31 de maig 2014

Bòsnia-Hercegovina_2: Mostar

Mostar no està massa lluny de Medjugorje. Es troba a la vall del Neretva, o sigui que pel camí gaudim de nou del paisatge verd i muntanyós d’aquesta vall. 
Mostar és la ciutat més important d’Hercegovina. Quan parlem del país Bòsnia-Hercegovina sovint, jo la primera, abreugem i diem tan sols Bòsnia, oblidant la regió d’Hercegovina. Aquesta regió val molt la pena, m’agraden molt els seus paisatges, les muntanyes rocoses, la vall del neretva, els camps conreats, els poblets... Té molt encant.  


Aquesta regió ha estat habitada des de la prehistòria; s’han trobat recintes fortificats i cementiris i també moltes evidencies de la presència romana. El torrent Radoboija, que s’ajunta amb el Neretva, proveïa d’aigua a l’assentament i juntament amb les diverses fonts i canals permetia la irrigació i el funcionament dels molins d’aigua. 


El primer document que primer document que parla d’aquesta població és del 1474 i l’anomena Mostari, que vol dir, mes o menys, guardià del pont. Fa referència al pont de fusta que hi havia al costat del mercat i que feien servir els soldats, els comerciants i els viatgers que passaven per allà. 
Una mica més tard es fa referència a Mostar, dient que és una població formada per unes setze famílies no musulmanes i que al poble hi ha un mercat. A començaments del segle XVI el nombre de famílies vivint aquí havia augmentat, i tot i que seguien sent majoritàriament cristianes, començava a haver-hi famílies musulmanes.

Mostar era una ruta comercial que enllaçava el mar adriàtic amb la regió de Bòsnia central, que és rica en minerals. 
Primerament la gent vivia exclusivament a la riba esquerra, però amb el desenvolupament de la població, es va estendre cap a la riba dreta, el que va comportar la construcció de dos ponts més. Era un important centre comercial d’Hercegovina i més tard també ho va ser de l’imperi otomà.

La ciutat es va fortificar entre el 1520 i el 1566 i va ser llavors quan es va reconstruir el pont, que inicialment era de fusta, en pedra. He llegit en algun lloc que la construcció va durar nou anys i aquest és el pont que es coneix actualment com Stari Most. 
A finals del segle XVI i començaments del XVII és quan la ciutat va cobrar més importància. Es van construir diversos edificis públics i religiosos en la riba esquerra. També edificis privats barris residencials i el mercat. 

De les 13 mesquites que hi havia del segles XVI-XVII, durant el segle XX en van desaparèixer 7. 
També ha desaparegut una església ortodoxa del segle XIX i la sinagoga de començaments del segle XX va quedar molt feta malbé amb la segona guerra mundial i ara és un teatre. 

Bòsnia Hercegovina va ser ocupada l’any 1878 per l’imperi austrohongarès, que després se la va annexionar, en el 1908. Molts edificis son d’aquella època. A la riba dreta es va crear un nou barri en un estil molt diferent al del barri antic que estava a la riba dreta. En aquella època es va connectar per tren i per noves carreteres amb Sarajevo i amb la costa dàlmata. 

Després de la primera guerra mundial passa a formar part del regne de serbis, croats i eslovens. Aquest regne va existir entre el 1918 i el 1929. Després es converteix en el regne de Iugoslàvia. A finals del 1924 i començament de l’any següent es van tancar les últimes madrasses i escoles musulmanes que quedaven en funcionament. 

Durant la segona guerra mundial, el regne de Iugoslàvia no existia i Mostar formava part de l’estat independent de Croàcia. En acabar la guerra va passar a formar part de les diverses repúbliques Iugoslaves que es van anar succeint (democràtica federal, federal popular i socialista federativa). Es va integrar a la zona musulmana de Iugoslàvia.

Després de la segona guerra mundial en aquesta zona es produïa tabac i vi, es van construir algunes preses sobre el Neretva per tenir energia hidroelèctrica i es va iniciar l’explotació de les mines de bauxita, per extreure’n l’alumini. 

