diumenge, 28 d’abril de 2013

Albània _5: Apol·lònia


Deixem enrere Berati i anem cap a la costa per visitar les ruïnes de la ciutat grega Apol·lonia, que es troba a la regió de Fier, en un dels vessants de les muntanyes Pojan.

La ciutat va fundar-se a finals del segle VII a. C. a la vora del riu que la unia a l'Adriàtic. En el 214 a. C. Felip V de Macedònia va remuntar el riu amb 120 vaixells el que indica que era navegable. Hi havia tres rutes que unien la ciutat amb les altres regions del país: la ruta nord, la sud i la que anava cap a l'est. Era una important ciutat Il·líria. Mantenia contactes comercials amb els grecs; els il·liris compraven productes artesanals a canvi de productes agrícoles i de granja.


En algun moment, van arribar a la ciutat 200 colons provinents de Corinti, dirigits per Gylak i van posar-li el seu nom a la ciutat que es va dir Gylakea.
En un principi va anar prosperant però després van començar els conflictes amb altres ciutats il·líries. En un monument que es troba a Olimpia, a Grècia, hi ha una inscripció sobre la victòria de l'exèrcit d'Apol·lònia enfront el de Thron en els anys 470-460 a. C. En la guerra del Peloponesi va guanyar Corinti.

En el 314 a. C. el rei il·liri Glaukia i els apol·lonis van establir un tractat de pau per tal de fer front als macedonis, però la ciutat va acabar essent ocupada durant dos anys pels macedonis. Més tard Pirrus d'Epire ocupa part del territori il·liri inclosa la ciutat d'Apol·lònia. En el 272 a. C. quan Pirrus mor Apol·lònia recupera la llibertat.
Els descendents dels colons grecs eren els que controlaven la ciutat. La riquesa de la ciutat provenia de diferents fons: el comerç d’esclaus, l’agricultura i el port, que com ja he dit, tenia molt moviment i sembla que podien cabre-hi uns 100 vaixells.
Apol·lònia va ser un important port de la costa il·líria que enllaçava Brindisi amb el nord de Grècia. També era la via de sortida cap a Salònica i Bizanci, a Tràcia, pel que s’anomenava la via Egnatia. La ciutat tenia la seva pròpia moneda i se n’han trobat a la vora del Danubi, el que prova la seva importància comercial.
Els impostos eren cada cop més elevats, i per altra banda l'imperi romà volia estendre el seu control sobre l'Adriàtic. Però els il·liris també volien el control d'aquest mar el que va donar lloc a les guerres entre il·liris i romans. Els romans ocupen Apol·lònia en el 229 a. C., i en el 148 a. C. va passar a formar part de la província romana de Macedònia. Després el nom de la ciutat no torna a aparèixer en els textos històrics fins al 48 i 49 a. C. en que es parla dels enfrontaments entre Cèsar i Pompei, durant la segona guerra civil romana. Quan Cèsar va estar a Apol·lònia va trobar una ciutat culta i desenvolupada i va decidir enviar-hi el seu nebot Octavi August per finalitzar els seus estudis allà. No sé si era en aquesta època, però pel que diuen hi havia una important escola de filosofia. Durant aquesta guerra la ciutat d’Apol·lònia va donar suport a Juli Cèsar, però va ser assassinat i en aquells moments el seu successor estava estudiant a la ciutat. En agraïment pel tracte rebut allà, Octavi va declarar Apol·lònia ciutat lliure i inviolable. I els seus descendents van mantenir aquest privilegi per la ciutat.
La ciutat va prosperar sota el control dels romans. El cristianisme va arrelar aviat a Apol·lònia i els seus bisbes van participar en el concili d’Efes en el 431 i en el de Calcedònia en el 451.
En el 238 un terratrèmol va destruir moltes de les ciutats Il·líries i va desviar el curs del riu Aoo fent que el port d’Apol·lònia quedés enfangat i les terres properes van passar a ser pantanoses. Això va provocar que proliferés el mosquit de la malària. La zona no era molt recomanable per viure-hi i part de la ciutat estava també enfangada. La població es va anar desplaçant cap a la població veïna, Avlona, que és on ara hi ha la ciutat de Vlorë i és aquesta ciutat la que va començar a adquirir importància i va començar la decadència d’Apol·lònia.
Al final a Apol·lònia només hi va quedar una petita comunitat cristiana que va construir en un turó proper, l’església de Santa Maria (Shën Mëri), que formava part del monestir Ardenica.
Odeon
Durant la segona guerra mundial part de les restes arqueològiques van ser destruïdes i a hores d’ara encara queda molta zona per excavar.
En un congrés d’arqueologia (l’any 2006) es va presentar el descobriment d’un dels temples més antics de la regió de l’adriàtic. Les noticies d’aquell moment als diaris deien que podria aportar informació sobre la vida religiosa a Apol·lònia en els segles VI i V a. C. Aquest era el cinquè temple de pedra descobert en la regió. 
Pel que sortia a les noticies, el temple estava en una granja i els seus habitants en passar amb el tractor van deixar al descobert unes estatuetes de terracota. Curiosament aquest lloc ja havia sigut investigat anteriorment per un grup mixta  d’arqueòlegs russo-albanesos, que va trobar estatuetes dels segles IV al II a. C. i restes de parets de totxos, però en trencar-se les relacions entre els dos països en el 1960, els científics no van tenir permís per publicar la seva descoberta. En el 2002 els albanesos conjuntament amb un grup d’Estats Units van reprendre les excavacions. Van trobar més estatuetes, un peu d’una escultura, un altar de pedra, una inscripció grega i ceràmica antiga.
A l’agost del 2010 un grup d’arqueòlegs francesos i albanesos van desenterrar un bust d’un soldat romà; 50 anys abans s’havien trobat estàtues de soldats sencers, durant les campanyes russo-albaneses entre el 1958 i el 1960.
La ciutat d'Apol·lònia devia tenir unes 100 hectàrees, però només una petita part del terreny s'ha excavat. La part més antiga de la muralla de la ciutat estava construïda amb blocs de pedra de la regió i data del segle VI a. C. però en el segles IV i III a. C. el creixement de la ciutat va obligar a ampliar la muralla. Ara be, les pedres grans de la zona s’havien acabat i calia portar-les de Karaburun. Per fer les parets més altes es van fer servir totxos que fabricaven els habitants de la ciutat. Pel que diuen, aquest va ser el primer cop en l'antiguitat en que es van emprar els totxos per construir la muralla.

