diumenge, 26 de maig de 2013

Albània_12: Gjirokastër

Continuem cap a Gjirokastër, que està a l’interior i encara en la zona sud del país a les muntanyes Mali i Gjerë, a la vora del riu Drino. La frontera amb Grècia està tan sols a 36 km, suposo que per això té (o havia tingut) una important comunitat grega. Pel camí ja es comencen a veure muntanyes nevades i la ciutat es troba a 325 m. d’alçada. 

Gjirokastër és una altra ciutat albanesa patrimoni de la Unesco per la seva arquitectura peculiar, que son les cases-torre de l’època otomana. Està considerada ciutat museu i ja ho era durant el govern comunista. La ciutat s’enfila per la muntanya i a la part més alta hi ha el castell. 

Arribem a la ciutat que és l’hora de dinar. Des de la finestra del restaurant, al mateix hotel on ens allotgem hi ha vista sobre part de les cases, destacant les que son antigues perquè tenen les teulades de pissarra. I el que em fascina més, veure que està envoltada de muntanyes nevades. No fa bon temps però al menys es veu la vista. Hi ha alguna cosa en aquesta ciutat que m’agrada sense haver-ne vist res encara. Pot ser és l’entorn, les muntanyes, l’aire fresc, l’alçada que et dona perspectiva... no ho se. Em va agradar a primera vista. 

Vam dinar a l’hotel, la típica sopa amb iogurt i mandonguilles. Molt bona. I de seguida vam sortir a visitar la ciutat, començant per la part més alta: la ciutadella des d’on hi ha molt bones vistes.  

La zona sembla que ja estava habitada en els segles II i I a. C., però com a ciutat no se’n fa menció fins al segle XII, en que és anomenada Argyrokastro, que vol dir ciutat de plata. Les cases tenen les teulades de pissarra (o una pedra similar) i segons diuen quan plou la pedra mullada brilla i sembla de metall, d’aquí el seu nom. Com que no tenim massa sort en el que fa al temps, aquí no ens plou i no podem veure la lluïssor de les teulades! Llegeixo en una guia que el nom és degut a les parets grises de les cases, i encara en un altre lloc diuen que potser el nom ve d’una princesa anomenada Argyro. 

Sigui quin sigui l’origen del seu nom, en el segle XII pertanyia a l’imperi bizantí i en el segle XIII passa a dependre d’Epir i és propietat d’una família feudal. En el 1417 passa a mans dels otomans. Més tard, un incendi va destruir-la. En el 1811 Ali Paixà de Tepelena, que era un governador turc la va ocupar i la va ampliar i reformar. 

Gjirokastër va ser un dels punts claus en la resistència contra l’imperi otomà. En el 1880 l’assemblea de Gjirokastër que la formaven diferents líders locals van reclamar al govern otomà la creació d’un estat autònom albanès. En el 1908 es va obrir la primera escola on l’ensenyament en es feia en albanès. A més el sentiment nacionalista va fer sorgir diferents clubs i societats. 

En el 1880 aquí hi va néixer Topulli, un patriota albanès que va lluitar contra els turcs en el 1907 i va ser assassinat en el 1915. A la plaça principal, on hi ha l’hotel on estem allotjats i que és el centre neuràlgic de la ciutat, hi ha una estàtua d’ell, una figura d’un home jove, i no pot ser menys ja que veig que va morir als 35 anys. 

Durant la primera guerra balcànica, en el 1912-13, volien apoderar-se de la ciutat ja que hi havia una important població grega. Van arribar a declarar-la la capital de la regió autònoma grega d’Epir del nord. Durant la primera guerra mundial, els francesos la van ocupar i van retornar-la a Albània. En el 1939 va ser ocupada pels italians i en el 1943 va passar a estar sota control alemany. 

Durant el regnat de Zogu I entre 1928 I 1939, la ciutat era un important centre cultural i econòmic. Malauradament també se la va conèixer per la presó que hi va construir aquest rei en el castell. Durant la ocupació italiana del país i després alemanya, Gjirokastër es va caracteritzar per la resistència a la ocupació. Bona part de la regió va ser alliberada pels partisans en el 1944 i va ser la base per estendre l’alliberament a la resta del país. 

