al nord, i Gondwana al sud separats pel mar de tetis. Fa 135 milions d’anys es van separar euràsia, Amèrica i Àfrica. L’origen del massís d’Isalo prové de l’època en que encara era Gondwana, o sigui que Àfrica i la Índia estaven unides, i també Madagascar. Hi havia una falla en aquesta zona, que es va anar engrandint i es va anar omplint de sediments. Després hi va haver una compressió de la falla i va sorgir aquest massís. Per això, tot i que està en una illa, no s’hi ha trobat fòssils marins. Com tampoc s’han trobat esquelets fòssils humans que datin de l’edat de pedra i del bronze.
Tot i que el terreny és molt rocós, hi ha també molta aigua, rius que el creuen i fonts naturals, que han generat al llarg dels anys, amb l’erosió de l’aigua i el vent, les formacions que es veuen ara. El paisatge al llarg del parc és molt variat, trobant-se zones molt frondoses i humides que contrasten amb les zones rocoses i àrides. Hi ha diferents piscines naturals que creen racons idíl·lics. I no hi poden faltar els lèmurs, de diferents tipus, com els catta, els sifaka i els varika.
El fòssil més antic d’un primat que s’assembla als lèmurs seria de fa uns 60 milions d’anys, i s’havia trobat al continent africà; es pensa que poc després devien creuar a la illa. Fa uns 20 milions d’anys van aparèixer els primers primats en el continent i l’adaptació i evolució va fer que els lèmurs s’extingissin. Ara be, la illa de Madagascar s’havia anat aïllant del continent, no hi havia depredadors i els primers lèmurs no van necessitar adaptar-se gaire i evolucionar. Hi ha una gran varietat de lèmurs que es diferencien per les seves característiques físiques, però també pels sons o els hàbits, si són nocturns o diürns.
Comencem el nostre recorregut per sobre l’altiplà, crec que és el d’Horombe. Trobem algun fòssil de cucs, i hi ha unes plantes, més com arbres petits, que s’anomenen peu d’elefant, per la seva forma. Són molt curioses, un tronc com inflat, com si fos un càntir i després unes poques branques apuntant cap a dalt. N’hi ha de diferents mides, són molt curiosos. Em recorden els baobabs, però en miniatura. Les formacions rocoses són interessants, per les formes que agafen i el color de la terra i la pedra, entre ocre i vermellosa, prenent diferents tons.
Hi ha algunes tombes bara i sakalava, en enterraments sota pedres, o be en nínxols en les roques. Es poden veure formiguers i termiters en els troncs dels arbres. Des de dalt del plató, la vista és impressionant, a sota tot és pla, terra vermellosa, que contrasta amb el blanquinós de la roca sobre la que estem.
Espiant-nos des de darrera de les roques ens trobem un lèmur, que s’amaga quan el mirem i es queda tranquil·lament reposant en un sortint de la paret.  Vam baixar de l’altiplà per fer part del recorregut per la part de baix, cap al circ de Namaza. Alguna serp fina i del mateix color que la terra, es creua en el nostre camí.  Vam arribar a les gorges i les piscines naturals. Es sorprenent el canvi de paisatge, del terreny àrid arribem a la frescor dels arbres i l’aigua.
Va ser una bona caminada i feia calor. Per fi vam arribar al lloc per dinar. Un espai condicionat per poder cuinar, on hi ha unes dutxes i uns wàters. Hi havia alguns grups més de gent menjant. I alguns lèmurs marrons que no es fan enrere davant cap obstacle, s’apropaven a la gent buscant menjar. Aquests tan estan sobre els arbres com baixen a terra per aconseguir menjar. No són gaire grans i el més espectacular és quan aixequen la cua, un mica corbada enlaire, com si estesin alerta.
Després de dinar vam continuar caminant pel parc, per anar a veure el llac blau i el negre. Pel camí, allunyats dels lèmurs marrons vam trobar els catta, que a mi m’agraden molt més. Són de color més clar i tenen la cua ratllada i els ulls amb una tonalitat vermellosa. Als catta, i suposo que als altres també, els hi agrada el sol, la major part de les vegades els veus en llocs ben solejats.
Els llacs blau i el negre són bonics, en un entorn de roca, molt ombrívol. Els camins estan molt ben assenyalats i en algun punt hi ha graons tallats a la roca que faciliten el pas.
En alguna de les roques, en llocs bastant elevats i inaccessibles hem vist alguna tomba. Son enterraments definitius. Algunes ètnies fan la cerimònia de donar la volta als ossos. Fan un primer enterrament, en una cova tapada amb pedres, o a peu pla, i al cap de sis anys obren la tomba i netegen els ossos, fan una cerimònia i llavors sí que fan l’enterrament definitiu, en un punt elevat perquè no hi puguin arribar animals. És una tradició que s’ha anat perdent i ara hi ha poca gent que ho faci.
Isalo està al sud, el més al sud que arribem en aquest viatge. La gent és diferent, és més sorollosa que la gent del nord. Són ells que m’expliquen que se senten diferents. Com ja he comentat, molts dels d’aquí son bara, i la seva tradició de robar zebús ha convertit ara aquesta regió en una zona on hi ha bandits. Roben els zebús i maten als pastors, pel que molts dels pastors ara van amb un kalasnikov per protegir-se. Per això actualment es recomana circular amb precaució i no viatjar de nit.  
En el recorregut pel parc vam portar un guia i dos nois de suport, a més un cuiner i dos ajudants que són els que ens van preparar el menjar. Vam trobar alguns francesos, uns italians i un matrimoni gran alemany. Per lo bonic que és el lloc em va sorprendre el poc turisme que hi havia.    

