dijous, 28 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_14



Aquí ens van fallar els plans. Teníem previst agafar una pista de muntanya, que ens permetria veure els chotts des de dalt, però calia un permís de la policia i tot i que pel que vaig entendre, en principi havien dit que no hi hauria problema, quan vam ser allà, no ens el van donar. Segons van dir per qüestions de seguretat. Per tant no ens va quedar més remei que agafar la carretera per anar de Gafsa a Matmata. Es veuen les muntanyes però no és el mateix. Una llàstima.

Ofrenes al turó de Oued Gorzane
Ens aturem al oued Gorzane a fer un te. Hi ha un turó al costat de la carretera des d’on hi ha bona vista. Hi ha una escala per pujar i pel camí es troben dues coves, amb la vora de l’entrada pintada de blanc i blau cel. A dalt la vista sobre la plana i el pobles de la vall està be, però el que em sobta és trobar tot d’ossos per terra, semblen de cabra i restes de teles blanques. 
Semblen ofrenes. Quan baixo em trobo una senyora gran, que camina amb certa dificultat però que puja cap a dalt. O sigui que és algun lloc sagrat per ells. Quan torno al bar pregunto que representa i un noi que estava prenent-se un te em confirma que sí, que la gent hi puja a fer ofrenes, per demanar alguna cosa, com pot ser tenir fills, una parella, o salut. 
Pel camí la vista de les muntanyes, amb el paisatge terrós habitual, i en algun punt es veuen restes de l’antiga muralla romana. 
Chott El Fejaj
Després arribem al chott El Fejaj. A l’igual que el chott El Jerid està cobert de terra i a primera vista no sembla gens un llac salat. Ara be, a la que ho mires amb detall, veus petits cristalls de sal, bruts per la sorra. La sorra també forma petites dunes al voltant de les plantes. Em sorprèn trobar-hi plantes, encara que siguin petites, ja que el sol és molt salat.  Passegem una mica per sobre el chott, és una sensació agradable i curiosa: el terreny és tou, però si no hi penses no tens la sensació d’estar sobre un llac sec. Ara be quan hi penses és una altra cosa, saps que en època de pluges l’aigua ho cobreix o sigui que saps que camines pel fons del llac. He vist fotografies per internet de gent que hi ha estat després de les pluges i és espectacular. A veure si algun any hi puc tornar quan té aigua! A part d’això caminar pe allà és agradable ja que és una extensió plana molt gran, copses la sensació d’immensitat.

Chott El Fejaj
 Arribem a Kébili per dinar en un hotel. Kébili havia sigut un gran mercat d’esclaus a l’edat mitja. Portaven els esclaus de Sudan. Per mi ha estat una sorpresa saber de l’esclavatge en aquesta zona i és que mai hi havia pensat. El primer cop que vaig llegir alguna cosa sobre el tema va ser quan estava allà, en un llibre que em vaig comprar: “Voyageurs dans la regence de Tunis. XVI-XIX siècle” de Denise Brahimi. En aquest llibre l’autora recopila i comenta fragments de llibres de diferents autors sobre la Tunísia en aquests segles. L’he trobat interessant. És en aquest llibre que he descobert Henry Dunant, el fundador de la creu roja en el 1863. En el 1856 visita Tunísia, abans havia estat a Algèria i lluita en contra l’esclavatge dels negres a Amèrica. En el seu llibre “Notices sur la régence de Tunis” parla de la situació dels esclaus a Tunísia i ho compara amb la que tenen els d’Amèrica.
Chott El Fejaj
En els segles XIII i XIV hi havia hagut moltes guerres entre Tunísia i regnes cristians, amb el que hi havia molts esclaus cristians, especialment italians. Van sorgir ordres religioses que es dedicaven a anar a Tunísia a comprar els esclaus cristians. Generalment quan el propietari moria l’esclau era alliberat. L’esclavatge dels cristians es va abolir en el 1816 mentre que el dels negres no va se fins al 1842. El propietari d’un esclau tenia que alimentar-lo i no podia donar-li una feina que no fos adequada a les seves forces. Els fills d’una esclava amb una persona lliure eren lliures, els esclaus podien heretar del seu propietari. Molts cops quan eren vells se’ls alliberava i ells mateixos podien comprar la llibertat.

