dissabte, 10 de maig de 2014

Croàcia_2: Parc nacional dels llacs de Plitvice

De Zagreb cap al parc nacional de Plitvice el paisatge és molt verd. Si a la ciutat ja em va sorprendre trobar tant verd, en sortir encara més. El terreny és ondulat, turons coberts de verd, molt agradable. El parc nacional es troba anant direcció sud i està proper a la frontera amb Bòsnia. Més o menys a mig camí entre Zagreb i el parc comença la zona que va estar ocupada i arrasada durant la guerra. En aquell paisatge idíl·lic de tant en quant es veu encara alguna casa abandonada, a la que els seus antics ocupants no han pogut o no han volgut tornar. Els estralls de la guerra, les seves conseqüències, les vaig anar trobant al llarg de tot el viatge.

Els llacs de Plitvice formen part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1979 i ja era parc nacional des del 1949. Aquí hi havien viscut els Iliris, al voltant de l’any 1000 a. C., després hi van arribar els romans i en el segle VIII van ocupar aquesta regió els eslaus. 
En aquest parc hi ha 16 llacs connectats entre sí, 12 superiors i 4 inferiors, i el desnivell entre el més alt i el més baix és d’uns 160 m. Hi ha 92 cascades, la més alta té una caiguda de 78 m. Aquests llacs s’alimenten de dos rius, el riu negre (Crna rijeka) i el blanc (Bijela rijeka). 
En la formació dels llacs hi ha contribuït diferents factors: el terreny càrstic, de dolomita i pedra calcària, o sigui de carbonats de calci i magnesi, la presència de microorganismes, algues i molsa que ha facilitat la precipitació del carbonat de calci que arrossega l’aigua. Això ha creat coves, allà on s’ha anat dissolent la roca i ha format barreres on s’ha dipositat, en forma de travertí. Aquests dipòsits es formen sobre tot on hi ha caigudes d’aigua més grans, que és a la part alta, mentre que a la part baixa predominen les coves. 

Les algues i els microorganismes que hi ha en la molsa afavoreixen la precipitació del carbonat de calci i la formació del travertí i el mineral es va dipositant al sobre seu. Per això es pot veure molsa petrificada. La molsa que té més d’un any ja presenta precipitat a sobre. 
La formació del travertí és més ràpida l’estiu que a l’hivern i és més favorable en els llacs superiors. El color de l’aigua canvia segons com incideix la llum, però també segons la concentració de slas metàl·liques que conté en cada tram del riu. 
El científic Ivo Pevalek va estudiar la formació del travertí així com les algues i líquens presents en l’aigua i la seva contribució en el procés de dipòsit de minerals. En el parc hi ha una placa en reconeixement al seu treball.  

En el segle XVI ja es fa menció d’aquests llacs, però no és fins a l’any 1861 que es construeix un allotjament on poden pernoctar els viatgers que hi arriben. Uns trenta anys més tard, es crea una associació per protegir els llacs. Llavors és quan es comencen a construir les passarel·les per poder passejar entre els llacs. 
La família reial austríaca visita sovint els llacs i Tito també va ser un visitant assidu; va ser durant el seu govern que es van construir les passarel·les de fusta que hi ha actualment. 

Ara be, a més dels llacs, hi ha una important zona boscosa: el 73% de la superfície del parc està coberta de bosc, on predomina el faig, l’avet i el pi. Però la vegetació és molt variada i canvia en les diferents zones del parc, en funció de l’alçada i de la composició mineral del sol. També hi ha fauna diversa: moltes aus, ossos i llops, entre d’altres. 

