dissabte, 30 de novembre de 2013

Moçambic_6: Tofo

Des de Inhambane vam continuar cap al sud, fins arribar a Tofo. El nostre allotjament estava allunyat del poble, a uns 20 o 25 minuts caminant per la platja, una massa pel meu gust, ja que si volies donar una volta pel poble tenies que fer-te tota la platja. Feia mal temps. Aquí el que hi ha per fer son activitats aquàtiques, una que ens oferien era anar amb zodiacs a buscar el tauró-balena, que diuen que és el peix més gran del mon. Jo no vaig apuntar-m’hi i els que hi van anar no van veure res. El temps no era gens bo, tot i que havia amainat el vent i van poder sortir amb les embarcacions.

El dia que tornavem de les illes de Bazaruto vam veure una balena, bastant a la vora. I aquí a Tofo, des de la terrassa del bar es poden veure, encara que més aviat lluny. Si t’estaves una estona observant el mar, de tant en quant les veies saltar, o el sortidor d’aigua; la majoria de vegades era tot tant ràpid que tan sols arribaves a veure el llom o la cua quan tornava a endinsar-se. 

El lodge és com les cases tradicionals, combinació de fusta i palla; el bany molt rudimentari, els llits equipats amb mosquitera, però no tenien mantes per tothom. L’electricitat prové d’un generador que funciona tan sols de 7 a 10 i de 4 a 10.30. Al bar hi ha wifi. El recinte és molt gran, moltes casetes escampades pel jardí, algunes amb vista al mar i d’altres més avall. Hi ha una escala que baixa directa a la platja, i a la que es fa fosc, està il·luminada, el que et permet reconèixer l’allotjament.
  
Antigament Tofo era un poble de pescadors, ara és un centre turístic dedicat a les activitats aquàtiques. I si no les fas, no hi ha gran cosa més. Quan ja havia fet un recorregut anada- tornada fins al poble per la platja, vaig decidir anar a explorar el camí del darrera. Allò era un altre mon, on viu la població local; vaig trobar casetes de canya rectangulars, camps cultivats i gent treballant-t’hi, un gran palmerar de cocoters... La gent em mirava amb curiositat, com si estes fora de lloc. 

La línia de platja sembla el mon dels blancs, amb els lodges pels turistes, els centres que ofereixen excursions, busseig, snorquel i diverses activitats d’aigua, i al camí del darrera, les casetes petites de la gent d'aquí. Molts negocis de turistes son de blancs, sud-africans. Pel que m’expliquen molts d'ells venen poc sovint a controlar com estan els allotjaments i això fa que es vagin deteriorant i els hi falti manteniment, en alguns casos.

En el meu passeig pel camí de darrera, la idea era arribar al centre del poble i veure el mercat, però em va passar per alt el trencall i em vaig desviar molt, amb el que vaig anar a parar a una zona residencial, de cases molt ben arreglades, amb jardins plens de flors i els jardiners o els guardes cuidant-los...  En aquesta zona hi havia allotjaments de luxe, res a veure amb el que estàvem nosaltres. Vaig caminar més d’una hora i al final vaig trobar el mercat i el centre del poble. Allà al centre hi ha casetes que sembla que es lloguen per vacances, ja que s’hi veien famílies amb criatures (blanques). 

En el mercat hi ha forces coses d’artesania. Hi ha força turisme i també s’hi està construint bastant, però la gent del mercat diuen que no venen res. Eren una mica pesats, insistin per que compressis. I sinó, et demanaven diners, regals... això sí, una mica tímidament.

No acabo d’entrar-hi en aquest país, sento que se m’escapa. Aquests pobles de costa, plens de turistes, amb activitats per turistes, que tot gira al voltant d’això, no són el meu estil, no m’hi sento còmode. 

La gent del país és agradable, amable i discreta, però no aconsegueixo connectar amb ells, i això que no és problema de llengua ja que amb el portuguès més o menys ens podem entendre. 

Suposo que m’ha faltat anar a visitar llocs menys turístics i més rural, ja que a mi el que m’agrada més és veure la gent, parlar amb ells, saber coses de com viuen o observar els seus costums.




Moçambic_5: Morrungulo- Inhambane

Deixem enrere Vinankulos per continuar en cotxe cap al sud, fins arribar a Morrungulo. És un poble molt petit, o això em va semblar, però no el vam veure, ja que estaven en uns lodges a prop de platja. Com per tot arreu, casetes per famílies. En la que jo vaig estar hi havia una habitació molt àmplia, i després al pis de sobre, un altra espai amb dos llits, que no tenia porta ni res. A baix , la cuina i menjador també estan oberts, com sota un porxo. No em va semblar molt acollidora, però potser és perquè vam arribar-hi ja de vespre i vam marxar al matí, amb el que no hi vaig estar gaire.

Ens van preparar el sopar, en un restaurant que crec que era del propi resort, i quan estàvem de sobretaula ens avisen que treuen la llum a les 9,30; em sembla que quedava un quart d’hora. Ens van dir que la deixarien una mica més però vam tenir el temps just de tornar a les casetes i ficar-nos al llit.