Durant el règim comunista, hi va haver una important industrialització, es van construir diferents fàbriques, d’objectes de metall, com estris de cuina, de sabates, de roba, d’electrodomèstics, de cigarrets, de paraigües... i es va protegir el patrimoni cultural que representa l’arquitectura. En el 1961 és quan es va declarar ciutat-museu, per tal de preservar la seva arquitectura. Es van crear brigades de voluntaris, per treballar en la conservació del barri antic. Ara be, la campanya per abolir la religió del 1967 va destruir moltes mesquites de l’època otomana. Hi havia 15 mesquites, 13 d’elles seguien en peu encara al començament del comunisme, però en aquesta campanya se’n van destruir dotze, o sigui que només se’n va deixar una, que era monument cultural. Pel que llegeixo, en aquells anys es va fer servir per espectacles de circ, ja que en tenir la cúpula i sostres alts era ideal per espectacles de trapezistes. 

Com que ja he comentat, Hoxha tenia la obsessió de que els seus enemics, russos o americans, podien atacar-los o envair-los i per això va utilitzar les catacumbes de Gjirokastrë per construir un gran complex subterrani on podrien amagar-s’hi els líders del partit i caps militars, en cas d’un atac nuclear. També va fer construir túnels en les muntanyes per la població local. 

Amb la caiguda del règim comunista a finals del 1990, l’economia de la ciutat va caure en picat, es van perdre molts llocs de treball i la gent marxava cap a Tirana o a l’estranger, per trobar feina. Llegeixo que hi havia una estàtua de Hoxha que van fer desaparèixer i ara aquella zona l’han remodelat. Just després de la caiguda del comunisme a la ciutat, a l’igual que a la resta de país, va regnar el caos i poc a poc va anar remuntant, per tornar a patir una altra gran crisis en el 1997. Hi va escàndols sobre frau electoral i la crisis financera, per l’estafa piramidal. 

Llegeixo que en el 1997 uns dos terços de la població albanesa es va veure afectada per aquesta estafa i molta gent va perdre tots els seus estalvis. Sembla ser que a Gjirokastër l’efecte va ser molt important i va provocar la rebel·lió i protestes contra el govern, el que va portar a la dimissió del president. A finals del mateix any es van posar explosius a la casa de Hoxha i la van destruir. En els aldarulls d’aquella època es va cremar bona part del mercat i la ciutat va viure en una situació de caos i inseguretat important. Això va provocar que molta gent marxés i s’abandonessin cases tradicionals, que van acabar caient. El govern no tenia prou força ni recursos per preservar el centre històric de Gjirokastër. Bona part de la comunitat grega va acabar marxant també. 

Enver Hoxha havia nascut en aquesta ciutat, en el 1908. També va néixer aquí Ismail Kadaré, en el 1936, l’escriptor que m’ha ajudat a comprendre una mica Albània i que amb les seves paraules m’ha permès reviure els dies passats a Gjirokastër. 

No en sé gaire cosa d’economia, però pel que he entès l’estafa piramidal que es va fer a Albània era que hi havia el propietari de la piràmide (estafador) que és a qui els clients donen els seus diners per invertir. Aquest els hi promet que els inverteix i al cap de poc temps els hi torna amb interessos molt alts. Però la realitat és que no invertia els diners sinó que utilitzava les aportacions de uns per tornar els diners amb els interessos, als altres. 
Pel que m’explicaven, arribaven a donar interessos del 40%, per imposicions per períodes curts. De seguida veien que els hi havia augmentat i s’animaven a tornar-ho a invertir, aconsellar-ho a d’altres... Hi va haver qui va invertir tots els estalvis, d’altres van arribar a vendre el pis per invertir-ho i que fos més rendible. per això molta gent ho va perdre tot. Els que van saber aturar-se a temps, van sortir ben parats. 

A la que el sistema es va ensorrar i es va veure que era una estafa, la gent es va exaltar i revoltar. Amb el descontent es van assaltar dipòsits d'armes, o sigui que tothom es va apoderar d'armes i va morir molta gent per venjances i també perquè la gent disparava alegrement a l’aire, però les bales acaben caient i tocant a algú. El dia que es van guanyar les eleccions, per celebrar-ho la gent disparava amb aire festiu i era un perill. Moltes famílies van optar per dormir als passadissos de les cases perquè no tenen finestres i així corrien menys perill de rebre una bala perduda. 

Actualment la base de l’economia de Gjirokastër és l’agricultura i la industria al voltant del processat dels aliments. És una regió rica en fruites i vegetals. I actualment una altra font d’ingressos és el turisme. 

