24 de desembre 2012

Madagacar_19: Canal de Pangalanes


La costa oriental de Madagascar cap al sud de Tamatave té molts rius i llacs propers a la costa; en el segle XIX un rei malgaix va tenir la idea d’unir totes aquestes fonts d’aigua. Més tard, Gallieni va ser qui va reprendre la idea i la construcció del canal es va acabar durant l’època colonial.
Galliani era un general francès que quan el 6 d’agost de 1896 Madagascar passa a ser una colònia francesa, pren el comandament civil i militar de la illa. Va reprimir les revoltes, destruint pobles, exiliant a la reina Ranavalona III, va abolir els diferents regnes que hi havia a la illa i va governar terroritzant a la població fins al 1905. Va prendre tot el poder als merina posant al seu lloc gent a les ordres dels francesos. Considerava que les colònies eren pels colons. Els malgaixos eren francesos però sense els drets d’un ciutadà francès.
En el projecte inicial el canal estava previst que tingues 665 Km de via navegable, que permetés el bescanvi comercial i la comunicació entre el nord i el sud de la illa. Actualment té uns 700 Km. El canal facilita el transport cap a Tamatave i des de Tamatave cap a altres zones, distribuint mercaderies que pel mar seria més perillós, ja que és l’oceà índic.
Encara que jo no ho vaig veure, diuen que al llarg del canal pots trobar una fàbrica de sucre, a Maromamy, que funciona encara a vapor, i que va ser creada en el 1948. També es pot trobar una destil·leria d’oli essencial de niauli.
El canal es divideix en dos trams el nord, que va de Tamatave a Mananjary i el sud, entre Mananjary i Vohipeno. A la part nord hi habiten els betsimisaraka i el canal és navegable tant per llanxes motores com per piragües, mentre que el sud només es navegable per piragües. Es vol preservar la fauna de la zona per això es restringeix el pas d’embarcacions a motor. En algun lloc he llegit que en aquesta zona hi habiten els antaimoro.
Els antaimoro (o antemoro) es van instal·lar a la costa del sud-est del país entre els segles XIII i XVI. Hi ha diferents clans que van anar arribant en diferents èpoques, entre ells hi ha els antalaotra, que es caracteritzen pels seus escrits (sorabe) i pels seus coneixements dels astres. Els anakaravenus, originaris d’Aràbia saudí, havien hagut de fugir del seu país pel fet de tenir avantpassats jueus. La majoria són del clan dels ampanabaka.
Són bons diplomàtics; Andriamahazonoro del clan anakara, va ser conseller del rei Andrianampoinimerina i del seu fill Radama I i a l’època de la reina Victòria va formar part de la primera delegació malgaix a Londres.
Coneixien l’escriptura àrab i van ser els primers en escriure en llengua malgaix. Per això van haver de fabricar el paper amb els vegetals que trobaven en la regió i també es fabricaven la tinta (el seu paper és famós). Els seus llibres o escrits son els Sorabe, que recopilaven diferents matèries: pregaries musulmanes, tractats sobre astrologia, medicina, cròniques històriques i la genealogia dels seus clans. Els Kalibo eren els guardians de les tradicions i els llibres sagrats i per tant eren les màximes autoritats religioses. Els notables dels diferents clans eren els responsables d’escollir als seus governants.
Les seves creences i costums, tot i que tenen una base de l’islam es van barrejar amb les creences dels habitants que hi havia a la regió. Com altres ètnies de la illa, pensen que el naixement de bessons porta mala sort i desgràcies a la família. La tradició és que la mare es quedi amb el que l’hi sembla més fort. Teòricament aquest costum està prohibit però diuen que segueix practicant-se.
Una de les festes més importants per aquesta ètnia és la que es fa, de forma anual, per recordar els antics reis. A amboaka és on es creu que està enterrat el primer rei antemoro, Ramarahola. Hi ha una llegenda que explica que quan estava morint no volia que comencessin a cavar la tomba on l’enterrarien. Va començar a resar, i de cop, el terreny sota d’on ell estava va cedir, i va quedar sepultat. Cada any es commemora aquest dia, sacrificant un zebú de color vermell. Segons diuen, quan el rei actual llegeix determinats fragments del Sorabes, el llibre sagrat, l’animal es posa a tremolar i s’enfurisma.
