26 de gener 2013

Sud de Tunísia_1


Volem a Djerba després de fer escala a l'aeroport de la capital. Tot i que els dos vols eren amb la mateixa companyia calia recollir l'equipatge i tornar-lo a facturar. Hi ha un canvi substancial entre la zona de vols internacionals i la dels nacionals. El racó des d'ón surten els vols a Djerba esta molt amagat. Es una sala petita, amb un taulell on factures l’equipatge i un bar minúscul amb 3 taules.

L'hotel a Djerba està a Houmt Souk, és bonic però a l’habitació hi fa força fred. De totes formes té calefacció, però la finestra no ajusta gaire be i no serveix de gaire. L’edifici té una estructura semblant a la de moltes cases del sud. Té dues plantes, que envolten un pati central on hi ha la piscina. Les habitacions i sales son molt rustiques, amb encant.


Sortim en cotxe cap a Adjim, a la costa, per agafar el ferri que ens ha de portar al continent, al poble de Djorf. L'ambient a la illa de Djerba es relaxat. Hem sortit a 2/4 de 9 de l’hotel i pels carrers i la carretera es veia molt poc moviment. 
Bastant abans d’arribar al port ja ens trobem amb cua. O sigui que baixem dels cotxes i anem a peu fins a la vora. Hi ha molts ferris però nomes n'hi ha un que funciona. Hi ha molta cua de cotxes i camions... ens queda força temps per esperar. No em sap greu, m’agrada veure l’ambient. És agradable, hi ha barquetes de pesca, gent diversa, joves i grans, gent amb motos, a peu, alguns esperant ferri com nosaltres. Hi ha una escultura curiosa d'una sirena, vestida, això sí, amb camiseta de tirants. 
Poc a poc, quan ja ha passat mes d'una hora els altres ferris es van posant en marxa. Hi ha molt pocs turistes. L'ambient mentre esperem el ferri es curiós. Es veuen bastants vestits tradicionals; algunes noies joves porten pantalons i el mocador al cap. A mesura que passen les hores es va animant. 


A un quart d’onze la situació millora i sembla que aviat ens tocarà a nosaltres creuar.

Costa de Djorf

 Com que es dissabte avui i dema els bancs estan tancats. Es pot treure als caixers o canviar en hotels, que és el que fem, aturar-nos en  un hotel per canviar. El canvi no varia gaire (1 euro = 2 dinars).

