diumenge, 26 de maig de 2013

Albània_12: Gjirokastër

Continuem cap a Gjirokastër, que està a l’interior i encara en la zona sud del país a les muntanyes Mali i Gjerë, a la vora del riu Drino. La frontera amb Grècia està tan sols a 36 km, suposo que per això té (o havia tingut) una important comunitat grega. Pel camí ja es comencen a veure muntanyes nevades i la ciutat es troba a 325 m. d’alçada. 

Gjirokastër és una altra ciutat albanesa patrimoni de la Unesco per la seva arquitectura peculiar, que son les cases-torre de l’època otomana. Està considerada ciutat museu i ja ho era durant el govern comunista. La ciutat s’enfila per la muntanya i a la part més alta hi ha el castell. 

Arribem a la ciutat que és l’hora de dinar. Des de la finestra del restaurant, al mateix hotel on ens allotgem hi ha vista sobre part de les cases, destacant les que son antigues perquè tenen les teulades de pissarra. I el que em fascina més, veure que està envoltada de muntanyes nevades. No fa bon temps però al menys es veu la vista. Hi ha alguna cosa en aquesta ciutat que m’agrada sense haver-ne vist res encara. Pot ser és l’entorn, les muntanyes, l’aire fresc, l’alçada que et dona perspectiva... no ho se. Em va agradar a primera vista. 

Vam dinar a l’hotel, la típica sopa amb iogurt i mandonguilles. Molt bona. I de seguida vam sortir a visitar la ciutat, començant per la part més alta: la ciutadella des d’on hi ha molt bones vistes.  

La zona sembla que ja estava habitada en els segles II i I a. C., però com a ciutat no se’n fa menció fins al segle XII, en que és anomenada Argyrokastro, que vol dir ciutat de plata. Les cases tenen les teulades de pissarra (o una pedra similar) i segons diuen quan plou la pedra mullada brilla i sembla de metall, d’aquí el seu nom. Com que no tenim massa sort en el que fa al temps, aquí no ens plou i no podem veure la lluïssor de les teulades! Llegeixo en una guia que el nom és degut a les parets grises de les cases, i encara en un altre lloc diuen que potser el nom ve d’una princesa anomenada Argyro. 

Sigui quin sigui l’origen del seu nom, en el segle XII pertanyia a l’imperi bizantí i en el segle XIII passa a dependre d’Epir i és propietat d’una família feudal. En el 1417 passa a mans dels otomans. Més tard, un incendi va destruir-la. En el 1811 Ali Paixà de Tepelena, que era un governador turc la va ocupar i la va ampliar i reformar. 

Gjirokastër va ser un dels punts claus en la resistència contra l’imperi otomà. En el 1880 l’assemblea de Gjirokastër que la formaven diferents líders locals van reclamar al govern otomà la creació d’un estat autònom albanès. En el 1908 es va obrir la primera escola on l’ensenyament en es feia en albanès. A més el sentiment nacionalista va fer sorgir diferents clubs i societats. 

En el 1880 aquí hi va néixer Topulli, un patriota albanès que va lluitar contra els turcs en el 1907 i va ser assassinat en el 1915. A la plaça principal, on hi ha l’hotel on estem allotjats i que és el centre neuràlgic de la ciutat, hi ha una estàtua d’ell, una figura d’un home jove, i no pot ser menys ja que veig que va morir als 35 anys. 

Durant la primera guerra balcànica, en el 1912-13, volien apoderar-se de la ciutat ja que hi havia una important població grega. Van arribar a declarar-la la capital de la regió autònoma grega d’Epir del nord. Durant la primera guerra mundial, els francesos la van ocupar i van retornar-la a Albània. En el 1939 va ser ocupada pels italians i en el 1943 va passar a estar sota control alemany. 

Durant el regnat de Zogu I entre 1928 I 1939, la ciutat era un important centre cultural i econòmic. Malauradament també se la va conèixer per la presó que hi va construir aquest rei en el castell. Durant la ocupació italiana del país i després alemanya, Gjirokastër es va caracteritzar per la resistència a la ocupació. Bona part de la regió va ser alliberada pels partisans en el 1944 i va ser la base per estendre l’alliberament a la resta del país. 

