dissabte, 15 de març de 2014

Kurdistan_14: Dohuk i Zakho

Des del temple de Lalish vam anar cap a Dohuk on vam arribar-hi que ja era fosc. Vam anar a passejar pel centre, hi havia força animació ja que les botigues estaven obertes, però en el mercat estava tot gairebé tancat.

La població d’aquesta ciutat antigament era assíria, però actualment predominen els kurds. La ciutat ha crescut molt ja que la gent de les àrees rurals s’ha desplaçat cap a la ciutat. 

Zakho, riu Kabur
Vam entrar a sopar en un restaurant que semblava tranquil i en el que ja hi havia alguns nois sopant i mirant el futbol per la televisió. No ens enteníem gaire i vaig deduir que tampoc tenien un menú que poguéssim mirar. O sigui que entre gestos i mitges paraules vam deduir que podíem escollir entre pinxos de carn o de pollastre o un quart de pollastre. I com en altres restaurants arreu del país, ens van portar uns quants entrants variats, aigua i te. Vaig menjar molt be i em va costar 8 dinars. La vida per aquí no és cara. 
Pont Dalal
Al matí quan vaig baixar a esmorzar em vaig trobar amb un grup de turistes iraquians. Les noies anaven vestides molt modernes, sense mocador i els nois vestien de forma informal, ja que estaven de vacances. Eren uns deu o dotze i els va sorprendre veure’m allà; em miraven i reien. Jo també vestia de forma molt informal, ja que també estava de vacances i suposo que els hi xocava també la meva forma de vestir. I és lògic, mig món mira l’altre mig món; la curiositat hi és per les dues bandes.

Després d’esmorzar vam continuar cap al nord fins arribar a Zakho. Aquesta ciutat es troba a 8 Km de la frontera amb Turquia i per tant és el punt d’entrada al Kurdistan iraquià des de Turquia. El riu Kabur travessa la ciutat i després desemboca en el Tigris. Sembla que el riu té o tenia dos braços i que en la illa central és on devia haver-hi el primer assentament de la població.

El nom Zakho té diferents interpretacions. En arameu la paraula victòria s’assembla molt al nom de la ciutat i podria ser aquest el seu origen, però els kurds diuen que vol dir riu de sang. Tant si prové de l’arameu o del kurd, i sigui quin sigui el significat, tant una cultura com l’altre es refereixen a una batalla entre romans i perses que hi va haver a la vora de la ciutat i en la que van guanyar els romans. 

Un dels punts d’interès de la ciutat és el pont Dalal, un pont de pedra sobre el riu Kabur que van construir els abbàssides. El riu servia de via de comunicació i la ciutat va ser un important centre comercial. 

Em sembla que hi ha restes d’un parell de castells, però que jo no ho vaig anar a veure. 

Aquesta ciutat va ser la seu d’una diòcesi de l’església nestoriana i entre els segles V i VII hi va haver alguns bisbes cristians. 

En aquesta ciutat hi havia hagut una comunitat jueva i la sinagoga més antiga era del 1798, en principi hi havia bona convivència entre els jueus i la resta de població, però en el 1891-92 hi va haver enfrontaments i atacs als jueus. De totes formes, una petita comunitat jueva es va conservar fins al 1950. Hi havia també cristians, de les diferents creences: nestorians, assiris, caldeus i armenis. 

En el 1990, milers de kurds van intentar fugir del Kurdistan iraquià amb la intenció d’entrar a Turquia, però no els van deixar passar i els van concentrar a Zakho. A més van arribar refugiats d’altres zones d’Irak amb el que la ciutat va créixer força. 

A finals del 2011 es van cremar botigues de cristians i yazidis, especialment les botigues on es venia alcohol. El partit democràtic del Kurdistan va acusar a la Unió Islàmica del Kurdistan d’estar darrera els atacs, però aquests ho van negar. Es van arrestar alguns dels caps d’aquest partit i es va obrir una investigació sobre el succés. 

De la ciutat tan sols vaig veure el pont i els seus voltants. Em va semblar una ciutat moderna, emergent, amb construccions en marxa, mesquites amb els seus minarets prims i estilitzats, destacant sobre el cel... i al costat, el pont Dalal. És un pont de pedra que encara s’utilitza per creuar el riu a peu. Una de les coses que em sobte una mica és que no té barana. El riu està bastant buit però així i tot atrau a la gent a passejar pel seu voltant. 

Ens trobem amb una família de Sulaimaniyah que també estan de turisme; hi ha diferents generacions. Algun dels homes parla anglès, les dones no, però el seu somriure és contagiós i encara que no ens entenem massa ens comuniquem. Alguns dels homes vesteixen amb americana i corbata i les dones van també molt arreglades, amb el vestit llarg i fulard al cap.

Tota la gent que hem anat trobant s’ha mostrat molt amable i amb moltes ganes de comunicar-se i parlar amb nosaltres, tenien tanta curiositat per nosaltres com nosaltres per ells. Dos mons que es troben. Ells han tingut poc turisme els darrers anys i suposo que poques possibilitats de bellugar-se i potser poca informació de l’exterior, i per mi tant l’Irak com el Kurdistan em semblava un mon tancat, del que m’arribava poca informació, el que apareixia a les noticies i als diaris, però és diferent que veure a la gent del carrer, la vida quotidiana. 

Després vam continuar cap a la frontera. Es passa vorejant Síria; això m’impressionava ja que just a l’altra banda de la petita tanca en filferro estan en guerra, és un infern per la seva població i en aquell costat tot era tranquil. Tan sols les garites de vigilància i el filferro et donen idea de que hi ha una frontera, i que la vida en una banda i l’altra, en aquests moments és molt diferent. 

En arribar a la frontera el mateix muntatge que a l’anada: deixar l’autobús i agafar els vehicles més petits. Els tràmits van durar dues hores i mitja. Cal ensenyar el passaport un munt de cops, el control de les persones, després el control d’equipatges: baixes el teu equipatge, el passes per la màquina de raigs X, el reculls i esperes a l’altra banda. Després hi ah el control del cotxe, els baixos i tots els compartiments, buscant tabac i altres productes de contraban.