dissabte, 22 de març de 2014

Kurdistan_15: Cizre i Mardin

Un cop creuada la frontera, ja en el Kurdistan turc, vam canviar altre cop de vehicles i vam parar a dinar a Cizre. Vaig prendre pollastre amb arròs. Em va costar 12 lliures turques, que equival a uns 4 euros.

En aquesta ciutat, a l’igual que en la zona nord del Kurdistan iraquià, hi ha població assíria, a més de kurda. 

Es troba al costat del riu Tigris i hi ha una antiga via romana que unia aquesta ciutat amb Mardin i queden restes de l’antiga muralla.

El seu nom en arameu, Djazarta de Kardu, es troba en alguns escrits dels segles XVI i XVII. Es pensa que era la ciutat per on Alexandre el gran va creuar el riu Tigris i que l’anomenava Bazabda.

Després de dinar vaig tenir temps de donar una volta pel centre. És una ciutat molt dinàmica, suposo que degut a la seva posició propera a la frontera. Hi ha molts cotxes, molt moviment de gent, moltes botigues, tant de petites com de grans, bars i alguns restaurants per tot el carrer.

En una de les cruïlles la torre del rellotge. És molt característica. És una ciutat de contrastos, on es pot veure la vida més tradicional i l’evolució en el vestit i els aparadors que s’assemblen més als d’occident.

M’encanten les motos amb una mena de sidecar, però en aquest cas el complement que duen al costat és un carretó per portar les mercaderies. Generalment esta decorat amb colors vius. 

Vam arribar a Mardin ja de fosc. Aquesta ciutat té un encant especial. Al vespre les façanes de les cases estan il·luminades i fa molt bonic. En el carrer principal és on hi ha alguns dels edificis històrics, hotels en antics palaus, i tots ells amb llums indirectes sobre la façana, de color groguenc, que queda molt be. 

La ciutat moderna està a baix, cases amb més confort, millor condicionades i una vida més còmode, ja que t’estalvies els carrers amb pendent i les escales. 

A Mardin seguia fent-hi fred, encara quedava neu per algun racó i plovisquejava. Així i tot abans d’anar a sopar vaig sortir a fer algunes fotografies i passejar de nou per aquella ciutat. 

Vaig arribar a l’edifici de la Universitat. El vigilant, que estava una mica avorrit, em va deixar entrar. Crec que era la facultat d’art, és un edifici antic, molt espaiós en l’interior. 

Al matí següent feia un dia esplèndid per poder passejar per la ciutat i descobrir alguns dels seus racons. 

Vaig trobar un senyor amb el seu tenderet per netejar sabates, estava assegut en un tamboret i tenia una mena de caixa metàl·lica, molt decorada i treballada, on tenia tots els estris necessaris pel seu ofici. Era un moblet molt bonic. I l’home, amb uns bons bigotis va ser molt amable de deixar-se fotografiar. Després en vaig veure més, però la seva caixa de treball era la més bonica de totes. 

Continuant carrer avall, una mesquita molt petita però amb una façana molt bonica. Una dona i un fill, que semblaven turcs, però d’alguna altra regió, també estaven fent el turista. Al llarg de tot el carrer es van veient edificis antics, en pedra, i per la part alta sobresurt la ciutadella a la que ara no es pot accedir, ja que és zona militar.

A la part baixa del carrer principal hi ha un hotelet en un edifici antic que té un pati molt bonic i tranquil. I una mica més enllà, a tocar de la plaça hi ha el museu de Mardin. Em va agradar molt visitar-lo, tant pel seu contingut com per l’edifici. 

Inicialment era l’església de la Verge Maria i formava part de la seu del patriarcat catòlic siríac; va ser construït en el 1895 pel patriarca d’Antioquia Ignatios Behnan Banni. 

En el 1995 es va habilitar com a museu en el que hi ha una part dedicada als objectes trobats en les excavacions arqueològiques i una altra dedicada a l’etnografia. 

