dissabte, 25 de gener de 2014

Kurdistan_5: cap al Kurdistan iraquià. Amedi o Amadiya

Amadiya
Continuem ruta cap a la frontera. Parem a dinar pel camí, crec que era a Cizre que tot i que està a tocar de la línia fronterera, el pas està més a prop de Silopi. Amb l’autobús que anàvem no tenia permís per creuar la frontera així que a Silopi vam canviar de vehicle. Era ja fosc i per tant no se quina pinta té aquest poble, però tant en aquest poble com a l’altra banda, al poble de Zakho, hi ha vehicles que fan el pas de frontera. Puges amb el teu equipatge, el conductor t’agafa el passaport i en cada parada que es fa entre la part turca i la iraquiana el xofer fa els tràmits dels clients que porta al cotxe. En alguna de les etapes si que cal presentar-se personalment per que et vegin. Les cues de camions per creuar el pas fronterer son immenses, fa la impressió de que hagin de fer més d’un dia de cua. Molts camions estaven aparcats, a les fosques, com si els seus xofers estiguessin dormint.


Amadiya, porta de Mossul
El procés va ser llarg i laboriós, a més, en ser fosc em creava una certa inseguretat això de que un desconegut anés amunt i avall amb els passaports... En algun dels tràmits, el nostre xofer es colava, feia dreceres... amb l’estona em vaig anar confiant, el xicot semblava agradable, era la seva feina, creuar la gent d’una banda a l’altra. Un cop al cantó del Kurdistan iraquià, ens va portar a un carrer fosc, fora de la carretera principal i allà ens esperava un altre bus. No ens enteníem amb ell, o molt poc, però en deixar-nos va fer alguna expressió com dient: esteu tranquils ja? Us he portat al lloc correcte i més ràpid que els altres! I és que semblava com si fos un joc entre els dels diferents cotxes, a veure qui passa amb menys temps. 

Amadiya, porta de Mossul
A Iraq la diferencia horària amb Barcelona és de 2 h, mentre que a Turquia és només una. O sigui que com que el trajecte era llarg, amb les parades, el pas de frontera i tot, vam arribar al Dohuk amb 5 hores de retard respecte al previst, a les 11 de la nit hora iraquiana. 

Estava cansada i vaig anar a sopar just davant de l’hotel; vaig prendre un shawarma i abans de començar et porten una sopa i l’aigua, demanis el que demanis. Em va costar 2500 dinars, que és menys de 2 euros. 

Amadiya, porta de Mossul
Estem a mesopotàmia, la regió regada pels rius Tigris i Èufrates. Mesopotàmia es divideix en tres grans zones: l’alta mesopotàmia, que és la zona de muntanya, la mesopotàmia central, que és per on vaig fer el viatge i la baixa mesopotàmia, que potser és la més rica en jaciments arqueològics. 

A la baixa mesopotàmia, prop del delta on desemboquen els dos rius, hi havia els sumeris i una mica més al nord els accadis i si no estic confosa, entre tots dos van donar lloc a l’imperi babiloni. 
Amadiya, porta de Mossul

A la mesopotàmia central és on hi havia l’imperi assiri, amb al seva capital Assur. Altres ciutats importants de la zona assíria van ser Nínive i Nimrud. Ara be, aquestes ciutats queden fora de la regió autònoma del Kurdistan i no teníem visat per anar-hi; a part d’això, com que estan prop de Mossul no és una zona massa segura actualment.
Els diferents pobles i imperis que van viure a Mesopotàmia van tenir molt contacte i es van influir molts uns als altres, ja que hi ha objectes trobats en les diferents zones de  mesopotàmia que presenten moltes semblances.

Amadiya
El primer contacte amb el Kurdistan iraquà va ser al visitar la ciutat d’Amedi o Amadiya. 

Aquesta ciutat va ser durant molts anys va ser la capital de l’imperi badinan, que va existir entre el 1376 i el 1843. Es pensa que aquesta població podia ser la precursora de l’actual poble kurd.
És una població assíria i kurda, en la que conviuen cristians i musulmans sense problemes. Actualment té uns 5000 habitants. En el segle XIX a més dels assiris i els kurds hi havia també un nombre significatiu de jueus, que es dedicaven majoritàriament al comerç. 

