Deixem enrere el llac Kariba i ens dirigim per carretera cap a Harare, la
capital del país. Hi ha molts controls de policia i en alguns ens fan obrir el
carretó on portem els equipatges. Hi ha molt trànsit de camions. El paisatge no
és res de l’altra mon i el trajecte es fa una mica pesat. En algun tram es veu
una mica més de verd, i trobem algun que altre incendi, provocat per cremar els
matolls i que creixi herba nova. En un d’aquests incendis ens trobem el foc a
les dues bandes de la carretera; nosaltres passem sense problema, però un camió
cisterna de transport de líquids inflamables s’estava aturat a l’espera de que
deixés de cremar, per poder passar.
Ens vam aturar en un poble en el que hi havia un petit mercat. La gent és
amable i curiosa, ens miren, pregunten, volen donar-te la ma... són molt
alegres, i aquesta alegria contrasta amb la pobresa del mercat. Hi ha algunes
parades de menjar i altres d’estris diversos.
És un país en el que estàs poc en contacte amb la gent, o al menys els
viatge que he fet jo. Els parcs, animals, llac, riu...però no tens masses
ocasions de trobar-te gent.
Abans d’arribar a Harare, uns 120 Km abans, hi ha el poble de Chinhoyi i a
prop d’allà unes coves espectaculars.
El primer blanc que va trobar aquestes coves va ser
Frederick Selous, en el 1887. Hi ha vestigis que indiquen que als voltants de
les coves ja hi vivia gent en els anys ~650. Hi va haver una època que un
bandoler matava a les seves víctimes tirant-les al pou, que s’ha anomenat el
pou del silenci. Chinhoyi era un dirigent local va aconseguir acabar amb ell, i
per això el poble proper a les coves porta aquest nom. Chinhoyi i els seus
homes van utilitzar les coves com a refugi quan hi havia assalts d’altres
tribus, com els ndebele. Diuen que fins fa uns quants anys es podien trobar
restes de les reserves de gra, d’aquells temps.
El nom tradicional de les coves és "Chirorodziva"
que vol dir el pou de la caiguda. El nom ve d’un incident que hi va haver cap
als anys 1830, quan la tribu dels angoni, que anaven cap al nord, van
sorprendre gent vivint a la vora de les coves i els van tirar al pou.
En alguna època les coves havien servit de presó, i expliquen que a vegades el presoner abans de que el tanquessin preferia tirar-se a l’aigua i morir ofegat.
Les coves tenen túnels i cavernes, però que lentament es
van ensorrant. Hi ha diferents coves i pous; els pous estan connectats per passadissos
subterranis, per on l’aigua passa d’un a l’altre. Les recerques que es
realitzen fan pensar que encara hi hagi més coves i pous, i es pensa que hi deu
haver una reserva més gran d’aigua, que explicaria que la temperatura de les aigües
dels pous es mantingui sempre constant a 22 ºC.
Les coves van ser importants per l’assentament de la
població en aquesta regió, ja que proporcionaven aigua neta i servia de refugi
davant dels atacs d’altres tribus. Prop d’aquí hi havia un important centre
cultural i religiós on es feien les cerimònies per demanar la pluja.
Amb la colonització es va traslladar a les tribus locals
que vivien aquí, a una reserva en una zona seca i poc fèrtil. Després les coves
van passar a ser un parc nacional, i com diuen en un article que he llegit, va
passar de ser una zona sagrada a una atracció turística. Es van construir
carreteres per facilitar l’accés a les coves des de les ciutats i pobles on
vivien els colons, Harare, Chinhoyi i Kariba. Els autòctons del territori van
ser desplaçats i deixats de banda, com a bàrbars i pagans.
El preu de l’entrada
a les coves no inclou la possibilitat de fer fotografies; si vols fer fotos has
de pagar un suplement. Hi ha dos punts diferents de visió, des de fora, pots
veure l’entrada i el pou d’aigües blaves, d’un color blau sorprenent, i l’altre
punt és l’entrada a les coves. Hi ha molts passadissos i sales, alguns es veuen
ensorrats i estan tancats al pas de visitants. Hi ha estalactites i estalagmites,
però per mi el més espectacular és el color de l’aigua. Diuen que s’hi pot fer
submarinisme, deu ser espectacular de veure des de dins.