La riquesa cultural de la ciutat inclou una gran varietat d’artesania, tèxtil, de metall, fusta i pedra; també és famosa pel seu raki. També es famosa per la seva música, un estil musical peculiar, la isopolifonia, que en el 2005 va ser reconeguda com herència cultural intangible, per la Unesco. Aquesta música és present en totes les festes i celebracions, casament, funerals, festes religioses... A Gjirokastër hi ha el festival de folklore albanès, que té lloc a la ciutadella o castell. 

El castell és del segle XIII i actualment és el museu d’armes. Com ja he dit, es troba a la part alta de la ciutat, sobre la muntanya. L’estrutura que e sveu ve de l’època otomana i ampliat per Ali Paixà, que va fer construir la torre del rellotge. Va ser la presó tant en l’època de Ali Paixà com del rei Zogu I; també els feixistes i després el comunistes la van utilitzar per aquesta finalitat, fins que en el 1968 es va convertir en museu. És un recinte molt gran i amb molt bona vista sobre la ciutat i les muntanyes del voltant. 

Després baixem una mica i anem cap al barri de Palorto, per visitar la casa Zekate. És una de les típiques cases-torre, des de fora costa una mica de reconèixer, segons per quin cantó hi arribes. Té dues torres defensives, com totes aquestes construccions. Va ser construïda en el 1811-12, per Beqir Zeko, té quatre plantes i disposa d’una cisterna interior. 

En el segle XIX la ciutat era un important centre administratiu i hi habitaven terratinents, que es van construir les grans cases-torre, fortificades, que s’anomenen kullë. Diuen que n’hi ha unes 500 en tota la ciutat. Aquestes cases fortalesa tenien diferents funcions: servien per estar protegits enfront dels atacs d’altres clans, eren habitatges resistents al clima hivernal i permetien preservar de la calor i conservar aigua en els períodes secs de l’estiu. La part baixa, en pedra, era la defensa i el magatzem, la part de vivenda estava a dalt, i en general eren molt rics i cuidats. 

Com ja he comentat, aquestes cases son d’estil otomà. Kullë, que és com s’anomenen, en turc vol dir torre. Totes tenien el mateix estil d’estructura: la base en pedra, una galeria superior en fusta, amplies habitacions per una gran família a la part alta de la casa. 



La casa Zekate, té dues torres bessones, des d’on hi ha una bona vista sobre la vall. A la planta baixa hi havia les habitacions que servien de magatzem, la cisterna i la cuina. Al primer i segon pis, grans salons i habitacions, amb llar de foc, els bancs d’obra amb coixins al voltant de la paret... Molt decorades totes les sales. En cada torre hi vivia una branca de la família i tenien espais per cada família i altres que compartien en la part central. En aquesta part central hi ha la galeria de fusta, que em sembla fantàstica. Hi havia un lloc reservat pel cap de família, on rebia als seus visitants, i des d’on podia observar que estava passant a la ciutat. Al terra, la pedra està pintada amb ratlles vermelles entrecreuades, que si no recordo malament deien que representa la sang de les venes, o sigui, la vida. 

Tot baixant vam veure algunes cases-torre més, algunes no tant ben conservades. També veiem la de Hoxha, que com ja he comentat la van cremar i més tard va ser restaurada. Ara és el museu etnogràfic, però estava tancat. 



Els carrers son tots més o menys empinats, ja que la ciutat s’esten per tota la muntanya. I tot baixant, de seguida arribem al centre, la zona comercial, amb botiguetes d’artesania i petits bars, on només s’hi veuen homes. Algunes construccions son curioses, ja que la part alta de la casa té més superfície de planta que la part de baix, o sigui que el pis sobresurt i dona un aspecte curiós a la construcció. 

Al matí següent, el temps havia millorat i vam poder veure la vista de les muntanyes nevades. Abans d’esmorzar vaig baixar a la plaça a fer algunes fotos. Hi havia un home gran, amb moltes ganes de parlar; parlava italià i aturava a tots els que sortien de l’hotel per xerrar una estona. Les vistes des de la part baixa de la ciutat també eren molt boniques, ja que destaca la ciutadella a dalt de tot, amb la torre del rellotge.

dissabte, 25 de maig de 2013

Albània_11: Ull blau, en albanès Syri i Kaltër


És un brollador càrstic que es troba en les muntanyes Mali Gjerë, en la ruta que va des de Sarandë cap a Gjirokastër. 

