25 de gener 2014

Kurdistan_5: cap al Kurdistan iraquià. Amedi o Amadiya

Amadiya
Continuem ruta cap a la frontera. Parem a dinar pel camí, crec que era a Cizre que tot i que està a tocar de la línia fronterera, el pas està més a prop de Silopi. Amb l’autobús que anàvem no tenia permís per creuar la frontera així que a Silopi vam canviar de vehicle. Era ja fosc i per tant no se quina pinta té aquest poble, però tant en aquest poble com a l’altra banda, al poble de Zakho, hi ha vehicles que fan el pas de frontera. Puges amb el teu equipatge, el conductor t’agafa el passaport i en cada parada que es fa entre la part turca i la iraquiana el xofer fa els tràmits dels clients que porta al cotxe. En alguna de les etapes si que cal presentar-se personalment per que et vegin. Les cues de camions per creuar el pas fronterer son immenses, fa la impressió de que hagin de fer més d’un dia de cua. Molts camions estaven aparcats, a les fosques, com si els seus xofers estiguessin dormint.


Amadiya, porta de Mossul
El procés va ser llarg i laboriós, a més, en ser fosc em creava una certa inseguretat això de que un desconegut anés amunt i avall amb els passaports... En algun dels tràmits, el nostre xofer es colava, feia dreceres... amb l’estona em vaig anar confiant, el xicot semblava agradable, era la seva feina, creuar la gent d’una banda a l’altra. Un cop al cantó del Kurdistan iraquià, ens va portar a un carrer fosc, fora de la carretera principal i allà ens esperava un altre bus. No ens enteníem amb ell, o molt poc, però en deixar-nos va fer alguna expressió com dient: esteu tranquils ja? Us he portat al lloc correcte i més ràpid que els altres! I és que semblava com si fos un joc entre els dels diferents cotxes, a veure qui passa amb menys temps. 

Amadiya, porta de Mossul
A Iraq la diferencia horària amb Barcelona és de 2 h, mentre que a Turquia és només una. O sigui que com que el trajecte era llarg, amb les parades, el pas de frontera i tot, vam arribar al Dohuk amb 5 hores de retard respecte al previst, a les 11 de la nit hora iraquiana. 

Estava cansada i vaig anar a sopar just davant de l’hotel; vaig prendre un shawarma i abans de començar et porten una sopa i l’aigua, demanis el que demanis. Em va costar 2500 dinars, que és menys de 2 euros. 

Amadiya, porta de Mossul
Estem a mesopotàmia, la regió regada pels rius Tigris i Èufrates. Mesopotàmia es divideix en tres grans zones: l’alta mesopotàmia, que és la zona de muntanya, la mesopotàmia central, que és per on vaig fer el viatge i la baixa mesopotàmia, que potser és la més rica en jaciments arqueològics. 

A la baixa mesopotàmia, prop del delta on desemboquen els dos rius, hi havia els sumeris i una mica més al nord els accadis i si no estic confosa, entre tots dos van donar lloc a l’imperi babiloni. 
Amadiya, porta de Mossul

A la mesopotàmia central és on hi havia l’imperi assiri, amb al seva capital Assur. Altres ciutats importants de la zona assíria van ser Nínive i Nimrud. Ara be, aquestes ciutats queden fora de la regió autònoma del Kurdistan i no teníem visat per anar-hi; a part d’això, com que estan prop de Mossul no és una zona massa segura actualment.
Els diferents pobles i imperis que van viure a Mesopotàmia van tenir molt contacte i es van influir molts uns als altres, ja que hi ha objectes trobats en les diferents zones de  mesopotàmia que presenten moltes semblances.

Amadiya
El primer contacte amb el Kurdistan iraquà va ser al visitar la ciutat d’Amedi o Amadiya. 