Hotel on vam dinar a Kébili  
Estem a la regió de El Nefzaua. Aquest territori té al nord les muntanyes djebel Tebaga de 469 m d’alçada que la separa del chott el Fejaj. Aquesta regió ha estat habitada pels berbers ja des de l’antiguitat. Van ser els fenicis els que hi van introduir la palmera. Aquesta zona no va estar sotmesa al poder central dels vàndals ni dels bizantins. Amb l’arribada dels àrabs es van convertir a l’islam, però quan se’n van adonar de que no gaudien dels mateixos drets que els àrabs es van rebel·lar i van seguir una branca heretge de l’islam que proclamava la igualtat de tots els musulmans. Amb els turcs van gaudir d’estabilitat i prosperitat.

 A Kébili hi ha un hotel que s’anomena el fortí dels estruços, ja que es va intentar la cria d’aquests animals però sense massa èxit. Diuen que el greix d’estruç té finalitats terapèutiques. 

diumenge, 24 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_13: Gafsa


 Tornem cap a Gafsa i visitem algunes restes romanes però el museu ja està tancat. Després donem una volta pel centre. Segueix estant ple de cotxes. Hi ha molt moviment de gent. bars on només es veuen homes, botigues de roba, de mòbils... Contrastos curiosos. El carrer de les joieries és impressionant: els aparadors estan plens de peces brillants i pel meu gust un tant carregades.

A Gafsa s’hi ha trobat restes de la cultura capsiana. És una civilització que es va estendre pel magreb en el mesolític, entre el 8000 i el 4500 a. C. i a la que pertany l’home de Ain Dokkara, del que mai n’havia sentit a parlar. Pel que he llegit aquest home feia 1,75 metres d’alçada, era menys robust que l’home de cromanyó i la forma del seu cap era més harmònica (la relació entre el crani i la cara). Aquesta civilització es van anar estenent, començant des dels chotts i se li va donar el nom llatí de la principal ciutat de la zona, Capsa, que actualment és Gafsa. Aquesta va ser la ciutat on es van trobar els primers indicis d’aquesta cultura. Alguns lingüistes creuen que la seva llengua podria ser la precursora del berber actual. No se sap gran cosa de la seva religió però les restes trobades de cerimònies funeràries fan pensar que creien en l’existència d’una altra vida.
En aquella època la regió era sabana, pel que devia haver-hi vegetació i fauna diversa. S’han trobat fragments d’ous d’estruç però el que fascina més als arqueòlegs son el que s’anomenen “escargotiers”: una mena de túmuls de detritus diversos entre els que abunden les closques de cargols de terra. Aquests dipòsits   poden tenir entre 20 i 30 metres de diàmetre. Contenen també restes d’ossos, d’animals, eines… i en alguna de les capes s’han trobat cercles de pedra, que fan pensar que puguin ser d’alguna cerimònia funerària. L’interès dels arqueòlegs en els “escargotiers” és per trobar informació sobre aquesta cultura.

L’acumulació de closques de cargol fa pensar que tenien una dieta basada en aquest animal, però també hi ha dades que apunten a que es dedicaven a la caça, per tant a més dels cargols la proteïna animal devia venir dels animals de caça. Les closques de cargol no estan cremades i perquè s’hagin conservat en aquest estat devien ser bullides. Per tant pot ser que la base de la seva dieta fos una escudella amb cargols i altres carns juntament amb vegetals.
Pel que diuen, ja que jo no vaig poder-hi entrar doncs ja estava tancat, en el museu de Gafsa hi ha restes de l’època capsiana i també de l’època romana (joies, monedes i mosaics). En el museu de Entre els segles I i IV d. C. la supervivència de Roma depenia molt de l’oli d’oliva i el gra que venia de les províncies nord africanes. 

