divendres, 14 de novembre de 2014

Filipines_16. Illa de Palawan: el Nido

Camí de El Nido
Vam deixar enrere el parc nacional del riu subterrani per dirigir-nos a l’extrem nord de la illa: a la població anomenada El Nido. Son 5 hores de trajecte molt bonic. Aquest poble és molt turístic però encantador. Especialment l’entorn on es troba. 

Aquesta punta de la illa sembla que ja estava habitada en el neolític, ja que s’han trobat fòssils i enterraments que ho confirmen. 

D’èpoques posteriors se sap que els comerciants xinesos visitaven regularment aquesta regió, durant la dinastia Sung (entre el 960 i el 1279), buscant els nius de falcillot que es troben en les escletxes rocoses. Aquests nius son els que es fan servir per fer sopes. Hi ha un llibre xinès del 1225 en el que es parla d’aquesta illa i dels seus magnífics ports.  

En el segle XVI habitants de les illes de Cuyo, al costat de Palawan es devien traslladar i assentar aquí al Nido. 

Aquest extrem de la illa ha rebut sempre molta població de les altres illes, i també d’altres països, xinesos, espanyols, alguns alemanys i coreans. Al llarg de generacions hi ha hagut casaments entre els diferents grups de població, el que ha generat una gran diversitat.

La major part de la població és catòlica però també hi ha altres esglésies cristianes. Actualment augmenta la població de religió musulmana, ja que arriba força gent del sud de la illa i de Mindanao. 

Abans del 1890 em sembla que aquest indret s’anomenava Inventario i llavors van decidir canviar-ho pel nom de Bacuit, que és el que conserva la badia i l’arxipèlag que hi ha al davant de la seva costa. Era el temps en que s’hi instal·laven famílies espanyoles i xineses. 

L’any 1954 es decideix canviar el nom del poble i posar-l’hi el nom actual, El Nido, que fa referència als nius d’ocell que son molt apreciats per les sopes. 

Fins a l’any 1979, aquest poble i la seva costa era molt poc conegut , però un accident a la badia de Bacuit el va descobrir al mon, que va poder veure els seus paisatges espectaculars. Això va fer créixer significativament el turisme en aquesta illa.

La importància d’El Nido es deu a la seva diversitat biològica i geològica; el primer reconeixement de la importància d’aquest ecosistema data del 1984, quan el govern va declarar aquesta zona el santuari de les tortugues i en el 1991 reserva marina. Al 1998 passa a ser una àrea protegida. 

És una població que actualment està molt centrada en el turisme. Al llarg de la badia hi ha hotels i restaurants, un al costat de l’altre. Al carrer de darrera també vas trobant restaurants, baretos, hotels, lloguer d’habitacions.... hotels de dos pisos, que xoquen una mica en aquest entorn....tot un mont pel turista que ve a visitar l’arxipèlag de les Bacuit. Hi ha molts llocs on pots contractar excursions en barca, snorkel, busseig... també diversos locals on les noies t’ofereixen massatges... 

Un parell de carres més endins trobes les cases, locals, les botigues de queviures i de productes pel seu dia a dia, l’església, l’escola.... en algun racó sembla que tenen tan sols el més bàsic. És un altre mon. I suposo que molta d’aquesta gent viu dels negocis que estan sorgint al voltant del turista.

Tancant la badia hi ha una gran roca, part del paisatge d’aquí, roca calcària, espectacular. I tot el que hi ha a la vora d’aquesta paret rocosa rep el seu nom: la roca. 

Les postes de sol sobre la badia són fantàstiques. Sempre pots trobar un racó tranquil en el que veure com va canviant la llum, com surt la gent a recollir el que la marea baixa a deixat a la sorra.... Vaig trobar un home que m’ensenyava el pop que havia pescat i que cuinaria per la seva família. 

Estan sola allà, la gent que tornava cap a casa, després de treballar, s’aturava a saludar, a parlar un moment... 

Suposo que ells ja tenen molt vist el paisatge i els colors i ja no els sorprèn, tenen ganes d’arribar a casa, no és res nou. El que si era nou era trobar algú diferent, i sentien curiositat per saber d’ón venia, que visitava i que en pensava de la seva illa i la seva gent.