26 d’octubre 2013

Zimbabwe_9: Cascades Victòria

Continuem ruta cap al nord-oest, cap a les cascades Victòria. El primer tram és de pista però després ja és asfalt.

Passem per unes importants mines de carbó. A diferencia de molts llocs d'Àfrica on es fa servir carbó vegetal, aquí el que s’utilitza és carbó mineral. En els darrers anys han anat proliferant les mines prop del parc nacional Hwange. En el 2011 els ecologistes alertaven del risc que això comporta per la vida al parc, ja que en haver-hi carretera i molt més moviment de gent, és més fàcil que hi hagi caçadors furtius. Per les carreteres, especialment en aquesta regió,  es veu gent, asseguda a la vora, que es dediquen a vendre sacs de carbó.

El “gran arbre” de Victoria, és un gran baobab, que tothom qui va a veure les cascades s’atura per fotografiar-lo. Està al costat de la carretera. Sembla ser que comparant fotografies al llarg del segle passat no s’hi observen canvis significatius. Té uns 17 metres de diàmetres, i segons els ritme de creixement dels baobabs, fa pensar que tingui al menys 1500 0 2000 anys. Però com que les fotografies antigues indiquen que probablement els darrers cent anys ja no creixia, potser és encara més antic. 

Com que està prop de les cascades, en el passat era un lloc d’acampada habitual dels viatgers europeus, en l’època pre-colonial. En un mapa de les cascades de l’any 1870 ja hi apareix aquest baobab. Ara està envoltat d’una tanca de protecció, però no l’hi treu majestuositat. De totes formes, no el trobo més espectacular que altres que he vist en altres llocs. El que m’agrada és imaginar la zona fa uns cent anys, quan els europeus anaven d’acampada al costat del baobab.

En la zona on es troben les cascades victòria s’hi han trobat objectes de pedra de l’homínid Homo Habilis, que devia viure aquí fa uns 2 milions d’anys. També s’hi ha trobat eines de fa uns 50 mil anys, a l’edat de pedra.
El que he trobat sobre com es van formar les cascades Victòria: en el període juràssic, o sigui fa uns 150 o 200 milions d’anys, va haver-hi activitat volcànica que va dipositar sobre bona part del sud d’Africà una capa de basalt. Després quan la lava es va refredar i va solidificar, va començar a esquerdar-se. Llavors les esquerdes es van omplir d’argiles i altres materials, que en ser mes tous van anar-se erosionant ajudat pel pas del riu, i va aparèixer la primera  cascada. 
Al llarg d’uns 2000 anys el riu Zambezi va anar-se obrint pas a traves de set gorges i la cascada va retrocedir uns 8 Km. Sembla ser que la historia geològica de les cascades es pot veure en la part baixa de la gorja en les parets de basalt.