diumenge, 18 de novembre de 2012

Madagascar_4


Després de la visita de la reserva comunal d’Anja vam parar a dinar a Ioshy, on vam fer un picnic a l’ombra d’un mango. Aquest poble és la capital dels bara i es troba al peu del massís d’Horombe.

Els bara són pastors i recorren el territori amb els seus ramats de zebús. Alguns encara són nòmades i una de les seves tradicions era robar zebús. El fet de robar zebús demostrava la seva força i valentia, una forma de mostrar la seva virilitat i de seduir a les noies, que escollien el pretendent que més be se’n sortia en aquest robatoris. De fet els nens no es considerava que havien passat a l’edat adulta fins que no havien robat algun zebú d’un veí. Quan ho havien aconseguit ja podien festejar a alguna noia. Ara be, el que en el passat era com un esport i una tradició dels bara, en l’actualitat s’ha convertit en un greu problema de bandidatge, amb robatoris de ramats sencers de zebús i fins i tot assassinats dels pastors, sense que els responsables tinguin que ser forçosament d’aquesta ètnia.
Aquesta ètnia era poc oberta de mires, i en els primers temps l’hi va costar acceptar els canvis i adaptar-se a noves idees com el fet de portar els nens a l’escola. Malgrat que hi ha diferents variants de llengua i tradicions dins del grup dels bara, i que mai hi ha hagut un regne bara que els aglutines tots, hi ha una identitat bara comú.
Només un 3,3 % dels malgaix son bara i mai van ser conquerits pels merina, que són els més poderosos. Es dediquen tant als seus ramats com al cultiu d’arròs, mill i blat de moro. Per ells la dona ocupa una posició inferior en la societat i poden tenir més d’una esposa.
Segons la tradició oral el fundador del poble bara seria un tal Rabiby, que hauria vingut del continent africà portant un miler de persones. El seu origen podria ser bantu i alguns etnòlegs troben semblances amb els mbara de Malawi. Són una de les ètnies que s’assemblen més als del continent. Creuen que l’origen de la seva monarquia són els Zafi-Raminia, els àrabs que s’havien instal·lat a la costa sud-est en el segle XVI.
Consideren que en els boscos és on viuen els esperits dels avantpassats, que són l’enllaç entre els vius i Deu. Però també hi poden viure esperits malignes, que poden causar-te problemes o fins i tot, portar-te la mort. Antigament quan moria un veí, pensaven que era culpa d’un d’aquests esperits i es traslladaven a un altre lloc. Utilitzaven les coves per als seus enterraments i en senyal de dol, els homes de la família s’afaitaven el cap.
Com que una de les seves tradicions era el robatori de zebús, organitzaven “rodeos” amb els zebús on ja de ben joves s’entrenaven i també practicaven en diferents tipus de lluita.
Camí de Ranohira
Ioshy és la porta del sud, aquí la RN7 continua cap a la costa, mentre que una altra pista se’n va més al sud. Nosaltres vm continuar direcció a la costa, fins arribar a Ranohira. El paisatge canvia força, ja no és tant rocós i sembla més sabana. Ranohira està al peu de les muntanyes d’Isalo.  