Aquesta ciutat va ser durant molts anys va ser la capital de l’imperi badinan, que va existir entre el 1376 i el 1843. Es pensa que aquesta població podia ser la precursora de l’actual poble kurd.
És una població assíria i kurda, en la que conviuen cristians i musulmans sense problemes. Actualment té uns 5000 habitants. En el segle XIX a més dels assiris i els kurds hi havia també un nombre significatiu de jueus, que es dedicaven majoritàriament al comerç. 

Aquesta ciutat sembla que és més antiga que Nínive, pot tenir més de sis mil anys d’història. S’han trobat esquelets que serien del 7.500 a. C. 

Mesquita d'Amadiya, sala d'ablucions
Aquí hi vivien mags i sacerdots de l’antiga Persia i es diu que tres d’aquests homes savis o mags, van anar en peregrinació cap a Jerusalem, per l’època del naixement de crist, pel que es pensa que podrien ser els tres reis d’orient que es citen a la bíblia. El profeta Ezequiel també era originari d'aquí.

Es troba a 1500 m d’alçada, sobre un turó i s’hi pot accedir per una escala tallada a la roca, des de la vall per on flueix un dels afluents del gran Zab. Vist des de la carretera es veu que és una situació estratègica, ocupa tota la superfície de la muntanya rocosa; té forma ovalada i antigament era emmurallada, de la que es conserven dues portes. 

Mesquita d'Amadiya
És una zona muntanyosa i tot i que fa molt bon dia, encara hi queda molta neu i gel. Arribem amb cotxe fins a dalt de la ciutat. Molts carrers estan tallats (fins i tot per anar a peu) ja que hi ha gel. La neu que es fon en els llocs de sol quan lliscant arriba a les zones d’ombra es gela i de tant en quant, en carrers empinats trobes pel·lícules de gel unes mica traïdores. 

Els vestits dels homes són curiosos: és una espècie de mono amb una faixa fent de cinturó, ampla i completen la seva indumentària amb un mocador entortolligat al cap, amb un enrotllat molt elaborat.
Els homes del clan barzani porten la tela del mocador blanca i vermella. 

Anem cap a la porta de Mossul o porta badinan. Costa arribar-hi ja que hi ha carrers tallats i gelats. És una de les dues que queden de l’antiga muralla. Costa arribar-hi, però com que diuen que hi ha uns relleus em decideixo a baixar. Per aquesta porta s’accedeix a la ciutat quan es puja per l’escala tallada a la roca. En una altra època menys freda deu ser molt agradable pujar, o millor baixar per aquesta banda, ja que hi ha vistes sobre la vall.  

A la part de fora de la porta, com fora la ciutat, hi ha uns nínxols amb uns relleus de figures humanes i animals; és una llàstima que estan molt desgastats. 

Després anem cap a la mesquita, de la que destaca el seu minaret, de 30 metres d’alçada i que és més antic que la mesquita actual. Segons el que posa al rètol de la porta va ser construït en el segle XV. Diuen que s’hi veuen impactes de bala de l’època de la guerra civil kurda. Jo no m’hi vaig fixar.

El minaret es veu des de qualsevol punt de la ciutat, i la mesquita té el seu encant; és molt senzilla, sòbria, però el que em xoca més, i és el que per mi l’hi dona un encant especial, és que està plena de racons, hi ha diferents sales i passadissos i no una gran sala com en moltes altres. 

No massa lluny de la mesquita hi ha una altra de les portes, que actualement queda integrada en la ciutat, al costat d’una escola. 

Amadiya
Per aquí hi ha molt poca gent parli angles i com que jo no parlo kurd ni àrab es fa difícil comunicar-se. Jo feia servir les poques paraules que havia après i servien per rebre un somriure i que em contestessin o me n’ensenyessin una altra. Vaig arribar a saber 14 paraules. Les que feia servir més son (el so era més o menys això): txoni (hola), spas (gràcies), judahafis (adéu), bash (bo), vale (si) i na (no).

Amadiya
Em va agradar molt el passeig per aquesta ciutat, la curiositat de la gent, la seva amabilitat, i també la tranquil·litat i calma que s’hi respira.