diumenge, 23 de novembre de 2014

Filipines_19. Manila

Temple Kim Luan
Vam agafar un vol des de Puerto Princesa (a Palawan) fins a Manila (a Luzón) i al matí següent ens vam dedicar a recórrer els punts més emblemàtics de la ciutat. Em va faltar temps, m’hagués agradat estar al menys un dia més a la capital. És curiós ja que generalment les capitals no m’agraden, em desborden, en canvi aquí em vaig quedar amb les ganes de poder retornar a alguns dels llocs que vaig veure de passada. És una gran ciutat, amb un trànsit terrible, però així i tot, em va agradar, té moltes cares diferents.


Just al costat de l’hotel hi havia un temple xinès. Em va sorprendre una mica, era com els que havia vist per Beijing, però estava a Manila! Però tot just començava a passejar per la ciutat i encara no havia vist el barri xinès. 

Abans de l’arribada dels espanyols ja hi havia comerç amb la Xina. Després els espanyols ho van potenciar i hi va haver força població xinesa que es va instal·lar a Filipines. Ara be el govern espanyols els hi feia pagar taxes, intentava convertir-los al catolicisme, llavors tenien avantatges i els feia viure en el que anomenaven “parian”, que eren zones restringides. 

Parc Rizal
Tan sols els xinesos batejats podien sortir d’aquests enclavaments, ja que es considerava que llavors ja no podien contaminar a la resta de la població amb idees no catòliques. Els xinesos que es casaven amb població local i es convertien pagaven menys taxes; per això durant el període colonial molts es van convertir per gaudir de millors condicions de vida. 

La població xinesa a Filipines segueix augmentant, i es diferencien entre els nou vinguts i els que ja hi porten generacions. Ara be, tot i que portin generacions al país, han conservat la cultura, tenen les seves pròpies organitzacions d’ajuda entre ells, diaris... diversos recursos per preservar la seva cultura i identitat. Ara be, sembla que les noves generacions de joves ja senten que Filipines és el seu país.  

Una de les coses que em va xocar d’aquest temple és que té una clínica benèfica. Però això encaixa amb el que comentava de que tenen les seves pròpies organitzacions per assistir a la població més desafavorida. 

Vam anar cap al parc Rizal. Pel camí es poden veure els contrastos de les grans ciutats: carrers descuidats i plens de forats, cases senzilles, nens demanant i en d’altres carrers et trobes amb edificis moderns, de moltes plantes, cases cuidades...

Vam arribar al Parc Rizal. Una gran explanada coberta de gespa, amb l’estàtua de Rizal. I una gran quantitat de grups d’escolars visitant el parc!. Té 60 hectàrees i acaba arribant al mar, a la badia de Manila. 

El monument a Rizal està declarat monument nacional ja que a la seva base hi ha enterrades les restes d’aquest heroi filipí. Abans de la construcció del monument i el parc (en el 1913), aquest espai s’anomenava “luneta” i molts locals encara l’anomenen així. 

En un dels laterals del parc hi ha tres jardins de costat i independents, cadascun amb la seva entrada: el jardí xinès, el japonès i el tropical d’orquídies. 

Pag-AAlay és el nom que té el monument dedicat al Martiri de Rizal. Va ser executat en aquest lloc el 30 de desembre de 1896. Hi ha una representació feta amb figures de bronze, del moment en que l’hi van disparar 8 homes d’un dels regiments d’infanteria de l’exèrcit colonial espanyol. La seva execució va desencadenar la lluita del poble per la seva independència.

Hi ha també unes plaques i escenes amb figures de mida real, tot en bronze, que representen diferents facetes de la vida de José Rizal. Em va agradar el muntatge.

No sé segur si és en el mateix lloc o a la vora, es commemora també la matança per part dels espanyols, de tres capellans als que van acusar de complicitat en la sublevació que hi va haver a Cavite l’any 1872. 

