25 de maig 2013

Albània_10: Butrinti


No sé si el nom correcte és Butrinto o Butrinti. En el mapa que em van donar allà ho escriuen acabat en i; en un llibre que vaig comprar i que està escrit en francès per un albanès, escriu també Butrinti, o sigui que opto per escriure-ho d’aquesta forma. 

La carretera va seguint la costa direcció al sud, per una banda es veu el mar i per l’altre el llac Butrinti, on es veuen els suports on es recullen musclos; aquests musclos son majoritàriament per l’exportació i un dels  clients més importants és Bèlgica. Això em va sorprendre molt, ja que si no estic confosa, els musclos estan molt presents en la cuina belga.
Abans d’arribar a Butrinti, passem per un poble que està mig enderrocat. Pel que m’expliquen aquí hi havia moltes construccions il·legals. Em sembla que ja havia comentat que quan va caure el comunisme hi va haver un descontrol en les construccions. No hi havia cap pla urbanístic i cadascú va construir on va voler. I aquest poble no era una excepció. 

Per tal de posar una mica d’ordre, el govern ha fet tirar a terra algunes construccions, però no les que molestaven o seguin algun pla establert, sinó una mica indiscriminadament, i les que segur que no s’han tocat son les de gent amb més influencies i poder econòmic. Ara be, les cases que es va decidir que tenien que desaparèixer, es van enderrocar, però no del tot: suposo que amb alguna màquina s’havia empenyent la paret fins que va començar a caure i ja està, va anar a per la següent. O sigui que es veuen cases mig ensorrades, però segueixen allà les seves restes. Inhabitables, però presents. Em dóna la sensació de veure un poble després d’un terratrèmol o d’una guerra.

La costa és com una mena de Benidorm, hi ha moltes construc-cions per tot arreu; com aquí, tothom volia fer-se ric, però la majoria d’aquestes construccions estan buides. 

Des de Butrinti Grècia esta molt a prop; a l'època de la dictadura va morir molta gent intentant fugir cap a Grècia però els militars tenien ordre de disparar matar. Alguns va aconseguir fugir fent-se uns cascs amb mitja síndria i així a vegades aconseguien despistar la vigilància.

Hi ha les ruïnes de Butrinti i el parc nacional del mateix nom. Les dues coses son patrimoni de la humanitat i actualment està sota protecció de la unesco, ja que està en perill la seva conservació: es va ensorrant i ja queda per sota el nivell del mar, amb el que hi ha molta zona inundada. Ja de per si que quedi cobert d’aigua no és bo per la preservació de les pedres però el problema greu és perquè l’aigua és salada. El llac Butrinti està unit al mar jònic pel canal de Vivari, amb el tota l’aigua del voltant és salada.

Butrinti es troba en una petita península que hi ha en el braç de terra entre el jònic i el llac; està al costat del canal Vivari que connecta el llac Butrinti o també anomenat de les nimfes amb el mar Jònic. L’emplaçament és ideal, ja que disposava del peix i musclos del llac, la plana a l’altra banda del llac és fèrtil, i s’hi cultiven be els cereals, i la ubicació d’aquest assentament l’hi permetia tenir un port, que es trobava en rutes comercials importants.

El primer que menciona aquesta ciutat és un geògraf del segle IV a. C. les restes arqueològiques indiquen que ja estava poblat en el paleolític. Cap al 1200 a. C. la població vivia sobre els turons en fortaleses, el que fa pensar que hi havia conflictes amb tribus veïnes. Segons la llegenda, Butrinti la van fundar els emigrants troians, en el segle XIII a. C. quan la caiguda de Troia. A l’Eneida, Virgili parla de la visita del fundador de Roma a Butrinti.

S’ha trobat ceràmica produïda a la zona i també coríntia, del segle VIII a. C. el que indica que tenien relacions comercials i culturals. En el segle IV a. C. la ciutat creix i és un centre de culte al deu de la medicina Asclepi, que els romans anomenaven Esculapi. Bona part de la ciutat es va construir en aquesta època. En el 168 a. C. hi havia diferents nuclis habitats al voltant de Butrinti. Formava part de la lliga epirota. Sembla que també hi arribaven comerciants italians. El que va atraure als romans era la seva situació estratègica. 

En el 44 a. C. Juli Cèsar intenta convertir-la en colònia romana, però no és fins al segle I d. C. que ho aconsegueixen. Van arribar-hi molts colons italians, però la població local continuava sent majoria. Tot i així els primers anys sembla que el llatí era la llengua més emprada en questions oficials, però després es va anar deixant de banda.

L’aqüeducte que es va construir apareix a les monedes romanes de l’època d’August i Neró. En el segle III un terratrèmol va destruir part del centre de la ciutat, que sembla que es va reconstruir en el segle IV.

És un recinte impressionant, per la grandària, per l’entorn i la vegetació i malauradament també per l’aigua que es va filtrant del subsòl i que inunda bona part del recinte. El centre de la ciutat es troba entre la muntanya i la muralla. Al llarg dels anys es va anar transformant segons les necessitats de l’època. Una de les construccions que es veu és el temple dedicat a Esculapi, que té l’estructura dels temples epirotes.

Més enllà hi ha el teatre, fantàstic amb el seu reflex sobre l’aigua!. El teatre es feia servir per les celebracions de l’alliberament de grups d’esclaus per part dels seus propietaris. Aquests actes de manumissió es dedicaven a dos deus, Esculapi i un deu local, Zeus Sauter. En algunes de les pedres hi ha inscripcions que donen idea de com funcionava la ciutat. Algunes de les inscripcions fan referència a l’acte d’alliberament dels esclaus, on hi apareix el nom del propietari, dels esclaus alliberats i dels que dirigien la cerimònia. En general els propietaris d’esclaus eren homes. No obstant, segons els inscripcions, les dones tenien un paper més important que en la Grècia antiga. A Epir la dona podia tenir propietats, podia heretar i també podia alliberar als seus esclaus.

