dissabte, 7 de juny de 2014

Bosnia-Hercegovina_3: Sarajevo

La carretera de Mostar cap a Sarajevo és molt bonica. El paisatge és muntanyós i està tot molt verd. Es veuen alguns cims nevats i quan ens apropem més a Sarajevo trobem ja la neu al costat de la carretera. Creuem uns quants pobles que estan tots nevats. Pel camí, al pluja i la neu ens acompanyen. I la nostra visita a Sarajevo va ser sota la pluja, en un dia gris, que acompanya a la trista història de la ciutat.

Hi ha uns quants llibres que em van acompanyar en aquest viatge, que em van impactar, commoure i em van fer reflexionar sobre el conflicte, sobre les reaccions humanes... Un d’ells és “La rosa escondida” de Reyes Monforte; va ser el primer que vaig llegir i vaig trobar que descriu molt be com s’enfronta cadascú a situacions dures i extremes, com les de la guerra. Els recursos i mecanismes que té cadascú son molt importants per sortir-ne enfortit i no trencar-se, però també el suport i ajuda que rebis de l’entorn. 

Un altre llibre va ser “El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway; aquest el vaig llegir sortint de Sarajevo, quan ja havia coneixia els llocs que descriu. Per mi, un gran llibre. “La hija del este” de Clara Uson, també el vaig trobar interessant, i el de Minic Slobodan “Bienvenido a Sarajevo, hermano” té l’encant afegit de que està arrelat a casa nostra. Entranyable també em va resultar “La palabra más hermosa” de Margaret Mazzantini. I en una línia diferent, ja que era una altra època, vaig trobar interessant el llibre “Cartas a palacio” de Jorge Diaz.

Sarajevo és la capital de Bòsnia-Hercegovina, es troba en una vall a uns 500 metres d’alçada, envoltada de muntanyes que tenen entre 1500 i 2100 metres, que és on s’hi van celebrar els jocs olímpics d’hivern del 1984. 

El lloc on ara s’assenta la ciutat ja estava habitat en el neolític; aquí també hi van viure tribus il·líries, abans de la conquesta per part dels romans, l’any 9. Els romans es van instal·lar prop d’unes fonts d’aigües sulfuroses que hi ha en aquesta zona. Després van arribar els ostrogods, més tard els bizantins i en el segle VII hi arriben tribus eslaves, que en el segle X formen l’estat de Bòsnia.

La fortalesa de Hodidjed dominava la vall del riu Miljacka, que és el que creua la ciutat i és on es van establir els otomans, després d’ocupar-la, als voltants dels anys 1440. Uns anys més tard el primer governador otomà van fundar la ciutat, agrupant els pobles de la zona. Va construir un mercat cobert, una mesquita i els banys públics. Va ampliar el palau del sultà, que en turc (crec que és en turc) és diu saray, i és el que més tard va donar nom a la ciutat de Sarajevo.

En el segle XVI és quan la ciutat pren més relleu, gràcies al comerç d’importació de seda i a que el l’otomà Gazi Husrev-beg construeix mesquites i mercats coberts. A mitjans de segle hi havia un centenar de mesquites. En aquell temps era la ciutat més important dels Balcans, després d’Istanbul. 

En la guerra entre Àustria i els otomans, a Sarajevo l’hi va tocar el rebre; l’any 1697 la ciutat va ser saquejada i cremada per les tropes austríaques. Molts barris i mesquites van quedar destruïts. A l’hora de reconstruir la ciutat, com a precaució, van construir una ciutadella. 

Al llarg del segle XVIII i XIX la ciutat va patir diverses epidèmies de pesta i nombrosos incendis. També hi va haver diverses revoltes en contra dels otomans. 

El control otomà es va acabar amb l’ocupació per part de l’exèrcit austrohongarès, l’any 1878. Volien convertir Sarajevo en una ciutat moderna, d’estil europeu. Es van construir nous edificis, en un estil totalment diferent, i la gran revolució va ser la incorporació del tramvia. Va ser la primera ciutat europea en tenir tramvia, que es va posar en marxa l’any 1885. 

Va ser durant aquesta època que la població va passar adoptar l’alfabet llatí per escriure. L’any 1908 l’imperi austrohongarès annexionava formalment Bòsnia-Hercegovina. 

L’any 1851 tres quartes parts de la població eren de religió musulmana i no arribava al 17 %de cristians ortodoxes; poc abans de la primera guerra mundial, els musulmans eren ja tan sols un terç de la població, els cristians ortodoxes es mantenien més o menys igual i havia augmentat significativament el nombre de catòlics, que era un altre terç de la població. 

El desencadenant de la primera guerra mundial va ser un fet que va succeir a Sarajevo al juny de 1914: l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i la seva esposa. Aquest fet es descriu en la novel·la que he esmentat abans, “cartas a palacio”. El que va disparar, Gavrilo Princip, era un jove (crec que molt jove) d’un grup nacionalista serbi. A la cantonada on va succeir, a la vora del riu, hi ha fotografies i una placa commemorativa.

Durant anys, aquest noi va ser un heroi per la població, ja que va contribuir a l’alliberament del domini austrohongarès. Com a tal, la placa estava a una alçada en la que era ben visible. Ara be, durant la darrera guerra, els serbis eren els enemics, i per tant, Princep ja no era considerat un heroi pel poble bosnià, pel que la placa es va retirar. Ara es torna a estar en la mateixa paret, però sota les fotografies, és a dir que no té el lloc destacat, sinó que queda molt més avall, menys a l’alçada de la cintura. Segons m’expliquen l’han tornada a posar ja que és un reclam pels turistes.