A part de les portes d'entrada n'hi havia unes altres camuflades que servien per poder fugir en cas de que la ciutat fos assetjada.
Hi havia el temple dedicat a Artemisa, la deessa de la caça i un obelisc dedicat a Apol·lo. Es troben restes dels edificis on es desenvolupava la vida social i administrativa. Un dels edificis s'anomena la biblioteca, ja que en un dels murs s'ha trobat una mena de prestatge on devien guardar-s'hi els pergamins.
Hi ha també les restes de l’odèon que tenia cabuda per uns 500 espectadors. Les grades estaven recobertes de marbre. A prop de l’odèon hi hala plaça on es reunia el consell de la ciutat. També hi ha el temple a Diana. Tampoc hi faltava un arc de triomf.

La ciutat no tenia suficients reserves d'aigua i degut a la seva ubicació no es podia construir un aqüeducte, per això van optar per construir pous i cisternes. S'hi han trobat 11 pous i dos cisternes, construïts amb totxos especials per aquestes obres. En el segle III s’hi construeix una font monumental amb una aixeta de bronze per regular la utilització de l’aigua.
Hi havia també un teatre del segle III, amb cabuda per unes set mil persones. També hi havia un gran edifici de 3000 m2, que tenia 22 habitacions amb mosaics. Algunes habitacions tenien un sistema de calefacció, en que es feia arribar aire calent a través de canonades de ceràmica. Altres habitacions tenien el sistema romà d'impluvium per recollir l’aigua de pluja.

No queda molta cosa de l’antiga ciutat, però l’entorn és bonic. Després de tanta pluja està tot molt verd, d’un verd brillant, i cobert de flors. La vista sobre la vall verda, de diferents tons és agradable. El terreny està xop d’aigua i no es pot caminar lliurement per tot arreu.