Així doncs, el lloc on es troba Gafsa ha estat habitat des de l’antiguitat. Va ser una ciutat númida important l’any 10 a. C. Els romans estaven interessats en aquesta ciutat ja que estava en la ruta de les caravanes que entre el nord, ric en cereals i els oasis de El Jerid. Per això van atacar per sorpresa i van empresonar a tots els habitants. Un any més tard van aconseguir capturar el rei númida Yugarta. Llavors Capsa va passar a ser un municipi i en el any 540 es va protegir amb una muralla. Els bizantins la van anomenar Justiniana i la van “evangelitzar” pel que llegeixo, diuen que de forma tant eficient que quan  en el 668 l’àrab Uqba ibn Nafi la va conquerir els seus habitants van seguir parlant llatí durant encara uns 500 anys més. De l’antiga Capsa es poden veure les restes de les piscines romanes.
L’hotel en el que ens allotgem (Jugurtha) és una passada. Les habitacions son immenses i la decoració dels sostres i els mobles és senyorial, com si es tractés d’un palau.
Al matí vaig sortir a passejar pel jardí i vaig trobar la piscina, que estava buida, però que tenia una bona vista de les muntanyes del voltant. Les muntanyes són de clor terrós i amb la llum de primera hora era molt bonic. Aquest hotel és on venen la gent que treballa en la industria dels fosfats. En principi no està destinat a turistes i si s’hi allotgen només s’hi poden quedar una nit. 

dijous, 21 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_12



Mentre anem cap a Tozeur el xofer m’explica que a l’oasi de Tamerza només hi ha palmeres, mentre que al de Tozeur hi ha també arbres fruiters, com albercoquers, però que els cítrics que es venen en aquesta regió, taronges i mandarines, provenen del nord del país. Tozeur es troba en una franja de terra que separa el chott El Jerid i el chott El Gharsa. De fet aquesta regió que inclou l’oasi de Tozeur i el de Nefta és la regió anomenada Bled El Jerid, que vol dir país de les palmeres datileres. Ara be, hi ha part de les palmeres que son estèrils. 
Tozeur
El sistema de rec dels oasis d’aquesta zona està regulat per una normativa que data del segle XIII. Va ser ideada per Ibn Chabbat, un agrònom originari de Tozeur. El sistema de distribució de l’aigua per les diferents parcel·les de l’oasi es feia amb sèquies en les que s’hi col·locava un tronc de palmera travessat, i que tenia uns talls per on es filtrava l’aigua. El guardià, que havia jurat el seu càrrec sobre l’Alcorà, controlava el temps que deixava arribar aigua a cada parcel·la. Després taponava amb fang els forats per on es filtrava l’aigua. El temps que es deixava circular depenia de la grandària de la parcel·la, i es mesurava amb una mena de rellotge: una espècie de gerra de 2,5 litres amb un forat al fons i que en una hora es buida 22 vegades. El que no em queda clar és si s’omplia amb sorra i actuava com a rellotge de sorra o s’omplia d’aigua. La informació que he trobat és contradictòria.     
Tozeur
Tozeur, o antigament Thusuros, es troba on hi havia la calçada romana que unia Biskra amb Gabes i que permetia vigilar la frontera que separava el nord romà del sud desèrtic on vivien els berbers.
Tozeur
El cristianisme va arrelar fortament entre els berbers. Diuen que el mocador negre que porten les dones a la regió de El Jerid ve de l’època cristiana. Després, en el segle VII quan van arribar els àrabs hi van haver grans enfrontaments entre els berbers cristians i els àrabs musulmans. A l’edat mitja Tozeur es coneixia com Kastiliya. En el segle XVI la regió va patir una gran epidèmia de còlera que va reduir la població a la meitat.
Tozeur és agradable; les construccions son de totxos vermells que els hi permeten fer decoracions i relleus a les façanes. En algun lloc es veu enmig dels totxos un tros de fusta, que serveix per donar flexibilitat a la construcció en cas de moviments de terra. 