Al matí vaig poder veure el mar, la casa on jo estava quedava més enrere. Vaig anar a veure la sortida del sol, i me’n vaig adonar que a tocar de la platja la vegetació és molt frondosa. Està molt tranquil, tan sols hi ha unes nenes que estan amb la seva família de vacances, estan jugant a desfer els turosn de sorra que es formen amb els moviments de l’aigua.
Continuem cap a Inhambane, una mica més al sud. S’ha de creuar un canal per arribar-hi, però el nostres vehicle no pot passar amb el ferry, o sigui que va a donar la volta per carretera mentre nosaltres creuem amb una barca.
Aquesta ciutat és una de les mes antigues de Moçambic; va ser fundada en el segle X pels comerciants àrabs. Vasco da Gama va arribar aquí en el 1498 i com que va ser molt ben rebut va anomenar la regió Terra da Boa Gente. Els portuguesos s’hi van instal·lar de forma permanent l'any 1534 i el 1546 hi van construir un fort. Tota aquesta regió va quedar sota el seu control l'any 1728.

En el segle XVIII el comerç d’ivori i d’esclaus des d’aquest port era important. També es van instal·lar aquí molts indis.
L'any 1775 hi va haver una gran revolta dels musulmans, amb els suport de la població local vatonga, contra els portuguesos. El motiu va ser que els portuguesos volien controlar el comerç. 

Els musulmans van mantenir durant mesos l’accés a Inhambane tallat. Els portuguesos van necessitar reforços militars des de illa Moçambic i l’ajuda d’algun cap local per sufocar la revolta. Com a represàlies se’ls hi van confiscar terres i esclaus; els musulmans van tenir el suport i ajuda d’un cap vatonga.
En els anys següents, la ciutat va ser atacada un parell de cops, un d’ells per pirates de la illa de la Reunió. A mitjans del segle XIX la ciutat comença a créixer. Es construeix la catedral i una mesquita. Però al llarg del segle XX la seva importància va disminuir.
Hi ha molt moviment de barques creuant el riu per arribar i sortir de la ciutat. La gent va carregada de paquets i mercaderies. La marea està baixa, i es veuen petites barques de pesca a la platja. Pel passeig que voreja la platja no hi ha ningú, és molt tranquil; hi ha una zona residencial, amb casetes molt cuidades, amb jardins amb flors i arbres.

La ciutat conserva alguns edificis de l’època colonial, però com que son llocs oficials no es poden fotografiar. 
Prop de la costa hi ha dues esglésies, crec que una d’elles és la catedral. Una és molt moderna i l’altra, molt més antiga està tancada i descuidada. Al costat seu un munt d’ampolles de vidre, sembla un abocador. Fa pena de veure.

Hi ha dos mesquites, amb les parets molt blanques que contrasten amb el cel blau i l’entorn verd. La més petita m’agrada per la sobrietat. 
Continuo passejant i arribo al centre urbà; allà hi ha més moviment de gent, grans avingudes, moltes botigues, algun bar, algun restaurant....

Tot i que és una ciutat, amb tots els equipaments, hi ha molts edificis que necessiten pintura. Hi ha edificis moderns, però en els carrerons l’estil de les cases és més tradicional. 
La gent és amable. Jo anava buscant una casa de fotografia per comprar una tarja de memòria per la càmera i preguntava a uns i altres perque no en veia cap. Una noia va sortir de la botiga per indicar-me, un altre em volia acompanyar... 

En un quiosc del carrer on venien piles, i coses diverses me n’oferien una utilitzada que tenien tirada en un calaix. Al final la vaig trobar en el mercat, en que hi havia de tot, des de menjar, robes i estris de casa a parades d’artesania i de coses d’electrònica. Aquests mercats son com uns grans magatzems, i si dones voltes i preguntes, acabes trobant-hi gairebé de tot.  

dijous, 28 de novembre de 2013

Moçambic_4: Arxipèlag de Bazaruto

Vam fer una excursió de tot el dia a l’arxipèlag de Bazaruto, que està format per cinc illes. Ara llegeixo que alguna de les illes està unida al continent, o sigui que la impressió que tenia veient-les des de Vinankulos era certa. També diuen que les illes de Bazaruto i Benguerra devien estar unides en el passat ja que en totes dues s’hi pot trobar el cocodril del Nil.     
Una de les coses que destaca de les illes és el coral. El fet de ser una zona una mica aïllada a ajudat a que quedes al marge de les guerres que hi havia al continent i que s’hagin conservat en bon estat. En el 1971 es va convertir en parc nacional per preservar algunes de les seves especies marines, com les tortugues marines.
La població d’aquestes illes viu dels recursos naturals, com és la pesca, però no son recursos suficients i hi ha força pobresa. La construcció d’hotels a sigut beneficiós per la població ja que ha creat llocs de treball.
L'excursió val 95 dòlars i té una durada de unes 6 h; amb el preu està inclòs el menjar: 2 entrepans, una magdalena i fruita. Les begudes es pagaven a part. La primera illa que vam visitar va ser Benguerra. Està a uns 45 minuts d ela costa. Em va agradar molt. La sorra és molt blanca i s’hi poden veure els dibuixos que fa l’aigua sobre la sorra, quan es retira; hi ha algunes plantes verdes, i com que queden petits bassals d’aigua, s’hi reflecteixen les dunes.
És genial poder passejar per allà, sentir la immensitat de l’entorn i la teva petitesa... A més, feia bon dia cosa que a mi m’ajuda a trobar-ho tot molt més bonic.
Després vam anar cap a l’escull de coral per tal de que els que volguessin poguessin fer snorquel. A mi no em va i em vaig quedar a la barca. És curiós ja que no està a massa distància de les illes, que son de sorra i aquesta barra rocosa, allà al mig. L’aigua és molt clara, a mi em sembla veure algun coral des de la mateixa barca i alguns peixos blaus. Aquest arxipèlag és patrimoni de la UNESCO per la riquesa del seu fons marí.   
Mentre érem allà ha arribat un núvol negre i s’ha girat vent, amb el que han hagut d’acabar el bany i pujar a la barca de nou i hem anat cap a la illa que dona nom a l’arxipèlag, Bazaruto.  El paisatge és molt bonic i encara que no es faci snorquel val la pena l’excursió.
A Bazaruto la sorra és molt blanca i just on desembarquen tots els turistes hi ha una gran duna, a la que no pots deixar de pujar-hi. Aquí tens els dos efectes, el de la marea retirant-se i a més la gran duna caient just sobre el mar. Hi trobem alguns grups de gent, però com que l’espai és ampli queda bastant diluït.