Monestir d'Ardenica.
El primer que es veu sobresortint és la porta de sis columnes en marbre del Buleterion, que era on es reunia el consell de la ciutat. Hi ha un turó on la paret de pedra sembla que aguanti la muntanya, amb un arc curiós com a porta d’entrada al temple dedicat a Artemisa, la deessa de la caça. En les pedres del mur s’hi veuen gravades lletres, alfa i delta, que indiquen que eren centres públics. Al seu davant hi ha un obelisc dedicat a Apol·lo.  
Hi ha restes de l’àgora i l’odèon, al que no podem accedir-hi per estar massa mullat el terreny d’accés. Es veu també el que en diuen el centre comercial, i també de llunya perquè està ple d’aigua, una cisterna. Cada casa tenia la seva cisterna.
Cap intercanviable.
Separada per un riu es troba la necròpolis, que té uns 450 túmuls. Les excavacions han permès veure diferents tipus d’enterraments i també incineracions. En els segles II i I a. C. s’abandonen els túmuls i s’incinera als morts, i es construeixen tombes, properes a la ciutat on es dipositen les urnes de cendres.
El museu d’Apol·lònia es troba en el monestir d’Ardenica i va ser inaugurat en el 1958; recull les peces trobades en les diferents excavacions realitzades. Altres objectes es troben en el museu de Tirana. Amb la caiguda del regim comunista en el 1990 hi va haver un gran caos a la ciutat i el país, amb el que el museu va ser saquejat i tancat i les ruïnes també van patir saqueigs i moltes de les peces robades es venien després en mercats estrangers.
El museu té coses curioses. Em van sorprendre les estàtues amb caps intercanviables: son cossos als que s’hi afegia el cap de la persona a la que es volia representar. També les esteles per les tombes tenien un buit en el lloc de la cara i és el que es feia en el darrer moment, personalitzat. I del monestir, la capella em va agradar, per lo senzilla i els capitells del claustre. 
Com ja he dit, l’entorn és d’un color verd impressionant, i el monestir de pedra i teules rogenques destaca molt. Potser en època més seca no té tant encant, no ho sé. Alguna cosa positiva ha de tenir veure-ho després de tanta pluja! I vam tenir la sort que mentre érem allà no ens va ploure.
Una altra cosa que em va sorprendre molt en el museu d'Apol·lònia eren uns vasets que servien per recollir la suor i poder demostrar que s'havia participat en la marató. També hi havia uns altres recipients on es recollien les llàgrimes en un funeral. 

diumenge, 21 d’abril de 2013

Albània_4: Berat


Vista de la vall del riu osum.
La carretera cap a Berat te trams molt bonics però com que hem dinat molt tard de seguida ha sigut fosc i no es podia veure el paisatge, a part de que la pluja dificultava que es pogués veure res.
L'hotel senzill, amb habitacions petites i el bany una mica mal dissenyat: sense plat de dutxa i per tant s’inunda tot. En canvi el menjador és espaiós i agradable. El menjar molt bo. Ens van preparar uns entrants variats: dolmades, crema de formatge blanc tipus feta, uns mini pans molt bons, una pasta de full amb espinacs i formatge i olives. Tenen una bona varietat d’olives i totes elles molt gustoses. De segon ens van portar un rotllo de filet de porc amb formatge i nous a dins. Per postres: pa de pessic i fruita: kiwi, taronja, plàtan i poma amb canyella. Potser em descuido alguna cosa. El cas és que era abundant i molt bo. Una copa de vi de la regió val un euro i està francament be. En acabar ens van donar una ampolla d'aigua a cadascú per endur-se’n a l’habitació.

Museu etnogràfic
El riu Osum creua la ciutat de Berat i l'hotel està situat sobre un turo amb vistes sobre la vall i el riu. Segueix plovent.
Una de les activitats estrella del poble és el ràfting per l’Osum. Pel vídeo que ens ensenyen el paisatge del canyó deu ser fantàstic, però amb el temps que fa passen les ganes d’anar-hi. No tenia cap interès en fer ràfting, però si que pensava que potser aniria a veure el paisatge. Ara be, plovent, amb boira, vaig tenir claríssim que preferia quedar-me per Berat.

Aquesta ciutat està considerada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Durant l’època comunista se la coneixia com la ciutat de les mil finestres. És el centre comercial d’aquesta regió, que es dedica a l’agricultura; els productes que destaquen són el tabac, vinyes, oliveres i arbres fruiters. A la vora hi ha les muntanyes Tomorri amb el seu pic més alt que s’anomena Partizanit i té 2416 metres.


Està ubicada en un antic emplaçament il·liri, del segle IV o VI a. C. (he trobat les dues informacions). La ciutat està construïda en terrasses sobre el riu Osum. És una de les ciutats otomanes millor conservades dels Balcans; es diferencien tres barris, a part del modern: la ciutadella medieval a la part alta de la muntanya i el barri que es troba a la seva vora (barri de kalajë), al peu de la muntanya o a la part més baixa hi ha el barri musulmà anomenat Mangalem, i a l’altra banda del riu hi ha el barri anomenat Gorica. Hi ha diferents mesquites, tant a l’interior de la ciutadella com a la ciutat de la part baixa. A més, algunes esglésies ortodoxes, a una i altra banda del riu.