24 de gener 2013

Tunísia_0


He estat vuit dies pel sud de Tunísia, un recorregut relativament reduït el que m’ha permès veure-ho amb tranquil·litat i descobrir racons que no havia vist abans. L’any 1992 ja havia vingut a aquest país, havia visitat els llocs més emblemàtics, tant del nord com del sud. Alguns dels llocs hi he tornat ara i estan força canviats, com és lògic. Han passat 20 anys!
Tunísia és un país petit, quan es mira un mapa el triangle que forma Tunísia es veu minúscul al costat del dos grans veïns que té, Algèria i Líbia. Ha sigut un país al que hi han arribat diferents grups, cultures i civilitzacions, al llarg de la seva història, afavorit per la seva ubicació a la costa mediterrània.
Abans de començar el viatge m'agrada situar-me una mica, conèixer la història del país i la seva cultura. Aquest cop, tot i que només he visitat el sud, també he volgut recollir informació, que he anat trobant, per entendre el país actual. 
La població autòctona eren els amazig o berbers. Amazig vol dir noble i ells s’anomenen així; son els romans els que els van anomenar bàrbars, d’ón va venir lo de berber. Molts dels berbers o imazigs (crec que es així el plural d’amazig) eren nòmades i encara n’hi ha que segueixen sent-ho. Els habitants dels desert s’anomenen, en àrab, beduins. Això ha portat a la confusió que hi ha a vegades, entre berber i beduí. Una cosa és un grup ètnic, els imazigs i l’altra una forma de vida.
Aquesta població autòctona, quan fugien dels agressors s’amagaven en coves en les muntanyes de matmata i ksar o en penya-segats de difícil accés i fàcil defensa.
Entre el paleolític i el neolític, prop de Gafsa va aparèixer la primera civilització dedicada a la caça i que utilitzava la pedra. Aquesta regió d’Àfrica ja havia començat a desertitzar-se, deixant de ser tropical per passar a ser més moderat i la flora i la fauna canvien amb el canvi de clima. Per tant hi va haver migracions i desplaçaments per adaptar-se al clima, i probablement barreja entre els grups de diferents llocs. Es creu que devien arribar també grups procedents d’Egipte. La barreja de les diferents poblacions va donar el que s’ha anomenat els protolibis, que més tard van ser els que els romans van anomenar berbers.
De l’època anterior als fenicis no se’n sap gran cosa. Els fenicis, poble semític originari de Tir i Sidó eren molt bons navegants i van fundar un gran imperi, que necessitava una sèrie de bases portuàries on poder fer escala en els seus desplaçaments. Un d’aquests emplaçaments va ser Utica, que la van fundar en el segle XII a. C. aquí feien escala de camí cap a Gibraltar, i feien intercanvis comercials amb els berbers.  
Quan els assiris van envair la seva terra molts d’ells van fugir. Com el que s’explica en la llegenda de la reina Dido (que vol dir l’errant). Dido, pels tunisians o Elisa pels altres, era la germana de Pigmalió de Tir; Pigmalió cobejava la fortuna del seu marit i el va fer matar. Llavors ella va fugir amb tots els que estaven en contra del rei. Van fer escala a Xipre i després van continuar fins a Tunísia. Però en lloc d’integrar-se amb la població local van decidir fundar la que van anomenar la nova ciutat, Kart Hadasht, que s’ha convertit en Cartago. Això va passar en el 814 a.C.  
Expliquen que el jefe local els va deixar instal·lar-se i ocupar tota la terra que poguessin cobrir amb la pell d’un toro. L’estratagema dels fenicis va ser matar al toro, retallar la pell en tires primes i amb elles encerclar el turó de l’actual Byrsa (que vol dir toro). 
Quan en el 574 a. C. la ciutat de Tir és destruïda pels babilonis, Cartago es converteix en el centre del mon fenici. I poc a poc van creant colònies en les regions veïnes, expansionant-se, però sense anar massa al sud. Les relacions amb els berbers eren comercials, i a vegades, per poder controlar millor el territori hi havia matrimonis entre l’aristocràcia el poble berber. Ara be, les relacions amb els grecs no eren bones, ja que es disputaven el control del mediterrani. Entre els segles V i III a. C. Cartago controlava les vies cap a Marsella, la Gàl·lia, Espanya, Irlanda i també controlava el pas de l’or de Sudan i va arribar a tenir control fins al golf de Guinea. Van intentar conquerir Sicília sense èxit, però en el 270 a. C. van aconseguir Messina, el que els va portar a enfrontar-se als romans. Als cartaginesos, els romans els anomenaven púnics. I els conflictes bèl·lics entre els romans i els cartaginesos son el que s’han anomenat les guerres púniques.   
Amilcar Barca, va participar en la primera guerra púnica, per conquerir Sicília.  Anibal, va participar en la segona guerra púnica, després d’haver creuat els pirineus i els alps amb el seu exèrcit que portava elefants de guerra. A diferencia d’altres guerres en les que havia triomfat, a la batalla de Zama a Tunísia va perdre contra l’exèrcit d’Escipió.
