dimecres, 19 de desembre de 2012

Madagascar_16: Parc nacional Matandia-Andasibe



Aquest parc té 15500 hectàrees i es troba entre els 900 i els 1250 metres d’alçada. Hi ha diferents circuits per descobrir i recórrer el parc. És un boc humit, a més plou o plovisqueja a estones. Em sorprenen els formiguers penjats dels arbres, suposo que perquè el terra està massa moll. 
En aquesta reserva es poden trobar els lèmurs indri o en malgaix babakoto. Ens va costar una mica de trobar-los i veure’ls. Viuen a la part alta dels arbres, rarament baixen. Té part del cos blanc, i gairebé no té cua. El consideren un animal sagrat i això l’ha preservat de l’extinció. És monògam i pel que ens explicaven prenen alguna planta o fruit que amb propietats anticonceptives. La mare porta la cria amb ella entre 3 i 6 anys, el que fa que entre un embaràs i l’altra passen anys. Per això no proliferen molt. En un altre lloc diuen que la porta amb ella uns dos anys. Són els lèmurs més grans i tenen un crit molt característic que es pot sentir fins a 2 Km a la rodona. Tenen un extens vocabulari de sons i crits. Són capaços de saltar a una distancia de 6 metres. 


Jo els hi trobo més pinta d’osset de peluix que als altres. No sé si es per les orelles o el morro. També cal dir que només el vaig veure de lluny, o no tant  a la vora com havia tingut als altres. El que sorprèn és perquè es penja en branques que semblen fràgils per sostenir-lo, ja que aparentment és grassonet, però pot ser que molt sigui pel pèl. 
El passeig és agradable, algunes plantes interessants, però el que el fa més interessant son els lèmurs. Dins del parc hi ha també el llac verd, on es poden veure diferents tipus d’ocells, però jo no recordo haver-ne vist cap.
Després continuem per la RN2 fins arribar a Tamatave (Tomasina a l’època colonial) que es troba ja a la costa. Pel camí el paisatge és molt verd i els núvols negres no ens deixen. En els pobles que creuem les cases son de fusta, no n’hi ha de tova, suposo que per culpa de la pluja. Em sorprèn trobar un home gran que s’assembla molt a un altre que vaig conèixer a Irian Jaya. El mateix somriure ampli, els ulls, color de pell... el que em confirma les arrels de molts d’ells del cantó asiàtic.
Parem a dinar pel camí, en un poble on hi ha molt transit i embotellament de cotxes i especialment de camions. Està tot col·lapsat. És la carretera que uneix la costa amb la capital, suposo que per això hi ha tant trànsit. Una curiositat del lloc on vam dinar: vam demanar carn i la van treure d’una caixa gran de porex. 
Em va sorprendre, perquè no crec que es pugui conservar masses dies a temperatura ambient. Clar que potser l’hi havia posat al matí i el porex el que feia era aïllar-la d ela humitat. El cas és que estava molt bona. A fora el carrer hi havia molta animació (a part dels camions) moltes parades de fruites i també de cistells i coses de palla trenada. La gent molt agradable. En un racó hi havia un grup de gent, adults, homes i dones, cantant. Em van explicar que estaven assajant per un concert.
Una de les coses que m’impacta més és la diferencia de paisatge entre la costa oest i l’est. Aquí a la costa est, la pluja i humitat m’agobien una mica, tot i que la vegetació exuberant és agradable. Tinc la impressió que la majoria de gent és de pell més clara que a l’altra banda. 



Arribem a Tamatave, té aires de ciutat, potser de la mida de Tulear, a la costa oest. Havia sigut un centre comercial important, amb grans magatzems on es guardaven les mercaderies, i també hi havia boniques cases de comerciants i colons. Algunes de les mercaderies amb les que comerciaven eren espècies, teles i pedres precioses. Actualment no se si es conserva gaire cosa d’aquell passat. Vam arribar que començava a baixar el sol, vaig anar cap al que deuria ser el passeig marítim però el trànsit, la poca llum, el vigilar els forats de terra, no em van permetre detectar aquest aire del passat.
A la vora del mar hi havia molta animació, com si fos la festa major. Hi havia “caballitos” i altres atraccions, paradetes on prendre un refresc i molta però molta gent.
Diuen que l’origen del nom de Tamatave és del nom que van posar-li els portuguesos: sant Tomàs. Altres expliquen que s’anomena així perquè el primer cop que Radama I va arribar allà i va provar l’aigua va dir: Toa masina! Que vol dir que salada! Ves a saber quin és l’origen real del nom! 

Al port de Tamatave hi arribaven els vaixells de la companya de les índies orientals, i suposo que en part a causa d'això  aquesta zona va patir també la presència de pirates. A la illa de  Nosy Boraha que està aquí a la vora hi ha un cementiri pirata.