dissabte, 30 de novembre de 2013

Moçambic_6: Tofo

Des de Inhambane vam continuar cap al sud, fins arribar a Tofo. El nostre allotjament estava allunyat del poble, a uns 20 o 25 minuts caminant per la platja, una massa pel meu gust, ja que si volies donar una volta pel poble tenies que fer-te tota la platja. Feia mal temps. Aquí el que hi ha per fer son activitats aquàtiques, una que ens oferien era anar amb zodiacs a buscar el tauró-balena, que diuen que és el peix més gran del mon. Jo no vaig apuntar-m’hi i els que hi van anar no van veure res. El temps no era gens bo, tot i que havia amainat el vent i van poder sortir amb les embarcacions.

El dia que tornavem de les illes de Bazaruto vam veure una balena, bastant a la vora. I aquí a Tofo, des de la terrassa del bar es poden veure, encara que més aviat lluny. Si t’estaves una estona observant el mar, de tant en quant les veies saltar, o el sortidor d’aigua; la majoria de vegades era tot tant ràpid que tan sols arribaves a veure el llom o la cua quan tornava a endinsar-se. 

El lodge és com les cases tradicionals, combinació de fusta i palla; el bany molt rudimentari, els llits equipats amb mosquitera, però no tenien mantes per tothom. L’electricitat prové d’un generador que funciona tan sols de 7 a 10 i de 4 a 10.30. Al bar hi ha wifi. El recinte és molt gran, moltes casetes escampades pel jardí, algunes amb vista al mar i d’altres més avall. Hi ha una escala que baixa directa a la platja, i a la que es fa fosc, està il·luminada, el que et permet reconèixer l’allotjament.
  
Antigament Tofo era un poble de pescadors, ara és un centre turístic dedicat a les activitats aquàtiques. I si no les fas, no hi ha gran cosa més. Quan ja havia fet un recorregut anada- tornada fins al poble per la platja, vaig decidir anar a explorar el camí del darrera. Allò era un altre mon, on viu la població local; vaig trobar casetes de canya rectangulars, camps cultivats i gent treballant-t’hi, un gran palmerar de cocoters... La gent em mirava amb curiositat, com si estes fora de lloc. 

La línia de platja sembla el mon dels blancs, amb els lodges pels turistes, els centres que ofereixen excursions, busseig, snorquel i diverses activitats d’aigua, i al camí del darrera, les casetes petites de la gent d'aquí. Molts negocis de turistes son de blancs, sud-africans. Pel que m’expliquen molts d'ells venen poc sovint a controlar com estan els allotjaments i això fa que es vagin deteriorant i els hi falti manteniment, en alguns casos.

En el meu passeig pel camí de darrera, la idea era arribar al centre del poble i veure el mercat, però em va passar per alt el trencall i em vaig desviar molt, amb el que vaig anar a parar a una zona residencial, de cases molt ben arreglades, amb jardins plens de flors i els jardiners o els guardes cuidant-los...  En aquesta zona hi havia allotjaments de luxe, res a veure amb el que estàvem nosaltres. Vaig caminar més d’una hora i al final vaig trobar el mercat i el centre del poble. Allà al centre hi ha casetes que sembla que es lloguen per vacances, ja que s’hi veien famílies amb criatures (blanques). 

En el mercat hi ha forces coses d’artesania. Hi ha força turisme i també s’hi està construint bastant, però la gent del mercat diuen que no venen res. Eren una mica pesats, insistin per que compressis. I sinó, et demanaven diners, regals... això sí, una mica tímidament.

No acabo d’entrar-hi en aquest país, sento que se m’escapa. Aquests pobles de costa, plens de turistes, amb activitats per turistes, que tot gira al voltant d’això, no són el meu estil, no m’hi sento còmode. 

La gent del país és agradable, amable i discreta, però no aconsegueixo connectar amb ells, i això que no és problema de llengua ja que amb el portuguès més o menys ens podem entendre. 

Suposo que m’ha faltat anar a visitar llocs menys turístics i més rural, ja que a mi el que m’agrada més és veure la gent, parlar amb ells, saber coses de com viuen o observar els seus costums.