dimarts, 18 de desembre de 2012

Madagascar_15: Reserva de Peyrieras, cap a la costa est



El paisatge canvia a mida que anem cap a l’est. El cel ja no és blau sinó que abunden els núvols negres. És zona de pluges. Els pobles que es creuen tenen construccions més sòlides, moltes més cases de dues plantes, algunes molt cuidades, altres molt deixades. 

La primera impressió en un dels pobles en que vam parar va ser de tot més descuidat. Sembla una zona més rica, però es veia més gent demanant, més brut, gent una mica beguda,… potser hi fa el que sigui una zona plujosa, la humitat i amb el cel fosc tot es veu pitjor. A mi la costa oest m’havia encantat i suposo que el canvi em va xocar.
Vam parar a visitar una reserva privada, crec que és el que anomenen Madagascar exòtic o també la reserva de Peyrieras. És una espècie de zoològic molt interessant.
Hi ha una zona de bosc on vam trobar lèmurs, primer vam veure els fulvus, marrons i molt simpàtics, tenen els ulls vermellosos i estan acostumats a la gent. S’apropen per veure que se’ls hi dóna de menjar. Els guies del parc els hi donaven plàtan i estaven encantats. 
Tenia la impressió de que ens miraven amb curiositat, primer des de la part alta dels arbres, després ja van baixar  més avall i fins i tot a terra. De seguida van aparèixer també els lèmurs sifaka, amb el cos blanc i al cara negra. N’hi havia un que era fantàstic, tenia part del cos de color vermellós, de manera que semblava que portés un jersei. També va baixar a terra i per un plàtan faria el que fos. Es posava dret, feia cabrioles penjant-se cap per avall… 
Algun moment em donava la sensació de que tenia cara de gos. Són molt especials i els trobava entranyables. Però com en altres llocs, els lèmurs fulvus, els marrons acaben sent els amos, i van aparèixer en un grup nombrós, de manera que els sifaka van acabar fugint altre cop a la part alta dels arbres.
Els lèmurs estaven lliures al bosc, i després en una altra part de la reserva els animals que hi ha estan en gàbies molt espaioses, però tancats. Les obrien per deixar-nos veure i fotografiar als bitxos que els treuen de la gàbia.
El que hi ha més són camaleons; n’hi ha de molts tipus diferents. Un amb una pell rugosa i una cua plana; un altre minúscul, que es perd en el palmell de la ma; uns que semblen tous i més tipus fetus; camaleons de diferents colors i formes, gairebé tots amb ulls saltons i cues llargues que cargolen fàcilment. Les potes de tots ells són també curioses. Un altre que vam veure era gairebé com una fulla i es confonia amb els troncs i fulles seques. Amb una canyeta els hi apropaven una llagosta i llavors en uns segons treuen una llengua molt llarga per atrapar-lo. És impressionant de veure, sembla mentida que aquella llengua els hi càpiga a la boca!








Un altra dels bitxos que hi ha és la granota tomàquet. Estava en un tancat relativament gran i vam estar buscant-la per tots els racons una bona estona. S’havia amagat entre les herbes i tot i que no és massa gran, color vermell fa que es pugui veure be. És molt graciosa. La pobre a la que la vam trobar la vam posar al mig i va ser l’estrella ja que no vam parar de fotografiar-la. Saltava d’una banda a l’altre una mica atabalada amb tanta atenció.
Hi ha també algunes papallones, serps, uns cocodrils, un ratpenat encara que a  mi a les fotos no m’ho sembla, el veig pelut, i allà com que estava a les fosques no l’arribava a veure. O sigui que vaig fer la foto per provar sort.
El parc està molt cuidat, tant les gàbies o tancats on hi ha els animals, com el jardí i les plantes que hi ha. I al llarg de tot el recorregut no deixa de plovisquejar. Suposo que per això està tot tant verd i exuberant.
Granota tomàquet
Dinem a Moramanga. Aquesta població va ser important per les revoltes que van dur el país a la independència. A l’entrada del poble hi ha un monument que commemora l’insurrecció del 1947, en la que els francesos van destruir la ciutat i van matar a 2000 malgaixos. A més a la ciutat hi ha un altre monument dedicat als obrers que van treballar (forçats) en la construcció de la carretera RN2 i la línea de tren en l’època colonial. Hi van treballar unes 4000 persones de diferents races , xinesos, àrabs, indis, malgaixos, africans… i l’índex de mortalitat era del 25%.


 Vam arribar a Andasibe amb pluja, més aviat, diluviant. Feia moltíssim fred. L’hotel estava al costat del riu, al costat del bosc. Està format per petits bungalows en que en molts casos hi ha alguna finestra sense vidre. Fins aquí la temperatura havia sigut agradable, però va ser arribar a Andasibe i haver de treure tota la roba d’abric i de pluja.

Pel camí el paisatge ha anat canviant, s’ha tornat més verd, hi ha més vegetació. Hem vist alguns forns on couen els totxos de fang; el fang l’extreuen dels camps d’arròs.