dissabte, 1 de juny de 2013

Albània_14: Tepelene i tornada a Tirana

Tornem cap a la carretera que va vorejant el riu Drino per anar cap a Tepelene. Per les carreteres de tot el país es troben molts búnquers. N’hi ha de dues mides: els grans eren pels militars, mentre que els petits eren pels civils, per les famílies. Hi caben unes 4 o 5 persones, i ens explicaven que havien d’estar agenollades. Però quan vaig entrar en un, s’hi cabia de peu. 

Enver Hoxha tenia una obsessió per la seguretat i molta por a una invasió, que no va arribar. Feien sovint simulacres i la gent tenia que anar a aquests búnquers. M’expliquen que han tingut una utilitat que no era la prevista: les parelles els han utilitzat per passar-hi l’estona, però ara la gent pensa que va ser una despesa inútil. Llegeixo que n’hi havia sis cents mil, una xifra increïble. Especialment es troben en la regió de Gjirokastér. 

Ens aturem a peu de carretera a veure’n un, i uns metres més enllà se’n veu un altre. Està descuidat i brut, però en el verd del terreny sobresurten relativament poc, i aquí i allà veus aquesta mena de xampinyons grisos. És impactant. 

Anem cap a Tepelena i una mica abans d’arribar-hi hi ha una altra font d’aigua. Tota la regió és rica en deus d’aigua. Precisament Tepelene és coneguda per la seva aigua mineral; en aquesta ciutat hi ha una planta embotelladora, d’una empresa local, que dsitribueix l’aigua per tot el país. La major part d’ampolles d’aigua que es troben son de marca tepelene. 

Tepelene està a la vora del riu Vjosë, que una mica més enllà s’ajunta amb el Drino, que és el riu que passa per Gjirokastër. Al centre de Tepelene hi ha una gran estàtua d’Ali Paixà. Com ja he comentat, el va trair el seu fill, que el va entregar als turcs. El seu cap el van enviar a Turquia ta a turqjia i el seu cos està a Albània. 

Aquí hi havia hagut camps de treball; el govern comunista hi enviava les famílies que volia fer desaparèixer o destruir. Hi ha força gent que va morir en aquest camp, sobretot nens i vells, que morien de còlera, de la duresa de les condicions de vida o senzillament de la misèria que patien. El camp es va tancar en el 1954. 

En el 1997, un comitè del poble es va fer amb el control de la ciutat de Tepelene i va alliberar un pres polític de l’oposició. Ràpidament el moviment de resistència es va estendre cap a Gjirokastër i des de Tepelene els hi subministraven les armes.

Continuem ruta fins a Fier on ens aturem a dinar. És un centre industrial, que té una refineria de petroli i una planta de tractament de gas natural. És una ciutat gran i molt embotellada. Malgrat el que diu el president, les carreteres no estan en molt bo estat, o al menys no totes. 

A Durrës, un dels ports importants, que es troba ja prop de Tirana, hi ha un excés de blocs d'apartaments. Al nord de la ciutat hi viuen els albano- kosovars i al sud els albanesos; molts dels apartaments d’albanesos son dels que viuen a l’estranger.

Arribem a Tirana. L'últim dia pel país. Anem a veure el búnquer que han condicionat per visitar i que l’acaben d’inaugurar. Es troba en un costat del parc; el dia que vam arribar al país, hi estaven treballant i em fa gràcia veure el canvi. Aquell dia, el primer, em va impressionar, ja que era el primer que veia, i així en plena ciutat em va sobtar. Després ja m’ha resultat una imatge familiar del país. Està il·luminat i es pot entrar a dins. És un dels petits, i tot i que deien que només s'hi pot estar de genolls jo hi puc estar dreta a dins però molt justa. Quan hi vam anar era el vespre i hi havia molta gent de la ciutat que anava visitar-lo. Al costat hi ha també un tros del mur de Berlín.

Pels carrers hi ha molta animació. Anem a la sky tower, un bar en l'últim pis d'un edifici dels més alts. El bar té les sortides a l’exterior tancades, o sigui que només es pot veure la vista a través dels vidres. Es veu la ciutat il·luminada i queda molt bonica. El bar és ple de joves, amb música i bon ambient. 

Anem a sopar a un restaurant que hi ha a la vora. És un restaurant elegant, amb música en directe: un noi i una noia tocant la guitarra. La clientela és majoritàriament gent del país, vestida de forma molt elegant. Després del sopar, en un entorn molt agradable i un menjar molt bo, ja només quedava el viatge de tornada. L’arribada a Barcelona i la nostàlgia per aquella terra i la seva gent. Ha sigut una gran descoberta i espero poder tornar per aquella regió i seguir aprenent de la seva història i la seva cultura.