La ciutat de Mostar va patir molt durant la guerra, entre 1992 i el 1995. La ciutat vella va quedar molt malmesa i el pont vell que havia resistit segles, va ser bombardejat i destruït a finals del 1993. El bombardeig sobre la ciutat, per part de l’exèrcit federal iugoslau, que estava format essencialment per serbis i montenegrins, va començar l’abril del 1992. Van ocupar i controlar bona part de la ciutat. 
Croàcia que llavors era un aliat de Bòsnia i Hercegovina, va alliberar les zones ocupades, el juny del mateix any. Això va comportar nous atacs i bombardejos per part de l’exèrcit serbi. 

Ara be, el maig del 1993 els que fins llavors havien sigut els seus aliats es van girar en contra i l’exèrcit croat va atacar Mostar, destruint bona part del barri antic, inclòs el pont vell. La ciutat va quedar dividida en dos, per una banda els croats i per l’altra els bosniacs (els bosnis musulmans). Durant dos anys van continuar els enfrontaments i bombardejos, amb tots els ponts destruïts i moltes de les infraestructures de la ciutat malmeses.

La fàbrica d’extracció i refinat d’alumini també va patir els estralls de la guerra; quan l’ocupació Sèrbia van robar material i peces claus pel seu funcionament, i no tenien electricitat per fer funcionar els forns. En acabar la guerra estava totalment destruïda. Sembla ser que els seus treballadors van intentar protegir al màxim la planta, i després de la guerra van començar amb la seva reconstrucció.

Algunes empreses Croates van aportar diners o maquinaria per tal de que pogués tornar a posar-se en marxa. L’any 1997 va començar a treballar de forma parcial i a finals del 1999 estava en ple rendiment gracies als esforços de tots. 
La guerra va durar fins al 1995 i després amb els acords de Dayton, la república croata d’Hercegovina va passar a ser una de les entitats de la república de Bòsnia i Hercegovina.

A partir de 1998 es va començar la restauració de la part antiga i del pont vell, amb ajuts de la Unesco. En la reconstrucció del pont es van fer servir pedres originals recuperades del riu Es va inaugurar el pont reconstruït en el 2004. 
La zona del pont vell reflexa diversos estils arquitectònics degut a que aquí sempre hi ha hagut barreja de cultures. Diuen que la reconstrucció del pont es símbol de la reconciliació, de la diversitat cultural, ètnica i religiosa de la ciutat. 

Actualment la major part de la seva població és d’ètnia croata, però en el 2003 hi havia una proporció similar de bosnis i croats. El nombre de serbis ha disminuït moltíssim després de la guerra. Tot i que s’intenta que hi hagi igualtat nacional, en moltes coses segueix havent-hi una separació ètnica significativa.

Vam arribar a la ciutat a l’hora de dinar. Vam menjar en un restaurant fora del barri antic; vam menjar be, però el que em va impressionar és veure els impactes de metralla a la façana, i l’edifici de l’altra banda de carrers encara per reconstruir. Han passat gairebé 20 anys des del final de la guerra i aquests edificis em donen la impressió d’una ferida oberta.

 Quan visites el barri antic, tot reconstruït gairebé pots oblidar la guerra. Està pel de botigues, restaurants, turistes... un ambient agradable, un entorn medieval, un espai fora del temps.  

Vam visitar una antiga casa de l’època otomana, que no està habitada sinó que és un museu. És molt bonica, té un patí des del que s’accedeix, per una escala de fusta, a la planta superior on hi ha les habitacions i el distribuïdor, que queda com una galeria. És molt bonica i està molt ben decorada. Em recorda una mica les cases tradicionals que vaig veure a Albània, concretament a Gjirokastra. Hi ha les habitacions amb els grans finestrals i els bancs tot al voltant de la paret, amb matalassos i coixins, catifes als terres i molts estris d’aram i bronze.

