diumenge, 5 d’octubre de 2014

Filipines_2: de Manila a Banaue

Vam deixar enrere el llac Taal i el seu volcà i vam tornar cap a Manila. Tot i ser diumenge el trànsit era terrible. Entre la pluja i la contaminació la ciutat em va semblar grisa. Diuen que entre setmana tot és pitjor. Més gris, més contaminació i molt més trànsit. 

Temple proper a l'hotel
Vam arribar a la ciutat a mitja tarda. Al vespre teníem que sortir en bus de línia nocturn cap al nord. O sigui que no em podia allunyar massa de l’hotel i vaig anar a veure un centre comercial que hi havia allà a la vora. És un centre comercial molt modern, ple de bars, restaurants, botigues de tot tipus, i molta gent. grups d’adolescents i joves, també hi havia forces famílies...Hi havia molt ambient i molt xivarri. Com que té diferents entrades, en els passadissos t’indiquen a quin carrer sortiràs. Així i tot, vaig haver de preguntar per la sortida que em corresponia per ubicar-me. 

Quan vaig arribar a l'hotel hi havia un cotxe de bombers aturat al davant. Em va semblar que havia sigut un dels molts garbuixos de fils elèctrics que hi ha, que potser amb la pluja havien fet contacte. No vaig saber si havia sigut això, però el cas és que la cosa va anar a més. L’edifici de davant del nostre hotel va cremar. Van anar arribant molts més cotxes de bombers, tot l’edifici va quedar a les fosques, es va estendre el foc ràpidament. I el fum al carrer era dens i irritant. Tot el barri estava col·lapsat pels bombers, l’aigua per terra, la pluja, el fum... van desallotjar l’edifici del costat. El nostre hotel va tancar les portes i feien pujar a tothom als pisos alts. Vaig estar una estona en un edifici a la vora, menjant alguna cosa ja que passaríem la nit al bus. 

Interior del centre comercial
Per anar a l’hotel tan sols tenia que creuar una cantonada, però era terrible, costava veure-s’hi i respirar. Em vaig tapar la boca i el nas amb un mocador i vaig creuar el primer carrer. Abans de continuar i creuar l’altra vaig haver de treure el cap en una botiga per respirar una mica. Vaig continuar en mig de l’aigua i el fum. L’hotel tenia la porta tancada, van obrir per deixar-me passar i em van fer pujar de seguida al pis de dalt, al restaurant amb aire condicionat i encara lliure de fum. 

Després vam haver de treure les maletes, enmig de tot l’enrenou, i sortir del barri col·lapsat per trobar un taxi que ens dugués a l’estació d’autobusos. Va ser tota una odissea. No ens havíem pogut canviar de roba ni res. A la mateixa estació vam treure de les bosses roba d’abric, per passar la nit a l’autobús. Posen l’aire condicionat tant fort que ens havien avisat que hi passaríem molt de fred. I realment si, feia fred. M’havia posat el forro polar, pantalons llargs, mitjons... tot el que tenia d’abric i no em sobrava res, més aviat em costava dormir pel fred. 

El trajecte en bus va ser una pallissa, de Manila a Banaue, des de les deu de la nit fins a les 7 del matí. L’autobús era força confortable, però així i tot, masses hores pel meu gust i això de dormir en el bus a mi em costa molt.