Visita a les bodegues Çobo
Plovia molt i no era massa atractiu estar passejant pel poble, així que vam anar al museu etnogràfic. Com que la ciutat s’enfila per la muntanya els carrers son bastant empinats i com que son de pedra amb l’aigua rellisquen força. Em meravella la facilitat i agilitat de la gent gran d’aquí, per pujar aquests pendents sense bastó ni res.
Ciutadella

El museu està ubicat en una casa tradicional, que combina la pedra blanca, molt característica d’aquí amb al fusta. Per una escala exterior es puja al pis, que té com una balconada coberta de fusta, amb vistes a la vall i al poble, catifes al terra i unes taules baixes on devien seure a prendre el te i la fresca. Hi ha diferents habitacions al voltant de la sala distribuïdor; en una habitació hi ha un teler i al costat un bressol, ens ensenyen com les dones podien anar gronxant a la criatura mentre teixien. 


Hi ha sales on es rebien les visites, a la part alta de la paret es veuen unes petites finestres amb entramat de fusta, des d’on, camuflades, miraven i escoltaven les converses les senyores. Darrera l’habitació hi ha un petit passadís que els hi permetia pujar allà. Vaig mirar-m’ho i no tenien massa espai on estar, era una passarel·la no massa ampla. Les habitacions i salons estan decorats reproduint l’ambient del passat, amb diferents objectes i robes. Les habitacions tenen llar de foc, suposo que aquí l’hivern deu ser molt fred. Hi ha un alambí en metall, coberts de fusta, unes taules de bronze amb un cobert on es devia conservar el menjar calent... vaig trobar interessant la visita, ja que et permet veure com son les cases per dins, i intentar imaginar una mica la forma de vida.

Ara, que estic llegint algunes de les obres de Ismail Kadaré, les seves descripcions em fan recordar aquell paisatge i les cases que vaig visitar. 

Sortint d’allà vam anar a visitar les caves Çobo. Són les més importants de la regió. La família Çobo té tradició vinícola des del 1900 però amb el comunisme les empreses privades estaven prohibides i aquesta família, per tal de preservar la tradició va anar transmetent els coneixements de generació en generació, fins a la caiguda del comunisme. Durant el període comunista, cada família podia fabricar i consumir una ampolla de vi, el dia de la festa d’any nou. Era en aquesta ocasió quan es parlava en la família de la fabricació del vi i s’anaven transmeten els coneixements. A començaments dels anys 1990 un dels germans Çobo estava estudiant a Itàlia i va conèixer algú que es dedicava a la fabricació de vins. Això l’hi va permetre aprendre molt sobre el tema, i va poder recuperar la tradició familiar. 

Vam fer un tast de vins i vam provar un blanc afruitat (shesh i bardhë)  i un més sec, que és un dels vuits millors vins blancs (E Bardha e Beratit o blanc de Beratit) i d’un raïm d’aquesta regió. Vam provar també un negre boníssim, un Kashmer, que ve de  kabernet, shesh i merlot. Aquest vi només es ven a les caves. I per acabar un raki, de color fosc, molt perfumat, però amb gust a raki, el perfum era més olfactiu que de tast.

Dinem a l’hotel: una sopa, després una peça de pasta de full amb espinacs i carn de  porc amb patates. No estava malament. Després de dinar pugem cap a la ciutadella. Com ja he comentat, la ciutadella es troba a dalt del turó a 187 m d’alçada. En aquest indret hi havia hagut una fortalesa il·líria en el segle IV a.C. que va ser remodelada en el segle XII i utilitzada pels turcs. A l’edat mitja hi havia al seu interior 24 esglésies ortodoxes.

Minaret de la mesquita vermella
Comencem visitant el museu Onufri, un museu d’icones, on un dels autors més rellevants és el pintor Onufri que va viure en el segle XVI. Hi ha bastantes obres seves i també dels seus deixebles. Les seves pintures es caracteritzen pel pigment vermell utilitzat. Segons diuen, les anàlisis realitzades indiquen que és un vermell que no es troba en cap altre lloc. No sé si és per la tonalitat o per la seva composició química. Hi ha algunes icones molt boniques, i les obres d’Onufri trobo que tenen un encant especial. El museu està en una església del 1797, que havia sigut construïda sobre l’antiga catedral ortodoxa. Aquesta església té un iconostasi impressionant. 
Vista del riu osum des de la ciutadella
Hem passejat per la ciutadella; m’encanta, tot i que plou i és un incordi, però estem sols per allà, els carrers empedrats, del mateix color de pedra que les parets, silenci, la pluja... tot plegat em dóna una sensació de calma molt agradable. El recinte és força gran. Llegeixo a la guia que hi ha 24 torres. Es van trobant petites esglésies i restes de la mesquita blanca i la vermella. De la vermella només queda el minaret, i abans de que em diguessin què era, jo em pensava que era una xemeneia. Aquestes dues mesquites eren del segle XV i la mesquita vermella va quedar molt destruïda pels bombardejos alemanys durant la segona guerra mundial.
També es pot veure l’antiga cisterna, que subministrava aigua al palau dels governadors otomans. Passejant per l’interior del recinte es troben doncs esglésies ortodoxes i mesquites. Aquí conviuen sense problemes cristians i musulmans.  