Quan jo vaig visitar el parc no en vaig veure, tan sols se sentia algun ocell, però no és estrany ja que hi havia força gent, i no precisament silenciosa. 
Hi ha diferents recorreguts per fer dins del parc; es pot anar caminant per passarel·les i ponts de fusta, i els llacs més grans es creuen amb barques. Una altra opció és agafar un trenet que et porta fins a la part alta. 
Vam fer un recorregut de tres hores i vam visitar alguns dels llacs de la part alta i després vam baixar a veure els de la zona baixa. Vam tenir molta sort, ja que ens va fer bon dia; amb pluja no hagués sigut massa agradable caminar per les passarel·les. Quan el nivell de l’aigua puja, algunes queden cobertes. El lloc és idíl·lic. Sembla ser que hi ha parelles que venen a casar-se aquí, al peu de les cascades. 

Em va agradar molt el recorregut que vam fer. Era la tarda, m’imagino que al matí deu ser molt millor de llum, ja que en alguns trams més ombrívols, l’aigua es veia una mica fosca i en algunes cascades costava treure una bona fotografia, ja que a més, estàs limitat per l’amplada de la passarel·la.

Com ja he comentat, el color de l’aigua canvia segons la llum; el que em sobta és que a vegades la veia de fosca i en fer la fotografia, sense utilitzar cap filtre ni res i en la imatge digital es veia blau turquesa.
És espectacular i entenc que estigui sempre ple de gent. Quan hi vam ser nosaltres encara no havia començat la temporada, tot i això hi havia molt moviment, per sort està molt ben muntat i els circuits son circulars, no es pot tornar enrere. Si comences l’has d’acabar, encara que hi ha un punt on s’agafa una barca per creuar el llac i anar a la part baixa i allà pots decidir no continuar.


Les passarel·les son fetes amb troncs de fusta i en alguns moments en que son arran d’aigua, tens la sensació de caminar sobre les aigües, i és que en certa forma és així. 
El que em va sorprendre més és la quantitat d’aigua que hi ha per tot arreu, caient per qualsevol desnivell. En alguns rars moments en que aconseguia estar sola era fantàstic, senties el moviment de l’aigua, l’estrèpit en caure, els ocells... i semblava que estaves en un mon de somnis. Els trams pel bosc també eren bonics.  
A l’hivern el parc acostuma a estar cobert de neu i els llacs es gelen. Vaig veure alguna fotografia d’aquest paisatge hivernal i impressiona.

El parc de Plitvice no va quedar al marge de la guerra. En aquesta regió hi vivia molta població sèrbia i a més està propera a la regió de Krajina, que estava sota control serbi. L’any 1991 van autoproclamar aquesta regió república sèrbia de Krajina, però no va tenir reconeixement internacional. L’any 1995 l’exèrcit croat va recuperar bona part de la regió. 

Les primeres eleccions que hi va haver, l’any 1990, després del període comunista, les va guanyar Franjo Tuđman, que defensava una Croàcia independent, i que calia trencar amb Iugoslàvia. 

Ara be, les minories sèrbies que vivien a Croàcia no estaven a favor de la independència, així que quan va sortir escollit Truđman els serbis de la regió de Krajina, van iniciar una revolta. 
Tot i que el parc es trobava en regió sèrbia, estava sota control de les autoritats croates. L’any 1991 és quan l’exèrcit serbi de Krajina s’apodera del parc expulsant als seus directius i treballadors. El control de parc per part dels serbis els hi permetria tenir connectades dues regions on hi vivien serbis, Lika i Banija. 


Pels croats el parc és molt important, representa al país, se’n senten molt orgullosos i no podien tolerar la seva pèrdua. Així que el govern de Tuđman va decidir reconquerir-lo per la força. L’enfrontament, del dia de pasqua, va portar al que s’ha anomenat la pasqua sagnant de Plitvice. Van morir dos policies, un serbi i un croat, i també hi va haver ferits.

Això va ser el començament de la guerra; el parc va quedar en poder dels serbis fins a l’agost del 1995. No sé en quin moment dels enfrontaments, els serbis amenaçaven amb destruir els llacs. No ho van fer, però si que van quedar malmeses moltes infraestructures.