dissabte, 9 de novembre de 2013

Zimbabwe_12: Llac Kariba_P. N. Matusadona


El nostre vaixell
Matusadona es troba a la part sud del llac Kariba. Abans de la construcció de la presa, en el 1958, es va declarar zona protegida, on no es podia caçar, però no va ser fins al 1963 que es va convertir en reserva d’animals i en el 1975 va ser declarat parc nacional. La construcció de llac va canviar l’ecosistema d’aquesta zona.
La plataforma
Llegeixo que bona part del parc el formen els espadats sobre la vall del Zambezi, amb una alçada mitja de 1200 m. El parc cobreix una part del llac, de l’ordre del 5% del parc, i la part de terra que és la que jo no vaig visitar. 
La barqueta adiconal
Nosaltres visitem el parc de Matusadona per aigua. Vam llogar un vaixell per fer un recorregut de dos dies per la part lacustre del parc. El vaixell està molt be. A la part baixa hi ha els camarots, equipats amb dutxa i wàter, tot amb aigua del llac, i mosquiteres. A la part de dalt hi ha una zona coberta i una descoberta, és la sala, menjador i hi ha també una barra de bar. Un gran congelador presideix la sala, on hi vam col·locar les begudes que ens havíem comprat pel trajecte. 
A la part descoberta hi ha també un petit jacuzzi. Pel cantó de darrera del vaixell hi ha una mena de cistella de fregidora gegant, per banyar-se en mig del llac sense que t’ataquin els cocodrils. A més d’aquest vaixell portem dos peces més: una barqueta petita per apropar-se a terra i lligar el vaixell gran i una plataforma coberta i amb seients, proveïda de motor, que permet apropar-se més a la vora i veure be els animals.
Vam arribar a la zona que s’anomena “el bosc inundat” és molt curió. Com el seu nom indica, quan es va construir la presa, part del bosc va quedar cobert d’aigua, i el que es veuen son els troncs ressecs, que sobresurten. Fa molt bonic, i el curiós és que s’hagin conservat en bon estat. Estan sempre en contacte amb l’aigua m’hauria imaginat que estarien podrits, i no és així, es veuen ressecs, i semblen molt fràgils. La navegació per aquest tros és complicada ja que s’ha d’evitar trencar-los i s’han d’esquivar els que no sobresurten però que son allà al fons.
Abans de dinar vam sortir amb la plataforma. Vam anar vorejant la costa, es respira tranquil·litat, no se sent res quan parem el motor. Veiem ocells i hipopòtams pasturant; sempre els havia vist a l’aigua i veure’ls a terra menjant herba em permet veure’ls sencers. Em sorprèn lo curtes que son les seves potes; no tenen una figura gaire elegant.
Veiem també elefants i de bastant lluny impales. El nom impala ve del zulu, i el nom científic de les impales Aepyceros melampus ve del grec i vol dir els de peus negres i banyes altes. També es veuen cocodrils, que fan de mal fotografiar ja que son tant plants que quan estan a terra queden gairebé coberts per l’herba. Impressionen quan els veus a la vora. 
Però amb diferència, el que veiem més son elefants. De totes mides, en grup o sols, a terra o a l’aigua... elefants per tot arreu. Quan estan en grup sempre n'hi ha un parell que fan guàrdia i quan detecten perill, si ens apropem massa, es posen nerviosos i llavors fan un gest especial amb la pota per avisar als altres. Els moviments que fan amb la trompa son curiosos, m’agrada observar-los quan beuen i quan es remullen. I també quan arrenquen les branques els girs que fan amb la trompa son sorprenents.

El paisatge és molt bonic i molt relaxant... Tot i que a mi tant temps de relax al vaixell m’acaba cansant una mica.     

A la tarda vam tornar a sortir amb la plataforma fins a l'hora de la posta de sol. Vam anar pel mig del bosc inundat, esquivant els troncs, que no sempre es fàcil. En algun moment vam encallar amb algun que hi havia a sota. La posta de sol enmig del llac, entre aquells troncs blanquinosos és fantàstica. Els ocells s’aturen a les seves branques i les vistes son com d’un mon encantat. És molt agradable. 
El vaixell està a tocar de la costa i a la nit des del llit sento els hipopòtams. La sensació és curiosa. Em sentia protegida, perque estava al vaixell, però a l’hora, com que el camarot té el lateral obert, cobert tan sols amb una cortina, et sents molt proper a tots els animals que hi ha allà la vora.

Al matí ens aixequem abans de la sortida del sol per agafar altra cop la plataforma i tornar de nou al bosc submergit per veure la sortida del sol, i de pas aprofitar a buscar els animals que a primera hora van a beure aigua al llac.

