dissabte, 22 de desembre de 2012

Madagascar_17: Tamatave-Nosy Boraha- Nosy Nanto



Vam sortir a les 5 del matí per anar seguint la costa cap al nord fins arribar al port de Sonierana Ivongo des d’on surten els vaixells per anar cap a les illes.
Hi ha 4 hores de carretera fins arribar al poble. Un cop allà, el caos d’aquests tipus de llocs. Hi ha moltes embarcacions que fan el trajecte de forma regular a la illa de Nosy Boraha.
És una embarcació amb cabuda per 35 persones. Ens obliguen a portar la jaqueta salvavides posada. En faltava una i vam estar esperant fins que van poder donar-ne una per cadascú. També en tenen de mida infantil. Al meu costat hi havia una noia amb el seu crio d’uns 2 o 3 anys.  Anava carregada de paquets, compres fetes a Madagascar per dur-les cap a la illa de Nosy Boraha (anomenada a l’època colonial illa Santa Maria). Els laterals de l’embarcació es poden tapar amb unes cortines de plàstic més o menys transparent i en tres o quatre lloc hi ha unes galledes. El trajecte va durar una hora i mitja i el mar estava força mogut. 
Nosy Boraha
Nosy Boraha
Després em van explicar que lo ideal era aconseguir plaça en els que surten primer doncs a partir del migdia la mar està molt dolenta. O sigui que a l’hora que vam anar nosaltres estava be. El nen del meu costat es va marejar i llavors vaig veure per què eren les galledes que hi havia als costats. Per sort vam poder tancar els laterals de la barca, i així vam arribar força secs a destí. Pel camí es veia alguna balena una mica llunyana.
Nosy Boraha
Quan havíem sortit de Tamatave feia molt nal temps, però en arribar a Nosy Boraha el temps era bo.  La illa no és massa gran, té 63 Km de llarg per 5 km d’ampla i està paral·lela a Madagascar. 

S’està tornant força turística ja que té boniques platges i una doble barrera de coral. A més és interessant per la vegetació i la gent. És en aquesta illa on hi ha un cementiri pirata. Des de 1685 els pirates havien muntat el seu camp base a la illa, lluny del control de la gran illa però prou aprop com per anar-hi a buscar el que necessitessin. Diuen que en el segle XVIII hi havia uns mil pirates de diferents països que convivien amb els habitants de la illa. 
Embarcant per anar a Nosy Nanto
Extrem sud de Nosy Boraha
En el 1720, els malates, que son els descendents de pirates i filles dels jefes locals, dominen a la població de la costa oriental. Un d’aquests era Ratsimilaho, fill d’un anglès i una noia de Nosy Boraha, va dominar als betsimisaraka i va establir un regne que va durar 30 anys. 


Ratsimilaho era favorable als francesos i també la seva filla, que quan ell va morir va heretar la illa de Nosy Boraha. Aquesta noia es va casar amb un caporal francès que fugia de la illa de la Reunió, perseguit per un marit gelós. En casar-se aquest caporal, Bigorne va passar a ser el príncep consort. Va desenvolupar la illa, construint pistes, plantant cafè, va crear un exercit de l’estil del francès, va afavorir el comerç. Va convèncer a la seva dona perquè cedís la illa al rei de França. La cessió es va fer el 1750. I els ciutadans de la illa de Nosy Boraha van tenir un estatus especial (ciutadans de dret comú francès) fins al 1970.
Nosaltres no vam estar massa estona a la illa. El temps de passejar una mica i menjar alguna cosa. Em va semblar una illa de contrastos: el port, amb embarcacions modernes, vital, cases molt cuidades, i després carrers sense asfaltar, push-push, un mercat com els d’altres pobles que semblen més tradicionals...
Després de dinar vam agafar un taxi i vam anar cap a la part de baix de tot de la illa, a Ankarena. Allà vam agafar unes barques més petites per creuar a un apetita illa que hi ha al sud. La illa de Nosy Nanto.  
Babou village a Nosy Nanto
El nom d’aquesta illa minúscula ve d’una arbre anomenat nanto que era amb el que es fabricaven les piragües, però que ja no existeix. Arribem a mitja tarda a la illa. Una illa minúscula.
L’hotel és molt acollidor, el babou village; amb casetes de canya, vistes al mar i a la illa de Nosy Boraha.