En pujar a la duna el que em va sorprendre més és el que hi ha a l’altre banda, la que no dona sobre el mar, sinó cap al centre de la illa. Veus una conca amb camps cultivats, es divisa algú treballant en un camp... El contrast amb la sorra blanca és molt bonic.
En la illa hi ha tota una banda formada per un sòcol de roca fosca, d’origen volcànic. El color de l’aigua alterna entre el blau i el verd maragda, segons el fons marí.     
Vaig trobar moltes closques de cargols marins i em vaig dedicar a fer-los hi fotografies. Em semblava haver llegit algun cop que les closque a l’hemisferi sud tenien el gir de l’espiral en sentit contrari al de l’hemisferi nord. Com que allà n’hi havia un munt em vaig dedicar a observar-les i fotografiar-les, ja que en aquell moment no recordava cap a on és el gir de les que hi ha per aquí. En tornar ho he comparat i son iguals. Estiguis a hemisferi nord o sud l’espiral gira en el mateix sentit, i les que van diferent son les excepcions.   



Mentre dinem apareix un ocell tipus àliga però més petit; fa piruetes i em recorda el llibre del Joan Salvador Gavina. Una turista que estava prop meu amb alguna cosa de menjar als dits l’hi ha pres. Prova què és mentre vola i el du agafat entre les potes. Com que no l’hi agrada el deixa anar. Però hi torna, torna a sobrevolar on estem i agafa alguna altra cosa. 
La gent ja l’hi ofereix menjar i tinc la sensació que a aquest ocell el que l’hi agrada és practicar la pesca de coses, potser exhibir-se i jugar. N'hi ha més d’ocells de la mateixa família, però només un es dedica a atrapar coses dels dits de la gent per deixar-les anar després. 





dimecres, 27 de novembre de 2013

Moçambic_3: Vilankulos

Vilankulos és una població de la costa; el seu nom és en homenatge a un cap local i actualment alguns dels barris de la ciutat porten els noms dels seus fills. A l’època colonial els portuguesos van modificar el nom i va passar a dir-se Vilanculos, però després de la independencia la ciutat va recuperar el nom original, escrit amb k.
Quan vam arribar a Vilankulos feia mal temps i molt vent. Al dia següent teníem previst fer l’excursió a l’arxipèlag de Bazaruto, però ja ens van avisar aquell mateix vespre de no es podria sortir en barca i que tindríem que esperar un dia més a veure si amainava el vent.  
No sé com era fa anys, però ara és un poble molt turístic; s’han fet moltes inversions per atraure visitants, ja que és el punt d’entrada a l’arxipèlag de Bazaruto. L’hotel, Aguia negra resort, que és on estem nosaltres, està a tocar de la platja; està molt cuidat, té uns jardins molt agradables i piscina des de la que veus el mar, i els preus son millors que els de Zimbabwe.

El vent va continuar bufant tota la nit, i a les sis del matí seguia núvol i plovisquejant. A aquelles hores l’aigua del mar es veia grisa; hi havia algú corrent per la platja i disseminades, aquí i allà, algunes barquetes de pesca. Com era d’esperar, donat el temps que feia, la sortida de sol no va tenir cap encant.
El ritme aquí és lent. No has de tenir pressa, ja que preparar la taula per l’esmorzar i servir-lo, pren el seu temps. Nosaltres no teníem pressa, ja que no hi ha grans coses a fer en aquesta població, si no pots sortir amb barca.
Després d’esmorzar vam anar, caminant per la platja fins al poble. La platja és de sorra blanca i s’hi observen els efectes de les marees, que aquí son importants. A mi em sorprenen, suposo que és perquè en el mediterrani no s’aprecien. L'hora de la marea canvia una mica al llarg dels dies, però aquí és més irregular que en el cantàbric. I jo no sabia mai si havia de pujar o baixar. 

Quan vaig sortir a les 6 del matí a mirar si sortia el sol creia que la mar estava baixa, però després me’n vaig adonar de que estava equivocada, ja que l’aigua encara es va retirar molt més, deixant una gran franja de terra al descobert. Les marees duren 6 hores, de pujada i les mateixes de baixada. Quan baixa la marea les barques queden encallades en la sorra i és el moment en que alguns aprofiten a fer-hi reparacions.
Des de la platja de Vilànkulos es veuen al davant les illes de Bazaruto i dóna la impressió que estan unides a terra. De totes formes, com que el temps no es bo, es veu una mica enterbolit tot.
El camí per la platja és agradable, hi ha moltes petxines per tot arreu i a la que ens apropem a la població també augmenta la porqueria i els vidres. Seguint per la platja s'arriba al port on arriben les barques amb el peix. Les dones esperen per comprar-lo, per vendre’l després al mercat.