Tozeur
Donem una volta per la part antiga i el mercat. Al final puc fotografiar una de les gasolineres que es troben en alguns pobles, són peculiars. La decoració de les reixes de les finestres i les portes de les cases, també son molt detallistes. Hi ha edificis molt bonics i en alguns que tenen les catifes esteses penjant de la façana, contrasta els colors vius del teixit amb el terrós de la casa. No sé si son catifes per vendre o perquè les han netejat o tret a ventilar. Suposo que hi ha de tot. El mercat també té coses curioses: les carnisseries que per identificar la peça de carn deixen el cap clavat al costat, també amb els grans peixos ho fan. Totes les parades es veuen molt netes i cuidades. Passejar per la ciutat em resulta agradable. Com que és un lloc força turístic no hi falten les botiguetes d’artesania, i tenen peces boniques.  
Deixem enrere Tozeur i anem cap a Gafsa. Més o menys a mig camí hi ha el poble de Metlaui que és un centre miner on s’extreuen fosfats. El jaciment de fosfats va ser descobert en el 1886, en que es van trobar capes superposades d’entre 5 i 8 metres de gruix de fosfat de calci. Tunísia produeix uns 8 milions de tones de fosfat, el que el situa en el cinquè lloc en el mon en producció de fosfats. A partir del mineral s’obté àcid fosfòric i diversos fosfats per fertilitzants, que després s’exporten des del port de Gabes.
Per la carretera, que porta a Gafsa i enllaça amb la que va cap a Gabes, hi ha molt trànsit de camions carregats amb els sacs de fosfats. A part del moviment degut a les mines, hi ha també força moviment de cotxes. 
Dinem prop de Gafsa. Per fi una mica de varietat en el menú, ja que hi ha dies que matí i nit hem acabat menjant el mateix: cus cus i una mena de crep superfina farcida de verdures i ou. Molt bo tot, però una m ica repetitiu. Aquest cop prenc sopa de verdures i carn a la brasa (xai i pollastre) amb patates fregides. Gafsa és gran, hi ha molts embussos, molts cotxes per tot arreu. Es triga estona per creuar-la. Tant a Gafsa com a Tozeur es veuen molts nens i joves que van o surten d’escola. Les mares a la porta, esperant-los per tornar cap a casa... Un ambient molt similar  a casa nostra. Aquí van amb uniforme i es veuen sortir d’escola barrejats els nens i nenes. Ens saluden rient. La gent és amable i cordial.

Fem una travessa pel djabel Orbata. És roca sedimentària, erosionada pel vent, que en alguns casos genera formacions peculiars a la part de dalt de tot. El color de l’entorn segueix sent terrós. Arribem a Sned i El Guettar. En aquests pobles hi ha unes coves semi troglodites berbers del segle XI. Algunes son cases en que una part només és excavada a la roca i l’altra queda fora de la roca, com la façana, però d’altres son totes excavades ala roca. Des de dalt on hi ha aquests habitacles es veu, a la vall, el poble actual.
Les coves em sorprenen per lo àmplies que son. Algunes estan comunicades entre elles. Hi ha diferents espais en l’interior, separada la cuina del que devia ser sala menjador. En una hi ha una aigüera; algunes estan restaurades.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_11: oasis de muntanya