Durant la segona guerra mundial la ciutat de Sarajevo va formar part de l’estat nazi dels ústaixes i va ser en aquest període quan es va exterminar a la població jueva de la ciutat. 

Després de la segona guerra mundial es converteix en la capital de la república socialista de Bòsnia-Hercegovina, dins de la república federal socialista de Iugoslàvia. En aquest temps es van construir nous barris, es va desenvolupar la industria i es va revitalitzar la ciutat.

Quan Bòsnia-Hercegovina va declarar la independència, amb Sarajevo com a capital, l’exèrcit Iugoslau e sva instal·lar a les muntanyes del voltant. La població va fer diverses manifestacions per la pau, i en una d’elles va morir una manifestant. I això era el punt de partida del setge que va patir la ciutat durant 3 anys, del 1992 al 1995. 

De mitjana queien cada dia més de 300 obusos, i segons llegeixo un dia de juliol del 1993 van caure’n 3777. La ciutat no tenia aigua corrent, ni electricitat, ni medicaments. Els hiverns eren freds, cremaven el que podien per escalfar-se, em deien que per això no queden arbres, després van ser els mobles... era difícil sortir a buscar aigua o alguna cosa per menjar. 

La gent moria diàriament, no podien anar a enterrar-los al cementiri, i una de les coses que em va impactar més va ser veure tots els parcs de la ciutat plens de tombes. Enterraven als seus morts on podien, prop de casa. 
Llegeixo que les estimacions que es fan son d’unes 12.000 persones mortes i unes 50.000 ferides. 

El setge va durar tres anys, però els serbis no van acon seguir fer-se amb el control de la ciutat. Van ser els acords de Dayton els que van permetre acabar amb la situació. A finals de febrer del 1996 es donava oficialment per finalitzat el setge. 
La ciutat estava en ruïnes, les muntanyes del voltant minades. Es va començar la reconstrucció de seguida. 

La plaça del mercat de Markale, que va ser bombardejat dos cops, el primer cop al 1994 i el segon cop un any més tard. Crec que va ser en el darrer bombardeig que van morir 40 persones i va propiciar la intervenció de les forces de la OTAN. Al fons del mercat hi ha tota la paret coberta amb una gran placa en la que hi ha el nom de totes les víctimes. 

La biblioteca de la ciutat va ser una de les moltes coses que van quedar malemeses o destruïdes durant la guerra. Quan estava allà vaig veure la reconstrucció i un cop aquí vaig llegir als diaris que ja s’havia obert al públic. Els diners per la seva reconstrucció han sortit de la comunitat europea i de l’emirat de Qatar. Segons llegeixo en una noticia de la vanguardia, van cremar-la disparant projectils de fòsfor. 

La biblioteca s’havia construït en el 1894 en estil oriental tot i ser ja l’època de domini austrohongarès. Segons llegeixo, volien destruir-la precisament per l’aire oriental que tenia. El que la va cremar era una persona culta i amant de les lletres, però que es va tornar radical nacionalista serbi i per tant estava contra tots els no serbis: croats i musulmans bosnians. 

La biblioteca tenia un fons molt valuós, del que es va poder salvar alguna cosa ja que els treballadors van salvar tot el que van poder, durant l’incendi. 

Passejant per la ciutat és sorprenent el contrast entre el barri del període otomà i el del període austrohongarès. El barri otomà està ple de botigues de records; continuant el carrer passes a l’altre barri, totalment diferent, carrers amples, edificis que em recorden els de l’eixample, botigues de marques...

Sebilj, és una antiga font de fusta, punt de trobada de turistes i locals, porta d’entrada al barri otomà. 

Passejant pel barri es veu un antic han convertit en restaurant. Morica han, era la pensió de la època, en el 1551; va cremar-se i es va reconstruir el 1697. Va patir alguns incendis més i posteriors reconstruccions. Actualment és l’únic han que queda. Podia acollir unes 300 persones i tenia espai per uns 70 cavalls. 

La mesquita de Gazi-Husrevbey té un petit cementiri en el que es pot observar el que ja havia comentat, sobre les làpides: n’hi ha acabades amb un turbant, d’altres amb decoracions diverses. 

A la part nova hi ha una placa dedicada a l’ajuntament de Barcelona, en agraïment per l’ajuda prestada a la població durant la guerra. Si no recordo malament, va ser de les primeres ciutats en donar-los-hi suport. 

Una més enllà hi ha el memorial als nens morts durant el setge. En un parc, una font, i sobre el ciment petjades infantils. En el parc, tombes, làpides blanques aquí i allà, i el llistat de criatures que no han arribat a créixer. 

Hi ha també una antiga església ortodoxa (sèrbia). La primera va ser construïda en els segles V o VI, per ser reconstruïda durant el període otomà a finals del segle XV. Va patir diversos incendis i l’actual és la reconstrucció del 1730. És interessant de veure. 

Passejar per la ciutat vas veient els contrastos, el que hi ha reconstruït, la gran majoria de coses, però intentava imaginar la vida durant el setge, la seva gent, el que devien patir.... entre això, el passat, i el dia gris, la ciutat em va commoure. I com ja he comentat, les tombes als parcs, destacant sobre la gespa verda. 

La ciutat em va impressionar. I com deien, el problema no està resolt. Hi ha molt atur, molta insatisfacció i també hi ha gent que ja ha viscut dues guerres. Esperem que no hagin de tornar a passar mai més per una situació com la viscuda.