En el 1901 es plantejaven la possibilitat de construir una central hidroelèctrica i s’hi va començar a instal·lar gent. La població va augmentar quan el tren provinent de Bulawayo tenia parada aquí i més quan en el 1905 es va obrir el pont que connecta Zimbabwe amb l’actual Zambia. És un pont d’acer des del que actualment es dediquen a fer “puenting”. La alçada des del pont al fons on passa el riu és impressionant.
Tenen 1,7 Km d’ampla i una alçada, de la caiguda d’aigua de 108 metres, i segons llegeixo cauen un milió de litres per segon! Costa imaginar aquesta quantitat caient de cop, ja que tot i que és molt ampla, si es calcula surt que per cada centímetre de cascada en un segon hi passen més de 5 litres d’aigua.
A l’agost no és la millor època per veure-la en tot el seu esplendor, ja que és època seca i cau molta menys aigua, però així i tot, hi ha parts en les que és espectacular. A més, el fet de portar menys aigua permet apropar-se més i veure el terreny, la caiguda impressionant, aquests cent metres d’alçada que aboquen l’aigua en una gorja estreta, que et sembla que tens Zàmbia a tocar.
Diuen que David Livingstone és un dels pocs exploradors europeus que encara és admirat o respectat pels africans. Era un missioner que va arribar a l’actual  Botswana en el 1841 i va començar a viatjar per convertir a la població. Va ser el primer europeu a visitar el nord del desert del kalahari. Viatjava per l’interior d’Àfrica amb l’objectiu d’establir noves missions, obrir rutes comercials i també lluitant per l’abolició de l’esclavatge i el comerç d’esclaus. 
La seva descoberta més important va ser quan va trobar les cascades en el 1855, quan baixava amb barca pel riu Zambeze. Les va anomenar cascades Victòria en honor de la reina que duia aquest nom. Els locals les anomenen Mosi-oa-Tunya, que es tradueix com “el fum que trona”. El significat del nom local trobo que l’hi va molt be ja que la fumera que fa l’aigua precipitant-se cap avall és impressionant i el soroll que fa és eixordador. M’imagino que en l’època de pluges o a la primavera, no es deu arribar a veure el fons i tan sols deus veure la fumera sortint per l’escletxa del terreny. També deu ser impressionat de veure.
Les cascades van ser declarades patrimoni de la Unesco en el 1989. E El riu Zambeze llisca per un altiplà suau per caure bruscament fins al fons de la gorja. L’aigua polvoritzada que es forma en la caiguda pot aixecar-se entre 400 i 800 metres, depenent del volum d’aigua que porta el riu.
Victoria o Vic, com l’anomenen per aquí, no és massa gran però sí molt turístic. Ens allotgem al rest Camp, que és molt gran, amb lodges i espai per acampada. Està al complet, tant les casetes com el lloc d’acampada. Un cop més és una construcció amb dos habitacions i cuina i bany compartit, i com ja he comentat, no s’estila gaire lo de la dutxa o sigui que s’ha de fer servir un pot de la cuina per tirar-se l’aigua per sobre tot estan dins de la banyera.


Hem anat al parc a visitar les cascades. L’entrada val 30 dòlars. És espectacular. Hi ha un sender que va resseguint el front de la cascada, i tens al teu davant la caiguda d’aigua. Tot al llarg del recorregut hi ha miradors, i com que pots apropar-te fins a la vora, hi ha molts esquitxos. S’ha d’anar amb cura amb les càmeres. Hi ha molta gent visitant el parc, bastants son orientals. Degut a la dispersió de gotes d’aigua en alguns punts es pot veure l'arc de Sant Martí. 

Fa molta calor i humitat; aquí hi ha un microclima tropical degut a la calor i a l’aigua constant que va mullant el terreny i la vegetació, que és exuberant. Junt amb els turistes que ens afanyem a fer fotografies ronden per allà uns quants facoquers. En un punt del recorregut es pot veure la gent del cantó Zambià que s’estan banyant en el riu abans de la caiguda de l’aigua. 



Hagués estat be poder fer fotografies de la cascada amb posta de sol, però jo no vaig trobar cap punt des del que es veies be i sense mullar la càmera. Per tot arreu la vegetació tapava el sol. 

De tornada al poble ja era fosc; ens van avisar que havíem de vigilar, especialment a la nit, amb els elefants, ja que ronden tranquil·lament i te’ls pots trobar per la  carretera. De dia també te’ls pots trobar, però és més fàcil veure’ls i que no et donin un ensurt.


Com ja he comentat, hi ha molt turisme, de tots colors i de tota mena, des del motxiller fins al d’hotel de luxe. Tot el poble gira al voltant del turisme, o al menys, la zona que jo vaig veure. Agencies per fer activitats diverses, que sempre son cares, i a les que has de sumar el preu de l’entrada al parc. 
En tornar a Barcelona vaig llegir que volen construir-hi un Disneyland. Suposo que atraurà encara més turisme i per això me n’alegro d’haver-hi anat ara. No és que sigui un poblet tranquil i tradicional, sinó que ja hi ha alguns grans hotels, un casino i un centre comercial. Contrastos. Arribar aquí a Victòria és com si fos un altre mon. 