La vista des de la ciutadella és molt bonica, sobre el riu osum, que fa moltes ziga-zagues, que semblen vuits, i diuen que el seu nom pot venir d’aquí. De baixada hem anat gaudint del passeig, observant les cases, la gent... i com que s’anava fent fosc han anat encenent-se els llums, i realment fa molt bonic. El que deia abans de la convivència de dues religions es posa de manifest en una mesquita i una església, que estan una al costat de l’altra. Hi ha molt gent pel carrer, especialment homes i sobre tot en els bars.


El riu osum en el seu pas per la ciutat està creuat per dos ponts. El més antic és el pont gorica, que és l’accés cap al barri del mateix nom. El primer pont, del 1780, era de fusta i més  tard va ser reconstruït en pedra, entre el 1920 i 1930. Té 129 m de llarg, i una alçada per sobre el nivell de l’aigua d’uns 10 metres. Té set arcs. Hi ha una llegenda local al voltant d’aquest pont. Quan s’estava construint el pont (no sé si el de fusta o el de pedra) no hi havia forma d’acabar-lo ja que sempre s’ensorrava. Van fer consultes per veure que podien fer per protegir el pont dels mals esperits i els hi van dir que havien d’enterrar-hi una dona per assegurar el pont. La dona escollida tenia un fill i va demanar que no l’enterressin del tot, només a mitges, així podria seguir veient créixer el seu fill i podria tocar-lo. Des d’aquell dia no hi va haver més problemes amb la construcció del pont i ha sigut sempre segur. Per això pels albanesos aquest pont té un valor especial. 


Aquí hi ha molta por al mal d’ull. Els ulls son el mirall de l’ànima, i les mirades d’enveja i gelosia consideren que te poden fer molt de mal. És per això que es protegeixen. A les teulades de les cases, a les parets, als balcons, hi ha nines de roba o peluixos penjats, o cranis d’animals; encara hi ha famílies que envien als nens a l’escola amb un all a la butxaca, perquè els protegeixi.


Esglèsia de san Spiridon
Berat o Berati, el poble de les mil finestres, una sobre l’altra, és un poble entranyable i malgrat la pluja m’ha encantat. I per com està tot, fa l’efecte de que aquí hi plou bastant. 

Ha plogut tota la nit però per sort al matí està ja serè. Hem creuat el pont gorica per arribar al barri cristià de l’altra banda del riu osum. Visitem una petita església dedicada al sant grec Spiridon, que es pot veure representat en una de les pintures de l’iconostasi. 

El barri es agradable, de carrers estrets i empedrats i cases també de pedra, pintades de blanc.  

Creuem altra cop el riu per un altre pont i passegem pel barri Mangalem; entre altres coses es pot veure la mesquita dels solters, construïda en el 1827. L’hi donen aquest nom perquè és la mesquita a la que acostumaven a anar els nois que treballaven allà a la vora.

Berati te diferents barris, i tant els d’un costat de riu com els de l’altra, estan molt animats. Les cases s'enfilen per la muntanya, i degut al seu estil de construcció dóna aquest aspecte de tantes finestres. La construcció de les cases és peculiar: la part alta està construïda en pedra blanca i té moltes finestres, mentre que la part baixa és de fusta i amb poques finestres. Així tenien una part de la casa més càlida i una més fresca, i segons l’època de l’any vivien en unes o altres habitacions. 

Aquí viuen al menys dues generacions juntes en la mateixa casa; la noia quan es casa va a viure amb el marit a la casa dels pares del noi. El problema és que a vegades la relació amb la sogre no es bona, i actualment la situació s’agreuja quan els homes van a treballar a l’estranger, i queden vivint juntes la sogre i la jove, sense el fill que ajudi a que la relació no sigui tensa. Ens expliquen que no fa massa dues joves van matar a la sogre perquè deien que era com a defensa ja que sinó acabaria matant-les ella.

Pont Gorica
Berati és una ciutat estètica i agradable. La gent ens mira amb curiositat, ens aturen per establir una mica de conversa, ens pregunten d’on som, quants dies ens quedem, què visitarem... una  breu conversa. Senten curiositat però tampoc s’entretenen massa a parlar. Actualment a les escoles estudien anglès, italià i francès i ara, poc a poc incorporen també l'alemany.