Passejant per la ciutat vella es troba una mesquita, de l’època otomana. El que em sorprèn més són els colors, els tocs de groc i vermell. La font està en el pati que ara és ple de botigues i al costat hi ha un petit cementiri. En algunes tombes hi ha una làpida o un bloc vertical en pedra amb un turbant tallat a la part alta. Això era típic a l’època otomana, representa que és la tomba d’un home, i segons l’estil del turbant es podia saber la categoria social de la persona enterrada. 

El punt neuràlgic de qualsevol visita a Mostar és el pont vell o Stari Most. Des de llum és impressionat. El pont està 21 metres per sobre de l’aigua, té dues torres, una a cada banda, també en pedra, que pel seu volum contrasten una mica amb la lleugeresa de la part central de pont. M’expliquen que sovint es veu algun noi a punt de saltar des del pont. És una antioga tradició que segueix vigent. Cada any hi ha una competició al juliol i els joves s’entrenen durant tot l’any per aquest esdeveniment.

 A part d’això, a vegades es col·loquen al pont esperant que els turistes paguin per fer-los-hi una fotografia. Si recullen prous diners, es tiren. Pel que sembla, algun cop algun que altre turista, o gent no entrenada i que no coneix prou be el riu, es tira i no sempre té un final feliç. Hi ha hagut accidents greus i morts. 
El pont està molt transitat, és més elevat a la part central i per tant, de d’allà fa baixada cap als dos extrems. Per evitar les relliscades en dies de pluja, hi ha tot de travessers també en pedra. 
Passejar pels carrerons és agradable, especialment si un s’allunya del carrer principal. A Mostar hi havia a l’època otomana una vintena de ponts en pedra, semblants al pont vell i abans de la guerra del 1992 encara en quedaven 12.
Caminat per carrerons vaig trobar un d’aquest ponts; segons el rètol és el pont d’esquena d’ase. El nom l’hi ve de la forma que té, igual que el vell pont, en que des del centre fa pendent cap als dos costats. Aquest pont va ser mencionat per primer cop el 1558. La seva situació era estratègica ja que permetia controlar la circulació que hi havia a la zona de Stari Most. Aquest petit pont es va enfonsar el 1999 degut a unes inundacions però també perquè havia quedat molt tocat durant la guerra. Va ser reconstruït al mateix temps que la resta de la part antiga de Mostar. 

El que més em va impressionar de Mostar van ser els contrastos: la ciutat vella reconstruïda, neta i arreglada, mentre que en el carrer de sobre els estralls de la guerra encara estan molt presents. Hi ha molts antics palauets, que encara conserven restes de decoracions, que devien ser molt bonics, semblen edificis senyorials i ara estan abandonats i mig caiguts.
La guia que ens va ensenyar la ciutat era una noia jove, va passar un any de la guerra a Mostar i després va poder marxar ja que tenia família a fora. Em va sobtar el sentiment amb el que afirmava que no podrien perdonar mai als croates la seva traïció. El fet de que primer haguessin sigut els seus aliats i després es giressin en contra seu i destruïssin la ciutat és una cosa que els va marcar i que els bosnis no ho podran oblidar fàcilment. La forma en que ho va dir em va impressionar. Durant la guerra els homes no podien marxar, s’havien de quedar a la ciutat. 

L’origen de la població musulmana de Bòsnia i Hercegovina és de l’època otomana, quan els musulmans tenien més avantatges que la resta de població i per això hi va haver molta gent que es va convertir. 

Com ja he comentat, a Bosnia –Hercegovina tot està per triplicat, ja que s’ha de representar als cristians, que son croates, als ortodoxes, que son serbis i als musulmans, que son aquests descendents dels convertits a l’època otomana. 

Pel que ens diuen uns i altres per aquí, no hi ha massa fe en els acords de Dayton, consideren que Bosnia-Hercegovina és un conglomerat perillós. Un país amb dos entitats, la croata-bòsnia i la serbia, amb pesos similars, territoris més o menys repartits, però tot molt barrejat.