El canal segueix sent una via de transport important per la gent de la regió. Transporten grafit, sucre, espècies…Ara bé, no s’explota tot el que podria per culpa de la manca de manteniment, l’efecte dels ciclons i la proliferació de plantes aquàtiques, com els jacints d’aigua.
El primer tram del canal, sortint de Tamatave no té massa gràcia. Es veu molt brut, es veu alguna construcció industrial, no sé si pot ser una refineria de petroli. A mida que ens allunyem va millorant. A banda i banda del canal es veu ja molta vegetació, algun poblet o agrupacions de cases senzilles, de fusta, sobre pilons per evitar la humitat i els bitxos. Cocoters, petites platges… I el que m’agrada més és que hi ha molta vida. Moltes piragües anat o venint, carregades a més no poder, amb unes veles del més pintoresc, i que s’empenyen amb una pèrtiga. Les veles són curioses, perquè qualsevol cosa serveix: n’hi ha de tela, de plàstic, una catifa, d’una peça o com un mosaic de plàstics enganxats.  En alguns llocs sobre la gespa es veu la roba estesa.
Hi ha ponts que uneixen les dues bandes del canal. També hi ha gent pescant, alguns són crios, que pesquen i condueixen la piragua amb molta traça. Transporten fusta, fruites, sacs… és molt tranquil.
Parem a dinar en un restaurant que hi ha a la vora esquerra. Es menja molt bé. Tenen amanida i zebú amb patates fregides. És una carn forta però que els hi queda molt tendra i molt bona. Genial pels amants de la carn. Per tot arreu, les racions són molt grans, i a vegades amb la meitat en tindries prou, o amb un sol plat. Mentre dinem apareix un grup de nenes i noies, vuit o deu, i es posen a cantar i ballar. Van bastant conjuntades, la majoria porten faldilles amb el mateix estampat.
Després de dinar continuem el recorregut pel canal, que es fa més ampla, hi ha canals laterals i desviacions, llacs… és molt relaxant, però fa fred, ja que ens mullem bastant amb els esquitxos. Anem tots amb els impermeables grocs tipus pescanova, però els bancs d’espuma estan empapats, o sigui que tot i el nostre fantàstic impermeable anem bastant mullats.
Ens vam parar a una illa, Akanin’ny Nofy, que està en el llac Mapitabe. El seu nom vol dir niu de somnis i havia sigut el refugi de l’antic president Philibert Tsiranana. Ens allotjàvem al palmarium.
El palmarium és una reserva privada natural de 46 hectàrees  on es poden veure lèmurs, llangardaixos de colors, camaleons i granotes fluorescents.  M’hagués encantat veure les granotes fluorescents! Però no vaig veure’n. vam arribar poc abans de la posta de sol i vam anar directe a veure si trobàvem els lèmurs; els que hi ha aquí són els lèmurs indri, però aquí són de color negre. El color dels lèmurs depèn de la regió però també de l’edat de l’animal.
Hi havia un grup de gent fent un documental sobre els costums dels lèmurs. La paraula lèmur de d’antic i el seu significat és “l’espectre d’un mort”. Que es donés aquest nom a aquests animals és degut a la forma dels seus ulls. Els únics que no tenen cua són els indris, i tots són essencialment vegetarians; com a màxim mengen alguns insectes.
Una noia del grup que estudia els lèmurs és la que ens porta a veure’ls. Explica que des de que els està observant no s’han bellugat massa de lloc. Màxim es desplacen en un o dos arbres. Generalment estan quiets o mig endormiscats i només en dos moments del dia surten a buscar aliments, però en un recorregut molt restringit. La noia és malgaix i treballa per una cadena, crec que era anglesa; em parlava del programa de documentals en el que s’emetrà, però a mi no em sonava de res.
En aquesta reserva tenen també hi ha orquídies i una plantació de vainilla. Acabo de descobrir que la vainilla és una variant d’orquídia, la única que té alguna altra aplicació a més de l’ornamental. La vainilla és fonamental en l’economia malgaix, n’exporta unes mil tones a l’any. Actualment però hi ha una forta competència, per una banda, la vainilla provinent d’indonèsia i per l’altra la vainilla sintètica americana. La noia que m’ho explicava ho deia amb preocupació, especialment el tema de la sintètica, amb la que no poden competir.  