És la font d’aigua més rica del país, amb un flux de 6 m3/s, tot i que en una revista científica llegeixo que son 11 m3/s. Pel que entenc, sembla que hi ha diferents punts des d’on emergeix l’aigua, en una zona on conflueixen roques del tipus carbonats amb les de  tipus sulfat, com el guix. La composició de l’aigua del llac indica que és rica en sulfat de calci. Totes aquestes roques son de color blanc, i això fa que l’aigua es vegi d’un color blau espectacular

Diuen que el color blau i la forma del llac fan pensar en un ull i que la vegetació del voltant serien les pestanyes. Jo no vaig saber-hi veure la forma d’ull i les pestanyes, però em va encantar el lloc. 


Actualment és un lloc de turisme local, però en el passat la població tenia prohibit acostar-s’hi, ja que estava reservat pels peixos grossos del partit i governants, que venien aquí a caçar i pescar.

Hi ha unes instal·lacions que semblen bars, però que estan tancades; no tinc clar si son abandonades o que encara no és temporada de picnic. Hi ha algun matalàs abandonat, cadires mig trencades, escombraries... però en canvi hi ha algunes casetes que tenen la fusta de portes i finestres molt nova.

Es pot fer un passeig a la vora del riu que es creua per un petit pont i es té una bona visió del llac. És impressionant el color de l’aigua, que contrasta molt amb el verd de la vegetació que és exuberant. 

Tot i que fa mal temps, el color del conjunt impressiona. Amb sol deu ser fantàstic. 
Diuen que l’aigua es manté sempre a uns 12 ºC pel que no s’hi acostumen a banyar. a mi ni se'm va passar pel cap, feia massa fred. 


   


  



Albània_10: Butrinti


No sé si el nom correcte és Butrinto o Butrinti. En el mapa que em van donar allà ho escriuen acabat en i; en un llibre que vaig comprar i que està escrit en francès per un albanès, escriu també Butrinti, o sigui que opto per escriure-ho d’aquesta forma. 

La carretera va seguint la costa direcció al sud, per una banda es veu el mar i per l’altre el llac Butrinti, on es veuen els suports on es recullen musclos; aquests musclos son majoritàriament per l’exportació i un dels  clients més importants és Bèlgica. Això em va sorprendre molt, ja que si no estic confosa, els musclos estan molt presents en la cuina belga.
Abans d’arribar a Butrinti, passem per un poble que està mig enderrocat. Pel que m’expliquen aquí hi havia moltes construccions il·legals. Em sembla que ja havia comentat que quan va caure el comunisme hi va haver un descontrol en les construccions. No hi havia cap pla urbanístic i cadascú va construir on va voler. I aquest poble no era una excepció. 

Per tal de posar una mica d’ordre, el govern ha fet tirar a terra algunes construccions, però no les que molestaven o seguin algun pla establert, sinó una mica indiscriminadament, i les que segur que no s’han tocat son les de gent amb més influencies i poder econòmic. Ara be, les cases que es va decidir que tenien que desaparèixer, es van enderrocar, però no del tot: suposo que amb alguna màquina s’havia empenyent la paret fins que va començar a caure i ja està, va anar a per la següent. O sigui que es veuen cases mig ensorrades, però segueixen allà les seves restes. Inhabitables, però presents. Em dóna la sensació de veure un poble després d’un terratrèmol o d’una guerra.

La costa és com una mena de Benidorm, hi ha moltes construc-cions per tot arreu; com aquí, tothom volia fer-se ric, però la majoria d’aquestes construccions estan buides. 

Des de Butrinti Grècia esta molt a prop; a l'època de la dictadura va morir molta gent intentant fugir cap a Grècia però els militars tenien ordre de disparar matar. Alguns va aconseguir fugir fent-se uns cascs amb mitja síndria i així a vegades aconseguien despistar la vigilància.

Hi ha les ruïnes de Butrinti i el parc nacional del mateix nom. Les dues coses son patrimoni de la humanitat i actualment està sota protecció de la unesco, ja que està en perill la seva conservació: es va ensorrant i ja queda per sota el nivell del mar, amb el que hi ha molta zona inundada. Ja de per si que quedi cobert d’aigua no és bo per la preservació de les pedres però el problema greu és perquè l’aigua és salada. El llac Butrinti està unit al mar jònic pel canal de Vivari, amb el tota l’aigua del voltant és salada.

