dissabte, 18 d’octubre de 2014

Filipines_6: Sagada

Sagada no està massa lluny de Bontoc, però si que queda força lluny de Manila, a uns 275 Km. Seguim estant a la província de les muntanyes; quan vam arribar era ja mitja tarda i aquí es fa fosc aviat, o sigui que no vaig veure gairebé res aquell primer vespre.
Segons la llegenda la ciutat la va fundar Biag. Ell i la seva gent van haver de fugir del seu poble perseguits pels caçadors de caps. Primer es van instal·lar prop de la costa, però més tard, per la pressió dels espanyols que els forçava a convertir-se i canviar de nom, van decidir entornar-se’n cap a les muntanyes. No obstant al llarg del camí es va anar fraccionant el grup i els seus germans van emprendre diferents rutes instal·lant-se en diferents llocs de la illa. Biag és el que va arribar a on ara es troba Sagada. 

El nom de Sagada prové de l’època dels espanyols, un dels molt mal entesos entre la població local i els colonitzadors: un grup de soldats va trobar un home carregat amb una cistella per anar a pescar i l’hi van preguntar com es deia el poble més proper i l’home va entendre que l’hi preguntaven que duia. 
La població es troba a uns 1500 metres d’alçada, o sigui que té un clima (en quant a temperatura) agradable. A l’època dels espanyols no era fàcil arribar-hi, pel que va quedar fora del seu abast. 

Durant un temps Sagada va ser l’única ciutat Filipina en que la major part de la seva població (un 95%) era anglicana, de l’església episcopal filipina. La primera missió cristiana es va establir aquí l’any 1904, i era una missió de l’església episcopal. L’església que hi ha al centre de la ciutat és d’aquesta època. 
Aquesta ciutat va ser la última en tenir una església catòlica romana. No obstant, els seus religiosos diuen que a Sagada són catòlics, que ja des de la primera missió que s’hi va establir ho son. Son anglo-catòlics, propers però separats de l’església catòlica depenent de Roma. Actualment hi ha també alguna església catòlica romana. 


Com deia, la temperatura és agradable, però nosaltres vam enganxar pluja. Es va passar tota la nit plovent. Quan a mig matí va parar una mica vam sortir a visitar el poble i la vall on hi ha les coves amb els taüts penjats, que és pel que és famós aquest poble. 
En tota la regió de les muntanyes cal agafar un guia local per fer les visites i també hem hagut de pagar una taxa turística en cada poble. 

Sagada està envoltada de vegetació i roques. És terreny càrstic, les roques grises sobresurten entre la vegetació i si un s’hi fixa be, en aquestes parets s’hi veuen taüts penjats. 
Com que el poble està elevat es veu la vall, amb petites agrupacions de cases, i de tant en quant els blocs de pedra. Hi ha tot un recorregut per visitar les diferents coves on hi ha tombes i algunes de les coves estan connectades entre sí, per dins. Com que havia plogut molt els darrers dies i la nit anterior els camins estaven molt enfangats i algunes coves impracticables. 

Hi ha taüts que estan penjats en la paret de roca, mentre d’altres es troben en l’interior de les coves. Els enterraments més recents son els que es troben en les parets. Son taüts de fusta, agafats a la roca amb unes barres de ferro, porten el nom escrit en lletres grans i en algunes s’hi veu també una creu. Es van convertir al cristianisme, però no van deixar els seus rituals animistes. 

Els ifugaos van lluitar contra els espanyols, es van resistir, en canvi els igorot van adaptar-se: es van deixar convertir, però seguien fent la seva. 

Em va sorprendre veure cadires penjades al costat dels taüts. Em van explicar que és la cadira on els momifiquen. Quan estan morts els posen asseguts en una cadira lligats fins que estan secs, així els hi és més fàcil després col·locar-los dins del taüt en posició fetal. 
Les parets on pengen els taüts ha de rebre la llum del sol unes hores al dia per tal de què l'esperit pugui sortir del cos i del taüt. Als morts els enterraven amb els seus objectes preferits, el que ha desencadenat una sèrie de saquejos de tombes. Fins fa pocs anys encara se seguia enterrant així. Els enterraments més antics tenen uns 300 o 400 anys i son les que es troben en coves naturals que estan en el Echo valley. 

Abans de baixar a la vall veiem el “day-up” un cercle de pedres que fan de seient i al centre de la rotllana hi encenen un foc. Aquí és on es reuneixen els ancians del poble i prenen les decisions que afecten a la comunitat. També resolen els problemes que sorgeixen. Les dones no poden seure al cercle, seuen al darrera i poden escoltar però no opinar.
 