Aquesta ciutat sembla que és més antiga que Nínive, pot tenir més de sis mil anys d’història. S’han trobat esquelets que serien del 7.500 a. C. 

Mesquita d'Amadiya, sala d'ablucions
Aquí hi vivien mags i sacerdots de l’antiga Persia i es diu que tres d’aquests homes savis o mags, van anar en peregrinació cap a Jerusalem, per l’època del naixement de crist, pel que es pensa que podrien ser els tres reis d’orient que es citen a la bíblia. El profeta Ezequiel també era originari d'aquí.

Es troba a 1500 m d’alçada, sobre un turó i s’hi pot accedir per una escala tallada a la roca, des de la vall per on flueix un dels afluents del gran Zab. Vist des de la carretera es veu que és una situació estratègica, ocupa tota la superfície de la muntanya rocosa; té forma ovalada i antigament era emmurallada, de la que es conserven dues portes. 

Mesquita d'Amadiya
És una zona muntanyosa i tot i que fa molt bon dia, encara hi queda molta neu i gel. Arribem amb cotxe fins a dalt de la ciutat. Molts carrers estan tallats (fins i tot per anar a peu) ja que hi ha gel. La neu que es fon en els llocs de sol quan lliscant arriba a les zones d’ombra es gela i de tant en quant, en carrers empinats trobes pel·lícules de gel unes mica traïdores. 

Els vestits dels homes són curiosos: és una espècie de mono amb una faixa fent de cinturó, ampla i completen la seva indumentària amb un mocador entortolligat al cap, amb un enrotllat molt elaborat.
Els homes del clan barzani porten la tela del mocador blanca i vermella. 

Anem cap a la porta de Mossul o porta badinan. Costa arribar-hi ja que hi ha carrers tallats i gelats. És una de les dues que queden de l’antiga muralla. Costa arribar-hi, però com que diuen que hi ha uns relleus em decideixo a baixar. Per aquesta porta s’accedeix a la ciutat quan es puja per l’escala tallada a la roca. En una altra època menys freda deu ser molt agradable pujar, o millor baixar per aquesta banda, ja que hi ha vistes sobre la vall.  

A la part de fora de la porta, com fora la ciutat, hi ha uns nínxols amb uns relleus de figures humanes i animals; és una llàstima que estan molt desgastats. 

Després anem cap a la mesquita, de la que destaca el seu minaret, de 30 metres d’alçada i que és més antic que la mesquita actual. Segons el que posa al rètol de la porta va ser construït en el segle XV. Diuen que s’hi veuen impactes de bala de l’època de la guerra civil kurda. Jo no m’hi vaig fixar.

El minaret es veu des de qualsevol punt de la ciutat, i la mesquita té el seu encant; és molt senzilla, sòbria, però el que em xoca més, i és el que per mi l’hi dona un encant especial, és que està plena de racons, hi ha diferents sales i passadissos i no una gran sala com en moltes altres. 

No massa lluny de la mesquita hi ha una altra de les portes, que actualement queda integrada en la ciutat, al costat d’una escola. 

Amadiya
Per aquí hi ha molt poca gent parli angles i com que jo no parlo kurd ni àrab es fa difícil comunicar-se. Jo feia servir les poques paraules que havia après i servien per rebre un somriure i que em contestessin o me n’ensenyessin una altra. Vaig arribar a saber 14 paraules. Les que feia servir més son (el so era més o menys això): txoni (hola), spas (gràcies), judahafis (adéu), bash (bo), vale (si) i na (no).

Amadiya
Em va agradar molt el passeig per aquesta ciutat, la curiositat de la gent, la seva amabilitat, i també la tranquil·litat i calma que s’hi respira.

diumenge, 19 de gener de 2014

Kurdistan_4: Hasankeyf

Hasankeyf és un poble a la vora del Tigris, que està previst que desaparegui aquest any o el que ve, ja que està prevista la construcció d’una presa que el cobrirà. És una llàstima.

Es troba a 37 Km de Batman, a les muntanyes Raman. Hi ha milers de coves excavades en les roques, per això va rebre el nom de ciutat de les coves, o en assiri Kefave. 

A l’època medieval els àrabs l’anomenaven Hisni Keyfa que es tradueix com castell roca. El nom actual prové del final del període otomà. Les pintures que hi ha en algunes coves daten del 900 a. C. 