De Tozeur a Tamerza
Oasi de Mides
Un cop creuat el chott continuem el camí cap a la frontera amb Algèria; el paisatge és àrid, terreny sedimentari en el que es veuen estrats de diferents tonalitats. M‘agradaria saber geologia per poder “llegir” el terreny, els diferents tipus de terra sedimentada deuen donar informació del què ha anat passant en aquesta regió al llarg dels segles. Molt a prop de la frontera amb Algèria hi ha diferents oasis de muntanya, potser els més coneguts son Chebika, Tamerza i Mides. Els pobles d’aquests oasis estan on antigament hi havia hagut fortaleses romanes. La població romana que hi havia hagut a Tamerza s’anomenava Ad Turres i en el període bizantí va ser seu episcopal. En tota aquesta regió hi ha fonts, rius i gorges espectaculars.
Canyó del riu El-Oulei
L’oasi de Chebika està abandonat actualment; llegeixo que el cap del poble repartia l’aigua a les sèquies utilitzant una espècie de gerra amb un forat i que es buidava 22 vegades en una hora.
Ens aturem a Tamerza per dinar. Hi ha força gent al restaurant. En una taula una família celebra un aniversari, amb pastis, espelmes i cançons. A la nostra taula, el Carlos també fa anys; la seva parella parla amb els del restaurant per veure si tenen algun pastis i la família l’hi dona un tall del que tenen ells perquè pugui donar-li la sorpresa.
Després de dinar ens arribem a l’oasi de muntanya de Mides. A l’època romana s’anomenava Madés. Es troba en l’antiga ruta que unia Gafsa i Tebessa i des d’aquí els romans controlaven qui s’apropava i podien fer senyals, amb l’ajuda de miralls, avisant de l’arribada d’invasors.   

Aquest és l’únic oasis del sud de Tunísia on s’hi troben cítrics. Contrasta el verd del palmeral amb el color terrós de les muntanyes. El canyó de Mides és espectacular. Aquí es van filmar algunes escenes de la pel·lícula El paciente inglés.

Mides és un poblet que es troba sobre el djebel Brikiss i als seus peus es troba el canyó que ha creat el oued El-Oulei. La gorja principal té uns 3 km. Aquí, a l’igual que en molts dels llocs que hem recorregut, les inundacions sobtades del 1969 van fer estralls, destruint moltes de les cases. El poble sobre l’espadat està en ruïnes i s’ha construït un nou poble una més enllà, en el palmeral. 

Primer caminem un tros per dalt, amb el que tenim una visió del canyó, amb els estrats ben marcats i després baixem al fons i el recorrem durant un bon tros. M’encanta i m’impressiona. Em sento petita allà dins, envoltada d’aquelles parets que et tapen la visibilitat; el llit del riu va fent corbes i tombants, en algun punt hi ha alguna via per sortir d’allà, grimpant per les roques.  El terra es de sorra, en algun tram queda encara aigua. En cas de pluges deu ser impressionant de veure i difícil d’escapar-se’n si ets a dins. En molts trams es pot veure que la base és d’un material més dur, diuen que és marbre.



Sortim del canyó i pugem cap al palmeral. Hi ha paradetes on venen minerals i fòssils i passegem per les ruïnes de l’antic poble. Son simpàtics i no es posen pesats perquè compris, i això que aquí hi arriba molt poc turisme. 
Anem a unes altres gorges, crec que estan en el oasi de Chebika però no n’estic segura. Aquí hi trobem altres turistes, sense ser excessiu, potser uns 5 o 6 cotxes més. 
És un canyó més petit, amb alguna cascada; hi ha la que anomenen “la gran cascada”. Si s’aïlla de l’entorn, no és res de l’altra mon, però se es té en compte que està en una regió desèrtica la cosa canvia. L’entorn és agradable i bonic, tot i que a mi m’ha agradat més Mides.  

dissabte, 16 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_10: Chott el Jerid


 Arribem al Chott el Jerid. Hi ha una carretera que uneix Douz i Tozeur, creuant el llac salat Chott el Jerid. Aquest no és l’únic llac salat, de fet en aquesta zona Tunísia està dividida per una franja de llacs salats: Chott el Jerid que és el més gran i es comunica amb el Chott el Fejaj i tocant a Algèria hi ha el Chott el Rharsa.