En el 149 a.C. Roma considera que Cartago ha de ser aniquilada, insta als cartaginesos a abandonar la ciutat i com que s’hi neguen comença el setge que va durar tres anys. Quan van aconseguir entrar va continuar la batalla. Al cap de cinc dies, els supervivents es van rendir. El rei Asdrúbal, un dels fills d’Amilcar, va instar a la seva família a que anessin a demanar clemència a Escipió. El poble es va revoltar en contra seu, i també la seva dona que, tot i que havia aconseguit la clemència d’Escipió, el va tractar de covard i es va immolar amb els dos fills que tenien, entrant en el temple en flames on havia acabat la batalla.
Escipìó decideix destruir tota la ciutat, va fer cobrir tot el terreny de sal per tal de que allà no hi creixés res i va maleir la zona perquè ningú hi pogués tornar a viure mai més.
Es van reorganitzar els territoris cartaginesos, creant-se la província romana d’Àfrica, amb Utica com a capital. En el segle I d. C. aquesta província s’expandeix per l’est i l’oest. Tunísia, juntament amb Egipte es converteix en el graner de Roma. Es van construir moltes vies que en molts casos, coincideixen amb les actuals carreteres.  L’any 14 Cartago torna a ser la capital.
Amb els romans arriba el cristianisme al país. San Agustí era un bisbe berber que va presidir el concili de Cartago. Però era una època en que el cristianisme vivia temps convulsos, amb molts cismes. Per altra banda, el nombre de camells havia anat en augment, fet que donava molta mobilitat als berbers. Els dos fets junts van fer que el control de Roma s’anés debilitant i que quan van arribar els vàndals des de la península ibèrica, s’apoderessin fàcilment de Cartago (aproximadament cap al 430).
En el 533 l’emperador bizantí Justinià decideix reconquerir Tunísia perquè torni a formar part de l’imperi romà. No obstant, la seva ocupació del país no va ser fàcil, ja que les seves relacions amb els beduins no eren bones i tenien que estar constantment a la defensiva.
Més tard hi arriben els àrabs, cap al 670. Els berbers es van resistir també a aquesta invasió. No obstant al final van acabar convertint-se a l’islam i formant part de les tropes àrabs, tot i que no tenien el mateix estatus que els altres, el que va portar també a escissions entre els musulmans. Hi ha diferents dinasties islàmiques que regnen consecutivament a Tunísia. A començaments dels anys 1000 governa una dinastia berber i més tard, en el 1228 s’instaura una altra dinastia berber. I en el 1534 son els pirates de Barba-roja els que s’apoderen del país, que són desallotjats per Carles I d’Espanya i V de l’imperi germano-romà, que restauren al sultà berber. França s’uneix amb els turcs otomans per enfrontar-se a Carles V. Tunísia viu la confrontació entre l’Espanya cristiana i Turquia musulmana, en certa forma una guerra entre orient i occident. En el 1574 els turcs es fan amb el control de Tunísia, i en el 1590 està sota control de l’imperi otomà, però gaudeix d’una certa autonomia.
En el 1830 els francesos estaven instal·lats a Algèria, i van forçar al bei de Tunísia que acabés amb la pirateria, que seguia existint. Això va dur al país a la fallida econòmica el que va portar al país a dependre dels préstecs dels bancs francesos.
Pel sud del país les fronteres son poc clares, i els habitants de les muntanyes creuen fàcilment cap als països veïns. Això serveix d’excusa als francesos per envair Tunísia. Obliguen al bei a fer canvis, imposen a francesos en càrrecs importants i els colons francesos s’apoderen de les millors terres si els habitants locals no podien justificar la seva propietat. Tunísia té algunes riqueses naturals, com els fosfats, zinc, plom i ferro. Els francesos van explotar aquests recursos.  Els francesos estaven presents en tot, malgrat que teòricament el país estava només sota la seva protecció i seguia pertanyent a Turquia. Molts tunisians van formar part dels exèrcits francesos.   
En el 1937 hi ha molts disturbis nacionalistes i Mussolini aprofita el descontent que hi ha per erigir-se en un defensor dels musulmans. El novembre del 1942 les tropes alemanyes ocupen el país, i el maig del 1943 el país és reconquerit pels aliats, però amb el suport de la població i els nacionalistes.
En el 1943-44 hi ha un major control francès. El descontent va creixent fins que al 1950 Robert Schuman comença a parlar d’independència. Per fi, en el 1956 aconsegueixen la independència però no és fins al 1963 que França retira totes les seves tropes del país.
En el 1964 es nacionalitzen 400.000 hectàrees que pertanyien a estrangers. Davant d’aquest fet, França retira el seu suport econòmic, que no tornarà a restablir-se fins al 1968. En el 1970, després de diferents problemes amb Algèria, per l’explotació d’una bossa de petroli que hi ha a la frontera entre tots dos països, s’arriba a un acord. Els dos països es repartiran el petroli de la bossa que hi ha sota la frontera.
Amb Líbia també ha tingut diferents problemes fronterers. En el 1990 hi va haver unes grans inundacions que van afectar al centre i sud del país i que van generar pèrdues de més de 200 milions de dòlars.