Hi ha relleus del període assiri, alguna figura del segle IX a. C. d’Assur. Làpides funeràries amb gravats que, segons posa als rètols, tenen influencia d’Àsia central, ja que presenta motius pastorals. 

Hi ha també objectes del període romà, un mosaic i màscares cerimonials. Altres objectes de temps posteriors entre els segles IX i XIV. L de les peces més antigues una figureta datada entre els 8000 i el 5000 a.C.. també em fan gracia els cotxets fets en fang, i amb les rodes llises (sense radis), que ja havia vist en els altres museus al cantó iraquià. 
 
Després vaig anar a passejar pels carrerons, i vaig anar trobant diferents mesquites, totes elles amb molta solera, com la d’Abdüllatif que és del 1371.

El minaret original construït pel governador d’Egipte va ser substituït per l’actual en el 1845, pel governador de Mossul. En el pati, a part de la font per les ablucions que hi ha al centre, com en totes les mesquites, en un racó hi ha una altra font, que penso que potser era la que s’utilitzava inicialment. 

Després un passeig pel mercat, on destaquen les parades de fruites, especialment de cítrics, taronges i mandarines. L’ambient és relaxat i tranquil. Tinc feina a mirar-ho tot, ja que per una banda és interessant observar a la gent, les parades, les botigues... i per l’altra, també cal alçar una mica la vista i mirar els edificis, les finestres, els detalls de les parets, les portes....

Al final els meus passo em van dur a la gran mesquita Ulu, la més antiga de la ciutat. Va ser construïda en el segle XI pels seljúcides, però al llarg dels anys va patir alguns canvis. Inicialment tenia dos minarets dels que tan sols se’n conserva un. Al costat hi ha els banys, construïts cap al 1320 o 1330 com una fundació benèfica. 

I per acabar la meva visita de Mardin vaig pujar a la madrassa que hi ha darrera l’hotel, al peu de la ciutadella. La vista de la ciutat i la plana des d’allà és molt bonica. 

I amb això acabava el meu petit recorregut pel Kurdistan; sortint de Mardin i abans d’arribar a Batman per agafar l’avió vam tornar a parar a Hasankeyf per fer una darrera fotografia d’aquest poble que, si no hi ha canvis de darrera hora, desapareixerà ben aviat sota les aigües. 

Ha sigut un viatge molt breu, en el que m’he fet una petita idea del passat i present del Kurdistan però que sobretot, a despertat en mi la curiositat de seguir coneixent més aquesta regió i la seva gent. La part turca tinc ganes d’explorar-la molt més hi ha moltes coses a veure i tampoc em sabria greu tornar un dia a passejar per Mardin. 

En quant al Kurdistan iraquià, de la regió autònoma kurda encara em queda cosa per veure, i ganes de tenir més contacte amb la gent. I de la part àrab, hi ha forces llocs que m’agradaria conèixer, i espero que algun dia la situació estigui una mica més tranquil·la com per poder-hi anar i conèixer també la seva gent a part de veure les restes de la seva història.

dissabte, 15 de març de 2014

Kurdistan_14: Dohuk i Zakho

Des del temple de Lalish vam anar cap a Dohuk on vam arribar-hi que ja era fosc. Vam anar a passejar pel centre, hi havia força animació ja que les botigues estaven obertes, però en el mercat estava tot gairebé tancat.

La població d’aquesta ciutat antigament era assíria, però actualment predominen els kurds. La ciutat ha crescut molt ja que la gent de les àrees rurals s’ha desplaçat cap a la ciutat. 