A Berat s’hi ha trobat diversos manuscrits antics, còdex, els més importants el còdex porpra i el còdex auri. 
El còdex porpra de berat està escrit en una tinta de color porpra especial i està escrit en grec. Va ser descobert en el 1868 i sembla que es devia escriure en el segle VI. El còdex auri és del segle IX i també està escrit en grec. Hi ha evidencies que indiquen que en aquesta regió eren habituals aquest tipus de manuscrits, ja que des del segle VI fins al segle XIX venien estudiants de la regió a estudiar aquí. Dels 100 còdex que hi ha a l’arxiu nacional de Berat, 70 eren originaris d’aquesta ciutat.

dissabte, 13 d’abril de 2013

Albània_3: Cova de Pëllumbas o cova negra


Poble de Pëllumbas

Sortim de Tirana per anar cap al poble de Pëllumbas. Està a uns 45 minuts de la capital. Fa un dia molt núvol i poc apropiat per fer una caminada cap a la cova de Pëllumbas. És un poblet petit, rural, i agradable, malgrat el mal temps. El camí cap a la cova està molt ben arreglat i senyalitzat; el projecte de millora de l’accés es va acabar en el 2009. 

En general el camí és bo, i fàcil, tot i que la pluja dels darrers dies l’ha deixat enfangat i la que ens enganxa a la tornada no el fa massa agradable.
És una zona muntanyosa, pel camí es veu la vall, que és àmplia, partida pel riu Erzen d’aigües blau-verdoses. El camí és agradable i bonic. 

La cova es troba a 350 m d’alçada i és un dels assentaments més antics trobats en aquesta regió.  

La cova negre o Shpella e Zeze té una gran importància arqueològica, ja que s’hi han trobat esquelets d’ossos, que haurien viscut en aquesta cova entre 10.000 i 40.000 anys a. C. 

A diferencia d’altres coves semblants que hi ha per Europa, en aquesta també s’hi han trobat restes d’ocupació humana. S’hi han trobat objectes del neolític, i també de l’edat de bronze i del ferro i fòssils d’ossos. A l’entrada s’hi han trobat indicis de la utilització del foc. Hi ha també impressionants estalactites i estalagmites. 

La cova té uns 360 metres de llarg, uns 10 o 15 d’ampla, i l’alçada del sostre varia entre els 15 i els 45 metres. 
L’entrada és molt àmplia, i cap al fons cal anar amb llanterna, sinó no es veu res. El terra està ple de bassals d’aigua i en alguns trossos rellisca bastant. Diuen que hi ha estat plovent molt. 

Les estalactites i estalagmites són impressionants, però estic massa preocupada intentant no caure com per disfrutar-ho gaire. I quan sortim a fora de seguida es posa a ploure, o sigui que el camí de baixada el fem bastant més ràpid i arribem al poble una mica remullats i enfangats.  
Restaurant on dinem.



De Pëllumbas anem direcció Berati però parem pel camí a dinar en un restaurant molt pintoresc. És modern, en forma de castell, senyorial, amb decoracions de diferents tipus, gregues, italianes, albaneses...

  

  



Albània_Tirana_2


La ciutat de Tirana es troba a uns 100 metres sobre el nivell del mar, i les muntanyes que es veuen al voltant, tenen uns 1600 m, s’anomena Dajti, però com que està molt núvol gairebé no es veuen. Sortim a fer una visita ràpida per la ciutat. És l’hora en la que els nens i nenes van a l’escola, se’ls veu per tot arreu, amb les motxilles a l’esquena, en grups, alegres, com en qualsevol racó de mon. Tot i que és un país de majoria musulmana, molt poques dones van tapades. Suposo que és degut als anys de comunisme i imposició de l’ateisme. La gent pel carrer ens mira amb curiositat i simpatia, alguna persona gran s’atura a sentir-nos parlar, tot i que a la ciutat i la gent va atrafegada amunt i avall.

Al costat del riu hi ha un pont de pedra l’època otomana, anomenat també el pont dels curtidors, ja que es trobava en el barri dels treballadors d’aquest ram. En el seu temps connectava Tirana amb les terres altes de l’est, i s’utilitzava per poder transportat mercaderies diverses d’una banda i l’altre del riu, cap als mercats. Em sorprèn que queda gairebé paral·lel al curs del riu, o sigui que queda fora i mal orientat com perquè actualment pugui servir de pont, però llegeixo que en els anys 30 es va desviar el llit del riu i el pont va quedar en desús. Pel que diuen va passar uns anys que en no utilitzar-se va acabar sent un niu de porqueria i escombraries. Actualment està restaurat i net, és peatonal i en certa forma és la porta d’entrada al que queda de la ciutat antiga.