El poble té una situació estratègica, crec que el seu nom vol dir la roca i és que hi ha set barrancs d’uns 100 metres d’alçada que convergeixen aquí. En l’època romana havia sigut una plaça militar i es va fortificar durant el període de Constantí el gran, ja que feia frontera amb el territori persa. 

Després, en el 640 d. C. va passar a formar part del mon islàmic, sent l’època de major esplendor entre els segles XII i XV, en que era un important centre comercial i cultural. En aquests barrancs s’hi han trobat monedes de diferents pobles (parts, grecs, romans i bizantins). 

Des del punt de vista arqueològic és interessant ja que conserva l’aire de ciutat medieval d’abans del període otomà. Havia estat ocupada pels bizantins, però moltes de les coses que queden son del segle XIV, del període dels aiúbides.

Sobre la roca és on hi ha la ciutadella i les coves, hi ha també les ruïnes d’un petit palau del segle XIV. De la mateixa època és una mesquita que es va construir on abans hi havia hagut una església. 

La població actual és de majoria kurda, però cap al 1000 o 1100 la gran majoria de la població encara era cristiana. Als voltants del 1110 es va crear l’emirat de Hisn Kayfa, que va existir durant més d’un segle. 

En el 1116 es restaura el pont romà sobre el Tigris. A finals del segle XII és quan va començar a reduir-se la població cristiana. La ciutat va anar passant de ma en ma, fins al 1534 en que queda sota el poder otomà, però al importància de la ciutat va decaient. L’any 1960 tenia poc més de mil habitants. 

Des del nou pont sobre el Tigris es veu be el que queda de l’antic pont de pedra, el Eski Köprü, que vol dir pont vell i que van construir els romans. Diuen que l’estructura d’aquest pont ja demostra que la ciutat era important abans de l’arribada dels otomans. 

Aquest poble em va encantar i és una llàstima que el facin desaparèixer. Veníem de Midyat on feia un dia esplèndid i va ser arribar a Hasankeyf i trobar boira i molt fred. Feia uns dies havien estat a 7 sota zero i el poble estava tot nevat, això va impedir que poguéssim anar a veure les coves i la ciutadella; l’accés estava tancat per perillós. 

La vista des del pont era fantasmagòrica i el passeig pels seus carrers es feia delicat per la neu, el gel i l’aigua del desglaç. A més, feia moltíssim fred. No havia agafat els guants i em feien mal les puntes dels dits quan havia de disparar una foto. Era sorprenent i un entorn fantàstic. 

Vam veure l’interior d’una de les cases cova que ara és un bar i que està a l’entrada del camí. Em van sorprendre una mena de gerres de terra cuita, que servien per emmagatzemar-hi gra o altres productes. A dalt tenien un forat ampli per on s’omplia el recipient i a la part baixa un altre forat proveït d’un tap, per on s’extreia el producte. Eren recipients grans, podien fer 1,5 metres d’alçada. Excavat a la paret hi havia bancs de pedra, que els tenien coberts amb coixins i catifes. 
 
A l’altra banda del riu hi ha la tomba de Zeynel, construïda a mitjans del segle XV per Zeynel, fill del governador de l’època i és una de les poques coses que queden d’aquell temps. 

Aquesta tomba em recordava una mica les que es troben per Àsia central. És una torre circular feta amb totxana, que presenta decoracions en blau i relleus fets amb la disposició de les totxanes. L’interior és de planta octogonal. Destacava molt en aquell entorn nevat, a la vora del Tigris. Diuen que és un tipus de construcció inusual per Anatòlia i en canvi és similar a algun edifici d’Azerbaijan. 

Com ja he comentat, està prevista la construcció d’una presa i s’està construint el nou poble, el Yeni Hasankeyf. Però al gent no està contenta amb el projecte, el que els hi donen com a indemnització per perdre la casa no cobreix, ni de bon tros la meitat del que val una casa molt més petita del que tenen, en el nou poble. 

Es vol construir un pantà que servirà per irrigació i també per una central hidroelèctrica. Aquest pantà cobrirà la zona que va de Batman a Midyat, amb el que desapareixeran 37 pobles (en un altre lloc llegeixo que son més de 100 els pobles afectats) i diversos emplaçaments d’interès arqueològic. 