Zakho, riu Kabur
Vam entrar a sopar en un restaurant que semblava tranquil i en el que ja hi havia alguns nois sopant i mirant el futbol per la televisió. No ens enteníem gaire i vaig deduir que tampoc tenien un menú que poguéssim mirar. O sigui que entre gestos i mitges paraules vam deduir que podíem escollir entre pinxos de carn o de pollastre o un quart de pollastre. I com en altres restaurants arreu del país, ens van portar uns quants entrants variats, aigua i te. Vaig menjar molt be i em va costar 8 dinars. La vida per aquí no és cara. 
Pont Dalal
Al matí quan vaig baixar a esmorzar em vaig trobar amb un grup de turistes iraquians. Les noies anaven vestides molt modernes, sense mocador i els nois vestien de forma informal, ja que estaven de vacances. Eren uns deu o dotze i els va sorprendre veure’m allà; em miraven i reien. Jo també vestia de forma molt informal, ja que també estava de vacances i suposo que els hi xocava també la meva forma de vestir. I és lògic, mig món mira l’altre mig món; la curiositat hi és per les dues bandes.

Després d’esmorzar vam continuar cap al nord fins arribar a Zakho. Aquesta ciutat es troba a 8 Km de la frontera amb Turquia i per tant és el punt d’entrada al Kurdistan iraquià des de Turquia. El riu Kabur travessa la ciutat i després desemboca en el Tigris. Sembla que el riu té o tenia dos braços i que en la illa central és on devia haver-hi el primer assentament de la població.

El nom Zakho té diferents interpretacions. En arameu la paraula victòria s’assembla molt al nom de la ciutat i podria ser aquest el seu origen, però els kurds diuen que vol dir riu de sang. Tant si prové de l’arameu o del kurd, i sigui quin sigui el significat, tant una cultura com l’altre es refereixen a una batalla entre romans i perses que hi va haver a la vora de la ciutat i en la que van guanyar els romans. 

Un dels punts d’interès de la ciutat és el pont Dalal, un pont de pedra sobre el riu Kabur que van construir els abbàssides. El riu servia de via de comunicació i la ciutat va ser un important centre comercial. 

Em sembla que hi ha restes d’un parell de castells, però que jo no ho vaig anar a veure. 

Aquesta ciutat va ser la seu d’una diòcesi de l’església nestoriana i entre els segles V i VII hi va haver alguns bisbes cristians. 

En aquesta ciutat hi havia hagut una comunitat jueva i la sinagoga més antiga era del 1798, en principi hi havia bona convivència entre els jueus i la resta de població, però en el 1891-92 hi va haver enfrontaments i atacs als jueus. De totes formes, una petita comunitat jueva es va conservar fins al 1950. Hi havia també cristians, de les diferents creences: nestorians, assiris, caldeus i armenis. 

En el 1990, milers de kurds van intentar fugir del Kurdistan iraquià amb la intenció d’entrar a Turquia, però no els van deixar passar i els van concentrar a Zakho. A més van arribar refugiats d’altres zones d’Irak amb el que la ciutat va créixer força. 

A finals del 2011 es van cremar botigues de cristians i yazidis, especialment les botigues on es venia alcohol. El partit democràtic del Kurdistan va acusar a la Unió Islàmica del Kurdistan d’estar darrera els atacs, però aquests ho van negar. Es van arrestar alguns dels caps d’aquest partit i es va obrir una investigació sobre el succés. 

De la ciutat tan sols vaig veure el pont i els seus voltants. Em va semblar una ciutat moderna, emergent, amb construccions en marxa, mesquites amb els seus minarets prims i estilitzats, destacant sobre el cel... i al costat, el pont Dalal. És un pont de pedra que encara s’utilitza per creuar el riu a peu. Una de les coses que em sobte una mica és que no té barana. El riu està bastant buit però així i tot atrau a la gent a passejar pel seu voltant. 

Ens trobem amb una família de Sulaimaniyah que també estan de turisme; hi ha diferents generacions. Algun dels homes parla anglès, les dones no, però el seu somriure és contagiós i encara que no ens entenem massa ens comuniquem. Alguns dels homes vesteixen amb americana i corbata i les dones van també molt arreglades, amb el vestit llarg i fulard al cap.