  La vainilla és d’origen mexicà i va ser descoberta en el 1520 pels espanyols. Ara bé, l’exportació va trigar a poder fer-se ja que, amés de les condicions climàtiques idònies es necessita la presència d’insectes determinats o de colibrís perquè facin la pol·linització. Després de molts intents, en el 1836 es va aconseguir posar a punt un sistema de pol·linització artificial. Quan és l’època de floració, al novembre, es fa el procés de forma manual, utilitzant una tija de llimoner. En el 1871, sota la influencia dels de la illa de la Reunió, la vainilla apareix a la costa est de Madagascar, concretament en aquesta zona, on troba el clima idoni per arrelar. És una planta trepadora, i les flors s’obren a la matinada i duren 12 hores; el fruit adquireix la mida màxima al cap de 6 mesos, i pot tenir una mida d’uns 20 cm de llarg. La vainilla verda es tracta amb aigua calenta, uns minuts abans de posar-la a assecar al sol. A continuació s’enrotlla entre roba perquè transpiri, i eliminar-li la humitat. Després es col·loca en espais ben airejats i es va tornant de color marró. La vainilla de bona qualitat és de color negre brillant, ben seca i molt perfumada; conté també a la seva superfície petits cristallets blancs d’oli essencial de vainillina.

Quan havia fet un curs sobre olis essencials em comentaven que si vols vendre un pis, una bona idea es posar una mica d’oli essencial de vainilla a la cuina, ja que a molta gent, al menys de la meva generació, l’olor ens pot recordar olors d’infantesa, quan ens feien pastissos… i el fet de portar records agradables pot predisposar de forma positiva.

Els maies i els asteques tenien una beguda anomenada xocoatl, que contenia cacau i vainilla; aquesta beguda la consumien els nobles i els guerrers. Ara be, ni el cacau ni la vainilla creixien en la seva regió i ho compraven als totonaques, que vivien a les costes del golf de Mèxic, prop de l’actual Veracruz. Aquests cultivaven i produïen vainilla que exportaven. Aquest comerç va durar fins a mitjans del segle XIX. Els francesos que vivien a Mèxic van aprendre dels totonaques l’art d’inseminar les flors.
Els totonaques tenen una llegenda per explicar el naixement de la planta de vainilla. Hi havia un príncep i una princesa que estaven enamorats, per poder estar junts ell la segresta, però els sacerdots que es dedicaven al culte de la deessa de les collites els van perseguir i els van matar. El príncep es va reencarnar en un arbust i la princesa en una liana d’orquídia que es van enrotllar a l’arbust tot abraçant-lo.

La descoberta d’aquesta planta per part dels espanyols sembla que prové de la trobada entre Hernan Cortés i l’emperador asteca Moctezuma II que aromatitzava el xocolata amb vainilla. En el segle XVII el farmacèutic de la reina Isabel d’Anglaterra l’hi va presentar aquesta llavor aromàtica. Als francesos els hi va encantar la vainilla i Lluis XIV va decidir introduir-la a la illa Bourbon, que és l’actual illa de la Reunió. Però els intents que va fer durant el seu regnat no van tenir èxit.