Hi ha diferents grups que treballen per trobar alguna solució i evitar la desaparició del poble; hi ha un gran descontent de la població que fan manifestacions i protestes diverses, recullen firmes per aturar el procés. Les veus en contra de la presa també alerten de la inestabilitat i els problemes que pot generar amb el països veïns (Síria i Iraq) amb els que comparteixen l’aigua del Tigris.

Kurdistan_3: Midyat

Midyat es troba a 65 Km de Mardin i a l’igual que va passar en aquesta ciutat, molts dels cristians van marxar a començaments del segle XX; així i tot, la ciutat conserva diverses esglésies ortodoxes. 

Durant bastants segles la ciutat de Midyat va ser una important seu dels cristians siríacs arameus del sud-est de Turquia. El seu nom en arameu es Tur-'Abdin, que vol dir la muntanya dels servents de Deu. La primera menció que es fa de la ciutat amb el seu nom actual és de ~870 a. C. És un text escrit per un rei neo-asiri en el que explica com les forces assíries van conquerir la ciutat aramea i els pobles del voltant. 

Al llarg de la història la ciutat ha estat sota el poder dels assiris i després dels turcs. L’altiplà de Tur-‘Abdin patir al llarg dels anys diversos assalts i saquejos realitzats per les tribus mongols, turques i kurdes. Alguns d’aquests atacs van ser veritables massacres de la població, com un que hi va haver a finals del segle XIV, i després en el segle XIX i començaments del segle XX. Això va fer que la població aramea de la ciutat de Tur-‘Abdin (l’actual Midyat) disminuís significativament. Durant el genocidi del 1915 moltes families aramees van fugir cap als països àrabs veïns, Síria i Líban. 

Malgrat tot, la ciutat ha estat sempre i de forma continua poblada per arameus. Ara be, en els anys ~1960 poc a poc els arameus van anar marxant i llavors van arribar-hi els clans kurds. 


Fins als anys ~1960 a Midyat hi vivien més de 500 famílies de les que ~90% eren cristians arameus. Actualment hi queden unes 100 famílies, mentre que hi viuen uns 70 mil kurds, que provenen d’altres regions. 

Les families de cristians son vídues o vidus i també parelles grans, i algunes son immigrants arameus de pobles i ciutats veïnes. Per tant, actualment la ciutat ja no es caracteritza per ser una ciutat aramea, tot i que conserva un bon patrimoni arquitectònic. 

La nostra parada a Midyat és sobretot una parada tècnica per fer algunes compres (per una maleta que no havia arribat). Així que aprofitem a fer una volta per la ciutat. En la part alta, el barri antic, queda molta neu i gel, en canvi a baix ja no. És agradable ja que a mida que es va baixant es pot veure el canvi de la ciutat, des de cases tradicionals, amb façanes treballades, a edificis moderns en la zona comercial de baix de tot. 

En la zona comercial hi ha bastant moviment de gent, especialment homes i nois; les dones es veuen menys i la majoria porta mocador al cap. La sensació de que hi ha més homes per tot arreu és perquè els homes i especialment els nois n’hi ha molts que estan aturats, asseguts en una plaça, un bar o on sigui, també estan a les botigues venent. En canvi les dones van per feina, van a comprar, o al que sigui, es mouen, estan al carrer perquè van a algun lloc concret. 

Em sorprèn que hi ha forces joieries i també algunes botigues de vins. Hi ha botigues molt ben arreglades, i es veuen ben abastides. La gent ens mira amb curiositat i son amables, tot i que costa trobar alguna llengua amb que comunicar-se.

Kurdistan_2: Monestir Deyrulzafaran

Sortim de Mardin per anar a visitar el monestir Deyrulzafaran. Des de la carretera la vista de la ciutat és bonica, ja que et dóna idea de la seva disposició a tocar de la muntanya i enfilant-se per una de les seves cares. Destaquen alguns dels minarets de les diferents mesquites que hi ha a la ciutat.
 
El monestir no està gaire lluny, i aquí també s’hi pot veure neu encara en els racons on no hi toca el sol. Feia uns dies que hi havia hagut una gran nevada i el gel neu que trobem és encara de llavors.

