dissabte, 11 d’octubre de 2014

Filipines_3: Banaue


Després de passar tota la nit al bus vam arribar a Banaue. El viatge és una pallissa. Vaig recordar una família que havia conegut anant cap a Manila, que després de totes les hores de vol, des d’Espanya fins a Manila, en arribar agafaven aquest bus nocturn per venir a Banau a visitar a la família. Devien arribar encara més cansats que jo. 

L’hotelet on ens vam allotjar, el Sanafe Lodge, té una terrassa coberta amb vista sobre la vall i les terrasses d’arròs; va ser fantàstic poder esmorzar allà i estar a l’aire lliure. El dia no era molt bo, plovia de tant en quant, hi havia boira... però estàvem ja en terra dels ifugao! 
Jeepney
Banaue és una població que es troba a la “cordillera” i és el centre de la cultura ifugao. Està a 1200 metres d’alçada,envoltada de muntanyes i la temperatura és molt agradable; un canvi significatiu respecte a Manila. 
La fama d’aquesta regió és deguda a la peculiaritat de les seves terrasses on cultiven l’arròs, on s’ha cultivat arròs des de fa més de dos mil anys. Com que aquest cultiu necessita quantitats importants d’aigua, havien creat un sistema d’irrigació amb tubs o canonades de canya de bambú per portar l’aigua des de les cascades i fonts cap els arrossars. 

Poc a poc aquestes terrasses mil·lenàries van quedant abandonades i es van deteriorant; a més, un terratrèmol l’any 1990 va afectar a una part del sistema d‘irrigació d’algunes terrasses. Des de l’any 1995 formen part del patrimoni de la humanitat; amb això es vol preservar aquest tipus de cultiu que ha perdurat al llard dels anys, però també l’estil de vida dels ifugaos, que és el sistema dels muyongs.

Els muyongs son parcel·les de bosc, properes als assentaments dels ifugaos, amb arbres fruiters, palmeres, bambús, etc. en els vessants de les muntanyes. Ja des del començament se’n van adonar que era essencial preservar el bosc per poder tenir aigua als arrossars. A més el bosc els hi subministrava fusta, que tant serveix com a combustible com per construcció. 

Tant els muyongs com els camps tenen els seus propietaris, però em sembla que comparteixen les feines i els cultius, intercanvien productes... Cadascú té el seu terreny ben delimitat i passa de generació en generació. Hi ha muyongs molt antics i altres molt més moderns, ja que se l’hi pto comprar a algú o be si hi ha algun espai lliure es pot plantar arbres i netejar el terreny i després ho podrà passar als seus fills en herència.

Les investigacions que s’han realitzat en la zona ifugao indica que en els seus muyongs hi ha unes 170 varietats de plantes i arbres que els hi aporten fusta. 
Tenen també unes 45 plantes que es fan servir per les seves propietats farmacològiques. Alguns d’ells fan servir algunes plantes com a pesticides. 
Distribueixen el seu temps entre el cultiu de l’arròs i els altres productes que cultiven al muyong. Els boscos i arbres ajuden a retenir l’aigua de pluja que després va regant els camps d’arròs i que transporta diversos nutrients dels que s’ha enriquit en el seu pas pel bosc. Les terrasses tenen parets de pedra, que s’obté de la muntanya, o sigui, dels muyongs. 

En els muyongs, a part de viure-hi, també hi ha enterrats els avantpassats, per tant es considera que hi habiten els esperits dels ancestres i altres esperits protectors.

Tallar un arbre sense permís del propietari del muyong està penalitzat i cal plantar-ne dos per restituir-lo. Tenen algunes normes curioses: per recollir els fruits de l’arbre cal esperar a que les fulles siguin madures, no just quan acaben de sortir ja que sinó atrauen els insectes. Tampoc tallen els arbres amb lluna plena, ja que creuen que llavors els insectes es menjaran la fusta. Una altra superstició és que quan es talla un arbre, el tronc ha de caure directament a terra, sinó serà de mala qualitat. 

La colonització espanyola no va tenir tant pes com en altres llocs i la cultura i tradicions dels ifugaos s’ha preservat al llarg dels segles. Per exemple, s’ha conservat el “hudhud” que son els cants i poemes que es reciten durant la sembra i la collita de l’arròs, en els funerals i en altres rituals. El seu origen sembla que data del segle VII i té uns 40 episodis, amb el que es triga uns 3 o 4 dies en recitar-lo tot! El que recita el “hudhud” és una persona rellevant de la societat, generalment una anciana. 