Tota la gent que hem anat trobant s’ha mostrat molt amable i amb moltes ganes de comunicar-se i parlar amb nosaltres, tenien tanta curiositat per nosaltres com nosaltres per ells. Dos mons que es troben. Ells han tingut poc turisme els darrers anys i suposo que poques possibilitats de bellugar-se i potser poca informació de l’exterior, i per mi tant l’Irak com el Kurdistan em semblava un mon tancat, del que m’arribava poca informació, el que apareixia a les noticies i als diaris, però és diferent que veure a la gent del carrer, la vida quotidiana. 

Després vam continuar cap a la frontera. Es passa vorejant Síria; això m’impressionava ja que just a l’altra banda de la petita tanca en filferro estan en guerra, és un infern per la seva població i en aquell costat tot era tranquil. Tan sols les garites de vigilància i el filferro et donen idea de que hi ha una frontera, i que la vida en una banda i l’altra, en aquests moments és molt diferent. 

En arribar a la frontera el mateix muntatge que a l’anada: deixar l’autobús i agafar els vehicles més petits. Els tràmits van durar dues hores i mitja. Cal ensenyar el passaport un munt de cops, el control de les persones, després el control d’equipatges: baixes el teu equipatge, el passes per la màquina de raigs X, el reculls i esperes a l’altra banda. Després hi ah el control del cotxe, els baixos i tots els compartiments, buscant tabac i altres productes de contraban. 



dimarts, 11 de març de 2014

Kurdistan_13: Temple de Lalish

El temple de Lalish es troba prop de Dohuk, en una vall que en el passat quedava força aïllada; és un temple yazidista i és el lloc de culte més important d’aquesta religió preislàmica. Els seus orígens es podrien remuntar a 2000 anys a. C. i era la religió del poble kurd abans de l’arribada de l’islam. Al llarg dels segles va anar incorporant diversos aspectes de les altres religions de la zona. 

Durant els segles VII a. C. fins al IV a. C. a Pèrsia hi havia religions zoroàstriques que van influir molt en el yazidisme; cap al segle XII va incorporar també moltes coses de l’islam sufí i també van incorporar coses del cristianisme, com és el bateig.


Segons la mitologia yazidi, Lalish és el lloc més antic del mon i tot i que al llarg dels segles ha patit moltes destruccions, sempre s’ha tornat a reconstruir. Aquí hi ha la tomba d’un dels seus personatges més importants. 


Fins als anys ~1990 hi havia comunitats yazidis a diferents països (Geòrgia, Armènia, Síria i Turquia) però després van anar emigrant cap a Alemanya i Estats Units. Molts van fugir del Kurdistan iraquià per les persecucions de Sadam Hussein i després per les pressions dels àrabs musulmans sunnites. 

Els yazidis d’Iraq són una minoria per partida doble, ja que no son àrabs sinó kurds i tampoc són musulmans.
Els yazidis han de fer un peregrinatge de 6 dies a Lalish, al menys un cop a la seva vida, per visitar la tomba del xeic Adi ibn Musafir, descendent dels omeies, que va morir en el 1162. Els que viuen a la regió de Lalish acostumen a fer la peregrinació cada any durant la tardor. Hi ha dos festivitats importants, que son a l’octubre i a l’agost. 

En aquesta religió fan 5 pregaries al dia, de les quals tres son les més importants. S’han de purificar abans de la pregària pel que es renten les mans i la cara. La direcció en la que preguen depèn de l’hora del dia i curiosament la de la nit la fan estirats al llit. També fan un període de dejuni. O sigui que hi ha moltes coses que recorden l’islam però amb variants. Una cosa que m’agrada és que no fan proselitisme. 