dissabte, 17 de novembre de 2012

Madagascar_3: reserva comunal d'Anja


Continuant per la RN7 cap al sud s’arriba a la reserva comunal d’Anja. El seu objectiu és preservar la natura i la cultura d’aquesta regió. 

Lèmur catta
En el 1999 el govern de Madagascar crea aquesta àrea protegida per preservar els boscos, la flora i la fauna, però a més per ajudar a la població local, que es pot beneficiar dels projectes d’ecoturisme. El parc té unes 30 hectàrees i s’hi poden veure molts lèmurs de cua ratllada. 
Lèmur catta
En el 2001 el govern transfereix la direcció i administració de la reserva a una associació local Anja Miray. Aquesta associació, a més de fer-se responsable del parc contribueix al desenvolupament de la regió. S’ha involucrat en la construcció i manteniment de l’escola primària, en l’educació sobre la malària i s’esforça per aconseguir fons per poder subministrar mosquiteres i ha contribuït a crear una piscifactoria. Tots els residents a Anja poden formar part d’aquesta associació. Alguns treballen com a guies, altres com portejadors o poden treballar en les tasques administratives i de manteniment de la reserva. Per tant, la seva creació ha sigut beneficiosa per la població.

En aquesta reserva hi viuen uns 300 lèmurs catta. Hi ha molts tipus diferents de lèmurs, aquest es caracteritzen per tenir la cua ratllada.Madagascar és també el país dels camaleons. N’hi ha una gran diversitat.

El bosc d’Anja és un bosc sec, sobre una base granítica. Per preservar el bosc les comunitats locals s’han creat espais fora d ela reserva on fer créixer eucaliptus i “kininana” per tal de tenir fusta com a combustible.

En la reserva d’Anja hi ha una gran diversitat de plantes, des de les espinoses de les regions desèrtiques a les de les regions més humides. S’hi poden trobar orquídies. Hi ha una orquídia que abans només es podia trobar a les roques més altes d’aquesta reserva. La majoria de plantes que s’hi troben tenen propietats medicinals. Tot i que és una zona protegida, en alguns casos s’autoritza a comprar petites quantitats d’aquestes plantes, sempre i quan es pugui justificar que són per ús mèdic.  Actualment la medicina tradicional ha perdut el pes que tenia, però els guies del parc segueixen coneixent les propietats de les diferents propietats de les plantes que s’hi troben.

Les muntanyes que hi ha s’anomenen Telo Mirahavavy  o les tres germanes. En aquestes estructures rocoses hi ha coves i grutes que en el passat s’havien utilitzat per fer-hi enterraments. Per això és un territori sagrat. Hi ha tombes de fa uns 200 anys, i algunes tombes que encara es fan servir actualment. Generalment l’accés a les tombes és difícil. Són tombes dels betsileo. Hi ha evidencies de que durant les monarquies betsileo, l’espai que ara ocupa la reserva estava habitat. Abans del 1815, unes 200 persones fugint dels invasors (crec que van ser els bara),  van poder sobreviure en aquest bosc ja que hi tenien aigua i menjar.  En el 1817, els Merina van conquerir el regne betsileo d’Anja. Molts dels habitants d’Anja i que treballen al parc, son descendents  dels antics clans que ocupaven aquesta zona i per això es dediquen a preservar i protegir la terra dels avantpassats.