Chott el Jerid té una superfície de 6000 Km2. Es una depressió salada molt extensa, que es troba entre les muntanyes i el desert. La regió de Jerid, que vol dir regió de palmeres és la que es troba al nord, Tozeur i voltants. La zona humida del chott es la que es creua per la carretera que té uns 80 Km entre Tozeur i Kebili.  La superfície del chott no és molt sòlida, i expliquen que ha engolit tant ramats de camells, com caravanes i exèrcits. Antigament hi havia un gran llac, però actualment la presència d’aigua al chott no és massa habitual. Al subsòl però hi ha capes d'aigües fòssil subterrànies que permeten l’existència dels oasis al seu voltant. Llegeixo que pot tenir importància també davant de la possibilitat de trobar-hi petroli.
Les muntanyes del nord del chott marquen el límit del que formava part de l’imperi romà. Aquestes muntanyes tenen una alçada mitja de 370 metres. Les aigües s’escolen per la muntanya i es filtren en la terra i els sediments s’acumulen al peu. El chott està format per sediments argilosos coberts per una crosta de sal i guix (CaSO4·2H2O). Em sorprèn llegir que no tot el chott es va formar en la mateixa època: la part nord del chott data del cretaci (146-66 milions d’anys) mentre que la part sud és del precambrià (4600-544 milions d’anys) o sigui molt més antiga. 

Fa uns 100.000 o 200.000 anys tenien períodes on era un llac permanent, en alguns llocs tenia una fondària de 25 metres. S’han trobat fòssils de petxines a les vores del llac salat. Els fòssils trobats fan pensar que en el quaternari aquests llacs salats estesin connectats amb el mar, més o menys per sota de Gabes. El fet de que els chotts es trobin a uns 15 metres per sobre del nivell del mar i els canvis climàtics que van afavorir l’evaporació de l’aigua ha fet que es convertissin en aquests llacs més o menys secs que es veuen ara. Actualment però, la teoria de l’antic mar es descarta i es creu que s’ha format per un procés geològic. La seva salinitat és de 330 g/L però de composició heterogènia, sent més ric en sulfats en una zona que en l’altra.  
Actualment la quantitat d'aigua que s’evapora és set vegades més gran que l’aigua que hi arriba amb les pluges. Quan hi ha pluges fortes si que es pot veure la part sud una mica inundada. Al subsol hi ha dues capes d'aigua  a 600m i a 2500 metres i en alguns punts del chott aquestes aigües subterrànies emergeixen a l’exterior. Quan el chott té aigua s’hi troben flamencs rosat; ja hi ha constància de la seva presència als anys 1940.
A prop dels chotts hi ha els oasis, que tenen una producció en tres nivells: les palmeres datileres i a la seva ombra, els arbres fruiters i els cultius d’horta. I en la zona que toca al desert es dediquen a la cria de camells. Del chott s’extreu sal, i els intents que s’han fet per trobar petroli no han donat resultat.

El geògraf M. Roudaire creia que la regió dels chotts podria ser el mar interior  que Heredot anomenava badia de Tritó. Va proposar d’obrir un canal que els comuniqués amb el mar, de forma que es crees un mar interior que crearia humitat ambiental i milloraria el clima de la zona. Va convèncer a Lesseps, que llavors era el vicecònsol de Tunísia, però el projecte era massa car i no es va poder dur a terme.
Diuen que el terreny dels chotts de Tunísia és el que s’assembla més a Mart. El color vermellós de l’argila és perquè és rica en ferro. Els dipòsits de clorur de sodi s’assemblen als que s’han trobat a Mart. Per preparar futures exploracions a Mart és pel que un ampli grup de científics investiguen aquest terreny i posen a prova els aparells. A part de la geologia del terreny també estudien els microorganismes que hi viuen.  S’hi han trobat uns bacteris que portaven segles sense presentar activitat biològica. Són uns bacteris que viuen en regions riques en sal i es van trobar dins de cristalls de sal. En dissoldre la sal en aigua els bacteris van recuperar la seva activitat.
El Sud de Tunísia té una xarxa hidrogràfica superficial important, to i que la major part del temps està seca. I com ja he comentat, té una reserva important d’aigües subterrànies. El fet de que en aquesta zona hi hagi bastants plegaments i falles fracturades crea unes barreres subterrànies el que genera les bosses on s’acumula l’aigua que té una salinitat molt baixa. Ara be, en el segle XX hi ha hagut una intensa explotació d’aquest recurs, el que fa que el nivell de les aigües freàtiques hagi disminuït significativament. Els aqüífers més profunds tenen una major salinitat (3 g/L) i son els que en alguns oasis es fan servir pel rec.
Per cap d’any no és bona època per gaudir de paisatges espectaculars al chott. L’altre cop que havia estat per aquí era agost i tampoc em va emocionar. M’esperava que en ser hivern veuria la crosta de sal amb una mica d’aigua... i no. El que es veu és terra, vermellosa, però terra. Només hi ha un punt en el que s’atura tothom i es veu la sal i l’aigua a sota. Aquest boci de llac si que té el seu interès. En un punt es veu com sorgeix l’aigua del fons, és molt tènue, alguna petita bombolla. La crosta salina té diferents textures, es poden veure cristallets de sals, però també uns filaments molt fins, que no es poden ni agafar.