La ciutat va ser fundada en el 1614 per Suleiman Paixà, un general otomà i tot i que per aquí hi passaven diferents rutes de caravanes, la ciutat no va començar a créixer fins al segle XVIII. En el segle XIX tenia ja una certa importància a nivell cultural. En el 1889 es va començar a ensenyar la llengua albanesa. Ara be, quan va adquirir rellevància va ser quan es va convertir en la capital, en el 1920. Com ja he comentat, la seva situació és estratègica, més o menys al centre del país. La planificació i urbanització de la capital va tenir una gran influencia italiana; en el 1925 Mussolini tenia gran interès en controlar Albània, com el primer pas per tenir el control dels Balcans. Es va anar infiltrant poc a poc, va aconseguir un tracte pel que podia explotar els seus recursos minerals. I Albània va anar cedint-los-hi poder (banc nacional albanès, fundat per italians, monopoli del transport de mercaderies i gent, formació de la policia i militars...). El primer tractat de Tirana, entre Albània i Itàlia, es firma en el 1926. Albània signa el tractat ja que en el nord del país hi ha revoltes i necessita de l’ajuda d’Itàlia per mantenir el control de les seves fronteres. El tracta no beneficiava a Albània, que va anar acumulant deute pels préstecs fets per Itàlia per ajudar-la en el desenvolupament. En el 1939 Itàlia els amenaça amb la invasió si no paga una quantitat desorbitada. O sigui que Mussolini acaba entrant i annexionant-se el país. Molts dels edificis del centre son d’aquella època.
 Des del pont otomà surt un carrer peatonal que potser és de les parts més antigues de la ciutat. Hi ha restes de muralla i d’edificis més o menys antics. El carrer té una franja de colors variats per terra, amb bombetes incrustades del mateix color que la franja de color de les rajoles. Jo no ho vaig veure de nit però em van dir que queda molt bonic amb les llums de colors difoses, sorgint del terra.

Hi ha un edifici baixet, que és el Teatri Kombetar i Kukullave, un teatre infantil. El teatre el va fundar en el 1950,  un grup d’actors. L’edifici on està ubicat és un edifici amb història, ja que abans de la segona guerra mundial l’utilitzava el primer parlament albanès, entre el 1929 I el 1939. Després el va utilitzar l’assemblea feixista i es va utilitzar també com a club d’amistat entre Albània i la Unió Soviètica. La utilització d’aquest espai per instal·lar-hi el teatre de titelles i infantil va ser com a burla al seu passat. Hi ha espectacles de titelles, de màscares, de mims… diferents espectacles per nens, I va ser el primer teatre infantil que es va crear al país.

La majoria de cases tenen subterrani, i durant la guerra aquests subterranis servien de refugis. 
En un dels parcs veiem un petit búnquer, el primer que veurem al llarg del viatge. L’estaven arreglant per obrir-lo al públic. Even Hoxha tenia la obsessió de que els poguessin envair i amb aquesta por mantenia el seu control sobre la població i els va mantenir aïllats de mon.

Malgrat que fa mal temps, els colors a les façanes i decoracions de flors als carrers l’hi donen un toc alegre a la ciutat. Els carrers molt amples, molt espai per tot arreu. Però a la part del centre, que es per on passejo, està molt cuidada. Els edificis dels ministeris són de colors pastel taronja i ocre, i en forces llocs la bandera del país, vermella, amb una àliga bicèfala en negre al centre. per tot arreu les banderes vermelles amb l’àliga bicèfala, però sense corona ni ceptre, ja que no és una monarquia.
El centre de la ciutat és la plaça Skënderbeg, una plaça molt gran, enjardinada al centre, amb una gran estàtua d’aquest senyor, a cavall, en el centre. Skënderbeg és l’heroi nacional, ja que va lluitar contra l’imperi otomà per la independència del país.
En una banda de la plaça hi ha el museu nacional d’història; a la façana i ha un gran retaule, fet per la filla de Hoxha. Diuen que les faccions de les diferents figures que hi apareixen no diferencien entre homes i dones, perquè volia ressaltar que els dos sexes són iguals. Potser si que les figures femenines no tenen faccions massa delicades. No massa lluny, a la mateixa plaça hi ha l’edifici de l’òpera de fora no té gens d’encant, és molt quadrat i modern.