Baixem a una de les coves. És impressionant la quantitat de taüts que hi ha apilats. Alguns s’han recollit d’altres coves i portat aquí per preservar-los. El clima tropical no és molt bo per la conservació de la fusta. Molts d’ells es veuen mig podrits. Hi ha moltíssim taüts apilats, omplint tot el fons de la cova.

Com que el dia aguantava, vam picar unes galetes i vam anar cap a la cascada Bomod-oki. El camí surt del poble de Bidlisan, a on hi vam arribar en jeepney. En el centre de turisme vam trobar a la guia local. No li va fer gaire gràcia haver-nos d’acompanyar aquella tarda, ja que deia que plouria. I no es va equivocar gens. Va diluviar. Vam enganxar dos bons xàfecs en una tarda. La capelina que duia al final de la tarda ja no em servia de res: traspassava l’aigua. 

mines d'or
L’excursió em va agradar ja que es passava per un poblet i allà estaven els homes reunits parlant, com si fos una reunió de veïns. Les cases estan construïdes sobre pilons, per evitar la humitat i l’aigua; n’hi ha de fusta i altres de llauna. Les de llauna em xoquen, han de ser molt caloroses quan fa calor, però molt més resistents a la pluja. Algunes per dins son de fusta o de bambú trenat i per fora tenen la llauna. 

mines d'or
En aquest poble extreien or, no tinc clar si del riu o de mines. Ara sembla abandonat. He llegit un article recent sobre les mines d’or de la província de les muntanyes, en el que s’analitza els problemes que han generat. L’extracció de l’or, fa malbé l’entorn, i quan es fan servir productes químics altera la qualitat de l’aigua del riu, per tant afecta al rec dels arrossars. 
Al poble el que es veu és  una cabina de camió unida a unes politges per fer pujar les vagonetes amb la càrrega i més avall uns embassaments.   


Just quan sortim del poble ens enganxa el primer xàfec. A la vora hi ha una casa i ens deixen refugiar-nos allà fins que pari. La guia aprofita la parada per menjar una mica: porta un paquetet de bambú trenat, l’obre i a dins hi ha arròs. El tanquen en aquesta mena de cistelleta i ho bullen tot junt. 
El camí és bonic, els arrossars son molt més petits que els de Batad. Per arribar a la cascada hem d’anar vorejant els arrossars. El terra està relliscós, en algun punt és delicat el pas. En un camp un búfal d’aigua està removent la terra. 

Per fi arribem a la cascada. Impressionant. Teníem previst menjar alguna cosa en arribar, però el temps era infernal. Una gran nuvolada negra avançava cap a nosaltres. La cascada duia una gran quantitat d’aigua; no m’estranya amb la pluja que tenen en aquesta zona! Jo no em vaig estar gaire estona aturada allà, entre els esquitxos de la cascada, tot i que estava a molta distància i la pluja que amenaçava, vaig començar a tornar enrere. Em preocupava una mica haver de passar altre cop per les passarel·les entre els camps sota la pluja. 

La tornada des de la cascada va ser dura, tal com preveia, ens va enganxar un bon xàfec enmig dels arrossars, sense cap lloc on aixoplugar-nos. Jo anava xopa, les ulleres plenes d’aigua i am més tenia la sola de les botes mig trencada. Un desastre. 

Va haver-hi algun moment en que estava fastiguejada de la pluja i del camí. Llavors vaig veure una dona ajupida en un camp, treballant, coberta tant sols amb un plàstic transparent tirat per les espatlles i el cap. No s’immutava, continuava la seva feina com si res. Se’m va passar una mica el mal humor
Vam acabar l’excursió al poble de Aguio on ens esperava el jeepney per tornar cap a Bidlisan i Sagada. Aquell vespre em vaig quedar a sopar a l’hotel. No tenia ganes de mullar-me més, necessitava roba seca, peus secs... 

Estàvem allotjats al Saint Joseph Rest House, jo tenia un bungalow en un racó del jardí, o sigui que tant per anar al restaurant com al poble havia de sortir i tornar a trepitjar aigua. De totes formes lo del poble em feia més mandra, el restaurant de l’hotel era la opció més còmode. No tenien massa varietat, ni hi havia ambient, vaig estar sola la major part del temps, després va arribar una família.