25 de maig 2014

Bòsnia-Hercegovina_1: Medjugorje

Dubrovnik al vespre hi feia fred i havia estat bona part del dia ennuvolat, tot i que es va aguantar. Ara be, a la nit va estar plovent de forma continuada. El dia es va llevar gris i ennuvolat. Els pronòstics del temps no eren massa encoratjadors, ja que anunciaven baixades de temperatura, pluja i neu. I no es van equivocar. Anàvem cap a Bòsnia-Hercegovina i ens esperava mal temps. El primer tram del recorregut era per la costa, fins més o menys a Neum, amb el que vam poder gaudir una mica més de la vista del mar i les muscleres. I tornar a recórrer un tram de la vall del Neretva 

Una última nota abans de deixar Croàcia per uns dies. El famós mercader Marco Polo, sembla que no està tan clar que fos Venecià, també podria haver sigut croat. De totes formes, tant si va néixer a Venècia com a Croàcia, totes les seves gestes les feia per Venècia. 

Vam entrar cap a l’interior per creuar la frontera, però hi havia una cua impressionant. Van dir que n’hi havia per més de dues hores, ja que han d’escanejar tots els passaports. Ens van aconsellar que provéssim en un altre pas que estava uns 10 Km i que en ser més petit, i potser menys conegut, trobaríem menys gent, i segurament compensaria la volta que hauríem de donar. I vam tenir sort, vam ser els primers en arribar-hi, després nostre es va fer ja una mica de cua. 

Quan ja estem a Bòsnia-Hercegovina em sobta veure molts cotxes d’alta gama, inclosos mercedes i m’expliquen que son fruit de l’emigració que hi va haver. 

Bòsnia-Hercegovina té dues entitats, la federació bosniaco-croata i la república sèrbia. Les dues entitats tenen una extensió de territori similar, i cadascuna d’elles té les seves pròpies institucions: parlament, govern, exèrcit. L’estat de Bòsnia Hercegovina té també un parlament amb una presidència compartida entre tres membres (croat, bosniac o bosni musulmà i serbi). 

Molt proper a la frontera i ha el centre de peregrinatge de Medjugorje. La població no té res d’especial. El seu nom vol dir “entre muntanyes” i és que el poble es troba entre dos turons. La gent d’aquest poble, de majoria croata, és molt religiosa, es dediquen al cultiu del tabac i el raïm i fins i tot en l’època comunista, van continuar amb la seva fe. 

L’any 1933 en un dels turons que hi ha a tocar de la ciutat les dones del poble hi van construir una gran creu de formigó, per commemorar els 1900 anys de la mort de Jesucrist i també per demanar que tornessin els seus homes, que havien hagut de marxar a treballar a l’estranger. 

L’any 1981, en l’altre turo, sis adolescents van tenir la primera aparició de la Verge. Des de llavors se’ls hi ha aparegut diverses vegades i diuen que es va presentar com la reina de la pau. D’ençà de les aparicions, al turó de la creu també s’hi ha observat fenòmens estranys: els habitants del poble diuen que alguna nit l’han vist il·luminada o fins i tot donant voltes. També diuen que a vegades en el lloc de la creu s’hi ha vist la silueta de la Verge. 

Aquest poble s’ha convertit en un centre de peregrinatge. L’han visitat més de 20 milions de persones de tot el mon. Diuen que és un centre de pau. Aquí també hi ve gent a curar-se dels seus mals. Sembla que s’ha creat tot un gran moviment al voltant d’aquest centre i que va tenir un pes important durant la guerra. Molts del peregrins, de la gent que s’havia curat o havia recuperat la pau venint aquí, després va participar de forma activa ajudant a les víctimes. De totes formes, durant la guerra, com davant d’altres desastres hi ha molta gent que treu el millor de si mateix, i la solidaritat s’escampa encara que sigui de forma callada i en petita escala.

En les aparicions els hi transmet als joves uns missatges, i els hi ha dit que el dia que els puguin fer públics, els avisarà i ja no tornarà a apareixes més. 