dimecres, 13 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_9


Museu del Sàhara: destil·lador
Continuem pel desert fins a Douz on visitem el museu del Sàhara. En aquesta zona és on es van instal·lar la tribu mrazigs que era originaria del nord de Líbia, quan van deixar enrere el nomadisme. El dia de mercat és quan es troben la gent del desert i la de l’oasi. La seva ubicació és especial, a les portes del desert i també proper a la regió dels llacs salats.  El museu explica la cultura de la zona, hi ha una haima, vestits tradicionals, estris diversos... em fa gràcia un destil·lador  de terra cuita. I també un conjunt de màscares de terra cuita amb els diferents símbols amb que es decoren la cara les dones berber. Aquests símbols, a l’igual que els dibuixos i símbols dels teixits expliquen l’origen de la seva família, la seva història. També les tendes, les tires de tela cosides indiquen el nombre de persones que viu a la tenda, quants son de família, i em sembla recordar que també tenien alguna forma per indicar si en aquell moment a la tenda hi havia l’home de la família o no.

Douz
Donem una volta per Douz, pel centre, on hi ha el mercat d’artesania. Es troba en una casa porticada, plena de botigues però amb molt pocs turistes. En moltes de les botigues venen roses del desert; algunes són precioses i molt grans. La gent és amable, però estan una mica desesperats perquè el turisme no hi va i no venen gairebé res.


Marcant el camí
Instal·lacions al desert
Via Làctea: foto de Victor Gandia 
Vam continuar cap al desert però no en un campament estable sinó que el van muntar per nosaltres. Teníem una haima-menjador, que va ser d’agrair perquè a la que es va amagar el sol feia moltíssim fred. Va ser graciós perquè una mica allunyat del campament van posar dos wàters, cadascun amb una mica de biombo de canya per crear una mica d’intimitat, i per marcar el camí cap allà havien col·locat unes quantes espelmes enceses, clavades a la sorra. Tot i el fred, a la nit és interessant veure les estrelles. El cel és molt nítid i fins i tot jo que tinc mala vista en veia. A més, les constel·lacions que es veuen aquí són diferents a les que es veuen a casa.
Sortida del sol
La zona escollida per l’acampada és bonica i al matí és agradable passejar per les dunes. La sortida del sol no és molt espectacular, ja que hi ha forces núvols. Segueix fent molt de fred, i fins que no puja una mica el sol no començo a entrar en calor. 

dimarts, 12 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_8


Continuem cap al sud, cap al desert per passar-hi la nit de cap d’any. Ens aturem en un cafè en mig del no res, al desert, a tocar d’unes petites dunes; és molt agradable i amb un rètol on posa “En català”. Després parem al ksar Ghilane. És un ksar molt turístic en un oasis, amb una font d’aigües termals. Malgrat el seu nom de ksar, no té res a veure amb els ksours que hem estat veient, els ksours berbers. Era una antiga fortalesa romana, que s’anomenava Tisavar. 