Vam fer un recorregut per la reserva. Em va encantar perquè era fàcil veure els lèmurs catta. S’assemblen una mica als micos. S’enfilen pels arbres buscant les branques més altes per estar al sol i m’encanten les postures que adopten per aconseguir els fruits dels arbres. Els trobo uns animals molt simpàtics.  El paisatge és variat, s’alterna la part de bosc amb grans blocs granítics; es pot veure una planta peculiar, anomenada peu d’elefant.

Recollida de llagostes
 Les poblacions són petites,  la majoria de cases son de tova, però algunes son de totxana, i en general de colors terrosos, entre el vermell i l’ocre.  Quan vam arribar a una de les poblacions vam observar diferents focus de fum. Llavors ens en vam adonar de que s’apropava una plaga de llagostes, i encenien els focs perquè el fum les allunyés i no se’ls hi menges el gra. Va ser impressionant, ens van passar per sobre, un núvol negre  de bestioles d’uns 2 o 3 centímetres de llarg. Quan vam arribar altra cop a l’entrada del parc vaig veure una família que havia recollit les llagostes, en tenia una cassola plena i suposo que era per cuinar-les

divendres, 16 de novembre de 2012

La gent de Madagascar


Abans de començar a preparar el viatge no en sabia massa cosa del país. Per això em va sorprendre saber que la illa en el passat estava deserta i que la població malgaix té els seus orígens en migracions successives, des de diferents llocs. He trobat llocs on diuen que els primers homes hi van arribar cap al segle V a. C. Mentre que en altres llocs ho situen als segles VI o VII d. C. Sigui quan sigui els primers pobladors sembla que eren del sud-est asiàtic, probablement d’Indonèsia. Alguns autors diuen que podrien haver arribat primer a les illes Comores on s’hi haurien instal·lat i d’aquí haurien passat a Madagascar.

Segons la tradició oral, els primers que van poblar l’illa eren els Vazimba. Alfred Grandidier, naturalista i explorador francès, descobreix Madagascar en el 186 i es va dedicar a estudiar-la, treballant per la societat de geografia i el museu d’història natural de París. En els seus escrits indica que els costums i la llengua de la població s’assemblen als d’indonèsia, pel que creu que els vazimba són d’origen indonesi. Però altres investigadors posteriors indiquen que no hi ha diferencies entre els merina i els vazimba. Un recull de tradicions orals publicat en el 1908 explica que els vazimba van ser absorbits, després de diversos combats, per nous immigrants indonesis que es van instal·lar en les terres altes centrals.  

Després dels pobladors del sud-est asiàtic (indonesis, malais i polinesis) van venir els semites i els àrabs. A finals del primer mil·lenni, els àrabs eren uns bon navegants i es dedicaven al comerç per l’oceà índic. Instal·len factories també a Madagascar. Aquestes factories van ser destruïdes més tard pels navegants portuguesos que van arribar al segle XVI. Alguns grups del sud consideren que l’islam a la illa prové d’aquestes migracions àrabs.

Els navegants portuguesos deixen constància de immigrants africans, que sembla que provenien de Moçambic. També es creu que bona part dels africans que hi arribaven devia provenir del comerç d’esclaus. Els makoa són d’origen bantu i serien els descendents d’aquests esclaus.

Els primers europeus a arribar a la illa van ser els portuguesos. És en el 1500 que Diego Dias la troba per casualitat, i des de llavors és un port comercial en la ruta de les índies.  Més tard arriben els holandesos en el segle XVI i en el XVII els anglesos. Tots ells intenten colonitzar la illa però sense massa èxit. Els francesos aconsegueixen instal·lar-se 30 anys (1642-1672) a Fort Dauphin al sud. En el segle XIX, el comerç entre  Madagascar i les illes veïnes, la illa Reunió (abans illa Bourbon)  i la illa Maurici (abans illa de França) prospera, gracies a les factories que havien instal·lat per la costa.


dimecres, 14 de novembre de 2012

Madagascar_2

Llegint els diaris

Continuem cap al sud, direcció Ambalavao. El camí és molt agradable, s’alternen les valls i les muntanyes, creuem pobles amb les cases de tova i de totxos vermells. La barreja de cultures indonèsia i africana és sorprenent, i em fa gràcia trobar gent de pell fosca i el cabell ben llis.