Butrinti es troba en una petita península que hi ha en el braç de terra entre el jònic i el llac; està al costat del canal Vivari que connecta el llac Butrinti o també anomenat de les nimfes amb el mar Jònic. L’emplaçament és ideal, ja que disposava del peix i musclos del llac, la plana a l’altra banda del llac és fèrtil, i s’hi cultiven be els cereals, i la ubicació d’aquest assentament l’hi permetia tenir un port, que es trobava en rutes comercials importants.

El primer que menciona aquesta ciutat és un geògraf del segle IV a. C. les restes arqueològiques indiquen que ja estava poblat en el paleolític. Cap al 1200 a. C. la població vivia sobre els turons en fortaleses, el que fa pensar que hi havia conflictes amb tribus veïnes. Segons la llegenda, Butrinti la van fundar els emigrants troians, en el segle XIII a. C. quan la caiguda de Troia. A l’Eneida, Virgili parla de la visita del fundador de Roma a Butrinti.

S’ha trobat ceràmica produïda a la zona i també coríntia, del segle VIII a. C. el que indica que tenien relacions comercials i culturals. En el segle IV a. C. la ciutat creix i és un centre de culte al deu de la medicina Asclepi, que els romans anomenaven Esculapi. Bona part de la ciutat es va construir en aquesta època. En el 168 a. C. hi havia diferents nuclis habitats al voltant de Butrinti. Formava part de la lliga epirota. Sembla que també hi arribaven comerciants italians. El que va atraure als romans era la seva situació estratègica. 

En el 44 a. C. Juli Cèsar intenta convertir-la en colònia romana, però no és fins al segle I d. C. que ho aconsegueixen. Van arribar-hi molts colons italians, però la població local continuava sent majoria. Tot i així els primers anys sembla que el llatí era la llengua més emprada en questions oficials, però després es va anar deixant de banda.

L’aqüeducte que es va construir apareix a les monedes romanes de l’època d’August i Neró. En el segle III un terratrèmol va destruir part del centre de la ciutat, que sembla que es va reconstruir en el segle IV.

És un recinte impressionant, per la grandària, per l’entorn i la vegetació i malauradament també per l’aigua que es va filtrant del subsòl i que inunda bona part del recinte. El centre de la ciutat es troba entre la muntanya i la muralla. Al llarg dels anys es va anar transformant segons les necessitats de l’època. Una de les construccions que es veu és el temple dedicat a Esculapi, que té l’estructura dels temples epirotes.

Més enllà hi ha el teatre, fantàstic amb el seu reflex sobre l’aigua!. El teatre es feia servir per les celebracions de l’alliberament de grups d’esclaus per part dels seus propietaris. Aquests actes de manumissió es dedicaven a dos deus, Esculapi i un deu local, Zeus Sauter. En algunes de les pedres hi ha inscripcions que donen idea de com funcionava la ciutat. Algunes de les inscripcions fan referència a l’acte d’alliberament dels esclaus, on hi apareix el nom del propietari, dels esclaus alliberats i dels que dirigien la cerimònia. En general els propietaris d’esclaus eren homes. No obstant, segons els inscripcions, les dones tenien un paper més important que en la Grècia antiga. A Epir la dona podia tenir propietats, podia heretar i també podia alliberar als seus esclaus.

En el teatre s’hi feien també reunions polítiques i cerimònies religioses. El teatre data del segle III a. C. i hi cabien uns 1500 espectadors. Com per tot arreu, la primera fila era on seien les autoritats, i els seients tenen potes de lleó, però jo en aquell moment no m’hi vaig fixar. Als graons de les escales que pugen per les grades hi ha uns forats, que es devien fer més tard, i es pensa que instal·laven tribunes i tendals per poder tenir ombra.

En les excavacions s’han trobat diverses figures en marbre, que devien decorar el teatre i els temples del voltant, però moltes estaven trencades. Pel que sembla en alguna època les esmicolaven i cremaven per poder obtenir calç.     
S’hi ha trobat moltes monedes, un bon nombre d’elles fabricades a butrinti. Aquestes monedes indiquen que hi havia molt comerç entre aquesta ciutat i el mon mediterrani, grec i romà. A més s’han trobat àmfores i utensilis que ho demostren. S’han trobat àmfores d’oli de procedència espanyola, ceràmiques de Creta, de Síria, de Tunísia, d’Itàlia, d’Efes...