Des d’aquest punt, la costa canvia una mica i es fa més rocosa; hi ha mur baix de roca està plena de petxines incrustades, o que la roca mateix està formada per la sedimentació de petxines.
A la vora de la platja hi ha cocoters i un arbre que s’anomena casuarina, que té unes fulles en forma d’agulla, semblants a les del pi però més llargues i em va fer la sensació de que més fines. El seu fruit són unes pinyes petitetes, i el més curiós d'aquest arbre és el soroll que fa el vent entre les seves fulles. És una musicalitat especial.

Hi ha una zona amb cases residencials i és que aquí hi venen molts moçambicans a passar-hi el cap de setmana. Hi ha una botigueta d’artesania, on predominen les figures de fusta, a diferencia de les de Zimbabwe que eren en pedra. Hi ha figures molt boniques, aprofitant les formes dels troncs.  
El mercat d’alimentació, on es pot veure peix sec, en diferents parades, i per tot arreu venen tomàquets, també hi ha força mandioca, que es pot trobar sencera o ratllada per fer puré. A Zimbabwe hi ha un plat anomenat sazza, que és puré de blat de moro. Aquí fan alguna cosa similar però amb la mandioca.

Com en altres llocs d’Àfrica, en la part del mercat dedicada a la confecció es poden veure els homes, generalment nois joves, cosint a maquina. Fan tot tipus de peces, i si vols et prenen les mides i en pco temps et fan una camisa o uns pantalons. Hi havia tres xicots que estaven treballant en aquesta zona; dos d’ells estaven cosint a màquina i l’altre, una mica més jove, tallava les robes i feia els patrons. Els que estaven cosint a màquina em van demanar que fes fotos al “petit”; em va fer gràcia l’apel·latiu. El noi era molt vergonyós i va accedir amb certa reticència a que l’hi fes fotos. Els grans devien tenir 15 o 16 anys i el petit, uns 13 o 14. Després es van mirar com havien quedat i s’ho van passar molt be. Em deien que no hi ha gaire turisme, que tenen poques ventes.
Pel mercat i pel carrer hi ha gent que em demana que els hi facis fotos i els hi encanta mirar-se, i mirar com queden els seus amics, com els tres xicots dels que he parlat, però també n’hi ha d’altres que fugen en veure la càmera. A mi m’agrada parlar amb la gent i fer-los-hi fotografies, i sobretot el que m'encanta és la cara quan els hi ensenyo, sobretot, quan son criatures. M’agrada la cara d’expectació, per veure que veuran, com es veuran i com al cap d’uns segons apareix el somriure, o la ganyota, la sorpresa, la rialla... En general els nanos riuen i es poden passar molta estona mirant la fotografia, mirant-la amb detall, buscant els coneguts que hi apareixen... Els més petits triguen una bona estona en reaccionar quan miren una fotografia, però quan ho entenen llavors no els pots desenganxar de la càmera, voldrien estar-se hores mirant la fotografia.

Es veu gent mutilada, degut a les mines que van quedar després de la guerra. Això passa més al nord del país, que és on hi ha mes terreny minat i no s'havia fet un mapa on s’indiqués on es col·locaven les mines. Tant els del frelimo com els de la rename van posar mines.  
Vaig anar al supermercat i em vaig comprar alguna cosa per menjar. Em va sorprendre que la caixera era una noia blanca i jove, potser estudiant, i un home gran, negre que l’hi ensenyava a fer anar la caixa, l’hi deia els preus...
Em vaig endur el menjar a l’hotel i com que les habitacions són bungalows, amb un parell de cadires i una taula al davant, amb vistes a la piscina i al mar, em vaig instal·lar allà a menjar, escriure i llegir una estona.  

Passejant pel poble vaig veure indis, cosa que em va sorprendre una mica, i també em va xocar trobar una farmàcia on venien medicaments xinesos. Em vaig asseure a beure un refresc en un bar que tenia un billar al jardí i els que estaven fent una partida era un oriental (no sé si coreà o japonès) amb un local, i allà mateix, un home que semblava àrab, amb una túnica, barba, el casquet que porten al cap, semblava musulmà. De fet hi ha algunes mesquites, o sigui que no seria estrany.

