dissabte, 25 d’octubre de 2014

Filipines_7: Baguio

Vam agafar l'autobús de línia per anar a Baguio; anava a tope de gent. Érem els únics turistes, hi havia famílies, dones i homes carregats de paquets, joves, estudiants... Baguio és una ciutat universitària, hi ha la Universitat de la Cordillera, i per això hi havia tants nois i noies carregats de llibres.

La carretera que va de Bontoc a Baguio és la Halsema Highway, una carretera de muntanya molt transitada ja que enllaça la província de Benguet amb la de les muntanyes. El punt més alt pel que passa està a uns 2550 metres sobre el nivell del mar. Aquesta carretera es va obrir l’any 1930 i el seu nom és el de l’enginyer americà que la va dissenyar. De totes formes, no l’hi va ser fàcil desenvolupar el projecte, ja que en un primer moment el govern americà no volia finançar-ho.  

En el passat era una carretera molt perillosa, per les esllavissades de terra, per la velocitat que duien els autobusos circulant per ella i per lo estreta que era. Ara ha millorat molt tot i que quan hi ha boira i està mullada segueix sent perillosa. Es va asfaltar en el 2011. 

Aquesta carretera ha sigut crucial pel desenvolupament dels pobles de les muntanyes, ja que ha permès el transport de mercaderies entre pobles remots i Baguio. Per una banda els hi permet fer arribar els seus productes als mercats d’aquesta població i per altre proveir-se del que no tenen en l’àmbit rural. 

És una carretera plena de corbes amb molt trànsit, que va creuant petits pobles on puja i baixa gent. El viatge es fa llarg. Són 5 hores de trajecte, amb una parada per dinar. Es un autoservei, hi ha peix i arròs, també hi ha vegetals, uns ossos amb carn... Molt econòmic. Els lavabos de senyores hi havia cua, com a tot arreu, i em va xocar que n’hi havia uns que eren “privats”, és a dir amb porta i per una sola persona i després hi havia un altre espai amb uns de comunitaris, on hi havia lloc per 6 o 7 dones. 

En tots els llocs on hem estat els lavabos son de pagament i em fa gràcia que el preu és diferent si fas pipi o caca, 5 o 10 pesos. 

M'agrada barrejar-me amb la gent. ells senten curiositat per nosaltres i jo en sento per ells. En els banys vaig fer servir el comunitari i els hi va fer gràcia a les altres dones que hi havia a la cua.

Quan vam arribar a Baguio vaig buscar una llibreria que m’indicava la guia. Volia algun llibre sobre les ètnies de les muntanyes, però no ho vaig trobar. De fet, també em va costar trobar una llibreria. La que deia la meva guia no la vaig trobar i la gent a la que preguntava no la coneixien. Em van dir que en el centre comercial hi havia la llibreria nacional. O sigui que m’hi vaig apropar. No vaig trobar el llibre que buscava però va ser interessant veure l’ambient. 

Després me’n vaig anar cap al centre. Vaig haver d’anar preguntant a tort i a dret per anar-me ubicant i trobar les coes. La gent molt amable. Un dels cops, quan buscava el parc, vaig preguntar a unes adolescents i van estar encantades de poder-m’ho explicar en anglès. 

La ciutat és caòtica, molta gent per tot arreu, molt trànsit, i em va donar la sensació de tot molt gris, però he de dir que el temps també estava gris, o sigui que potser si hagués vist al ciutat en undia de sol m’hagués fet una altre impressió. 

Vaig visitar la catedral que està sobre un turó; em va sorprendre que sent divendres a la tarda estigués plena de gent. És de color rosa pastel, de l’estil de moltes altres que vaig anar veient pel país. Al voltant hi ha diversos edificis i sales, botigues, banys, i sales diverses, tot relacionat amb la catedral. Em va fer l’efecte d’un lloc de peregrinació o on en algunes dates assenyalades s’hi deu reunir molta gent. L’escala per arribar fins allà està coberta, plena de cartells amb frases religioses. 