En el parc es poden veure també grups de joves assajant una mena d’arts marcials o balls. Antigament era el lloc on la gent anava a passejar en sortir de missa. Ara es un lloc per anar a córrer, jugar a pilota, o passar el dia.

A poca distancia del parc es troba intramuros: l’antiga ciutat espanyola emmurallada. Miguel Lopez de Legazpi, quan va controlar Manila, va decidir construir la fortalesa on hi havia les restes d’un assentament islàmic, a la vora del riu Pasig.


Se la va anomenar la ciutat emmurallada de Legazpi. Va patir atacs diversos, per pirates xinesos, pels holandesos, britànics, japonesos, americans... malgrat tot, va sobreviure fins a finals de la segona guerra mundial. Llavors, en la batalla de Manila va quedar destruïda. 

Es va fundar en el 1571 va ser la seu de les classes dirigents espanyoles. La resta de població vivia a fora, al voltant, i la població xinesa, en el seu gueto a l’altra banda del riu.

Les muralles són impressionants pel seu gruix i quan creues l’arc que et porta a intramuros és com canviar de mon. Em va semblar una altra ciutat, tranquil·la, recollida i amb un aire que em resultava familiar.

Molt abans de l’arribada dels espanyols hi havia diverses comunitats instal·lades a la riba del riu Pasig. 

Una d’aquestes comunitats s’anomenava Maynila, el seu cabdill era Rajah Soliman i vivien en una ciutadella que era un centre comercial de productes d’àsia. És on hi havia aquest assentament que es va instal·lar Legazpi i la nova ciutat es va convertir en la capital del govern espanyol a orient; aquest govern va durar tres-cents anys.

Intramuros
La invasió xinesa i els atacs de pirates holandesos i portuguesos van portar al govern colonial a construir les muralles defensives. A l’interior hi havia les oficines i edificis governamentals, residencies i palaus, esglésies, escoles.... Hi havia portes amb ponts llevadissos, que es tancaven abans de la mitja nit i es tornaven a obrir al matí. 

Felip II la va anomenar “La insigne y siempre leal ciudad”. Era un important centre comercial, ja que d’aquí sortien els productes d’Àsia en galions cap a Mèxic. 

Les muralles no van fer desistir als pirates dels seus atacs, ni als britànics, que van apoderar-se de la ciutat durant dos anys, en el 1762. 

Intramuros
La ciutat va patir diversos atacs, terratrèmols, tifons, guerres, però va resistir fins que en el 1945 quan els americans alliberen Filipines dels japonesos, la ciutat va patir un setge de 8 dies, bona part les muralles va quedar destruïda així com moltes cases, i van morir milers de persones.

Durant anys intramuros va ser una ciutat morta, plena de runa, devastada. No va ser fins al 1979 que es va crear l’administració d’intramuros amb la finalitat de reconstruir l’antiga ciutat espanyola, ja que forma part de la història del país. 

Detall de la porta del
Convent de Sant Agustí
El convent de Sant Agustí va ser l’únic edifici que va quedar intacte. Va ser construït entre 1587 i 1606; és l’església més antiga de Filipines. Segueix en funcionament i està molt sol·licitada per fer-hi casaments. És patrimoni de la Unesco. 

És molt gran, impressionat, ja que els carres del voltant son estrets i destaca més la seva grandiositat. La porta en fusta, molt treballada, té a les dues bandes unes figures de lleons xinesos que em xoca trobar aquí. Per veure l’interior cal passar pel museu; val la pena la visita. Estil barroc, al costat de l’altar hi ha la tomba de Legazpi. I el claustre és un racó molt agradable. 

Convent de Sant Agustí
Després anem a veure la Casa Manila. És un museu sobre l’estil de vida en el darrer temps de l’època colonial. La façana és una reproducció d’una casa del 1850. Per la construcció es feien servir molts cops totxanes de tova o de pedra volcànica, per la part baixa i la part de dalt, on hi havia les habitacions es construïa en fusta, ja que en ser més lleugera era menys perillós en cas de terratrèmol. El primer temps els espanyols construïen en pedra, fins que van veure que no resistia els terratrèmols i és quan van canviar l’estil.

l costat de Casa Manila hi ha una botiga de bicicletes construïdes en canya de bambú. Em va sorprendre molt però ara fa pocs dies també ho vaig veure aquí a Barcelona. 