A la tarda vaig sortir a caminar per la platja, en direcció contrària al poble. Em van fer agafar una mica de por, ja que deien que no era segur anar a passejar sol. No m’agrada haver de desconfiar, però com que la platja estava molt solitària i la marea seguia pujant, vaig voler entrar cap a l'interior. Però com que hi ha hotels i ressorts un al costat de l’altre, no trobava cap camí d’entrada. Vaig trobar un que estava en construcció i on es veia un camí i em vaig ficar per allà. Hi havia alguns homes treballant i no em van dir res, però llavors va sortir el propietari, blanc, i em va renyar, dient que era una propietat privada, que tenia que marxar, tornar a la platja... tenia el gos al costat i no em feia gens de gràcia. Al costat d’on estàvem parlant hi havia un camí que donava a la pista publica, aquell era el camí que jo havia vist i a on volia arribar. Vam discutir una estona i al final em va deixar passar. 
La pista on vaig anar a parar tampoc estava transitada. Vaig caminar una bona estona sense veure ningú, sense trobar cap sortida a aquell camí i anava una mica neguitosa, a part d’incòmode per la topada amb aquell home. Al final vaig arribar a la carretera i allà si que vaig trobar gent, cosa que em va fer il·lusió. Hi havia paradetes en que venien quatre coses, gent carregada, tornat de la feina, del mercat, d’on fos, altres passejant... vaig veure que era allà on hi havia vida. Per cert, aquí, a l’igual que a Zimbabwe, condueixen per l'esquerra.
Un cop vaig arribar a prop de l’hotel vaig veure que allà mateix hi havia unes aixetes, el punt d’aigua equivalent a una font, i on van les noies a omplir els bidons de plàstic i a fer la tertúlia. El millor de la tarda va ser l’estona que vaig passar amb elles. Algunes d’elles em van demanar que els hi fes fotos, i després reien molt quan es miraven. 

Aquí és com si hi haguessin dos pobles, el de la línia de costa, pel turisme, per una majoria blanca, i l’interior, el mon més rural, els autòctons, els que van i venen del mercat, del treball, que van a la font a buscar aigua, la gent que dona vida a la ciutat. Jo em sento més a gust en aquesta part del poble que en l’altre.

diumenge, 24 de novembre de 2013

Moçambic_2: de Chimoio a Vilanculos

Mutare i Chimoio estan a la província de Manica, i ara ens dirigim cap al sud, apuntant cap a la costa, que és la província de Inhambane.
Pel camí ens aturem en unes cases, a la vora de la carretera; hi viuen dues famílies. Hi ha forces criatures i passem una estona amb ells. Ens ensenyen els arbres de l’anacard i com trituren el gra, amb els típics morters de fusta. Hi ha una noia de 20 anys que espera el quart fill i ens demana si la podem portar amb el cotxe a l’hospital, ja que ha d’anar a fer-se una revisió.

Continuem ruta i de cop la carretera està deserta. Em sorprèn una mica però no hi vaig donar més importància. En arribar al poble de Muxungue ens va parar un cotxe de policia, amb bastant males maneres, dient que no es podia circular. A l’entrada del poble havíem passat un control de policia i no ens havien dit res de que estès prohibit el pas.

Passats els primers moments de tensió, ja que el xofer és de Zimbabwe i no parla portuguès, la policia ens va explicar que fa uns dies, en el tram de carretera que va des d'aquest poble fins a un pont que hi ha a poc mes de 100 km, van metrallar a un camió. Per això es tenia que esperar a circular per allà amb el comboi militar.
La sortida del comboi estava prevista per la una, o sigui que teníem una hora i mitja per davant. 

Va ser molt agradable ja que vaig poder passejar pel poble i estar amb la gent. Vaig trobar un grup de dones, assegudes, amb bidons de plàstic al costat, a la vora dem la font, que estava seca. Em van explicar que esperaven l’arribada del camió cisterna. Em sorprèn quan les veig mantenint l’equilibri amb la bici i els bidons plens. Els nens també tenen molta perícia; ells porten els sacs de carbó vegetal, que es fabrica en aquesta zona.
Poc a poc, darrera del nostre vehicle se n’hi van parant més. A la cua hi ha un home de Zimbabwe amb el que parlo també una mica i m’explica que és habitual, que sempre hi ha algun problema en aquesta zona.

Pel poble, al llarg de la carretera, molt moviment de militars. En general son nois força joves, que saluden i somriuen. Quan arriba la tanqueta que porta els vehicles que venen des del pont, observem que en alguns dels cotxes hi va un militar. La tanqueta dona la volta i es posa en primer lloc per donar la sortida al nostre comboi. Fa una m ica d’impressió, ja que la carretera està deserta, tan sols els cotxes que anem arrenglerats, no hi ha pobles, no es veu ningú a peu, cosa habitual en les carreteres africanes. Passem un pont que també està vigilat pels militars i finalment arribem al punt final de la zona conflictiva.


Continuem carretera fins arribar a Vilanculos. Tot el dia havia estat núvol, ja des de la sortida de Chinoi, i no va millorar en arribar a la costa.   

Zimbabwe_Moçambic_1: De Harare a Chimoio

Aquest trajecte se’m va fer pesat. Hi havia molt trànsit i obres a la carretera, que feien que en molts trams es circules tan sols en un sentit. Vam arribar a Mutare al migdia. No vam tenir gaire temps de veure la ciutat ja que teníem que continuar ruta per entrar a Moçambic. Em vaig comprar un pai i una beguda i vaig seure al parc a menjar, com fan ells. Va ser molt agradable. En el parc hi ha també algunes escultures en pedra, i es sorprenen de que em dediqui a fer-los-hi fotografies, però com que veuen que m’agraden em van assenyalant totes les que hi ha. 

