dissabte, 22 de març de 2014

Kurdistan_15: Cizre i Mardin

Un cop creuada la frontera, ja en el Kurdistan turc, vam canviar altre cop de vehicles i vam parar a dinar a Cizre. Vaig prendre pollastre amb arròs. Em va costar 12 lliures turques, que equival a uns 4 euros.

En aquesta ciutat, a l’igual que en la zona nord del Kurdistan iraquià, hi ha població assíria, a més de kurda. 

Es troba al costat del riu Tigris i hi ha una antiga via romana que unia aquesta ciutat amb Mardin i queden restes de l’antiga muralla.

El seu nom en arameu, Djazarta de Kardu, es troba en alguns escrits dels segles XVI i XVII. Es pensa que era la ciutat per on Alexandre el gran va creuar el riu Tigris i que l’anomenava Bazabda.

Després de dinar vaig tenir temps de donar una volta pel centre. És una ciutat molt dinàmica, suposo que degut a la seva posició propera a la frontera. Hi ha molts cotxes, molt moviment de gent, moltes botigues, tant de petites com de grans, bars i alguns restaurants per tot el carrer.

En una de les cruïlles la torre del rellotge. És molt característica. És una ciutat de contrastos, on es pot veure la vida més tradicional i l’evolució en el vestit i els aparadors que s’assemblen més als d’occident.

M’encanten les motos amb una mena de sidecar, però en aquest cas el complement que duen al costat és un carretó per portar les mercaderies. Generalment esta decorat amb colors vius. 

Vam arribar a Mardin ja de fosc. Aquesta ciutat té un encant especial. Al vespre les façanes de les cases estan il·luminades i fa molt bonic. En el carrer principal és on hi ha alguns dels edificis històrics, hotels en antics palaus, i tots ells amb llums indirectes sobre la façana, de color groguenc, que queda molt be. 

La ciutat moderna està a baix, cases amb més confort, millor condicionades i una vida més còmode, ja que t’estalvies els carrers amb pendent i les escales. 

A Mardin seguia fent-hi fred, encara quedava neu per algun racó i plovisquejava. Així i tot abans d’anar a sopar vaig sortir a fer algunes fotografies i passejar de nou per aquella ciutat. 

Vaig arribar a l’edifici de la Universitat. El vigilant, que estava una mica avorrit, em va deixar entrar. Crec que era la facultat d’art, és un edifici antic, molt espaiós en l’interior. 

Al matí següent feia un dia esplèndid per poder passejar per la ciutat i descobrir alguns dels seus racons. 

Vaig trobar un senyor amb el seu tenderet per netejar sabates, estava assegut en un tamboret i tenia una mena de caixa metàl·lica, molt decorada i treballada, on tenia tots els estris necessaris pel seu ofici. Era un moblet molt bonic. I l’home, amb uns bons bigotis va ser molt amable de deixar-se fotografiar. Després en vaig veure més, però la seva caixa de treball era la més bonica de totes. 

Continuant carrer avall, una mesquita molt petita però amb una façana molt bonica. Una dona i un fill, que semblaven turcs, però d’alguna altra regió, també estaven fent el turista. Al llarg de tot el carrer es van veient edificis antics, en pedra, i per la part alta sobresurt la ciutadella a la que ara no es pot accedir, ja que és zona militar.

A la part baixa del carrer principal hi ha un hotelet en un edifici antic que té un pati molt bonic i tranquil. I una mica més enllà, a tocar de la plaça hi ha el museu de Mardin. Em va agradar molt visitar-lo, tant pel seu contingut com per l’edifici. 

Inicialment era l’església de la Verge Maria i formava part de la seu del patriarcat catòlic siríac; va ser construït en el 1895 pel patriarca d’Antioquia Ignatios Behnan Banni. 

En el 1995 es va habilitar com a museu en el que hi ha una part dedicada als objectes trobats en les excavacions arqueològiques i una altra dedicada a l’etnografia. 

Hi ha relleus del període assiri, alguna figura del segle IX a. C. d’Assur. Làpides funeràries amb gravats que, segons posa als rètols, tenen influencia d’Àsia central, ja que presenta motius pastorals. 

Hi ha també objectes del període romà, un mosaic i màscares cerimonials. Altres objectes de temps posteriors entre els segles IX i XIV. L de les peces més antigues una figureta datada entre els 8000 i el 5000 a.C.. també em fan gracia els cotxets fets en fang, i amb les rodes llises (sense radis), que ja havia vist en els altres museus al cantó iraquià. 
 
Després vaig anar a passejar pels carrerons, i vaig anar trobant diferents mesquites, totes elles amb molta solera, com la d’Abdüllatif que és del 1371.

El minaret original construït pel governador d’Egipte va ser substituït per l’actual en el 1845, pel governador de Mossul. En el pati, a part de la font per les ablucions que hi ha al centre, com en totes les mesquites, en un racó hi ha una altra font, que penso que potser era la que s’utilitzava inicialment. 

Després un passeig pel mercat, on destaquen les parades de fruites, especialment de cítrics, taronges i mandarines. L’ambient és relaxat i tranquil. Tinc feina a mirar-ho tot, ja que per una banda és interessant observar a la gent, les parades, les botigues... i per l’altra, també cal alçar una mica la vista i mirar els edificis, les finestres, els detalls de les parets, les portes....

Al final els meus passo em van dur a la gran mesquita Ulu, la més antiga de la ciutat. Va ser construïda en el segle XI pels seljúcides, però al llarg dels anys va patir alguns canvis. Inicialment tenia dos minarets dels que tan sols se’n conserva un. Al costat hi ha els banys, construïts cap al 1320 o 1330 com una fundació benèfica. 

I per acabar la meva visita de Mardin vaig pujar a la madrassa que hi ha darrera l’hotel, al peu de la ciutadella. La vista de la ciutat i la plana des d’allà és molt bonica. 

I amb això acabava el meu petit recorregut pel Kurdistan; sortint de Mardin i abans d’arribar a Batman per agafar l’avió vam tornar a parar a Hasankeyf per fer una darrera fotografia d’aquest poble que, si no hi ha canvis de darrera hora, desapareixerà ben aviat sota les aigües. 

Ha sigut un viatge molt breu, en el que m’he fet una petita idea del passat i present del Kurdistan però que sobretot, a despertat en mi la curiositat de seguir coneixent més aquesta regió i la seva gent. La part turca tinc ganes d’explorar-la molt més hi ha moltes coses a veure i tampoc em sabria greu tornar un dia a passejar per Mardin. 

En quant al Kurdistan iraquià, de la regió autònoma kurda encara em queda cosa per veure, i ganes de tenir més contacte amb la gent. I de la part àrab, hi ha forces llocs que m’agradaria conèixer, i espero que algun dia la situació estigui una mica més tranquil·la com per poder-hi anar i conèixer també la seva gent a part de veure les restes de la seva història.