Hi ha una història que no em queda massa clara, però si no ho he entès malament, una de les noies a les que se l’hi apareix tenia a casa seva, que està prop del turó de les aparicions, una imatge de la verge, que de tant en quant emet llum. Sembla ser que aquesta llum és deguda a que té un producte fosforescent d’aluminat d’estronci, però no està clar si es va aplicar aquest producte de forma intencionada o no. Alguns autors suggereixen que podria ser producte d’alguna neteja que se l’hi hagués fet. 

Quan vaig ser-hi jo no hi havia ningú. Hi ha un gran centre, una església moderna, una esplanada amb bancs des d’on poder seguir les cerimònies i en el jardí hi ha una imatge de la verge, de la mida d’una persona, de color blanc, que a mi em recordava les que teníem a casa de petits de la Mare de déu de Lourdes, que també eren fosforescents. 

Diuen que a l’estiu està atapeït de gent. En aquesta època estava tranquil i només et fas a la idea de que és un gran centre de peregrinatge quan mires les botigues que hi ha: en totes es ven el mateix, coses de la Mare de Déu de Medjugorje.    

Croàcia_8: Dubrovnik

Vam arribar a Dubrovnik al vespre. L’hotel estava a les afores, en un dels molts complexos turístics que hi ha. Hi ha un autobús que enllaça la zona d’hotels amb la ciutat. El primer contacte doncs va ser amb el complex hoteler. Jardins, hotels i milers de persones per tot arreu. Em va fer mandra anar al vespre a la ciutat però si que vaig sortir a passejar pels jardins per intentar veure el mar. No vaig tenir èxit. Vaig trobar el centre comercial, mig buit algun restaurant però poca activitat. Deien que és just després de pasqua que s’omple. A l’hotel molts grups d’adolescents, semblaven d’escoles i altres de grups esportius.

Al matí abans de sortir cap a la ciutat, vaig sortir altra cop a explorar els voltants, i aquest cop vaig aconseguir trobar el camí que duia fins al mar. Era una zona on s’estava construint i em van mirar com un bitxo rar pel fet d’estar per allà. La vista no era espectacular, però al menys vaig poder sentir que estava a tocar del mar. 

Font gran d'Onofrio
Dubrovnik és un dels llocs més turístics de Croàcia. En temporada alta el port està ple de creuers i la ciutat no pot absorbir a tota la gent que hi arriba de cop. El recinte històric no és massa gran i queda col·lapsat. Mig en broma diuen que si veus més de 5 creuers al port el millor és fugir de la ciutat. Sense ser temporada alta, a mi ja em va resultar estressant. 

La ciutat és el centre de la circumscripció Dubrovnik-Neretva. Aquesta zona era antigament la república de Dubrovnik, coneguda també pel nom italià: Ragusa. Era un important centre comercial i marítim i entre els segles XIV i XVII era l’enllaç entre orient i occident. 

Hi ha diferents llegendes sobre l’origen de la ciutat. Segons sembla es devia fundar l’any 615, amb la unió de Raus i Dribava. Raus era una colònia que habitava en un illot davant la costa, en que hi van arribar alguns supervivents de l’antiga colònia grega d’Epidaure d’il·liria, fugint de la invasió àvar-eslava. 

De la població d’aquest illot, juntament amb els habitants que ja hi havia, duria provenir el nom de Ragusa. A la zona continental s’hi va assentar una població eslava, que s’anomenava dibrava. Sembla ser que pot provenir de la paraula dubrava, que vol dir alzinar (bosc d’alzines). D’aquest nom vindria el de Dubrovnik.

L’illot i el poble costaner estaven separats tan sols per un canal, fet que va afavorir que les dues poblacions s’anessin barrejant i al mateix temps es van anar dipositan diversos materials en el canal, amb el que cada cop era menys fons i finalment en el segle XI van quedar units l’illot i el continent, formant-se la península. En el segle XII es comença la construcció de les muralles, que en el segle XIII van incloure també les barriades. 

Entre els segles VII i XII estava sota control de l’imperi bizantí, però va ser la ciutat que es va alliberar més ràpidament de la seva influència i en el segle XIV era ja una ciutat eminentment croata. 