És la tercera ciutat més gran de Zimbabwe. Va ser fundada en el 1897, com un fort a 8 Km de la frontera amb Moçambic. A vegades es diu que és la porta de Zimbabwe al mar. Els locals l’anomenen Kumakomoyo, que vol dir lloc de moltes muntanyes. Es troba entre dos rius, els tsambe i el mutare.
La paraula mutare pot ser que provingui de “utare” que vol dir or; el riu que du aquest nom passa per la vall de Penhalonga, on s’hi va trobar or, per això es pensa que el nom del riu pot provenir d’aquesta paraula.
Inicialment el poble estava a uns 14 Km d’on és ara i en el 1891 es va traslladar de lloc. L’assentament antic és el que s’anomena vell Mutare. Més tard es va tornar a bellugar, per culpa de la construcció del tren entre Beira i Bulawayo, i es va indemnitzar a la població per facilitar el trasllat. En el 1914 va convertir-se en municipi i no va ser fins al 1971 que va passar a tenir la categoria de ciutat. Tot aquest temps s’anomenava Umtali i va ser en el 1982 quan se l’hi va canviar el nom a Mutare.
La gent de Mutare són majoritàriament shona i parlen un dialecte anomenat manyika. També se’ls anomena samanykas. En aquesta zona es dediquen al cultiu de cítrics i a l’agricultura en general, la ramaderia i la mineria.
Vam arribar a la frontera, vam fer els tràmits de sortida de Zimbabwe i especialment laboriosos els d’entrada a Moçambic.
Als voltants de Mutare és muntanyós; es poden veure unes boles de roca granítica impressionants, i una mica mes de vida per la carretera. Però el canvi important es veu en passar la frontera: hi ha bastants més pobles, gairebé a tocar uns dels altres, molta gent i molt verd i muntanyós. És sorprenent el canvi.

Moçambic és un lloc en el que han confluït diferents cultures: els pobles bantus, els comerciants àrabs, els de Goa, els europeus que arribaven amb diferents motivacions.... que ha donat lloc al poble actual.
Fa uns deu mil anys, en aquesta zona hi devien viure tribus nòmades, probablement descendents dels bosquimans (també anomenats san). Fa uns tres mil anys, els bantus, originaris del delta del Níger, es van anar desplaçant cap al sud i sembla que van arribar a Moçambic a començaments del segle I de la nostra era. S’hi van instal·lar i es van dedicar a la pesca, l’agricultura i ramaderia. Al llarg dels anys es devien anar formant petits reialmes, que amb el temps devien formar regnes més importants, com el karanga, dels shona i el monomotapa. Al sud, van seguir sent petits grups independents fins al segle XIX, en que el regne de Gaza els va reunificar.


En el segle VIII els àrabs provinents de la península aràbiga, van arribar a la costa de l’actual Moçambic. Les relacions comercials entre els bantus i els àrabs dona lloc a l’aparició de la llengua i cultura swahili. La seu central dels àrabs va ser la illa de Kilwa, que actualment pertany a Tanzània; un altre port comercial dels àrabs era Sofala que en el segle XV servia d’enllaç entre la illa de Kilwa i els pobles shona de l’interior i les mines d’or.
En el 1498 Vasco da Gama arriba a Moçambic quan  anava cap a la india. Després d’això els portuguesos van anar instal·lant seus comercials a diferents punts de la costa; es van quedar també amb alguns dels ports comercials dels àrabs. Intentaven controlar el comerç de l’or entre la costa i l’interior. En el 1635 arriben a Moçambic els primers colons portuguesos.
Al voltant del 1650 el comerç d’esclaus destinats cap a Brasil supera ja al comerç de l’or. Aproximadament un milió d’esclaus africans van sortir dels ports de Moçambic. En aquesta el comerç d’ivori anava a l’alça, al mateix temps que disminuïa el comerç d’or.

A finals del segle XVII l’imperi comercial portuguès comença a decaure ja que s’han d’enfrontar a les revoltes dels àrabs i africans, i als atacs de la marina holandesa. Per tal de consolidar el seu domini del territori els portuguesos instauren, un sistema de concessions de les terres i els habitants, que s’anomenen prazos. Aquest sistema va durar entre el segle XVIII i XIX i en certa forma es va convertir en un comerç d’esclaus, tot i que l’esclavatge s’havia abolit a mitjans del segle XVIII. Els prazos va existir fins a començaments del segle XIX.

Entre el 1830 i 1920 els portuguesos intenten controlar el país, sense massa èxit. No van aconseguir pacificar la costa i molt menys l’interior del país en el que no hi havia tingut massa presència.
En el congres de Berlin, en el 1884-85, Portugal reclama Moçambic, però les grans potències no hi estan d’acord, ja que els hi diuen que en realitat no el controlaven. Portugal intenta reconquerir el territori.

En el 1930, amb Salazar al poder de Portugal, s’estableixen les condicions de les relacions amb les seves colònies: unitat política amb administració diferenciada, assimilació cultural i solidaritat econòmica. Això va portar a abolir els poders tradicionals i substituir-los pels colonials. Apareixen els treballs forçosos, i la creació de cultiu intensiu de cotó i canya de sucre per l’exportació. La població de Moçambic estava dividida en dos categories: no indígenes o assimilats, que tenien els mateixos drets que els portuguesos, i els indígenes, que estaven sotmesos a treballs forçats per tal de pagar les taxes que se’ls hi exigia. No tinc del tot clar si això era abans o després de l’arribada de Salazar al poder, he trobat contradiccions amb les dates.
El creixement econòmic del país es desigual, sent el sud més ric i Lourenço Marques, l’actual Maputo es converteix en el port més important del país. Per això els portuguesos van traslladar la capital, que estava a illa Moçambic cap aquesta ciutat.  