Ens hem aturat a dinar abans d'arribar a Fianarantsoa. La carn de zebú és molt bona. Aquí escasseja la carn de vedella i els làctics. L’arròs, especialment l’arròs vermell és el centre de tots els àpats. Tenen també canya de sucre.

Llanterna casolana
La reina Ravanalona 1ª va fer construir aquesta ciutat en el 1830; uns anys més tard s’hi van instal·lar molts missioners. És el centre històric i cultural dels betsileo.  Betsileo vol dir invencible. Són descendents d'indonesis i son especialistes en el cultiu de l’arròs i els sistemes de rec. Alguns d'ells s’han instal·lat a la costa occidental en les zones on hi ha cultius d'arròs  Els zafimaniry són un subgrup dels betsileo.

La reina Ravanalona 1ª va regnar entre 1828 i 1861, era la dona del rei Radama 1er que va ser el que va unificar el país. Aquest rei va abolir l’esclavatge, i durant el seu regnat els missioners protestants porten el cristianisme al país, tot i que a vegades l’imposen per la força. Aporten també l’alfabet llatí que substitueix a l’àrab. Això és la base de la creació de la gramàtica i l’ortografia malgaix. Però la mort un tant fosca del rei i la successió de la seva dona al poder canvia les coses. Aquesta té por de la influència estrangera i persegueix als cristians, ja que considera que són una amenaça a l’ordre establert, a la seva forma de vida i les seves tradicions. 

Actuació d'un grup de moda
La regió de Fianarantsoa és l’única regió vinícola del país. Van ser els missioners els que en el segle XX van començar la producció de vins, per tal de tenir vi de missa. Els que vam provar a  mi no em van agradar, i sempre que podia prenia el vi de Sud-Àfrica que em semblava molt més bo. Em va sorprendre trobar vi gris. Fa molts anys en un restaurant marroquí de parís vaig provar un vi gris del Marroc que em sembla que m’havia agradat. El gris de Madagascar no em va entusiasmar. El vi gris té un color que recorda el rosat. El blanc que vam provar era tipus agulla però molt dolç. De totes formes, els vins malgaix que vaig provar eren comprats en una botigueta de carrer. Segurament els que t’ofereixen en les bodegues siguin millors. En els restaurants generalment t’aconsellaven el vi sud-africà. En aquesta regió hi ha també te, que prové de Kènia i va ser introduït en el 1970. 

Madagascar_1


Ja fa uns mesos que he tornat de Madagascar però el record del país i de la seva gent segueix amb mi. És un país únic, a cavall entre Àfrica i Àsia. Alguns moments et sembla que estàs per Àfrica, però altres tens la impressió d’estar en el sud-est asiàtic.

Hi ha al menys tres zones diferents: les terres altes, que és com la columna vertebral de país, un altiplà a uns 1500 metres d’alçada, que va de dalt a baix del país. La costa oest, àrida, separada d’Àfrica pel canal de Moçambic, i la costa est, fèrtil i plujosa, en el índic.

Per mi el viatge comença ja en el aeroport europeu que et porta cap allà. La gent que espera, és ja una mostra del que aniràs trobant. Volem a Antananarivo, la capital, que col·loquialment anomenen Tana. Vam haver d’esperar una bona estona dins de l’avió perquè encara no estaven a punt els del servei de seguretat de l’aeroport.