El monestir de Deyrulzafaran està molt a la vora de Mardin, en un indret molt bonic, flaquejat per una banda per muntanyes; s’hi respira tranquil·litat. També se l’anomena Mor Hananyo, que és el nom en siríac de sant Ananies. El nom de safrà ve del color de les pedres, em sembla que del color del pigment utilitzat en la seva fabricació. 

És un monestir siríac ortodoxa, que es va fundar l’any 493 i va ser la seu del patriarcat de l’església siríaca ortodoxa entre els anys 1160 i 1932. Actualment la seu està a Damasc. Hananyo (o Ananíes) va ser el metropolità de la regió (una mena d’arquebisbe) i el va fer restaurar i renovar l’any 793. I és que el monestir va patir diversos atacs i saquejos al llarg de la seva història. 

Es va construir sobre un antic temple dedicat al sol, però el primer monestir va ser destruït pels perses en el 607. Es va reconstruir i siscents anys més tard va ser saquejat per l’exèrcit de Tamerlà. De fet els mongols van atacar dos cops al monestir i va ser la segona vegada quan van arrasar-lo i es van endur tot el que van poder; fins i tot fonien l’or de que estaven recobertes les cúpules del monestir, per endur-se’l. 

Com que estava construït sobre un temple dedicat al sol, algunes de les seves sales o capelles corresponen a aquesta època. Es pot veure una de les antigues capelles on es feien les cerimònies dedicades al sol; en una de les parets hi ha una petita finestra per on a l’albada entrava el sol, en una altra banda de la sala hi ha el lloc on es feien els sacrificis. 

A sobre d’aquesta part més antiga hi ha les capelles i dependencies del monestir actual. Es conserven encara algunes de les portes que tenen uns 300 anys d’antiguitat, son les que duen a la zona on es troben les tombes dels patriarques. 

En la capella hi ha la cadira del patriarca, en la que hi ha escrit el nom de tots els patriarques que havien exercit en aquest monestir, des de l’any 792. Llegeixo a la guia que els patriarques s’enterren asseguts de cara a l’est i completament vestits, per estar ja a punt per ser rebuts per Deu. Inicialment l’altar era de fusta però es va cremar i ara es de marbre. Les cerimònies religioses es fan arameu. 

En una altra habitació hi ha les cadires de fusta amb que traslladaven als patriarques i altres dignataris; una d’aquestes cadires té uns 300 anys. També hi ha una antiga ciclostil o impremta, i restes de mosaics del terra molt antics. En el 1874 el patriarca del monestir va anar a Anglaterra i va aconseguir una impremta, que crec que és la que vaig veure; va portar-la a Deyrulzafaran i va poder imprimir en siríac diversos textos, tant litúrgics com no litúrgics. 

El monestir té una bona biblioteca, que no vaig veure, en la que es conserven llibres i manuscrits, sobre diverses temàtiques, alguns d’ells amb miniatures i il·luminacions que diuen que son molt interessants, tots ells escrits en siríac. Molts d’aquests documents s’havien escrit en el propi monestir.

Aquest monestir és una de les mes conegudes i més antigues estructures de la alta mesopotàmia. La forma actual conserva bona part de l’estil i decoració de l’original i moltes de les decoracions daten del segle VI.

Molts monjos van ser escriptors prolífics, que havien tingut accés també a bones biblioteques en les que s’havien format. 

Un d’ells va viure al monestir en els segle VIII, un altra era de començaments del 1900 i va escriure la història de la literatura siríaca. Aquest llibre va escriure’l en àrab, però un altre monjo del monestir el va traduir al siríac una mica més tard. Un altre monjo de començaments dels segle XX va esc riure diverses obres en siríac, turc i àrab.

dijous, 16 de gener de 2014

Kurdistan_1: Mardin

Aquest és un petit recorregut pel Kurdistan, predominantment per la part iraquiana. Volem cap a Istanbul i d’allà agafem un altre vol cap a Batman, a l’altre extrem del país, al sud-est de la península d’Anatòlia. Visitem algunes ciutats i pobles del Kurdistan turc i després creuem la frontera per entrar al Kurdistan iraquià. 

A l’aeroport en facturar l’equipatge cap a Batman, el noi de la companyia aèria em pregunta què anem a veure allà. No hi van gaires turistes al Kurdistan turc i es sorprèn encara més quan l’hi dic que la idea es passar al cantó iraquià. 