Entre el 1947 i el 1956 se succeeixen diverses vagues dels descarregadors del ports, en protesta per les condicions laborals. Totes elles van ser reprimides violentament.
Parc de Mutare.
La situació al país és de descontent i el sentiment nacionalista creix. Al juny de 1960, a Mueda, una ciutat a l‘extrem nord del país, hi havia una manifestació pacífica de protesta contra les taxes; les tropes portugueses van obrir foc contra la població i provocant diversos morts. Aquest fet, que va passar a anomenar-se la massacre de Mueda i va ser el detonant pel sorgiment de grups independentistes.    
En el 1960-61 sorgeixen en l’exili diferents moviments que lluiten per la independència. En el 1962 els presidents de Tanzània i Ghana els animen a reunir-se i ajuntar-se formant un front comú: el Frelimo (front d’alliberament de Moçambic). El seu dirigent Eduard Mondlane, que curiosament no era el dirigent de cap dels grups precursors.

En el 1964 el frelimo du a terme el seu primer atac, en el nord del país, contra el govern portuguès. El frelimo tenia el suport militar de la URSS. Poc a poc van anar avançant cap al sud. En el 1969 assassinen a Mondlane i el succeeix Samora Machel. El govern colonial intenta eliminar el suport que dona la població al frelimo, traslladant-los a pobles fortificats. Les critiques internacionals augmenten. A finals de 1973 el frelimo controla ja la meitat nord del país, i arriba al port de Beira. Pel que llegeixo, l’assemblea general de la ONU legitima la utilització de tots els medis adequats per aconseguir la independència. Amb la caiguda del govern de Salazar a la península, s’arriba a un acord amb el frelimo i el 25 de setembre de 1974 es crea el primer govern de transició, presidit per un membre del frelimo, Joaquim Chisano.

Escultura en el parc de Mutare.
En escriure tot això me n’adono de que en aquell moment jo no en sabia gaires coses de la vida i el que passava en les colònies. El que passava a Portugal sí que ho seguia; la revolució dels clavells va commoure’m, però no sabia que va propiciar la independència de Moçambic. D’alguna forma, la historia que ha tingut lloc quan jo ja havia nascut m’impressiona més. Em plantejo per què desconeixia moltes de les coses que passaven. A casa compràvem el diari, la Vanguardia, el llegia, però hi va haver moltes coses que se m’escapaven, que en aquells moments no atreien la meva atenció. A part dels meus interessos de joventut, l’accés a la informació era molt més limitat del que és avui en dia. Recordo que per aquella època, o potser uns anys més tard, m’intrigava saber el ressò que havia tingut la bomba atòmica, en el seu moment, en la població de casa nostra. Vaig trobar uns diaris antics i hi havia dos ratlles donant la noticia. En aquell moment, en el diari que jo vaig veure, que no recordo quin era, tan sols això. Una breu nota. 

Tornant a Moçambic, el país va aconseguir la independència el 25 de juny de 1975 i Samora Machel el seu president i Chisano el primer ministre.
Amb la independència, uns 180 mil colons portuguesos van marxar. La marxa dels portuguesos, gairebé d’un dia per l’altre va, va generar una situació caòtica, ja que hi havia poca gent preparada tècnicament i hi havia poques infraestructures. El govern socialiste del frelimo es troba doncs amb problemes per tirar endavant el país. A més, els serveis secrets de Rhodesia creen la Renamo (resistència nacional de Moçambic) amb l’objectiu de desestabilitzar i enderrocar el govern socialista del frelimo. També els hi interessa liquidar al frelimo perquè dona suport al Zanu, Unió nacional africana de Zimbabwe.

En el 1977 el frelimo es declara marxista-leninista i es proposa col·lectivitzar les terres i crear pobles comunitaris. Això provoca el rebuig de part dels camperols que decideixen unir-se a la renamo.
En els anys vuitanta, Sud-àfrica dona recolzament a la renamo, mentre que Tanzània i Zimbabwe donen suport al frelimo. A diferencia del frelimo, la renamo no te ideologia política, sinó que el seu objectiu era desestabilitzar el govern. Son els anys de la guerra entre els dos fronts, per la conquesta del país, amb avanços i retrocessos per les dues bandes el frelimo, que és al govern, i la renamo que son els rebels. En el 1986 el president del país mor en accident d’avió, que no està clar si hi havia participat els serveis secrets sud-africans. Chisano passa a ser el president.
Els enfrontaments i matances continuen en diferents punts del país. En el 1989 Chisano decreta una amnistia als membres de la renamo que entreguin les armes. En el 1989 el frelimo abandona la línia marxita-leninista i en el 1990 els dos bàndols (frelimo i renamo) es reuneixen a Roma i arriben a un acord parcial d’aturada d’atacs, en la línia de tren de Harare a Beira, que és fonamental per l’economia de Zimbabwe.

En el 1991 hi ha una gran sequera, agreujada per la devastació de les zones agrícoles, per culpa de la guerra, i la quantitat de refugiats i desplaçats que hi ha pel mateix motiu. S’envia ajuda humanitària, però sembla que hi havia problemes en la distribució, tant per culpa del frelimo com de la renamo.
La renamo continua amb els atacs a la linia del tren, i tot i que es firma un nou tractat de pau i es preveuen eleccions pel 1993, la renamo continua amb els seus atacs i s’apodera de quatre ciutats del nord. Ni la renamo ni el frelimo volen deixar les armes. Finalment, el 1994 hi ha eleccions lliures. Surt escollit Chisano com a president, el frelimo guanya les eleccions, però en la zona centre del país és la renamo la guanyadora (a nivell nacional té un 38% de vots). Tot i que costa que els antics guerrillers s’integrin a la societat, el país comença a remuntar.   

