diumenge, 17 de febrer de 2013

Sud de Tunísia_11: oasis de muntanya



De Tozeur a Tamerza
Oasi de Mides
Un cop creuat el chott continuem el camí cap a la frontera amb Algèria; el paisatge és àrid, terreny sedimentari en el que es veuen estrats de diferents tonalitats. M‘agradaria saber geologia per poder “llegir” el terreny, els diferents tipus de terra sedimentada deuen donar informació del què ha anat passant en aquesta regió al llarg dels segles. Molt a prop de la frontera amb Algèria hi ha diferents oasis de muntanya, potser els més coneguts son Chebika, Tamerza i Mides. Els pobles d’aquests oasis estan on antigament hi havia hagut fortaleses romanes. La població romana que hi havia hagut a Tamerza s’anomenava Ad Turres i en el període bizantí va ser seu episcopal. En tota aquesta regió hi ha fonts, rius i gorges espectaculars.
Canyó del riu El-Oulei
L’oasi de Chebika està abandonat actualment; llegeixo que el cap del poble repartia l’aigua a les sèquies utilitzant una espècie de gerra amb un forat i que es buidava 22 vegades en una hora.
Ens aturem a Tamerza per dinar. Hi ha força gent al restaurant. En una taula una família celebra un aniversari, amb pastis, espelmes i cançons. A la nostra taula, el Carlos també fa anys; la seva parella parla amb els del restaurant per veure si tenen algun pastis i la família l’hi dona un tall del que tenen ells perquè pugui donar-li la sorpresa.
Després de dinar ens arribem a l’oasi de muntanya de Mides. A l’època romana s’anomenava Madés. Es troba en l’antiga ruta que unia Gafsa i Tebessa i des d’aquí els romans controlaven qui s’apropava i podien fer senyals, amb l’ajuda de miralls, avisant de l’arribada d’invasors.   

Aquest és l’únic oasis del sud de Tunísia on s’hi troben cítrics. Contrasta el verd del palmeral amb el color terrós de les muntanyes. El canyó de Mides és espectacular. Aquí es van filmar algunes escenes de la pel·lícula El paciente inglés.

Mides és un poblet que es troba sobre el djebel Brikiss i als seus peus es troba el canyó que ha creat el oued El-Oulei. La gorja principal té uns 3 km. Aquí, a l’igual que en molts dels llocs que hem recorregut, les inundacions sobtades del 1969 van fer estralls, destruint moltes de les cases. El poble sobre l’espadat està en ruïnes i s’ha construït un nou poble una més enllà, en el palmeral. 

Primer caminem un tros per dalt, amb el que tenim una visió del canyó, amb els estrats ben marcats i després baixem al fons i el recorrem durant un bon tros. M’encanta i m’impressiona. Em sento petita allà dins, envoltada d’aquelles parets que et tapen la visibilitat; el llit del riu va fent corbes i tombants, en algun punt hi ha alguna via per sortir d’allà, grimpant per les roques.  El terra es de sorra, en algun tram queda encara aigua. En cas de pluges deu ser impressionant de veure i difícil d’escapar-se’n si ets a dins. En molts trams es pot veure que la base és d’un material més dur, diuen que és marbre.



Sortim del canyó i pugem cap al palmeral. Hi ha paradetes on venen minerals i fòssils i passegem per les ruïnes de l’antic poble. Son simpàtics i no es posen pesats perquè compris, i això que aquí hi arriba molt poc turisme. 
Anem a unes altres gorges, crec que estan en el oasi de Chebika però no n’estic segura. Aquí hi trobem altres turistes, sense ser excessiu, potser uns 5 o 6 cotxes més. 
És un canyó més petit, amb alguna cascada; hi ha la que anomenen “la gran cascada”. Si s’aïlla de l’entorn, no és res de l’altra mon, però se es té en compte que està en una regió desèrtica la cosa canvia. L’entorn és agradable i bonic, tot i que a mi m’ha agradat més Mides.