Creuen en la reencarnació. Consideren que en l’home hi ha el be i el mal i que depèn de cada home que segueixi una o l’altra via. Es consideren descendents d’Adan i Melek Taus és la representació de Déu a la terra. Pel que sembla, en algun moment se’ls havia considerat adoradors del diable i és que un altre dels noms de Melek Taus és Shaytan, que és el nom que en l’alcorà es dóna a satanàs. En canvi una altra interpretació del nom de Melek Taus és el d’àngel de Déu. 

Tenen tres castes i no es poden casar amb una persona d’una casta diferent. Una d’aquestes castes és la dels religiosos, que no es poden casar, crec que n’hi ha una altra de religiosos que sí que es poden casar i l’última és la dels seglars.

Per visitar el temple, tant si ho fas com a visitant, com a peregrí o com a fidel, has d’anar descalç. Va molt be portar uns bons mitjons gruixuts a la motxilla, ja que el terra de pedra està molt fred i quan hi vam ser nosaltres encara hi havia neu, que en fondre’s, deixava aigua per tot arreu. 

En creuar les portes s’ha de tenir cura de complir amb les normes: no es pot trepitjar el llindar i s’ha de passar de costat i, si no recordo malament, començant pel peu dret. 

El dia que hi vam ser nosaltres era una festa especial: la festa dels camperols. Quan els camperols tornaven del camp la gent sortia a rebre’ls i els hi tiraven menjar. Ara és el monjo, vestit de blanc i amb un barret de plat blanc, que tira fruites i caramels a la gent que hi ha allà, inclosos nosaltres. A més es fa una foguera al pati i els nois fan cua per saltar per sobre del foc.

Primer vam visitar el temple. Hi ha llànties d’oli per tot arreu i és el monjo el que cada dia es dedica a encendre-les totes. A l’interior del temple hi ha alguna tomba i tant sobre la tomba com a les parets es poden veure fulards o trossos de tela de colors i amb un nus. La gent posa un mocador amb un nus demanant un desig i una vegada a l’any hi ha una festa en la que una altra persona que vagi al temple,desfarà aquets nus i llavors és quan es compleix el desig. 

Hi havia famílies amb nens, nois no tant petits i un fotògraf que em sembla que era mestre i que anava pels pobles de la vall fet fotografies quan hi ha celebracions. I pel que vaig veure després les penja a la web del temple. Parlava angles i això va ajudar una mica a la comunicació. 

Era la festa i quan el monjo va començar a tirar caramels i fruites tothom va córrer cap allà per aprofitar a agafar-ne la màxima quantitat possible. Després també l’escena de saltar el foc també va ser molt divertida. Érem dos grups de gent molt diferents que sentíem curiositat per l’altre. Tant ells com nosaltres fèiem fotografies i és que les faccions i formes de vestir ens cridaven l’atenció, tant les nostres a ells, com les d’ells a nosaltres. 

Algunes de les criatures tenien ulls blaus i cabell ros, es mostraven tímides però tothom va ser molt amable. La festa es va fer en un dels patis del temple. 

 Va ser una llàstima que era ja tard i no feia massa bon dia, però m’imagino que el paisatge deu ser bonic a la primavera.

dimecres, 5 de març de 2014

Kurdistan_12: Khenis o Khans

Vam continuar ruta per anar a veure unes restes assíries, de l’època del rei Sanhareb (o Sennacherib): per aquí tot es pot trobar escrit de moltes formes diferents. Està a 14 Km de Shaikhan, a la província de Dohuk, al poble de Khenis. He trobat aquest lloc anomenat de diferents formes: Khana, Khans, Khenis i Khns.

Per arribar aquí vam trobar molts controls de policia, teníem que ensenyar el passaport cada vegada, o miraven el cotxe per totes bandes per si trobaven alguna cosa que no els hi sembles correcte... El camí era llarg i ens vam comprar alguna cosa per menjar pel cotxe; el meu menjar van ser un parell de pans com de brioix i unes galetes. 

Abans de baixar fins a l’entrada del recinte arqueològic vam poder veure la vista des de dalt; val la pena aturar-se un moment allà, ja que et permet fer-te una idea del conjunt, la vall i la paret de roca on es veuen unes coves excavades. 

