diumenge, 29 de setembre de 2013

Zimbabwe_2: Kadoma i Masvingo

Ja som a Zimbabwe! El viatge una pallissa. Hem fet escala a Addis Abeba, en la zona de l’aeroport de la que surten els vols cap a Harare, és un caos, molta gent, pocs lavabos, i pocs seients. En canvi l'aeroport de Harare és molt modern. Els tràmits pel vista una mica lents, ja que has de pagar i no tenen canvi.

No ens hem aturat a Harare sinó que hem agafat el cotxe i hem anat cap al sud, cap a  Kadoma, que es troba a 3 hores de la capital. És carretera asfaltada, trobem bastants controls de policia i peatges, però tot força àgil. Es veu tot força sec i com que està mig ennuvolat, és veu tot una mica apagat.

Kadoma es troba més o menys al centre del país, en la regió de les terres mitges (es troba a 1183 m sobre el nivell del mar) que són fèrtils i per tant hi ha conreus i és un centre comercial dels productes del camp i de teixits de cotó. En llengua shona el seu nom vol dir la silenciosa, però fins al 1982 s’anomenava Gatooma que és el nom de la muntanya que té al costat.
Paons dalt de l'arbre, a l'hotel de Kadoma

És una regió de mines i ~1890 era tan sols un camp miner, que en el 1907 es va convertir en poble i va obrir-s’hi el primer hotel. Amelia Fitt, la dona de l’alt càrrec del poble va començar a donar classes als nens del poble a casa seva. Van tenir electricitat en el 1922 i el Gran Hotel va obrir en el 1925 i segons llegeixo,tenia una sala de ball.

La mina més gran d’or del país es troba a 8 Km, a les planes Eiffel. D’aquestes mines, a més d’or s’extreu crom, níquel i pirita. En el 1952 es va crear en aquesta regió una companyia tèxtil.

Kadoma tan sols és una parada en el camí cap al sud. L’hotel és agradable i al vespre fa fresca. Al matí ens vam aixecar d'hora per anar cap a Masvingo, que es troba més al sud. Per la carretera continuen les parades, controls i peatges, i també hi ha molta vida. No es veu gent caminat sinó que hi ha molt moviment de camions, autobusos, gent esperant transport... Es veuen alguns poblats de cases petites, amb el sostre de palla, però bastant dispersos. És un país molt poc poblat i molt rural. Durant uns anys ha estat tot molt aturat, no circulaven cotxes, no hi havia aquest moviment. No em queda clar si era perque no hi havia gasolina o per que la gent no podia comprar-la.

El vehicle amb el que fem tot el recorregut
Ens dirigim cap al sud, el paisatge és el característic de sabana a l'hivern,  amb l'herba daurada i aquí i allà algun arbre.

Vam arribar a Masvingo, ciutat que ja esta propera a la frontera amb Sud Àfrica  i això es nota en l'ambient. Aquí el canvi petit te'l tornen en rands, la moneda del país veí: 1 dòlar = 10 rands. A Zimbabwe es fa servir el dòlar americà.

No vaig tenir temps de passejar per la ciutat, ja que tenia tan sols una hora de temps per menjar alguna cosa. Vaig anar a una pizzeria, per anar ràpid, però just aquell dia hi havia una oferta de dos pizzes pel preu d’una. Això havia atreta gran part de la població a aquell local. Vaig fer com ells, vaig encarregar la pizza, em van donar un paperet amb un número i anaven cantant els números quan estava llesta. Vaig seure en un racó amb unes senyores i observava la gent. Hi havia alguns que donaven una propina i la seva pizza sortia abans que les altres. 

La gent era molt variada, em van mirar amb curiositat el primer moment, però després asseguda al racó es van oblidar de mi; son molt amables i agradables, la pega que tenia es que em costava entendre el seu anglès. La pizza estava molt bona, però no vaig tenir temps de menjar-la allà i vaig haver de d’endur-me-la al cotxe. 

Zimbabwe_1

Aquesta és la narració del viatge per Zimbabwe i el sud de Moçambic. Ha sigut just després de les eleccions a Zimbabwe, en les que ha tornat a sortir escollit Robert Mugabe; fa 33 anys que és al, poder, des de la independència del país en el 1980. Té 89 anys però segueix aferrat al càrrec. La oposició va denunciar que no havien sigut netes, que hi havia hagut frau però el tribunal suprem del país va desestimar-ho i Mugabe ha pogut jurar el càrrec per 5 anys més. 