La mesquita d’Etem Bey contrasta amb els edificis més moderns de la zona. Es va construir entre el 1789 i el 1821 i és petitona però a mi em va agradar. I sorprèn que diuen que és la més gran d’Albània. Actualment, que hi ha majoria de població musulmana, reclamen la construcció d’una gran mesquita. Tant la façana com l’interior estan decorades amb motius florals, en els que s’hi poden veure les diferents plantes que es troben en la regió. A mi m’agrada, la trobo senzilla i delicada. Des de l’interior hi ha una escala per la que es puja a la galeria superior on resen les dones, però estava en obres pel que no hi vaig poder pujar. Durant l’època comunista va estar tancada i no es va tornar a obrir fins al 1991. Llavors van sorgir diferents centres de culte, de les diferents religions. Ara el 70% de la població es musulmana però m’expliquen que molts es van convertir perquè així gaudien d’avantatges fiscals.

En l’entorn de la plaça Skënderbeg contrasta la mesquita i sobretot el seu minaret estilitzat i la torra del rellotge que està just al seu costat. Aquesta torre la van pagar les famílies locals, en el 1928, i hi van posar un rellotge alemany, però va espatllar durant els enfrontaments del 1944. Actualment la maquinària és xinesa. Aquesta torre havia sigut, en el seu moment el punt més alt de la ciutat. 

Actualment a la ciutat hi ha diferents centres de culte; visitem la catedral ortodoxa, és molt moderna (em sembla que van dir que fa dos anys que va obrir les portes) i és de línies senzilles. Al del sostre hi ha un pantocràtor i com en totes les esglésies ortodoxes hi ha d’iconostasi al front. La trobo una mica freda i desolada, però potser és per lo nova que és, que es troba a faltar una mica de vida a l’interior.

En un parc, hi ha una mena de piràmide mig destruïda, que havia construït la filla de Even Hoxha i que va ser inaugurada en el 1988.La piràmide era una construcció mausoleu-museu dedicat al culte al dictador que havia mort en el 1985. Actualment el govern ha decidit  destruir-la i en aquest espai construir-hi alguna altra cosa. 
Llegeixo una noticia del 2011 que va ser aprovada la seva destrucció per 72 vots dels 140 diputats del partit democràtic i perquè els diputats de l’oposició socialista no anaven a l’hemicicle en protesta perquè consideraven que les eleccions del 2009 havien sigut fraudulentes. No sé si actualment ja hi van…Aquesta piràmide després va ser una discoteca, un centre cultural, un teatre… i ara esta abandonada a l’espera que es decideixi que es construeix. Pel que sembla, hi ha ciutadans però que s’oposen a que es destrueixi, ja que ho consideren un monument cultural.

La persecució de les religions a Albània va començar en el 1945. Es van expulsar religiosos i es van confiscar terrenys i edificis, i en el 1967 Hoxha declara oficialment que l’estat era ateu. Pel que llegeixo, sembla que en la constitució d’aquell any hi ha una frase que diu que està prohibida qualsevol activitat religiosa i també està prohibit fomentar la guerra. De les diferents religions els que ho van pagar més car van ser els catòlics, que considerava estrangers i enemics. Algunes esglésies van convertir-se en cinemes, una catedral en palau d’esports, des d’on predicava contra el catolicisme, altres edificis van ser destruïts.
En el 1990 hi va haver una missa il·legal en un cementiri catòlic i els 5000 feligresos que hi van anar van impedir que detinguessis al capellà. Això va obrir una escletxa en la persecució religiosa. La següent missa tenia ja 50.000 assistents. I després va caure el règim comunista.

La Piràmide
Els mercedes, el somni de molts albanesos. Abans nomes tenien cotxe els alts càrrecs del partit, i utilitzaven aquests cotxes. Quan va caure el règim tothom desitjava tenir un mercedes. Es poden veure mercedes de tota mena, de segona ma o de quarta, és igual, els cuiden, els mimen, hi ah tallers per tot arreu pels mercedes, centres de rentat... Diuen que l’avantatge que tenen enfront altres vehicles és que son molt resistents i suporten el maltracta que provoquen les carreteres del país, que no estan en massa bon estat. Els nois intenten que les noies es fixin en ells, rondant amunt i avall amb el cotxe, net i lluent, encara que no sigui nou.
L’aeroport de Tirana és l’aeroport Mare Teresa. L’hi tenen molta veneració ja que era albanesa, nascuda a Skopje, que ara forma part de Macedònia, en el 1910. En el 1951 va obtenir la nacionalitat india després d’estar vivint i treballant allà durant anys. A la seva mort i va haver un cert conflicte sobre on devia estar enterrada, Albània reclamava les seves despulles i Delhi s’hi va oposar rotundament.
Encara una última curiositat sobre la ciutat: té un carrer amb el nom de George Bush, diuen que és l’únic país europeu en que passa això.