diumenge, 8 de juny de 2014

Croàcia i Bòsnia-Hercegovina: De Sarajevo a Zagreb

Sortint de Sarajevo passem a la vora del gran cementiri que hi ha a l’altra banda del riu. Impressiona. Com també impressiona el recorregut per la part sèrbia de Bòsnia-Hercegovina. 
Està tot molt verd i cuidat, casetes noves molt boniques i a la vora, cases destruïdes, de les que queden quatre parets en peu. Els habitants d’aquestes cases eren d’ètnia croata o bosniacs, els bosnians musulmans; abans de la guerra vivien aquí, eren veïns, però durant la guerra van haver de fugir i les seves cases van ser saquejades. 

Dels que van sobreviure, molts van fugir i han refet la seva vida lluny de la seva terra. El terreny i les quatre pedres que queden és el seu passat, però no hi tornen. Altres han venut les restes a un preu miserable. 

El cas és que ara es territori de la part sèrbia, no tenen prohibit tornar-hi però no ho fan, suposo que per mil i un sentiments barrejats. A mi se m’encongia el cor veient-ho: casetes cuidades, semblaven acollidores, i a pocs metres les restes del que havien sigut les cases dels d’altres ètnies. Un temps amics o coneguts, veïns, per passar a ser enemics. 

Una altra cosa que em sobta per aquesta zona és que es fa servir el ciríl·lic. Tots els rètols estan en els dos alfabets. Tens la sensació d’haver canviat de país. Però no és fins més tard que es creua la frontera i s’entra a Croàcia, per la regió d’eslavònia.

L’últim dia del viatge el vam passar a Zagreb, era un dia plujós i gris que no acompanyava massa. Sort que el primer dia havíem vist al ciutat amb sol.

Era diumenge de Pasqua i aquí és una data assenyalada. Tots els museus estan tancats. Una llàstima, ja que hagués anat molt be poder-se refugiar una estona. A més, hi ha alguns museus que m’hagués agradat visitar. 

Per altra banda, en ser una festa religiosa important, totes les esglésies estaven obertes i celebrant misses, una darrera l’altra. Era impressionant. En totes les cerimònies l’església estava a vessar de gent, amb gent dreta per manca d’espai, en algunes. Fins i tot l’església més petita tenia gent a totes les misses.

Em sembla que ja vaig comentar que m’havien impressionat les cues que hi havia per confessar-se, doncs ara era l’assistència a la missa de pasqua. Amb el mal dia que feia, veies els vellets amb paraigües, arribant a l’església, o famílies amb nens petits, a part dels joves.

Com que no sabia que els museus estaven tancats per ser pasqua, em vaig allunyar de la zona més turística buscant el museu de la ciutat. 

Així vaig arribar a la plaça dels il·liris, en la part alta de la ciutat. El seu nom prové del moviment il·liri, que buscava la unió de tots els pobles eslaus del sud, que es va desenvolupar a començaments del segle XIX. Passejar pe aquest barri et permet veure l’altra cara de la ciutat, tranquil·la però no tant cuidada.

Des de la ciutat alta es té molt bona vista sobre la catedral i es poden veure els campanars de diferents esglésies, sobresortint aquí i allà.

Per la ciutat baixa, també hi ha contrastos. Hi ha els carrers de botigues, restaurants, terrasses, es poden trobar escultures aquí i allà, agradable i cuidat. Però també hi ha carrers on els edificis havien sigut senyorials, queden restes del seu passat, però ara tenen un aire una mica descuidat.