On hi ha la ciutat de Baguio abans del 1900 hi havia un poblat de l’etnia ibaloi. Van ser els americans els que van desenvolupar aquest emplaçament i l’any 1903 es va declarar capital d’estiu de Filipines i s’hi va construir la residencia d’estiu del governador general americà de les Filipines. Però no va ser fins al 1909 que va adquirir l’estatus de ciutat. Actualment és la seu del govern de la regió administrativa de la cordillera. I és la capital econòmica i administrativa del nord de la illa de Luzón. 

El seu nom deriva de la paraula bagiw, que en ibaloi vol dir molsa. Els ibaloi és una de les tribus que hi ha a la regió de les muntanyes; es dediquen a l’agricultura, especialment al cultiu de l’arròs. La seva llengua és d’origen malaiopolinesi. 

Durant la segona guerra mundial Baguio era la capital i estava sota el control de les forces armades imperials japoneses del general Yamashita. El 26 d’abril del 1945 les tropes filipines juntament amb les d’estats units van entrar a la ciutat i va començar la batalla pel seu alliberament. La rendició dels japonesos va tenir lloc el 3 de setembre del 1945. Els japonesos havien desembarcat a Luzón al desembre del 1941, tres dies després del bombardeig de Pearl Harbor. 

L’any 1990 la ciutat va patir un terratrèmol que va destruir-la parcialment. Està situada a 1500 metres sobre el nivell del mar i és la ciutat més important de la regió de la cordillera. 

Després vaig baixar cap al centre; en un tram de passeig enjardinat vaig veure un monument erigit l’any 2002, dedicat als grups ètnics de la regió de la cordillera, per la seva defensa de la terra i de la seva cultura en front dels colonitzadors. Em va agradar. 

Més enllà hi ha el parc Burnham, amb un llac central, on hi ha barquetes per recorre'l. Hi ha parelles, famílies, grups d'adolescents... De fet per tota la ciutat hi ha un cert aire festiu. És divendres i per tant es respira ja l’aire de cap de setmana. 

Vaig estar rondant buscant una capelina, ja que l’anterior havia quedat inservible. Em van indicar uns grans magatzems on en podia trobar. Em fa gràcia visitar botigues i magatzems, en cada país tenen el seu aire. Aquí les coses son molt més barates que a Barcelona, però els sous també son més baixos.

Cansada de pluja i boira em vaig refugiar en un bar a prendre una coca cola. Els clients que hi havia, tot homes, estaven ja sopant! Eren les 6 de la tarda. Em van mirar amb curiositat i de seguida van tornar a les seves converses. No m’hi vaig estar massa estona doncs la boira anava baixant. Vaig tornar a peu cap a l’hotel i entre la boira i que es feia fosc i em costava orientar-me em va costar una mica arribar-hi. Vaig haver d’anar preguntant alguns cops, doncs ja no hi havia llum per mirar el plànol i tampoc trobava cap taxi lliure. 

Vaig anar a sopar a un restaurant mongol que hi havia a pocs metres de l’hotel. Em va encantar. Estava ple de gent, moltes famílies, grups d’amics... el servei era molt àgil. Es podia escollir entre diferents opcions: un buffet de cuina mogol, que és el que feia molta gent, el pot xinès, on suques verdures i carn a l'aigua bullent o podies menjar a la carta. Jo vaig menjar a la carta, ja que em va temptar el bistec Gengis khan amb salsa d'herbes i especies, elaborat segons una recepta del segle XIII (segons explicava la carta); anava acompanyat de seva arrebossada i brots de soja. Jo vaig acompanyar-ho amb un got de vi i per acabar vaig prendre el que anomenaven pastis de xocolata a l’estil espanyol. Va ser un sopar deliciós que em va costar 460 pesos, l’equivalent a uns 8 o 9 euros.