L’esmorzar a l’hotel de Tana: fruita, dos talls de pa de pessic i un tros de pastis de poma. Sortim de Tana per la RN7, cap al sud, cap a Ambositra.  Hi ha molta vida per la carretera; el terreny és ondulat, es veuen turons aquí i allà, el paisatge és molt verd i contrasta amb el color de la terra, que és vermella. Es veuen també camps d’arròs, amb el seu color verd brillant dels brots tendres. Quan els camps estan sense sembrar extreuen la terra argilosa i en fabriquen totxos per la construcció. Per això els nivell dels camps és cada cop més baix, perquè van extraient la terra.

Ambatolampy és el primer poble gran que es troba. Està a uns 1500 metres d’alçada, com molts altres llocs de les terres altes. En aquest poble es dediquen a fabricar peces amb alumini, essencialment estris de cuina. Hi ha parades a banda i banda de la carretera on venen cassoletes que semblen de fireta i que fan servir per posar la sal i el pebre a taula. De fet, hi ha peces d’alumini de totes mides, ja que també es poden trobar grans olles i cassoles, de les típiques per fer l’àpat de Nadal. Però també fabriquen cotxes i camions en miniatura. La terra de la regió és fosca, i la fan servir per fer els motllos on després hi aboquen l’alumini fos per fabricar les diferents peces. 

Hotel de les termes a Antisaribe 
Antisaribe també està a uns 1500 metres. El seu nom vol dir el lloc on hi ha molta sal. Té aigües termals riques en minerals. Va començar a adquirir importància al 1872 quan hi van arribar els primers missioners noruecs que van utilitzar aquestes aigües, però de fet, no va ser fins que hi van arribar els francesos a principis del segle XX que es va treure molt profit d’aquesta riquesa. Van construir l’hotel de les termes, també van construir l’estació i l’oficina de correus. Són edificis d’estil colonial, de façana blanca. L’hotel balneari està ben conservat de fora, envoltat de jardí i amb vista sobre el llac Ranomafana. El racó encara es conserva prou be, els jardins ben cuidats i un aire d’altre temps que m’agrada. L’estació en canvi, té un estil semblant, també blanca, però bastant més descuidada.
Església d'Antisaribe
Hi ha una església, just davant d’una pizzeria on venen pizzes per emportar o menjar allà. L’interior de l’església té unes cintes penjades de banda a banda, que l’hi donen color, un aire molt diferent a les nostres esglésies. Hi ha una senyora gran que se n’encarrega, em fa passar i m’ensenya el millor lloc per fer una foto. 

És una zona en que a més de les aigües termals hi ha bastants minerals i pedres precioses. A banda i banda dels carrers es poden veure paradetes on es poden comprar pedres o on tassen les pedres que porta la gent. Totes les parades tenen una balança per poder determinar el preu de la peça.

Diuen que és la població de Madagascar que té més pusse- pusse per habitant. Els pusse-pusse són carros per portar gent, que poden ser estirats per persones o per bicicletes.
La gent de pell més clara són de l’ètnia merina i són els quer estan més ben situats, sent la classe social més alta. Ocupen els càrrecs més importants, poden ser funcionaris, comerciants o tenir alts càrrecs en empreses. Viuen principalment a les terres altes però es troben per tota la illa. No se senten gens africans. Són d’origen malaisi.

Ambostitra és el país del zafimaniry. Aquí es dediquen també a treballar la fusta, fan peces de marqueteria força elaborades, però el que més em va impactar a mi és com es feien les serretes per tallar la fusta. A partir de qualsevol tros de xapa metàl·lica en fabriquen les serres, amb dents minúscules, en un treball d’una precisió impressionant. Els que es dediquen a la marqueteria són els zafinamiris.  És la regió dels betsileo. Aquí hi havia viscut el rei Mohamed V del  Marroc quan estava exiliat a Madagascar .  

El trajecte fins a Ambositra és muntanyós, una mica rocós en algunes zones i destaca la terra vermellosa. Les cases estan generalment ben cuidades, n’hi ha que són de construcció moderna, altres d’estil colonial i no falten les cases de tova.  Les faccions de la gent són molt variades, es veuen diferents tons de pell i força diversitat en l’estil dels vestits.