En el segle XII estableix vincles comercials amb diferents ciutats de l’adriàtic i també amb ciutats de Bòsnia i Sèrbia. En aquell temps la ciutat ja tenia un rector escollit pels propis ciutadans. 

El primer cop que ho vaig sentir, això de rector em va sorprendre. Em sembla que és el títol que tenia la persona que governava la ciutat. Poc a poc l’aristocràcia comença a ocupar tots els llocs rellevants en l’administració.

Aquesta ciutat també va estar sota domini venecià, entre el 1205 i el 1358, a partir d’aquest any va passar a dependre dels reis croata-hongaresos. Després va aconseguir la seva independència i es va convertir en la que ja he anomenat, la república Ragusina o de Dubrivnik. 

La república de Ragusa o Ragusina, tenia una aristocràcia local marinera important i hi havia molta separació de classes, però s’havia abolit l’esclavatge. 

La ciutat adquireix la màxima grandesa en els segles XV i XVI. És un important centre comercial, es dedica a la construcció de vaixells, produeix teixits i comercia amb la sal. Aquesta època d’esplendor es posa de manifest entre altres coses, en els edificis, que tenen més ornaments i decoracions. 

Palau Sponza
L’any 1667 un terratrèmol va afectar seriosament a la ciutat. Van morir unes 5.000 persones i la ciutat va quedar en ruïnes i el que el terratrèmol no va enderrocar ho van acabar de destruir els incendis que van haver-hi després.

De la ciutat antiga queda poca cosa, la façana del palau dels rectors i el palau Sponza. La resta es va haver de reconstruir tot. 

La república de Dubrovnik va desaparèixer amb l’arribada de Napoleó, l’any 1808. Entre la primera i la segona guerra mundial és quan comença el turisme en la ciutat. 

Durant la guerra de la independència croata, l’any 1991, la ciutat de Dubrovnik va ser assetjada per l’exèrcit popular iugoslau. Durant tres mesos van bombardejar la ciutat; el dia més sagnant va ser el dia de sant Nicolau, quan van morir 13 persones. 

Segons un informe de les nacions unides, el setge va provocar que hi haguessin 15.000 refugiats, uns 7.000 van ser evacuats per mar, quan la ciutat portava dos mesos sense aigua ni llum. La ciutat només disposava de l’aigua que es transportava en vaixells. 

La vista de la ciutat des de la carretera és molt bonica, ja que es veu la península amb tota la muralla que l’envolta. Des de la plaça on et deixen els busos i taxis s’entra a la ciutat antiga per la porta Pile, que data dels segles XIV-XV. És curiós el sistema de tancament de la porta, hi ha unes cadenes amb boles metàl·liques, que d’alguna forma accionen el sistema de tancament. 

Passat l’accés a l’interior de la ciutat, s’arriba a una petita plaça de la que arrenca el carrer principal, anomenat Placa o Stradun. En aquesta plaça hi ha una font, la gran font d’Onofrio, que va construir l’any 1438 Onofrio della Cava, l’arquitecte que va realitzar el sistema d’abatiment d’aigües de la ciutat. Aquesta font era per commemorar que s’havia acabat la construcció de l’aqüeducte; el sistema de canalització portava l’aigua a la ciutat des d’un punt a 12 Km. La font té 16 boques per on surt l’aigua. En el passat sembla ser que la decoració era molt bonica, però entre els terratrèmols i la guerra, ara tan sols conserva el treball dels 16 brocs. Segons diuen encara està en funcionament, però quan jo la vaig veure no rajava aigua. 

A l’altre extrem del carrer, hi ha una altra font, molt menys impressionant, que és la petita font d’Onofrio. Aquella si que funcionava.

En aquesta plaça hi ha l’església de San Salvador, que es va construir en el 1528, en agraïment al Salvador que la va preservar d’un fort terratrèmol que hi havia hagut a la ciutat l’any 1520. Al seu costat hi ha el monestir franciscà; la seva construcció es va iniciar l’any 1317, però es va allargar molt de temps i va patir diverses modificacions. A més, es va veure molt afectat per terratrèmol del 1667.