Vam arribar al recinte cap a les dues de la tarda, però a l’hivern això ja és força tard. Hi ha una porta d’entrada amb uns relleus reproduccions dels relleus típicament assiris. S’ha de pagar entrada, 500 dinars iraquians. Es resistien a deixar-nos passar, no sé si per la hora que era o perquè calia anar acompanyats d’un guia i l’havien d’anar a buscar. Suposo que devia ser una mica tot. 

A dins del recinte, a la vora del riu, hi havia un grup de joves de picnic. Aquesta vall és un lloc on acostuma a venir la gent a passar el dia quan fa bo. 

Les restes arqueològiques de Khenis es troben a la vall del riu Khoser, un afluent del Tigris, que va des de Jerwan fins a Nínive, prop de Mossul. Aquestes ruïnes son de l’època del rei assiri Sanhareb, que era fill del rei Sargon II al que va succeir al trono. 

Durant el seu regnat Sanhareb va traslladar la capital de l’imperi assiri aquí, a Khenis, a la gorja de Gomel. De fet aquest emplaçament formava part d’un sistema de canalització d’aigua que s’estenia fins a Nínive, que era la capital de l’imperi assiri. El canal que passava per aquí era el canal Atruch. 

A la població de Jerwan hi ha un aqüeducte construït entre el 703 i el 690 a. C. durant el regnat de Sanhareb que portava l’aigua cap al canal Atruch i cap a Nínive. Sembla que és el canal més antic del mon que es conserva intacte. Es va trobar en les excavacions que es van fer en el 1933 i llavors ja es va conèixer la seva antiguitat pel que va ser una gran sorpresa ja que era d’abans de l’època romana i no se n’havia trobat cap altre de tant antic. 
La cultura assíria estava molt desenvolupada, com ho demostra aquest sistema de rec que permetia portar l’aigua des de les parts altes de mesopotàmia cap a les valls. Això els hi va permetre cultivar la terra malgrat que sigui una zona on hi plou poc i en que a l’estiu la temperatura és molt alta. Va convertir una terra que podia ser erma en terra fèrtil. 

En les ciutats i palaus assiris s’acostumava a posar a banda i banda de la porta d’entrada, dos figures protectores, anomenades lamasus; els lamasus son escultures colossals de toros alats amb rostre humà. 

Els arqueòlegs que van fer les excavacions en el 1933 deien que aquest emplaçament era un lloc de descans i de vacances del rei Sanhareb; però he trobat algun text en que ho qüestiona i diuen que el coneixement que es té actualment de la cultura assíria suggereix que això era una cantera. 

El rei Sennacherib (o Sanhareb) va ser un dels reis més importants de l’imperi assiri. Com ja he comentat, va fer traslladar la capital a la ciutat de Nínive i va fer construir l’aqüeducte, amb tot el sistema de canalitzacions. Va fer construir una muralla envoltant la ciutat amb 15 portes i en cada porta un parell de lamasus gegants que protegien l’entrada. Entre les seves aportacions consta també un gran parc al voltant de la ciutat, un jardí botànic i un zoo. 

Va dissenyar una construcció molt singular a la que va anomenar el palau sense rival. Per aquesta gran construcció es necessitava pedra que fos fàcil de tallar i treballar per poder fer les figures des lamasus. El lloc ideal d’on treure-la era Khenis, que està a 35 Km de Nínive, i que és un terreny de pedra calcària. D’aquí deurien tallar els blocs de roca que pulien i on hi tallaven les figures. Només les peces que quedaven be les transportaven cap a Nínive, les altres les deixaven allà tirades. Això podria explicar per què en aquestes ruïnes de Khenis només s’hi ha trobat una figura de lamasu i no dues, que seria el que es posaria a la porta d’un palau o un temple. 