El primer que es troba és un pati amb terra de granit que anomenen pedra xinesa; els xinesos feien servir aquesta pedra com a llast en els seus joncs per donar-los-hi major estabilitat i després la venien a Manila per pavimentar carrers i patis. La font que hi ha al centre del pati data del 1882 quan va rribar l’aigua corrent a la ciutat.

Convent de Sant Agustí
A l’entresol era on els que arribaven a la casa s’esperaven per ser rebuts al despatx, si era una casa d’un ric terratinent. A l’entresol hi havia habitacions que podien ser pels parents que vivien amb la família, o també per fer-hi la “siesta” entre les 2 i les 5 de la tarda ja que era un lloc més fresc. 
El despatx està molt ben decorat, amb mobles de construcció local, i vitrines plenes de llibres.

La “caida o antesala” era on durant el dia la família i amics es distreien amb jocs, musica, o prenien “la merienda”. Si no recordo malament en algun dels llibres que vaig llegir parlaven de “la caida” era just on comença l’escala, les dones tenien que baixar, s’acomodaven be les faldilles llargues per evitar caure en el trajecte fins a baix. 

Convent de Sant Agustí
La decoració de la sala demostrava la categoria de la família. Moltes finestres amb persianes, per ventilar les habitacions i protegir de la llum solar. A la sala es on es feien els balls i les tertúlies, on les noies tocaven el piano o cantaven, es llegia poesia... També era el lloc on els homes parlaven de política o de negocis. 

Les cases tenien l’oratori on cada vespre es resava l’àngelus, el rosari o les novenes. Podia haver-hi també imatges de sants, que en dates assenyalades es treien en processó. 

Hi ha l’habitació blava, amb les parets pintades i decorades. L’habitació principal, amb el seu lavabo, de marbre, símbol d’importància. L’hospitalitat filipina és increïble, ja que si venia un convidat important l’hi cedien la seva pròpia habitació.

Pati de la Casa Manila
El menjador es pot veure en prestatges i penjats, plats i objectes de porcel·lana, de ceràmica, vidre o plata. 

La letrina es doble, amb lloc per dos persones. En algunes cases podia ser per més de dos. I “el baño” que podia tenir dos banyeres de diferent mida. 

A l’”azotea” és on realitzaven les activitats que requerien fer servir molta aigua, com rentar la roba; es construïen prop de la cisterna. Aquí també es mataven les gallines i els porcs.

Casa Manila
Em sorprèn llegir que l’aigua de la cisterna era aigua de pluja que recollien i filtraven a través de carbó, grava i sorra. 
És una casa molt interessant de visitar, té molts objectes curiosos.

Dirigim els nostres passos cap a la catedral. Aquesta església ha tingut molt mala sort. La que es veu ara és la vuitena que s’ha construït. La primera església es va construir l’any 1571 amb bambú i “nipa”, que és una mena de palmera. 

Catedral
Dotze anys després va quedar destruïda per un incendi. Es va construir de nou, aquest cop en pedra, però els terratrèmols del 1621 i 1645 van tirar-la a terra. Es torna a construir uns quants cops més i cada cop els terratrèmols i tifons l’enderroquen.

Una de les vegades, havia estat renovada el 1850 i el 1852 va tornar a caure. La setena construcció es va fer el 1879. Va resistir més o menys un terratrèmol al 1880, tot i que va quedar bastant malmesa, però no va sobreviure a la batalla de Manila del 1945. L’actual és del 1958. L’interior és agradable, lluminós, amb vitralls moderns i contrasta amb la façana de pedra grisa.  

Fort Santiago
A la vora hi ha la plaça Roma, que abans era la Plaza mayor. Van canviar-l’hi el nom l’any 1961, quan es va nomenar el primer cardenal filipí. 