Arribem a Chimoio, que està en la ruta que uneix Harare i el port de Beira, a mitja tarda.
Els primer visitants estrangers d'aquestes terres foren els àrabs, que a través dels rius comerciaven amb el regne Monomotapa, i com ja he dit, els productes més preuats eren l’or, l’ivori i els esclaus.
En el segle XVIII es van establir a la zona alguns colons portuguesos. En el 1893 es funda Vila Barreto, que estava molt a prop del que avui en dia és Chimoio. El nom del poble és en honor d’un capità portuguès que en el 1552 va dirigir la primera expedició a l’imperi monomotapa. Aquesta població estava en la línia de tren que anava cap a Beira, de fet, sembla ser que en aquell moment era la última parada, i això va ajudar al seu creixement. Tres anys més tard, es va allargar la línia i va arribar fins a la frontera amb Zimbabwe i fins a la seva capital.
Després la ciutat es va traslladar fins a l’emplaçament actual i s’anomenava Mandingos. En el 1910 el seu nou governador, João Pery va potenciar el seu creixement i desenvolupament agrícola i industrial. Es produïa cotó i la industria tèxtil va prosperar molt. En honor a aquest governador la ciutat va canviar de nom convertint-se en Vila Pery.

L’any 1975 és quan canvia de nom altra cop i passa a ser Chimoio. Aquest nom és el d’un fill de Ganda, cap del clan Moyo, Diuen que Chimoio havia matat a un elefant en les terres d’un altre clan. El cap d’aquest clan va jutjar-lo i va ordenar la seva execució. El pare del noi, Ganda, va demanar que l’enterressin en les terres d’aquell clan i que deixessin instal·lar-s’hi algú de la família per vetllar sobre la seva tomba. Els descendents dels guardians de la tomba de Chimoio son els que han donat lloc a aquest poble.

La situació de Chimoio és estratègica, ja que connecta la zona central amb la costa. El frelimo la va atacar en el 1974 i va patir molts estralls durant la guerra.

Actualment hi ha força població originaria de Zimbabwe que han fugit per la crisi econòmica en el seu país.
Molts dels seus edificis son de l’època colonial. La seu central de la policia era l’hotel Pery, el primer hotel de la ciutat, construït en el 1920.
Es troba 750 m d’alçada, a la vora d’una muntanya que s’anomena Cabeça do Velho, ja que diuen que s’assembla al cap d’un home vell. Jo no m’hi vaig fixar. Llegeixo que la vista des de dalt és interessant, ja que et permet veure la ciutat I l’àrea circumdant. Quan plou, amb l’aigua lliscant per la roca, la creença local diu que son els avantpassats que estan tristos o enfadats. És un lloc sagrat i cada any s’hi fan cerimònies en les que la base és el contacte amb els esperits i els avantpassats.
No em vaig fer massa idea de la ciutat I de la seva importància en el passat. Vam tenir algun problema logístic amb l’hotel, després buscar algú que ens canvies moneda… o sigui que quan vam sortir a donar una volta ja era fosc. Pel que m’expliquen és més o menys habitual que encara que tinguis una reserva feta i confirmada, si ve algú que s’hi estarà més dies, anul·len la teva reserva i l’hi donen l’habitació a l’altre.  
La meva visió del poble va ser limitada pel temps i per ser fosc, o sigui que potser és un lloc fabulós encara que a mi no m’ho semblés. Jo no hi vaig trobar gran cosa a veure. Vaig observar que hi ha població musulmana, ja que en alguns bars i restaurants no hi serveixen alcohol ni cervesa. Hi havia bastants nens pel carrer, demanant i que viuen al carrer. Quan tornàvem, després de sopar, ens van començar a seguir, cridant, poc a poc s’anaven ajuntant més al nostre darrera. Alguns adults els hi reien la gràcia. Jo estava una mica espantada, ja que no havia seguit el consell que m’havien donat de deixar el passaport i els diners a l’hotel. Finalment un taxista els va aturar i ens van deixar tranquils. Ja a les 9 de la nit els carrers estaven molt foscos i solitaris.
El canvi que vam aconseguir va ser 1 dolar = 30 meticals. Vam trobar un bar en el que servein alcohol i al davant una pizzeria en la que no. O sigui que vam comprar el menjar a la pizzeria i vam anar a l’altra bar a menjar-la. Vaig prendre una pizza margarita, que valia 200 meticals (no arribava als 7 dòlars) i un vi de garrafa, però força bo, que valia igual que un refresc, 1,5 dòlars. L’aigua era una mica més barata, un dòlar.

L’hotel on estava allotjada era molt senzill però el personal molt amable. Com que parlen portuguès és fàcil entendre’s, si nosaltres parlem en castellà i lentament. Ells parlen ja de per si lentament. Aquí sento molt més que estic en un país africà. És molt diferent de Zimbabwe, que està menys habitat; hi ha els parcs i els animals, i suposo que per això hi ha menys poblats. A més, en ser època seca és tot molt més àrid. Aquí és més verd, sembla que hi hagi més vida.