diumenge, 5 d’octubre de 2014

Filipines_1: Llac Taal

Ja torno a ser aquí. per fi tinc temps de tornar-me a posar a escriure. Aquest cop us explico el viatge que he fet aquest estiu a Filipines.

Ja feia temps que tenia ganes d’anar a Filipines i finalment aquest estiu he estat per allà. Un bon dia, ja fa anys, vaig ser conscient de que no en sabia gairebé res d’aquest país que havia sigut colònia espanyola durant més de tres-cents anys. A més, el nom de Filipines em retorna al passat, a la meva infantesa: en aquell temps aquí a Barcelona hi havia una colònia important de filipins, moltes noies i dones d’aquest país treballaven a les cases; les recordo en grups, passejant, crec que era els dijous a la tarda quan tenien lliure, i també en veia algunes anant a recollir nenes a l’escola i portant-los a jugar al parc. 

En aquella època Barcelona era menys cosmopolita que ara, i suposo que és per això que aquelles famílies em semblaven exòtiques, evocaven aquelles terres llunyanes que em semblaven inaccessibles. Em sembla recordar que el que més em sorprenia era seu cabell llis, ja que jo el tenia arrissat i recordo els nostres esforços perquè no es cargolessin i quedessin estirats. 

Amb els anys la curiositat per aquella terra llunyana va quedar oblidada, fins que un bon dia, no se exactament com, els records van tornar a sorgir i la curiositat per Filipines se’m va despertar de nou. Així que finalment aquest agost passat vaig anar a descobrir el país de les set mil illes (o potser son mes, però aquesta xifra ja em sembla impressionant). 

Vaig arribar a Manila via Dubai; el vol de Barcelona a Dubai va ser més confortable que el de Dubai a Manila. En conjunt un viatge molt llarg i força pesat, si no recordo malament cada tram era d’unes 7 hores. O sigui, una pallissa. Al segon vol, el que portava a Manila, hi havia moltes famílies que tornaven al país de vacances, a veure els parents que tenen allà. Hi havia també alguna monja. Tots ells parlaven castellà i quan fèiem cua pel control de passaports vaig veure que molts d’ells tenien passaport espanyol.  

Vam arribar a mitja tarda però el trànsit és espantós, i vam trigar més d’una hora per arribar a l’hotel. El dia estava molt gris i quan vaig sortir a donar una volta pel barri, diluviava. I llavors van sorgir per tot arreu nens venent paraigües. 
El canvi és 1€ ~ 57 pesos. 

Per situar-nos una mica, dir que el nom correcte del país és República de Filipines, que té com a capital Manila. És un arxipèlag de més de set mil illes, agrupades en tres blocs: Luzon, Bisaies i Mindanao. La capital es troba a la illa de Luzon i l’estret del mateix nom la separa de Taiwan, pel nord. En el sud, el mar de Cèlebes separa l’arxipèlag d’Indonèsia.

Els primers dies vam estar a la illa de Luzon, i vam començar el recorregut anant al volcà Taal. Aquesta excursió és la que fa tothom quan visita Manila, i també la fan les famílies filipines. Com a primer contacte amb el país va ser genial, ja que hi havia molta gent del país anant a passar el dia i també molts grups de turistes orientals. 

El llac Taal i el seu volcà estan al sud de Metro Manila, que és com s’anomena en realitat la capital. Per arribar-hi primer cal anar fins a Tagaytay. Aquesta ciutat es troba a uns 60 Km al sud de Metro Manila, està 640 m sobre el nivell del mar, el que fa que tingui un clima més agradable que la ciutat. La seva proximitat amb la capital ha contribuït a la relació que hi ha hagut entre aquestes dues ciutats al llarg de la historia. 

Tagaytay està en una regió boscosa i envoltada de turons, el que va afavorir que s’hi assentessin bandits grups revolucionaris. A més la seva situació va fer que fos un lloc de pas tant de la població local, com dels diferents exèrcits que van passar per aquí. 