Arribem al Fort Santiago, que era la seu del poder militar espanyol. Aquí hi van tenir empresonat a José Rizal els dies abans de la seva execució. Actualment el fort simbolitza la lluita per la llibertat, ja que també és un memorial a tots els filipins morts en la lluita per la llibertat. És un recinte molt cuidat, amb jardins en els que hi ha diverses figures de personatges d’època asseguts als bancs, figures de cartró amb el forat a la cara per que et puguis fer la fotografia vestit d’època.... un conjunt peculiar i molt agradable. 

Detall de la porta d'entrada al
Fort Santiago
És una de les fortaleses més antigues de Manila, construïda en el 1571 i destruït 3 anys més tard. Llavors es va construir en pedra, ja que la primera muralla era de fusta. La de pedra data del 1592, després va patir diversos desperfectes deguts a terratrèmols. Durant l’ocupació britànica, en el 1762-64 va ser la seva seu central. Durant l’ocupació japonesa milers de ciutadans filipins van estar empresonats aquí i hi van ser torturats. 

Després, durant la batalla de Manila va quedar molt destruït i va ser en els anys ~1951 que es va declarar memorial per la llibertat i es va començar la restauració. 

Riu Pasig
L’entrada té una porta en pedra i cosa curiosa, a sobre hi ha un retaule en fusta (al menys això és el que em sembla). El que em sorprèn és la combinació de materials. 

En una part del fort, crec que és on havia estat empresonat Rizal, hi ha un petit museu dedicat a ell. Fotografies i quadres d’ell i de la seva mare, objectes familiars i un manuscrit del seu llibre més famós “Noli Me Tangere”. Abans d’anar a Filipines l’havia llegit i el vaig trobar molt interessant. Em va fer gràcia veure el manuscrit allà. 

El fort dóna sobre el riu Pasig, que és molt ample i a l’altra banda hi ha el barri (o barris) de Binondo, Santa Cruz i Quiapo. És un contrast brutal: estàs al fort, on es respira tranquil·litat, i a l’altra banda del riu es veu un atapeïment de cases i gent, també grans edificis al fons... en conjunt sembla caòtic.

D’allà ens en vam anar, en taxi, cap al palau presidencial, el palau Malacañang, que es va construir en el 1750 i en el 1825 va passar a mans dels espanyols, que uns anys més tard la van convertir en el palau d’estiu del governador. En el 1863, quan la residencia del governador a intramuros va quedar destruïda per un terratrèmol, el governador es va traslladar definitivament a aquest palau. Estava tancat i hi ha vigilància en els dos extrems del carrer. Al final vam poder passar per davant, però sense aturar-nos nio fer fotografies. Quan ja marxàvem vam veure passar un seguici de cotxes oficials, que com per tot arreu eren de color fosc i vidres tintats. 

Quiapo
Després de l’intent frustrat de visitar el palau i el museu vam tornar cap al riu Pasig; trobar taxi a ple migdia no va ser tasca fàcil. Ens quedava per donar una ullada al barri xinès, o sigui que vam demanar al taxista que ens portés a l’església de Quiapo. El trànsit era infernal i ens va costar molta estona arribar fins allà. L’arribada i tot en aquella banda del riu era impactant. I estressant.

L’església actual és del 1933, construïda en el lloc on ja n’hi havia hagut una altra abans. 

El taxi ens va deixar en una plaça ampla, plena de cotxes, gent i soroll. Va ser impossible trobar-nos amb els que haurien d’arribar en un altre taxi. L’església moderna, amb una gran pantalla a fora el carrer on es veu la missa que s’està celebrant a l’interior. Una cua molt llarga de gent dona la volta a l’església, i sembla que és per visitar una relíquia d’algun sant i demanar-li bona salut. L’església està al complet, amb tots els bancs plens i gent de peu dret. Era l’hora del sermó, en tagal, no entenia res però de cop sento al capellà dir “cuchara, cuchillo, tenedor”. Em vaig quedar de pedra! No sé de què parlava ni a què venia allò! Potser parlava del que havien deixat els espanyols? No ho se. Molta gent ens recitava les paraules que el tagal conserva en espanyol.