A l’interior del monestir hi havia una farmàcia, que va obrir les seves portes l’any 1317 i que segueix funcionant ininterrompudament, des d’aquell any. És la tercera farmàcia més antiga del mon. La biblioteca del monestir també té llibres molt valuosos. El claustre és un racó tranquil de la ciutat. Em va agradar i especialment els capitells romànics.

Vagis pel carrer que vagis, Placa o els paral·lels, tots estan plens de botigues, restaurants i bars. No vull ni imaginar com deu estar a l’estiu! La majoria d’edificis daten de després del terratrèmol del 1667. 

A l’altra extrem del carrer principal, hi ha una altra plaça, Luža, que era on antigament s’hi feia el mercat. Aquí és on hi ha la petita font d’Onofrio. 

En aquesta plaça hi ha una columna que té la figura de Roland (o Orlando). Va ser construïda en el 1418 i simbolitza la llibertat de Dubrovnik. En el passat la bandera de la república de Dubrovnik onejava des d’aquesta columna, quan hi havia celebracions i el governador parlava des del pedestal que té. Segons la llegenda, aquest guerrer va ajudar a alliberar Dubrovnik del setge que patia en mans de pirates àrabs. Com a curiositat, l’avantbraç dret d’aquesta figura s’ha pres com a unitat de mesura, la braçada de Dubrovnik, que equival a 51,2 cm.

A la mateixa plaça hi ha el campanar, de 31 metres d’alçada, data del 1444. L’esfera del rellotge és de llautó i les figures que piquen donant les hores inicialment eren de fusta però en el 1509 es van substituir per figures de bronze, que s’anomenen els verdinosos, suposo que pel fet de que en ser de bronze es recobreixen de verdet amb la humitat. Després del terratrèmol el campanar es va reconstruir però fent-lo igual que l’antic. 

Des d’aquí és pot sortir del recinte emmurallat per diferent punts: hi ha la porta de la duana, la porta de la peixateria que dóna al port, o pel costat, la porta Ploče. Les tres tenen el seu punt d’interès. La porta Ploče és tan senyorial com la Pile, a l’altre extrem de carrer, amb el mateix dispositiu per tancar-la, i just en sortir tens vista sobre el port. Els dos passos que donen directe al port son semblants, però hi arribes des de diferent punt. 

A la plaça hi ha el palau de Sponza. A l’època de la república, aquí hi havia les oficines de la duana, la casa de la moneda i el tresor i l’armeria de l’estat. 

El palau dels rectors, inicialment, en el segle XIII havia sigut construït com una fortalesa, però va ser renovat totalment en el segle XV per l’Onofrio que també va fer les fonts. Actualment en aquest edifici hi ha el museu de la història de la ciutat. 

A tocar de la plaça Luža hi ha una altra plaça que s’anomena l’esplanada de Gundulić, ja que hi ha una estàtua d’aquest poeta ragusenc. D’aquí pujant per una escalinata s’arriba a una altra explanada on hi ha l’església dels jesuïtes de Sant Ignasi. És un contrast amb la part baixa de la ciutat que està tota reconstruïda i neta. Aquesta esplanada està descuidada i dels dos edificis que hi ha, un està bastant deteriorat. 

Les muralles de la ciutat es poden recórrer i es veu la ciutat i el port des de dalt. Tenen una llargada de 1940 metres, hi ha diferents punts d’accés i sortida, però tothom ha de circular en el mateix sentit. La muralla té 16 torres, va ser construïda en el segle X i restaurada en el XVII. 

La part més bonica és la que té vistes sobre el port, però per totes bandes té un cert interès, ja que veus barris i carrers una mica més allunyats del Placa. Es veuen racons en els que encara es veuen els estralls de la guerra. A part de la muralla la ciutat tenia altres fortaleses addicionals, com la que es pot veure al port, en la que ara hi ha el museu marítim. 