De les recents eleccions no se’n parlava i l’únic indici eren els cartells de la propaganda electoral enganxats per tot arreu.

Des de fa més de deu anys la comunitat europea manté sancions econòmiques a Mugabe i a un grup important de col·laboradors seus i familiars (unes 110 persones), i també a algunes organitzacions. No poden accedir als bens que tenen fora del país i tampoc poden entrar a Europa ni a Estats Units. El motiu d’aquestes sancions és perquè les seves accions atempten contra els drets humans, la democràcia i la justícia. 

Aquest any els líders africans han tornat a demanar que s’aixequin les sancions contra el govern Zimbabwès, però no sembla que tinguin massa estima pel seu president ja que van ser pocs els que van assistir a la cerimònia de presa de possessió del càrrec. I curiosament dels caps de govern dels països fronterers amb Zimbabwe tan sols hi va anar el de Moçambic. 

Llegeixo a les noticies del país, que el dia abans de l’acte de presa de possessió, set dirigents del partit de l’oposició, MDC (moviment pel canvi democràtic) van ser detinguts acusats de planejar disturbis. I ara Mugabe amenaça al Regne Unit i a Estats Units si no retiren les sancions. Aquests països tenen diverses companyies a Zimbabwe i pel moment no han patit cap represàlia i les ha tractat be, però els hi diu que pot ser que se l’hi acabi la paciència. En l’acte de presa de possessió també va dir que intensificarà el programa de indigenització. 

La llei de indigenització va entrar en vigor el març de 2010. Segons aquesta llei, totes les empreses multinacionals que tinguessin actius superiors als 500 mil dòlars havien de cedir el 51% de les accions a indígenes del país. Si no ho compleixen poden perdre el dret a operar en territori Zimbabwès. 

Hi ha diverses empreses que es van veure afectades, una d’elles va ser la Nestlé. Llegeixo un article sobre la situació i les relacions tenses que hi havia en el 2011 entre aquesta empresa i el govern de Mugabe. La història havia començat uns anys abans, crec que en el 2008. Per fabricar llet en pols necessita llet fresca de qualitat, i la industria lletera nacional no els hi podia subministrar. Molts dels proveïdors que tenien ja no es dedicaven al ram. Així que la companyia va haver de cercar altres proveïdors. Un d’aquest proveïdors, al que compraven un 15% de la llet era la companyia de la dona de Mugabe. A nivell internacional la companyia va rebre moltes crítiques ja que això anava contra la pressió a Mugabe i el seu govern. Per altra banda, la companyia donava feina a molta gent, i si no podia tenir llet per produir llet en pols, els llocs de treball d’unes 200 persones perillaven. L’empresa va deixar de comprar a la companyia de Grace Mugabe. I llavors va aparèixer la llei de indigenització, amb l’objectiu de que la riquesa del país no estigui en mans estrangeres. 

Segons els sindicats del país, aquesta llei era política, i només afavoria a una elit, però no a la classe treballadora del país, que encara tindrien una situació pitjor ja que es perdrien llocs de treball. En el 2011, segons el FMI la tassa d’atur de la població en edat de treballar era del 80%. Abans de la independència el país tenia una de les economies més sòlides del continent africà. 

Segons comenta un economista, els inversors estrangers estan obligats a aportar el 100% del capital, el 100% de la tecnologia però tan sols poden tenir 49% del patrimoni, i pagar els impostos. 

L’any 2000 hi va haver la reforma agrària, i amb aquesta reforma es van expropiar les terres dels blancs per repartir-les entre els negres i es van impulsar les granges comercials productives. Això va afectar molt a la producció agrícola; entre 2000 i el 2008 van disminuir dràsticament les exportacions industrials i agrícoles, i actualment importen els productes agrícoles, ja que no tenen reserva de gra. 

El país pot exportar diversos productes (metalls, teles, cotó, tabac) però degut a les sancions econòmiques hi ha pocs països a on els pugui vendre. 

A partir de 2008 va haver-hi un augment d’entrada de capital estranger, però l’amenaça de continuar amb la indigenització crea moltes incerteses. Els guanys de les empreses estrangeres al país reverteixen a la població negre zimbabwesa lleial a Mugabe.

Aquestes son unes pinzellades sobre la situació del país, quan l’he visitat aquest estiu.