L’any 1954 el major Issac Tolentino estava destinat a Tagaytay i es va proposar renovar la ciutat i fer-la més segura. Aquesta població està propera a la ciutat de Cavite, una ciutat amb molt m,ala fama per la seva inseguretat, que s’havia estes per tota la província. Així que Tolentino es va centrar en potenciar la industria i el turisme. Després els seus fills van continuar en la mateixa línia millorant la ciutat. El clima més benigne que a Manila i les vistes que ofereix al llac Taal han contribuït a desenvolupar la ciutat.

Segons una llegenda local, el nom de Tagaytay podria venir de “taga”, que vol dir tallar, i “itay” que vol dir pare. La llegenda conta que un pare i un fill estaven caçant quan l’animal va atacar al pare. Llavors el fill l’hi va cridar uns quants cops “taga itay” “taga itay”, i aquestes paraules van ressonar per tota la vall, després tot el poble en parlava i segons diuen així l’hi va quedar aquest nom. Però pot haver-hi una altra explicació i és que vingui del tagal, en que tagaytay vol dir turó o cresta. 

Des de Tagaytay continuem fins a la població de Talisay, que està més propera al llac. Aquesta zona és molt bona pel cultiu de la canya de sucre, l’arròs i el blat de moro. Quan els espanyols la van descobrir i van veure que hi vivia molta gent, van decidir que calia que allà hi hagués un capellà per evangelitzar a la població. Abans de la construcció de l’església definitiva es va construir una provisional, al costat d’un arbre anomenat talisay. El capellà va fer penjar la campana en les seves branques. 

El primer cop que la gent va sentir el so de les campanes, que no es veien ja que quedaven mig amagades per les branques, es van espantar, ja que no sabien d’on provenia. Després van veure que provenia de l’arbre i així quan la gent volia dir que anava a missa a l’església deia que anava al talisay. I d’aquesta forma el poble va passar a dir-se com l’arbre que tenia penjada la campana. 

Tots els volcans de Filipines formen part de l’anell de foc del pacífic; el front volcànic de la illa de Luzon inclou el Pinatubo i el Taal, entre d’altres. El terreny que conforma la regió del volcà i el llac Taal prové de les erupcions del volcà conjuntament amb sediments al·luvials. Aquest volcà és el segon més actiu del país. 

Em va costar una mica entendre la geografia d’aquesta zona. Hi ha un volcà, un llac, una illa... una mica embolicat tot plegat. Intentaré explicar el que he entès: en el periode comprès entre el 140.000 i 5300 anys abans de la nostra era, hi va haver una sèrie d’erupcions volcàniques que van crear una caldera d’uns 25 o 30 Km de diàmetre. Aquesta caldera es va omplir d’aigua i és el llac Taal. 

Erupcions posteriors van crear en el centre del llac una illa, que és el volcà Taal. Aquesta illa té 23 Km2 i en el centre de la illa hi ha el cràter d’aquest nou volca, que també té un llac a l’interior. La illa té més de 40 cons que no passen dels 311 metres d’alçada. El Taal és un dels volcans més baixos del mon. 

La primera informació que hi ha sobre una erupció d’aquest volcà data del 1572, quan ja hi havia instal·lat un poble a la vora del llac. Des d’aquell moment es coneixen 33 erupcions més. 

Una d’aquestes erupcions va ser l’any 1749, la illa que hi havia al llac va quedar destruïda i va afectar a moltes poblacions del voltant. Pocs anys més tard, l’any 1754 una nova erupció va destruir, entre d’altres, la població de Talisay. 

Una de les erupcions més greus va ser l’any 1911. Abans de l’esclat, a l’observatori de Manila es va detectar activitat sísmica i poc a poc la intensitat dels terratrèmols va anar en augment. Això va crear alarma generalitzada. El 30 de gener els habitants de Manila es van despertar amb un soroll com d’un tro, després van veure llums que il·luminaven el cel cap al sud de Manila i després un núvol negre. Era l’erupció del volcà Taal, a 60 Km de la capital. Unes hores més tard, per tota la ciutat es podien trobar les cendres del volcà. A la illa del llac la destrucció va ser total. En aquell temps a la illa hi havia 7 barangays (que és com s’anomenaven als barris), que van desaparèixer. Van morir més de 1300 persones. 