El centre històric de Dubrovnik forma part del patrimoni de la Unesco i gràcies a això s’ha pogut fer una bona reconstrucció del centre històric. De totes formes, al llarg de la seva història la ciutat ha patit diverses detruccions i reconstruccions. Després del famós terratrèmol es va reconstruir la ciutat al voltant del carrer principal. Va ser llavors, crec, que es van construir els dos ports, un a cada banda de l’istme. 

Vaig passar hores recorrent la ciutat; tot el recinte històric està destinat tan sols a vianants. Això facilita el passeig. Al matí, la meva impressió de la ciutat no era molt bona. Hi havia molta gent, tot ple de botigues, restaurants, no podies gaudir amb tranquil·litat. He de reconèixer que sóc una persona que detesta les multituds, tant té que siguin locals com turistes. Per tota la zona restaurada i reconstruïda, que està neta i polida, a vegades costa veure l’edifici enmig de tot el muntatge de venta i restauració.  

De les coses que es venen més: vestits de crio, samarretes, bosses, el que sigui amb decoració marinera, ratlles blaves i blanques... també sal de l’adriàtic, lavanda i altres olis essencials. 

A la que t’allunyes dels carrers principals, l’ambient canvia, és com un poble, tranquil, sense gent, sense botigues, menys cuidat, més natural, on es detecta més el que va passar la població. A l’hora de dinar, i després al vespre, és quan és més agradable de passejar. No queda gent pels carrers, tan sols sents les teves petjades sobre la pedra blanca, la ciutat dorm o descansa. I va ser en aquelles estones quan em vaig reconciliar amb Dubrovnik. Abans, la trobava bonica, però em resultava incòmode. I quan vaig poder sentir-la va ser quan els carrers estaven buits, quan quedàvem tan sols quatre gats passejant per allà. Llavors va ser quan vaig decidir que si, que es mereix la fama que té. 

A la zona del port, si t’allunyes una mica, cap al fort, pots veure-la ciutat des de fora, s’estava tranquil, hi havia parelletes locals i algun altre turista com jo, fugint del bullici. 

Ja no recordo on era de la ciutat, hi ha una estàtua dedicada a un comerciant, que quan va morir va donar la seva fortuna per ajudar als pobres. 

Església de Sant Ignasi
Hi ha diversos museus i exposicions; crec que era al palau Sponza que hi havia una exposició de fotografies sobre la guerra amb sèrbia. Algunes eren impactants; i el lloc on estava ubicada també, ja que una part de l’exposició era en un passadís estret que encaixava be amb el tema. En el mateix palau hi ha un memorial pels morts de la ciutat durant el setge i invasió sèrbia. En una sala hi ha fotografies de tots ells, em va impactar, ja que moltes fotografies son de nois joves, entre 20 i 30 anys. Impressiona. 

Com ja he comentat, la major part de la ciutat està reconstruïda i té la cara neta. Pels comentaris que fan dóna la impressió que miren cap a endavant, volen deixar enrere el passat i mirar el futur. 

Pel que comenten alguns joves croates amb els que he parlat, un dels problemes més greus amb els que s’enfronten és la corrupció. La gent està desenganyada dels polítics; se senten decebuts amb les promeses que els hi feien per quan entressin a la comunitat europea. Ara hi son i segueix havent-hi molt atur i segueix la corrupció. Son molt crítics amb el seu govern. També comenten que els estrangers, especialment austríacs i crec que hongaresos, estan comprant moltes empreses i industries. 

La gent és molt amable i m’agrada la sonoritat de llengua. M’expliquen que han sigut importants en la construcció i exportació de vaixells, però actualment la cosa no pinta be i si han de tancar les drassanes, molta gent quedarà al carrer. 

En totes les poblacions de costa hi ha una important tradició marinera, pel que diuen, la seva reputació com a mariners és molt bona i en moltes companyies navilieres estrangeres es pot trobar tripulació i capitans croates. 

En canvi al riquesa en quant a agricultura es centra al nord del país, especialment cap a l’interior.