En el teatre s’hi feien també reunions polítiques i cerimònies religioses. El teatre data del segle III a. C. i hi cabien uns 1500 espectadors. Com per tot arreu, la primera fila era on seien les autoritats, i els seients tenen potes de lleó, però jo en aquell moment no m’hi vaig fixar. Als graons de les escales que pugen per les grades hi ha uns forats, que es devien fer més tard, i es pensa que instal·laven tribunes i tendals per poder tenir ombra.

En les excavacions s’han trobat diverses figures en marbre, que devien decorar el teatre i els temples del voltant, però moltes estaven trencades. Pel que sembla en alguna època les esmicolaven i cremaven per poder obtenir calç.     
S’hi ha trobat moltes monedes, un bon nombre d’elles fabricades a butrinti. Aquestes monedes indiquen que hi havia molt comerç entre aquesta ciutat i el mon mediterrani, grec i romà. A més s’han trobat àmfores i utensilis que ho demostren. S’han trobat àmfores d’oli de procedència espanyola, ceràmiques de Creta, de Síria, de Tunísia, d’Itàlia, d’Efes...

En el 44 a. C. Juli Cèsar, poc abans de morir, funda una colònia a Butrinti, que creix significativament a l’època d’August. A l’època romana es construeixen grans mansions, fonts publiques, termes, un fòrum..., el nivell de vida de la ciutat era alt; a les cases disposaven de recipients de vidre, s’han trobat ampolletes de diferents formes, que quan les veig en els museus em sorprèn veure que les formes son molt similars a les que tenim ara.

Hi ha una font termal d’aigües amb propietats curatives, on hi venien peregrins a fer ofrenes a Esculapi i aprofitar les aigües termals per guarir-se dels mals.
En alguns murs es troben inscripcions en grec, del segle III a. C. que indiquen que les construccions eren edificis públics.

La ciutat es va expandir per la plana de Vrina, a l’altra banda del canal de Vivari. L’aqüeducte que es va construir en el segle II d. C. era el que permetia que hi arribés l’aigua. Permetia la distribució de l’aigua per tota la ciutat a una banda i altra del canal. Una obra d’arquitectura impressionant.    

La primera constància que hi ha del cristianisme a Butrinti és amb la narració del sacrifici de sant Terí que va ser entregat als lleons al teatre de la ciutat, al voltant del 250 d. C. Hi ha diverses construccions de l’època cristiana, com la gran basílica i el baptisteri, que son dels segles V-VI. Sembla ser que alguns símbols cristians s’utilitzaven com a talismans per protegir-se dels esperits malèfics i per evitar problemes en la vida quotidiana. La basílica m’impressiona per l’alçada de les seves parets. De fet, tot el recinte és espectacular, ja que està enmig de la vegetació i a tocar de l’aigua.

El baptisteri tenia un mosaic que és el més gran dels que es troben en baptisteris romans. Hi ha representades vuit columnes; el numero vuit representava pels antics cristians, el baptisme, la creació i la salut.  
A partir del segle V la ciutat pateix diverses invasions dels vàndals. La forma de vida canvia, les construccions son més petites i senzilles. Els pisos superiors dels edificis es construeixen en fusta. Al segle VI la ciutat devastada serveix de zona agrícola, els morts s’enterren al costat mateix dels murs de l’antiga ciutat.

Del segles VII al IX no se’n sap res, torna a aparèixer a la història en el 1081, quan Butrinti és envaïda pels normands i a la badia hi ha una gran batalla entre normands i bizantins. Del segle XII hi ha informacions contradictòries, mentre algú escrivia que era una ciutat bastant poblada, un altre deia que estava gairebé deserta. Suposo que passava com ara, que tot depen amb la mirada que ho observis o amb què ho comparis.

En el segle XII la ciutat torna a prosperar, es construeixen noves esglésies, es renoven les relacions comercials, les cases es construeixen en fusta generalment sobre les restes romanes.

En el 1386 Venècia compra Butrinti i Corfú als reis d’Itàlia del sud. La ciutat es va convertir en la fortalesa de defensa de Corfú. Era també la font d’aliments de la illa, ja que Butrinti tenia la pesca i a les planes de Vivari hi pasturaven els ramats i els cavalls de Corfú.  

A Ali Paixà l’hi encantava anar de caça a Butrinti i va fer construir el castell a l’entrada del canal de Vivari. En el segle XIX hi havia diversos diplomàtics i viatgers estrangers que visitaven sovint a Ali Paixà i per tant van visitar Butrinti i van ser els primers a escriure sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. Un d’ells va ser lord Byron. El pintor francès Dupré, en el 1825 també va quedar fascinat del tresor que amagava la ciutat. Més tard, Durrell explica els records de la seva infantesa a Corfú i Butrinti. 

    
La muralla té diferents portes; una que trobo interessant és la porta del llac, de l’època hel·lenística, el mur a banda i banda de la porta no està aliniat, sinó que fa una entrada, de forma que mirat des de fora, aprofitant la forma del camí, sembla que sigui continu i en canvi si ho mires des de l’altra banda, veus que fa una entrada i és on es troba la porta. Una altra porta que hi ha a la vora d’aquesta és la del lleó, que com el seu nom indica, hi ha una gravat d’un lleó menjant un búfal i segons sembla no està acabat aquest gravat.
El museu és interessant i les vistes valen la pena.  


A l’altra banda del canal hi ha la fortalesa veneciana. Creuem amb un ferri un tant peculiar, ja que és una mena de planxa que s’estira amb un cable d’acer.