Abans d’aquesta erupció el cràter estava més elevat que el llac, i hi tenia alguns llacs de colors diferents. Aquests llacs van desaparèixer amb l’explosió quedant tan sols un llac envoltant la illa.

L’any 1937 es va començar a construir a les muntanyes de Tagaytay, per explotar el recurs turístic del volcà. Entre d’altres allotjaments i instal·lacions es va construir el Taal Vista Lodge. Però entre el 1942 i 1944 les tropes japoneses el van ocupar. En el 2002 es va restaurar i ampliar. 

L’any 1965 hi va haver una nova erupció en la que van morir més de 200 persones i les cendres un cop més es van escampar en un gran radi. Al llarg dels anys, el centre de l’erupció ha anat canviant de lloc, passant del cràter central inicial a d’altres cràters, tant en la illa com en el llac. 

En el decurs del temps han mort en aquesta regió unes 5 o 6 mil persones per culpa del volcà. I és que al voltant hi ha diverses poblacions, com Talisay. En la illa del llac està prohibit viure-hi ja que el risc és molt elevat, però hi ha gent que tot i el perill que comporta s’hi ha instal·lat i viuen de l’agricultura i la pesca. 
Des de 1977 el volcà va estar més o menys tranquil, fins que en el 1991 es va tornar a detectar una important activitat sísmica i en la illa van aparèixer nous focus de sortida de gasos. 

Una forma de controlar l’activitat que presenta és anar avaluant la temperatura de l’aigua, els canvis de pH (si es fa més àcida) i si augmenta el nivell d’aigua en el llac. 
En escriure això penso en l’erupció del volcà Ontake al Japó, que acaba de passar, fa una setmana escassa. Les imatges que vaig veure per la televisió em van impactar molt. Al volcà Taal s’estava en alerta. M’impressiona pensar que et pots trobar en una situació semblant: estar tranquil·lament fent fotografies i de cop veure com la muntanya comença a escopir de tot. 

Quan jo vaig estar allà, al volcà Taal, estava tot tranquil. Era un dia núvol, fet que vaig agrair, ja que així la pujada va resultar més fàcil. Era diumenge i hi havia molta gent del país i també forces grups d’asiàtics. Les faccions de la gent per aquí son molt variades, es nota que hi ha hagut molt mestissatge.

Vam agafar una barca que per anar pel llac cap a la illa volcà que hi ha dins del llac (de fet n’hi ha més d’una). És un trajecte d’uns 15 minuts. Hi havia forces onades i vam acabar xops. Un cop a la illa es pot pujar cap a la vora del cràter a peu o en cavall. Vaig pujar a peu, és una caminada d’una hora, el camí és fàcil però com que et van passant els cavalls és un incordi. El terreny és curiós, ja que hi ha zones molt verdes i altres en les que es veu la terra rogenca i ocre, típica de minerals de ferro. En algun racó es poden veure afloraments grocs, que creia que eren de sofre, però les anàlisis indiquen que son sals de ferro. 

Hi ha molt moviment de gent amunt i avall, a estones mig plovisqueja. En algun punt es veu algun cràter incipient fumejant. El terreny alterna la lava negra i la lava vermella que em recorda una mica a Petra. Quan s’arriba a dalt, es veu la caldera plena d’aigua és impressionant. Estàs a la vora del cràter, i aquí dalt s’hi han instal·lat paradetes on venen begudes i cocos, impermeables, paraigües... tot el que pots necessitar quan arribes aquí. Em van sorprendre algunes noies amb pals de gol i pilotes: és una atracció més, llançar les pilotes al centre del llac! 

El paisatge és espectacular i un cop a dalt es pot entendre una mica més l’estructura d’un volcà amb llac al cràter a dins un altre volcà, amb un altre llac al cràter.