Una de les activitats que es pot fer per allà és sobrevolar les cascades amb helicòpter. Tot i que és molt car, vaig apuntar-m’hi. Aquí facis el que facis et surt car. Vam anar a primera hora cap a l’heliport. El vol és molt interessant, es veu molt be la cascada i els voltants, si et toca finestreta. Fan tota una parafernàlia increïble. 

Primer et pesen, després no tenen en compte per res el pes, i la distribució és segons qui arriba abans a pujar. Et fan fotografies, mentre camines cap a l’helicòpter, mentre puges a dalt... després t’ho ofereixen per comprar. Et fan una explicació del circuit i el que es veu, però et parlen del vol llarg i del curt, quan nosaltres fèiem el curt o sigui que just et passeges per sobre la zona de la cascada. 

És un vol de 12 minuts i entre el vol i l’entrada al parc et surt gairebé per 150 dòlars. Hi ha molta oferta, moltes companyies, però els preus similars. L’helicòpter en el que vaig anar era de 4 places: una la plaça de copilot i tres al darrera. Per tant dels de darrera el que l’hi toca enmig té moltíssim menys visibilitat, ja que a més té una barra al davant. I acabes pagant igual si vas al mig que si vas a finestra o davant. El vol em va agradar però el preu el trobo excessiu, ja que cada minut de vol costa més de 10 dòlars. 

Després vaig estar passejant pel poble, hi havia molt turisme però pel que em deien els de les botigues d’artesania no venien gaire. Eren una mica pesats, i jo ho trobava tot una mica car. Vaig trobar una llibreria petita, on vaig passar una bona estona mirant llibres i al final en vaig comprar dos: un sobre Gran Zimbabwe i l’altre d’història de la zona del llac Kariba. Com passa en aquests llocs, estaven una mica polsosos i no sembla que en venguis gaires. Em van descomptar 5 dòlars pel fet de comprar-ne dos.  

Vaig estar també una estona en un dels hotels de luxe, tenia uns jardins fantàstics, des d’on es veia el fum de la cascada, i uns salons antics impressionants. No hi ha massa cosa a fer per aquí. O sigui que a la tarda vaig apuntar-me també al creuer que fan pel riu Zambeze per veure la posta de sol.
Has d’estar a l’embarcador a les 4 de la tarda. Hi ha un minibus de la companyia que passa a recollir als clients pels hotels. Quan vam pujar-hi hi havia un grup de d’homes del país que anaven bastant alegres.
En el vaixell ens van posar als blancs al pis de dalt i als locals al de baix. A la riba, un grup de danses locals promociona el seu CD.
El recorregut és per la part del riu d'abans de la cascada, és agradable. Hi ha barra lliure de begudes i porten un plat amb 4 tapes. Alguns dels homes que hi ha al pis de sota van amb el la jaqueta salvavides posada, suposo que per precaució ja que n’hi ha que han begut molt, els crits i rialles van pujant de to amb el pas del temps. Jo prenc vi, que és sud-africà i és molt bo.

La posta de sol molt bonica i el passeig agradable. Aquesta excursió és de lo més baratet que proposen; valia 50 dòlars incloent l'entrada al parc. Qualsevol activitat que facis té aquesta taxa de 12 dòlars. El recorregut dura una mica més de 2 hores i en algun tram hem vist els algun elefant bevent a la vora de l'aigua. 
Amb això acaba la visita a Victòria. M’han agradat les cascades i el passeig pel riu amb la barca, però no és dels llocs en els que m’hagi sentit còmode; tot gira massa al voltant de les activitats de pagament. Potser és que no he sabut trobar el racó de poble adequat. És interessant de veure, però no és dels llocs que en aquests moments pensi que m'agradaria tornar-hi. Ja està vist.