Pel passadís central hi ha gent que avança de genolls, i tothom mostra molta devoció. Impressiona de veure. 

El Natzarè negre de Quiapo
Un cop a fora, segueix havent-hi moltíssim gent. Hi ha dones que venen flors, suposo que per portar a la relíquia del sant, o per l’església o pel gran crist que hi ha a fora. És el natzarè negre, un crist que diuen que fa miracles. És una escultura en eben, que va arribar aquí a Quiapo en el 1767. Dues vegades l’any es treu en processó, portada sobre les espatlles dels fidels. La gent fa cua per fer-li un petó. Porten un mocador o un drap a la ma, eixuguen el lloc on faran el petó i en acabar ho tornen a eixugar. 

Aquí comença el barri xinès, amb arcs d’entrada, evidentment en estil xinès. És molt curiós, és un altre mon, una altra Manila. Els carrerons estan plens de paradetes i tenderets, un mercat sorprenent, en el que moltes de les parades son de figuretes de nens Jesús. És un mercat que em recorda molt els que es troben per la xina. Em fa gràcia una parada on fabriquen segells de fusta. Quan havia estat a Pingyao també n’havia vist molts. 

Església de Quiapo
Va ser curiós descobrir aquell racó de ciutat. Ara be, tot era molt estret, alguns carrerons estaven en molt mal estat, sense asfalt, de terra, amb clavegueram obert, em sembla veure un ratolí corrent per allà. Intentem orientar-nos amb el plànol però es fa difícil. Preguntar encara més, ja que ens defugen, no parlen anglès, els noms de carrers no estan visibles o no els sabem trobar... Al final preguntem per una altra església que més o menys ens permetrà saber la direcció per on anar. I això funciona. Dient el nom de l’església ens indiquen cap a on anar. 

Així vam arribar a l’església de la “Santa Cruz”, que ja està una mica fòra del bullici del barri xinès i es pot respirar una mica millor. Va ser fundada el 1768 pels jesuïtes i està dedicada a la verge del Pilar. Em crida l’atenció una creu de fusta, en la que els seus braços tenen gravades diferents escenes de la bíblia.

Els edificis ja fora del barri xinès son bonics, molts d’ells estan ocupats per bancs, botigues i oficines. I d’aquí vam arribar ja al pont Jones (crec que era aquest el pont al que vam arribar), que creua el riu Pasig i està custodiat pels lleons xinesos. 

Porta del barri xinès
Amb la visita al barri xinès acabava l’estada a Manila. Una estada massa breu ja que hagués volgut tornar a intramuros o anar a veure la posta de sol sobre la badia i veure el mar.... però l’avió sortia al vespre o sigui que calia tornar cap a l’hotel. 

Ha sigut un viatge de 21 dies per les Filipines que m’ha permès veure la diversitat del país, però que també m’ha deixat gust a poc. 

Església Santa Cruz
Com ja he comentat abans, un dels llibres que vaig llegir abans de venir va ser “Noli me tangere” de José Rizal, que reflexa la vida en aquest país en el segle XIX. Molt interessant. En canvi “El filibustero” del mateix autor em va costar més de llegir. “Olvidad Filipinas” de Josep Moya-Angeler em va commoure profundament. “Pasando el rato en un país cálido” de José Dalisay és també molt interessant, i reflexa una època més recent de la historia del país. 

“Hogueras en la llanura” de Shohei Ooka ens situa a finals de la segona guerra mundial. “Y soplará el almijan” de Manena Munar, està ambientada a finals del segle XIX i em va permetre fer-me una idea de com era la vida a les Filipines en aquella època. Vaig rematar la meva lectura filipina amb l’obra d’Emilio Salgari “La flor de las perlas”.