Durant el règim comunista, hi va haver una important industrialització, es van construir diferents fàbriques, d’objectes de metall, com estris de cuina, de sabates, de roba, d’electrodomèstics, de cigarrets, de paraigües... i es va protegir el patrimoni cultural que representa l’arquitectura. En el 1961 és quan es va declarar ciutat-museu, per tal de preservar la seva arquitectura. Es van crear brigades de voluntaris, per treballar en la conservació del barri antic. Ara be, la campanya per abolir la religió del 1967 va destruir moltes mesquites de l’època otomana. Hi havia 15 mesquites, 13 d’elles seguien en peu encara al començament del comunisme, però en aquesta campanya se’n van destruir dotze, o sigui que només se’n va deixar una, que era monument cultural. Pel que llegeixo, en aquells anys es va fer servir per espectacles de circ, ja que en tenir la cúpula i sostres alts era ideal per espectacles de trapezistes. 

Com que ja he comentat, Hoxha tenia la obsessió de que els seus enemics, russos o americans, podien atacar-los o envair-los i per això va utilitzar les catacumbes de Gjirokastrë per construir un gran complex subterrani on podrien amagar-s’hi els líders del partit i caps militars, en cas d’un atac nuclear. També va fer construir túnels en les muntanyes per la població local. 

Amb la caiguda del règim comunista a finals del 1990, l’economia de la ciutat va caure en picat, es van perdre molts llocs de treball i la gent marxava cap a Tirana o a l’estranger, per trobar feina. Llegeixo que hi havia una estàtua de Hoxha que van fer desaparèixer i ara aquella zona l’han remodelat. Just després de la caiguda del comunisme a la ciutat, a l’igual que a la resta de país, va regnar el caos i poc a poc va anar remuntant, per tornar a patir una altra gran crisis en el 1997. Hi va escàndols sobre frau electoral i la crisis financera, per l’estafa piramidal. 

Llegeixo que en el 1997 uns dos terços de la població albanesa es va veure afectada per aquesta estafa i molta gent va perdre tots els seus estalvis. Sembla ser que a Gjirokastër l’efecte va ser molt important i va provocar la rebel·lió i protestes contra el govern, el que va portar a la dimissió del president. A finals del mateix any es van posar explosius a la casa de Hoxha i la van destruir. En els aldarulls d’aquella època es va cremar bona part del mercat i la ciutat va viure en una situació de caos i inseguretat important. Això va provocar que molta gent marxés i s’abandonessin cases tradicionals, que van acabar caient. El govern no tenia prou força ni recursos per preservar el centre històric de Gjirokastër. Bona part de la comunitat grega va acabar marxant també. 

Enver Hoxha havia nascut en aquesta ciutat, en el 1908. També va néixer aquí Ismail Kadaré, en el 1936, l’escriptor que m’ha ajudat a comprendre una mica Albània i que amb les seves paraules m’ha permès reviure els dies passats a Gjirokastër. 

No en sé gaire cosa d’economia, però pel que he entès l’estafa piramidal que es va fer a Albània era que hi havia el propietari de la piràmide (estafador) que és a qui els clients donen els seus diners per invertir. Aquest els hi promet que els inverteix i al cap de poc temps els hi torna amb interessos molt alts. Però la realitat és que no invertia els diners sinó que utilitzava les aportacions de uns per tornar els diners amb els interessos, als altres. 
Pel que m’explicaven, arribaven a donar interessos del 40%, per imposicions per períodes curts. De seguida veien que els hi havia augmentat i s’animaven a tornar-ho a invertir, aconsellar-ho a d’altres... Hi va haver qui va invertir tots els estalvis, d’altres van arribar a vendre el pis per invertir-ho i que fos més rendible. per això molta gent ho va perdre tot. Els que van saber aturar-se a temps, van sortir ben parats. 

A la que el sistema es va ensorrar i es va veure que era una estafa, la gent es va exaltar i revoltar. Amb el descontent es van assaltar dipòsits d'armes, o sigui que tothom es va apoderar d'armes i va morir molta gent per venjances i també perquè la gent disparava alegrement a l’aire, però les bales acaben caient i tocant a algú. El dia que es van guanyar les eleccions, per celebrar-ho la gent disparava amb aire festiu i era un perill. Moltes famílies van optar per dormir als passadissos de les cases perquè no tenen finestres i així corrien menys perill de rebre una bala perduda. 