Les peces es transportaven pel riu, aprofitant la corrent, fins a Jerwan (on hi havia l’aqüeducte) i d’allà cap a Nínive. Com que el palau tenia 15 portes es necessitaven 30 lamasus, que tenien que portar-se de Khenis fins a Nínive. A part d’aquestes figures dels guardianes hi havia altres figures i relleus que calia fer. O sigui que la construcció del palau i la utilització de Khenis devia durar bastants anys i devia necessitar molts treballadors. Es pensa que les coves que hi ha a la muntanya de Khenis, excavades a la roca, podrien ser les vivendes d’aquests treballadors. 

Ara be, el rei també hi venia de visita, per controlar i veure com anava el treball. Es pensa que devia ser en ocasió d’alguna de les seves visites que es devia fer el gran relleu que hi ha a la paret en el que se’l representa, així com tots els altres que hi ha. Pel que diuen devien construir-li un bany i una cadira per poder-se banyaren mig del riu. Per tant, sembla que Khenis no era tan sols el lloc de vacances del rei sinó que també podria haver sigut la cantera d’on van sortir les peces pel seu palau de Nínive. 

Em va saber greu haver arribat tard, ja que és un lloc en el que deu ser agradable poder passejar per tot arreu i explorar el que hi ha dalt de la muntanya. Sembla ser que hi ha un trono (o hi era) amb dos lleons a la base, des d’on el rei tenia una bona vista sobre la vall i tot el recinte. 

El que jo vaig veure era la paret on hi ha gravats en escriptura cuneïforme. Tot i que està força deteriorat, em va fer impressió allò de trobar aquesta escriptura arcaica allà al mig i no en un museu. Aquests escrits parlen de la construcció del canal i el sistema de rec. 

També hi ha uns nínxols on es troben els relleus de diferents figures. Es poden veure a diferents alçades en la roca. I el més espectacular és la paret on està representat el rei amb el toro alat i altres figures. 

Després dels assiris a la vall hi van venir altres poblacions i van fer servir les coves per habitatges i enterraments, i sembla ser que també en van excavar de noves. La paret on hi ha el relleu del rei també sembla que s’hagi reutilitzat amb el pas dels anys. 

Algunes roques s’han desprès de la paret i estan mig tombades gairebé a tocar de l’aigua. Es pensa que el despreniment és degut al terratrèmol que hi va haver l’any 1975. Si l’aigua del riu puja de nivell els relleus que hi ha es desgastaran. 

Pel que llegeixo, molts assiris culpen al govern regional del Kurdistan de no protegir de forma adequada aquest recinte arqueològic. Segons diuen es va deixar que els guerrillers fessin pràctiques de tir en aquestes roques. Però altres veus diuen que el govern ha intentat evitar la seva destrucció i el que feia pràctiques de tir aquí era l’exèrcit de Saddam. 

El govern ha construït una presa en el riu per tal de controlar les aigües a l’hivern i evitar la degradació de l’entorn. La idea és plantar més arbres i convertir la zona en un lloc turístic, ja que com he dit hi ve molta gent quan fa bon temps. 
 
Les famílies del poble de Khenis van patir la repressió del govern de Saddam Hussein, que a més els va desplaçar a altres pobles. Ara be, a partir del 1991 van començar a tornar altre cop al seu poble. 

Hi ha veus critiques amb el govern kurd per la destrucció i abandonament del llegat històric assiri. Des de diferents estaments internacionals s’han condemnat els actes de vandalisme que s’han realitzat a molts dels recintes arqueològics, entre ells aquest de Khemis. Es demana al govern de la regió del Kurdistan que es restaurin aquests llocs i es preservin els que estan en perill. 

Sembla ser que el govern sí que fa esforços per preservar-ho, però falta finançament i també cal que la població prengui consciencia de la importància històrica d’aquests llocs i ho respecti. Com que és un lloc de picnic, la gent es banya al riu i fins i tot hi renta el cotxe.