La primera pol·linització artificial es va aconseguir en el 1836, però el que realment va crear el procediment que va permetre portar-ho a la pràctica, i que encara s’utilitza va ser un esclau de la illa de Reunió, Edmon Albius. Lo de Albius se l’hi va afegir al seu nom quan es va abolir l’esclavatge; alba vol dir blanc i aquest apel·latiu se li va donar en referència al color de la flor de la vainilla. Com ja he comentat, van ser els productors de la Reunió els que van introduir el cultiu de vainilla a Madagascar. La planta va arrelar molt be i de seguida la seva producció va ser molt més gran que la de la Reunió.
La casa coca-cola és una de les grans consumidores de vainilla. Pel que he llegit, en el 1985 van treure una nova variant de coca cola, que utilitzava la vainilla sintètica, i l’economia de Madagascar se’n va ressentir ja que les ventes que tenien de vainilla van minvar a la meitat. Per sort per ells, la nova variant no va tenir èxit i Però es va recuperar pel fet de que la nova variant de coca cola no havia tingut èxit. A part de la coca-cola i les xocolates, m’ha sorprès una mica saber que la vainilla també s’utilitza en perfumeria.
Vam dormir a l’hotel que hi ha en la reserva, i al matí següent vam continuar una mica més pel canal fins al poble de Manambato, en el llac Rasoabe. Com en tota la costa est, fa mal temps, i tot i que hi ha platges que tenen molt bona pinta, no ve gens de gust banyar-se. Aquí agafem de nou el vehicle per tornar cap a Antananarivo.

Vaig passejar una mica per la capital però no massa. Vam estar-hi només unes hores. Una ciutat una mica caòtica de cotxes, gent, soroll… potser perquè veníem de la tranquil·litat del canal. Pel barri per on em vaig passejar hi ha edificis cuidats i es veu envoltada de turons, per on s’enfilen les construccions. Tana, com l’anomenen col·loquialment, va quedar més o menys protegida per les muntanyes i els boscos, i fins al 1777 no hi va arribar el primer europeu, un francès. Va escriure sobre el seu viatge, les costums i tradicions de la gen de les terres altes.
El rei Andrianjaka va fer construir el seu palau al turó d’analamanga, en el 1610 desallotjant als vazimba que vivien allà. A finals dels segle XVIII Andrianampoinimerina va decidir que aquest turó seria la capital del seu regne i va fer construir dotze centres històrics més en altres turons, per les monarquies merina, i va considerar que eren turons sagrats.
Amb aquestes hores pel barri de l’hotel a la capital s’acabava el viatge per Madagascar. Un país que m’ha fascinat per la seva riquesa i diversitat. Una de les coses que m’ha impressionat és la quantitat d’espais protegits, les associacions i grups per protegir els ecosistemes però també a la població local. En anar de compres per la capital em vaig trobar que hi havia botigues d’artesania que venien productes de petites cooperatives.
M’ha encantat la gent, els seus somriures, la seva alegria i la seva curiositat. Qui més qui menystenia ganes de parlar amb mi, d’explicar-me coses del seu país, o preguntar-me coses sobre casa meva. Tinc la impressió que és dels llocs on he trobat més gent amb ganes de parlar. I en la major part dels casos, quan s’apropaven a parlar no era per vendre alguna cosa o demanar diners, sinó per curiositat, per saber més coses del que hi ha fora de la illa. Físicament són interessants, el mestissatge present en major o menor grau els fa molt especials. En general els he trobat de faccions agradables i ulls vius.
He trobat que és un país molt interessant i al que no em sabria greu tornar i poder explorar una mica més.

Durant el viatge vam conèixer un xicot que estava filmant un documental sobre el país,que es titula Misión malgache. Va ser interessant parlar amb ell. Ens va explicar que havia anat a Madagascar seguint el rastre d’un capellà del seu poble, i que va resultar que aquest capellà hi havia anat per seguir les passes d’un parent seu que va ser el primer bisbe d’una de les diòcesis del país. El xicot parlava molt emocionat de la història i del seu documental. És interessant donar una ullada a la seva web: http://www.misionmalgache.org/index.html. Si es posa al buscador mision malgache també es troba fàcilment.