Ara be, amb la conversió al catolicisme i els canvis que s'han anat produint en la societat, es va perden la cultura tradicional. 

La semença i la collita ja no és manual, també els ritus funeraris canvien, pel que aquests cants i poemes corren el risc de caure en l’oblit, ja que ara tan sols la gent gran els coneix i els joves no tenen massa interès en aprendre’ls. 
"Bululs protegint l'arròs
Per evitar que la riquesa cultural d’aquest poble es vagi perdent s’estan duent a terme diferents accions. Per una banda, s’han protegit per llei els drets dels pobles indígenes i per altra banda, es vol donar a conèixer la cultura ifugao. Per això està previst fer diverses publicacions sobre la història i la cultura Ifugao, organitzar festivals i cerimònies tradicionals i ensenyar als joves les seves tradicions. 

Per ara, en el tema de publicacions no he trobat res; vaig estar buscant en llibreries i no vaig saber trobar res sobre les tribus de les muntanyes, ni em van saber dir on podia trobar-ho. 

Els ifugao també es caracteritzen pels seus treballs en fusta. La figura més característica és el Bulul, que representa un home assegut amb els braços creuats al davant. És el guardià o vigilant dels camps d’arròs, per tant, és una figura protectora. A la vora dels arrossars la trobes sovint, sobre una barana, clavada en un pal, on sigui. 

Els seus teixits també son molt característics. El que tinc més present son les mantes de llana teixida en vermell i blanc, de tacte molt agradable. Em recorden una mica les que hi ha per la zona andina. 

En un primer moment Banaue no em va semblar massa atractiu; suposo que estava cansada de la nit en bus, el dia era gris i plujós... em va semblar una mica descuidat. Després quan vaig haver-la recorregut de punta a punta uns quants cops la meva percepció va canviar i em va acabar agradant. De totes formes el millor que té son les vistes als arrossars, en la vall. L’entorn on es troba té un encant especial i la seva gent vaig trobar que era molt agradable i amable. 

La plaça central és el centre de comunicacions: punt d’arribada dels autobusos, on hi ha estacionats els tricicles, els jepneys, que son el busos locals i que generalment estan molt decorats, les mini vans... qualsevol vehicle que necessitis, el trobes en aquesta plaça, davant del mercat. Hi ha unes quantes escoles, una al costat de l’altre. A l’hora de sortida de classe a la prota es poden veure molts tricicles esperant per recollir als nens. 

Després d’esmorzar vam sortir a caminar carretera, seguint la vall; de tant en quant hi ha uns miradors que et permeten tenir una bona visió dels arrossars. En un d’ells, a la barana hi ha una figura en fusta del “bulul”, el guardià de l’arròs. 

Les terrasses són sorprenents, algunes són molt estretes i petites. Estan escalonades per tota la muntanya, i al fons de la vall corre el riu. I miris on miris, encara que al començament no te n’adonis, quan et fixes be veus que hi ha terrasses. Tota la muntanya està plena d’arrossars!

De tant en quant algun home gran, vestit de forma tradicional o fent anar un teler. Ja no poden treballar al camp i esperen a veure si algú els hi dóna alguna cosa per fer-los alguna foto. Al cap porten unes plumes, sobre el que em sembla una tela enrotllada.

Com que és zona humida, posen a assecar el gra a l’asfalt, que està sec i calent. Lliguen totes les espigues fent petits rams que fan molt bonic. 

Els nens, com per tot arreu, encantadors, amb curiositat, amb ganes de que els hi facis fotografies i riallers quan es veuen o veuen els seus amics a la pantalla. 

De tornada cap al poble em dedico a explorar-lo. El riu travessa el poble i hi ha un pont metàl·lic penjant que creua la vall i enllaça, de forma més ràpida, les dues bandes. Em va costar trobar l’entrada, i com que plovia estava mullat i relliscós. Allà a la vora hi havia unes noies parlant i quan van veure que volia creuar-lo em van venir al darrera, crec que no es fiaven massa de que pogués passar sense relliscar. 

A part de l’arròs vaig veure forces plataners. La vegetació és abundant, exuberant. Aquí tothom passeja amb grans paraigües i és que el temps va canviant hi ha estones de pluja cada dos per tres.