Actualment la base de l’economia de Gjirokastër és l’agricultura i la industria al voltant del processat dels aliments. És una regió rica en fruites i vegetals. I actualment una altra font d’ingressos és el turisme. 

La riquesa cultural de la ciutat inclou una gran varietat d’artesania, tèxtil, de metall, fusta i pedra; també és famosa pel seu raki. També es famosa per la seva música, un estil musical peculiar, la isopolifonia, que en el 2005 va ser reconeguda com herència cultural intangible, per la Unesco. Aquesta música és present en totes les festes i celebracions, casament, funerals, festes religioses... A Gjirokastër hi ha el festival de folklore albanès, que té lloc a la ciutadella o castell. 

El castell és del segle XIII i actualment és el museu d’armes. Com ja he dit, es troba a la part alta de la ciutat, sobre la muntanya. L’estrutura que e sveu ve de l’època otomana i ampliat per Ali Paixà, que va fer construir la torre del rellotge. Va ser la presó tant en l’època de Ali Paixà com del rei Zogu I; també els feixistes i després el comunistes la van utilitzar per aquesta finalitat, fins que en el 1968 es va convertir en museu. És un recinte molt gran i amb molt bona vista sobre la ciutat i les muntanyes del voltant. 

Després baixem una mica i anem cap al barri de Palorto, per visitar la casa Zekate. És una de les típiques cases-torre, des de fora costa una mica de reconèixer, segons per quin cantó hi arribes. Té dues torres defensives, com totes aquestes construccions. Va ser construïda en el 1811-12, per Beqir Zeko, té quatre plantes i disposa d’una cisterna interior. 

En el segle XIX la ciutat era un important centre administratiu i hi habitaven terratinents, que es van construir les grans cases-torre, fortificades, que s’anomenen kullë. Diuen que n’hi ha unes 500 en tota la ciutat. Aquestes cases fortalesa tenien diferents funcions: servien per estar protegits enfront dels atacs d’altres clans, eren habitatges resistents al clima hivernal i permetien preservar de la calor i conservar aigua en els períodes secs de l’estiu. La part baixa, en pedra, era la defensa i el magatzem, la part de vivenda estava a dalt, i en general eren molt rics i cuidats. 

Com ja he comentat, aquestes cases son d’estil otomà. Kullë, que és com s’anomenen, en turc vol dir torre. Totes tenien el mateix estil d’estructura: la base en pedra, una galeria superior en fusta, amplies habitacions per una gran família a la part alta de la casa. 



La casa Zekate, té dues torres bessones, des d’on hi ha una bona vista sobre la vall. A la planta baixa hi havia les habitacions que servien de magatzem, la cisterna i la cuina. Al primer i segon pis, grans salons i habitacions, amb llar de foc, els bancs d’obra amb coixins al voltant de la paret... Molt decorades totes les sales. En cada torre hi vivia una branca de la família i tenien espais per cada família i altres que compartien en la part central. En aquesta part central hi ha la galeria de fusta, que em sembla fantàstica. Hi havia un lloc reservat pel cap de família, on rebia als seus visitants, i des d’on podia observar que estava passant a la ciutat. Al terra, la pedra està pintada amb ratlles vermelles entrecreuades, que si no recordo malament deien que representa la sang de les venes, o sigui, la vida. 

Tot baixant vam veure algunes cases-torre més, algunes no tant ben conservades. També veiem la de Hoxha, que com ja he comentat la van cremar i més tard va ser restaurada. Ara és el museu etnogràfic, però estava tancat. 



Els carrers son tots més o menys empinats, ja que la ciutat s’esten per tota la muntanya. I tot baixant, de seguida arribem al centre, la zona comercial, amb botiguetes d’artesania i petits bars, on només s’hi veuen homes. Algunes construccions son curioses, ja que la part alta de la casa té més superfície de planta que la part de baix, o sigui que el pis sobresurt i dona un aspecte curiós a la construcció. 

Al matí següent, el temps havia millorat i vam poder veure la vista de les muntanyes nevades. Abans d’esmorzar vaig baixar a la plaça a fer algunes fotos. Hi havia un home gran, amb moltes ganes de parlar; parlava italià i aturava a tots els que sortien de l’hotel per xerrar una estona. Les vistes des de la part baixa de la ciutat també eren molt boniques, ja que destaca la ciutadella a dalt de tot, amb la torre del rellotge.