En el 44 a. C. Juli Cèsar, poc abans de morir, funda una colònia a Butrinti, que creix significativament a l’època d’August. A l’època romana es construeixen grans mansions, fonts publiques, termes, un fòrum..., el nivell de vida de la ciutat era alt; a les cases disposaven de recipients de vidre, s’han trobat ampolletes de diferents formes, que quan les veig en els museus em sorprèn veure que les formes son molt similars a les que tenim ara.

Hi ha una font termal d’aigües amb propietats curatives, on hi venien peregrins a fer ofrenes a Esculapi i aprofitar les aigües termals per guarir-se dels mals.
En alguns murs es troben inscripcions en grec, del segle III a. C. que indiquen que les construccions eren edificis públics.

La ciutat es va expandir per la plana de Vrina, a l’altra banda del canal de Vivari. L’aqüeducte que es va construir en el segle II d. C. era el que permetia que hi arribés l’aigua. Permetia la distribució de l’aigua per tota la ciutat a una banda i altra del canal. Una obra d’arquitectura impressionant.    

La primera constància que hi ha del cristianisme a Butrinti és amb la narració del sacrifici de sant Terí que va ser entregat als lleons al teatre de la ciutat, al voltant del 250 d. C. Hi ha diverses construccions de l’època cristiana, com la gran basílica i el baptisteri, que son dels segles V-VI. Sembla ser que alguns símbols cristians s’utilitzaven com a talismans per protegir-se dels esperits malèfics i per evitar problemes en la vida quotidiana. La basílica m’impressiona per l’alçada de les seves parets. De fet, tot el recinte és espectacular, ja que està enmig de la vegetació i a tocar de l’aigua.

El baptisteri tenia un mosaic que és el més gran dels que es troben en baptisteris romans. Hi ha representades vuit columnes; el numero vuit representava pels antics cristians, el baptisme, la creació i la salut.  
A partir del segle V la ciutat pateix diverses invasions dels vàndals. La forma de vida canvia, les construccions son més petites i senzilles. Els pisos superiors dels edificis es construeixen en fusta. Al segle VI la ciutat devastada serveix de zona agrícola, els morts s’enterren al costat mateix dels murs de l’antiga ciutat.

Del segles VII al IX no se’n sap res, torna a aparèixer a la història en el 1081, quan Butrinti és envaïda pels normands i a la badia hi ha una gran batalla entre normands i bizantins. Del segle XII hi ha informacions contradictòries, mentre algú escrivia que era una ciutat bastant poblada, un altre deia que estava gairebé deserta. Suposo que passava com ara, que tot depen amb la mirada que ho observis o amb què ho comparis.

En el segle XII la ciutat torna a prosperar, es construeixen noves esglésies, es renoven les relacions comercials, les cases es construeixen en fusta generalment sobre les restes romanes.

En el 1386 Venècia compra Butrinti i Corfú als reis d’Itàlia del sud. La ciutat es va convertir en la fortalesa de defensa de Corfú. Era també la font d’aliments de la illa, ja que Butrinti tenia la pesca i a les planes de Vivari hi pasturaven els ramats i els cavalls de Corfú.  

A Ali Paixà l’hi encantava anar de caça a Butrinti i va fer construir el castell a l’entrada del canal de Vivari. En el segle XIX hi havia diversos diplomàtics i viatgers estrangers que visitaven sovint a Ali Paixà i per tant van visitar Butrinti i van ser els primers a escriure sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. Un d’ells va ser lord Byron. El pintor francès Dupré, en el 1825 també va quedar fascinat del tresor que amagava la ciutat. Més tard, Durrell explica els records de la seva infantesa a Corfú i Butrinti. 

    
La muralla té diferents portes; una que trobo interessant és la porta del llac, de l’època hel·lenística, el mur a banda i banda de la porta no està aliniat, sinó que fa una entrada, de forma que mirat des de fora, aprofitant la forma del camí, sembla que sigui continu i en canvi si ho mires des de l’altra banda, veus que fa una entrada i és on es troba la porta. Una altra porta que hi ha a la vora d’aquesta és la del lleó, que com el seu nom indica, hi ha una gravat d’un lleó menjant un búfal i segons sembla no està acabat aquest gravat.
El museu és interessant i les vistes valen la pena.  


A l’altra banda del canal hi ha la fortalesa veneciana. Creuem amb un ferri un tant peculiar, ja que és una mena de planxa que s’estira amb un cable d’acer.