Ksar Ghilane
Festa al campament Zmela

Va ser un xoc arribar allà. Fins aquell moment havíem trobat gent, aquí i allà, però molt poca. En arribar a ksar Ghilane hi havia embotellament. Ple de cotxes, jeeps, motos, gent pels carrers, per tot arreu. I enmig d’aquell bullici de gent veig un home en barnús, més enllà un altre en banyador. En baixar del cotxe ja ho vaig veure. La font d’aigua termal està en una mena de piscineta, en el que podria ser la plaça del poble. I allà dins, gent en remull, altres al voltant, mirant. No hi pot faltar un bar i algun campament. Una parada de lloguer de quads, els motars del rally o uns altres...gent i més gent, música, soroll... tots allà apinyats per la nit de cap d’any! Amb cinc minuts en vaig tenir prou, volia tornar a la calma dels dies anteriors, volia marxar ràpid cap al campament.

Vam deixar enrere aquell bullici i vam anar direcció al campament de Zmela. Ens vam aturar a un monument que commemora el pas  de l’exèrcit de Leclerc per aquest punt. La guia al·lucina de que tinguem interès en veure-ho. I quan ja s’ha post el sol arribem al campament de Zmela. Està molt ben equipat. Les tendes son grans, formen un ampli passadís, i al darrera i ha l’edifici on hi ha els lavabos.  És la nit de cap d’any i hi ha turistes però també bastantes famílies del país.

La festa comença d’hora. Els del campament han preparat un aperitiu molt complet, amb diferents coses per picar, des de patates, bocins d’una mena de pizza, pinxos, fruits secs... A nivell de begudes no està tampoc malament; a part dels refrescos i aigua hi ha vins i una mena de sangria que no m’entusiasma. Els vins molt bons i van molt be ja que fa molt de fred. Mentre estem prenent aquest aperitiu apareixen uns músics i ballarins, que fan un espectacle al voltant del foc. Hi ha una actuació també amb els dromedaris. 
Dunes al campament de Zmela 
Acabat l’aperitiu passem al menjador on ens trobem tots asseguts en una gran sala, amb taules  a banda i banda. El sopar molt ben muntat,  si no recordo malament a cada taula hi havia un full amb el menú que prendríem. Servien vins també, blancs i negres. Sembla que tingui fixació amb els vins, però és que em sorprèn per ser un país musulmà. El sopar es va allargar moltíssim, fins a la mitja nit per poder celebrar el cap d’any. Llavors van portar pastís i una mena de xampany, que no em semblava tant bo com el vi, però que feia festa i vam poder brindar. En aquest sopar hi havia bastantes famílies tunisianes, que havien anat a celebrar també el nou any. Malgrat que vaig trobar que el sopar s’eternitzava, l’ambient amb la barreja de públic era agradable.

Fortalesa romana de Tisavar
Com que havíem arribat que ja era fosc, no va ser fins al matí següent que vaig poder veure el paisatge. Em vaig aixecar d’hora, el campament estava en calma, la gent dormia després de la festa de la nit anterior. A tocar de les tendes hi ha les dunes, no son massa altes, però era agradable passejar per allà, sentir el vent fred, observar el relleu marcat en la sorra, les petjades dels petits bitxos que surten de nit.




Anem pel desert direcció Douz; pel camí ens aturem a veure una antiga fortalesa romana, l’antiga Tisavar, d ela que parlava l’altra dia. En la regió sud-est de Tunísia hi ha diferents restes romanes. Algunes eren instal·lacions agrícoles i hidràuliques (cisternes per recollir aigua de la pluja, canalitzacions d’aigua per potenciar l’agricultura), mentre que altres son fortaleses i muralles per protegir-se i controlar l’accés de les tribus berbers del sud. 
Les restes de la fortalesa es troben enmig del desert, amb una duna just a la porta. El recinte és força gran i en una paret es pot veure algun traç d’antigues inscripcions.