diumenge, 12 d’octubre de 2014

Filipines _4: Batad

Vam sortir de Banaue amb jeepney, ens va pujar per la pista un bon tram, però estava en molt mal estat. De totes formes amb el trajecte que vam fer ens vam estalviar una hora de pujada.

El camí passa la major part del temps entre vegetació, és a dir que no hi ha vistes. Tan sols algun moment s’arriba a un punt alt una m ica més obert i es veu la vall i les terrasses. A l’igual que als voltants de Banaue, la vegetació és frondosa, el verd t’envolta, l’aigua baixa per totes bandes... i la humitat aclaparadora. Durant la primera part del matí el temps va aguantar força. 

Em va sorprendre trobar pel camí un jeepney abandonat. Potser estava espatllat i esperaven alguna peça de recanvi. Però sorprenia trobar-lo allà solitari a una banda de la pista. Quan ja portàvem un parell d’hores caminant vam començar a veure arrossars i poblets dispersos per la vall; el paisatge començava a ser més bonic, i encara que seguíem pujant i baixant constantment, valia la pena. Una hora i mitja més tard vam arribar al poblet de Cambulo on ens vam aturar a menjar el picnic que ens havien preparat a l’hotel de Banaue. 

Una bona coca-cola em va reanimar una mica, ja que el cansament de la caminada i la humitat m’havien deixat sense forces. Els trams en que es voreja els camps d’arròs son delicats, al menys per mi, ja que has de conservar l’equilibri, no ficar al peu al camp, no destrossar-los-hi, i no caure al camp de sota... O sigui que anava amb una certa tensió quan caminàvem entre arrossars. mica d’equilibris 

La parada no va ser massa llarga i quan ens vam posar de nou en marxa va començar a plovisquejar. Quan vam trobar un lloc on aixoplugar-nos va començar a diluviar. Per aquí, com que és molt humit i ple de vegetació, les cases, que són de fusta estan construïdes sobre pilons també de fusta. A sota és on guarden els troncs d’arbre tallats, sacs i altres estris. Ens vam refugiar a sota d’una d’aquestes cases. No hi havia massa espai, ja que la major part la ocupaven els troncs, però cadascú va trobar un racó més o menys confortable on passar l’estona. Jo vaig aprofitar a parlar amb el Jody, el guia ifugao. Així vaig poder saber alguna cosa de la seva gent.

Un sou mig és de 250 pesos al dia, o sigui poc més de 4 euros per dia; les dones, com que treballen al camp, els sous son més baixos. El trasllat de l’arròs, en sacs, els hi acaba creant mal d’esquena, tant si porten els sacs recolzat sobre les espatlles o si el porten penjat en un pal. És per això, m’explicava, que la gent gran quan ja no pot treballar al camp i transportar els sacs, es dediquen a disfressar-se per que els turistes els hi facin fotografies.

M’explicava que hi ha molts dialectes diferents i que no es poden entendre entre ells en les seves llengües, per això per comunicar-se ho fan en tagal. En el tagal he observat que hi ha forces paraules que provenen del castellà. 

En quant a l’ensenyament, hi ha escoles públiques i privades, i en cada poble hi ha una escola elemental, però després han d’anar a Banaue a continuar els estudis. 

En cada poble hi ha una persona responsable de vetllar per la salut de la gent, i després hi ha uns voluntaris que hi van, des de Banaue, a portar-los-hi medicaments. Ara be, pels coses greus en les que cal anar a l’hospital, aquest és de pagament. 

Quan va parar de ploure vam continuar caminant, el camí està molt ben senyalitzat, en alguns trams hi ha escaletes, però amb la pluja estava tot moll, relliscós, enfangat... se’m va fer una mica pesat. Van ser set hores caminant, amb un temps infecte. En alguns trams, com ja he comentat, el camí no era fàcil. És cert que quan arribes a veure el poble la vista és molt bonica, sembla un amfiteatre d’arrossars. Impressionant. 

La gent que hem trobat aquí i a les dues cases del camí, tenen ganes de parlar, els hi fa gràcia quan saben que venim d’espanya, llavors reciten les paraules que hi ha en comú: pantalón, cuchara, cuchillo, els dies de la setmana, els números... Tenen molta curiositat, em pregunten que em sembla el seu país, la seva gent...

Em va saber greu arribar tan cansada, no tenia esma ni de donar una volta per les quatre cases del poble. Cal dir que no estan a peu pla, sinó que segueix sent pujar, baixar, passar pel costat del camp... o sigui que ens vam quedar a la casa, que tenia una vista fantàstica, vam fer torns per dutxar-nos, ens vam posar roba seca, i vam estendre la que dúiem perquè s’eixugués per l’endemà. 

Algunes noies del poble pugen per oferir massatges. Feia fresca i m’hagués anat be pujar-me un polar primet; al final l’havia deixat a Banaue, ja que a la motxilla que duia no m’hi cabia res més: per passar una nit fora teòricament no es necessita massa cosa, però entre l’aigua pel camí, el picnic, xancles per la dutxa, roba seca, un mínim de sabó, la càmera, llanterna, la capelina... vas sumant i al final anava amb la motxilla, que era petita, a tope. O sigui que vaig deixar a baix el polar i el sac llençol. 

És relaxant estar-se contemplant la vall; es veuen poblets o agrupacions de cases, disseminades per la muntanya. Més enllà del poble diuen que hi ha una cascada, però no l’anem a veure, no tenim esma. 

Aquí l’horari d’anar a dormir i aixecar-se ve condicionat per la llum solar. A les cinc del matí ja hi ha activitat. Veig passar els homes amb els rams de blat penjats d’un pal recolzat a l’espatlla. Hi ha molt moviment, tothom està ja en marxa. Em saluden quan em veuen passejar per allà, mentre els altres encara dormen. Una mica lluny, es veu el pati de l’escola, els nens estan formant, arrenglerats, ben ordenats; no sé si canten o resen. Ho vaig veure també en altres escoles. 

Per sortir de Batad ho fem per una altra banda, pujant la muntanya; feia calor i la pujada costa una mica, però és molt més curt: en una hora arribes a la carretera. El camí és fàcil, tot i que bastant costerut; estaven asfaltant la part de dalt, però no sé si la idea és asfaltar-lo tot. La gent de Batad no està tant aïllada com semblava fent l’altre camí. Per aquesta altra via no és difícil arribar al poble. 

Un cop a la carretera, o pista (no recordo si era asfaltat) ens esperava un jeepney per tornar cap a Banaue on havíem deixat l’equipatge.