La sortida del sol ha sigut molt bonica, el cel prenia colors rosats, per anar canviant, poc a poc, cap al groguenc; m’agradava estar allà contemplant el cel i sentint el silenci. Ja sé que sona estrany això de sentir el silenci, però és l’absència de sorolls, o sorolls molt delicats, el lleuger so de l’aigua, algun animal llunyà, el vent... van ser uns bons moments.
Vam tornar al vaixell a esmorzar i després vam fer una sortida per terra amb els ràngers. Vam apropar-nos a terra amb la plataforma per recollir als dos ràngers que ens acompanyarien. Van negociar el preu, perquè calia pagar a més dels seus serveis, l’entrada al parc nacional de Matusadona.


En el lloc on anàvem a desembarcar hi havia uns elefants molt a prop, que s’han enfadat molt, es posaven amenaçadors, pel que han decidit portar la plataforma una mica més enllà. La caminada se’m va fer una mica pesada ja que feia molta calor i gairebé no vam trobar animals. L’únic que vam veure de prop eren elefants, i de lluny vam veure impales. Ho vaig trobar una mica decebedor. Ja se sap, que vas seguint les petjades i les traces que deixen i no tens garantia de trobar cap animal, però així i tot... sempre esperes tenir sort. Això si, els ràngers ens explicaven sobre tots els excrements que trobàvem. He après un munt sobre les defecacions dels animals!
Les hienes ataquen amb els seus excrements, ja que son àcids i per tant corrosius. Les seves caques són blanques ja que mengen els ossos, rics en fosfat de calci, que és blanc.
Els elefants tenen comportament diferent mascle i femella: si ha passat un mascle pots trobar junt la caca i el pipi, en canvi si està separat saps que les petjades son d’una femella.
Les impales, van totes les femelles juntes i es posen a fer les seves necessitats en cercle, amb el cul cap a l’interior del cercle i per tant, la vista cap a l’exterior. Si ve un depredador cadascuna surt en una direcció i quan ha passat el perill es tornen a reunir al mateix lloc. Quan vas caminant veus el cercle amb un munt de boletes fosques, allà on s’han reunit les impales a fer les seves necessitats.

La cistella pel bany
Anàvem en fila de un, un dels ràngers al capdavant i l’altre al final, armats amb un cetme. Vam trobar un cap de cocodril, del que ja només queden els ossos. En un moment donat hem trobat uns elefants relativament a prop. Un d’ells anava avançant, tot menjant i no ens veia. Vam aturar-nos a observar-lo. De cop el vent devia girar o ens va sentir i va avançar cap a nosaltres. Era gran, voluminós, em sentia petita allà davant. Va anar avançant molt lentament, mirant-nos, amb un cert aire amenaçador; quan va veure que ens anàvem fent enrere es va quedar tranquil.
Abans de sortir ens havien avisat que no havíem de dur res que es pogués enganxar amb les branques, per si ens trobàvem amb algun animal i teníem que fer marxa enrere. I que en cas de trobar-nos en alguna situació complicada havíem d’esperar a que els ràngers ens donessin les instruccions de què fer. No es podia parlar i teníem que anar en fila de un, i passi el que passi, no s’ha de cridar, ni córrer, ni donar l’esquena a l’animal.

Suposo que si haguéssim trobat un lleó o un altre depredador a la vora, hagués passat por, ja que amb l’elefant ja va ser emocionant. O sigui que potser va ser una sort no trobar-los, però al menys trobar algun altre animal que no fos molt perillós m’hagués agradat. M’agraden les emocions. 
Vam veure impales, però mai a la vora, ja que a la que sabien que veníem fugien corrent. Els ocells els avisaven de que hi havia intrusos a la zona i fugien per potes. Diuen que també les avisen quan hi ha depredadors a la vora.
La tarda la vam passar al vaixell; feia calor i em vaig acabar mullant al jacuzzi, que estava a coberta. Alguns es van banyar a la cistella. Com ja he explicat, el vaixell porta una gran cistella reixada, com de fregidora gegant, que va mig submergida a l’aigua. Es pot pujar o baixar segons l’alçada que volen els banyistes. Com que està submergida al llac és aigua del Kariba, a l’igual que la del jacuzzi i la de la dutxa. Diuen que en la zona central del llac no hi ha problemes, que l’aigua és neta i sense bitxos. Jo no em vaig banyar a la cistella, però amb l’aigua del jacuzzi o la de la dutxa no vaig agafar cap malaltia.
La tripulació del vaixell és molt amable, son tres i es reparteixen les feines; tots ells son molt expressius. Hi ha el capità que té molta habilitat per esquivar els arbres del bosc inundat. El cuiner, que a més és el que ens porta amb la plataforma a passejar. I el que porta la barca petita i baixa a terra a lligar el vaixell, que també frega els plats, para taula i ens porta el menjar, fa el llit... Son molt atents i molt expressius.

Al voltant del llac es veuen muntanyes, però hi ha boirina i no es veuen be, tan sols s’intueixen. La tarda al vaixell passa lentament, a la que es va amagant el sol hi ha poca llum, es fa difícil llegir, i els bitxos voladors comencen a empipar. Estem a la riba parats i és tipus aiguamolls, suposo que per això hi ha tants mosquits i altres espècies voladores.