A Istanbul cal canviar de terminal de la dels vols internacionals als nacionals. Aquesta part és una mica més caòtica però més gran del que m’esperava. Al control d'equipatges la dona policia em parlava en turc i com que no entenia el que em deia al final em va deixar passar sense arribar a saber què volia. 

Quan estava matant el temps en el bar de la terminal dels vols nacionals em vaig fixar en dos nois que duien unes gerres que em semblaven de cervesa, pel color, l'estil de gerra, l'escuma.... però després vaig veure que tenien una cullereta, o sigui que no era cervesa sinó te, però servit om si fos cervesa. I és que a aquesta terminal, o al menys en aquest bar, no hi servien alcohol.

No es veuen masses europeus, però sí que hi ha bastants orientals. La gent que es mou per la terminal són majoritàriament homes i les poques dones que es veuen van acompanyades.

L'arribada a Batman va ser espectacular, estava tot nevat, tan sols destacava la cinta grisa de la pista d’aterratge. El relleu molt pla. Feia molt fred, crec que estàvem a 1 o 2 sota zero. Al mateix aeroport vam agafar el cotxe per anar cap a Mardin o sigui que de Batman no vaig veure res.

Per la carretera hi havia força trànsit, però ja era fosc i no es podia veure el paisatge. A Turquia és una hora més que Barcelona, i el sol es pon a 2/4 de 5 en aquesta època de l’any. 

Vam arribar a Mardin al vespre. Aquest era el primer contacte amb la ciutat i em va encantar. En el trajecte d’anada cap a l’Iraq no hi vam estar gaire; va ser a la tornada que vam poder descobrir alguns racons més. 

L'hotel estava al centre de la ciutat, en un edifici antic. L'habitació que em van donar no tenia finestres, però així i tot tenia un cert encant. Tot l’edifici és de pedra i té terrasses amb molt bona vista sobre la plana. Quan vam arribar a les 8 del vespre, vaig sortir a passejar, però hi havia molt poc ambient, la majoria de les botigues estaven tancades, en part per l’hora i en part per ser divendres, i hi havia poca gent circulant. L’hotel està en el carrer principal, on n’hi ha d’altres, tots ells en edificis antics restaurats. 

Vam sopar en un bar popular: una sopa de llenties, entrants diversos i pinxos de carn. No servien cervesa ni vi, o sigui que vam beure aigua, tot plegat va valdre uns 5 euros. 


Al matí la ciutat cobra vida. Es troba a 1325 metres d’alçada i des de les terrasses de l’hotel es veu la plana mesopotàmica, la llum és molt bonica, sobre la pedra de color torrat. En aquesta ciutat hi ha confluït diferents cultures al llarg dels temps. Mardin era la terra dels siríacs, un antic poble descendent de l’imperi accadi, que es va establir a mesopotàmia en el 2200 a. C. El siríac és una llengua semítica que està relacionada amb l’arameu. L’església ortodoxa siríaca va sorgir de la divisió dels cristians en el 431, o sigui molt abans que la separació que hi va haver en el segle XI entre l’església de Roma i la de Constantinopla. 

La població siríaca a Mardin ha anat disminuint al llarg dels anys, degut a l’emigració. Diuen que hi ha més assiris a Suècia que a Turquia.
Entre els segles XII I XV va ser la capital d’una de les dinasties turques que van deixar un important llegat islàmic; hi ha diverses mesquites i madrases. 

A primera hora del matí fem un passeig per la ciutat. Fa molt fred i en els llocs on no hi toca el sol encara hi ha un bon gruix de neu. La ciutat m’agrada molt, i suposo que ha sigut un bon moment per visitar-la, doncs no hi ha turisme. Ara el govern vol potenciar el turisme en aquesta regió i diuen que volen convertir-ho en un lloc tant turístic com Pamukale. 

Durant anys el Kurdistan turc ha estat més o menys tancat al turisme, però ara que hi ha calma volen que la situació canviï. Econòmicament serà bo per ells, però potser perdrà l’encant que té ara. 

El passeig a primera hora va ser molt agradable tot i que hi havia poques coses obertes però em va servir per fer-me’n una primera idea i quedar encantada amb els seus edificis de color terrós i plens d’història.