22 de novembre 2015

Cuba_33. Cayo Saetía

L’última etapa del viatge: cayo Saetía. En realitat és una península que hi ha a la badia de Nipe, a la costa atlàntica.  

En aquesta zona de la costa hi ha molt properes diverses badies, però la de Nipe és la més gran. Cristòfol Colom ja la va veure quan va arribar aquí en el 1492. 

És una badia de bossa, una de les més grans del mon, d’aquests tipus, i la més gran de Cuba. Té uns 220 Km2 d’extensió, amb fondàries que van dels 9 als 25 m. Aproximadament un 10% de la seva aigua es renova diàriament, i en un màxim de quinze dies tota l’aigua de la badia ja es nova. 

La península de Saetía cobreix bona part de l’entrada de la badia de Nipe i també de la de Levisa. Es va crear artificialment el 1903, quan es va construir un canal de 100 m de llarg, que tallava la península de “entrecascos” per tal d’unir dues badies, Levisa i Carbonico, per facilitar la navegació entre els dos punts. 

El 60% de la seva superfície està coberta per bosc, però també hi ha prades. Té dotze platges, des de les que es pot accedir a l’escull de coral que protegeix la costa nord de Cuba. Hi ha una gran diversitat de manglars, el que afavoreix la vida marina.  

És una reserva de caça. Hi ha animals autòctons i altres importats. Hi ha zebres, búfals d’aigua, porc senglars, antilops i cérvols. Hi ha també cavalls i ramaderia. 

El camí des de la badia de Taco fins a Saetía està mal indicat, com en altres llocs per aquesta regió oriental, manquen rètols i també es fa difícil trobar algun lloc on menjar. Al final vam dinar per 4 cucs; això és el que tinc apuntat però no recordo gens ni mica el lloc.  

Pel camí no poden faltar els cartells propagandístics, amb frases que ja avorreixen, com aquesta de Fidel: “revolución es cambiar todo lo que debe ser cambiado”. Altres frases que havia anar recollint: Por encima de todo, Pátria, Unidos, vigilantes y combatives. Somos revolucionaris de pàtria o muerte. Mamá y papà educa a tu niño en un ambiente armónico así lograrás una vida feliz. Leer es crecer.  

El país està ple de frases, pintades en gran, en cartells, a les parets... algunes instant a continuar la revolució, d’altres educatives. En lloc de la publicitat que tenim per aquí, allà era això. 

Tornem al cayo Saetía. El complex turístic no és massa gran i no hi havia suficients habitacions. Fora del recinte per turistes, que està vallat, hi ha una altra caseta, on s’allotgen els xofers i els militars. A mi em va tocar anar a dormir allà. L’habitació i tota la caseta molt bàsica. De seguida es van posar a netejar-la. 

En una de les hi havia ja uns quants militars, en una altre el nostre xofer i el guia amb més gent. No era confortable però era una sola nit. la calor que hi feia era infernal. Si posaves l’aire feia un soroll terrible, com si anés a esclatar d’un moment a l’altre, i engegar-lo i apagar-lo no era senzill ja que el comandament no funcionava i t’havies d’enfilar a una taula per accedir a l’aparell. 

La part destinada als turistes sí que era agradable i com que podia anar allà a llegir o passar l’estona, no vaig tenir masses problemes. Per altra banda, a la nit, tornar cap a la meva habitació a la llum de la llanterna i la lluna, tenia el seu què. Estava allunya de de les llums, podies veure les estrelles i sentir els animalons nocturns que corrien per allà. 

Seguint algun dels camins que surten del complex turístic s’arriba a la platja. Està ple de manglars i ja es veu alguna iguana. A la tarda, quan vam arribar-hi l’aigua estava molt calenta. L’entorn boniquet tot i que força ple de mosquits. 

Hi ha forats a les roques de vora l’aigua, suposo que erosionat tant per l’aigua com pel vent. Hi ha una zona de sorra i una altra de roca, en algunes cavitats cristal·litza la sal. 

Al costat del complex turístic hi ha unes cases en les que crien estruços. Al matí veig aquests animals passejant per buscar-se el menjar. També hi havia molts cavalls. Crec que organitzen recorreguts a cavall per la reserva.  

Es veia tot bastant sec; ja deien que tot el país estava patint una gran sequera, que encara va continuar un temps més quan jo vaig tornar. Al matí, abans d’esmorzar, vaig estar passejant una mica pels voltants. Em va fer gràcia veure que tant els ocells com les sargantanes i llangardaixos buscaven l’ombra, el menjar que trobessin però a l’ombra, ja que encara que sigui d’hora, fa moltíssima calor. 

Vaig veure una mena de sargantana amb la cua cargolada, era molt curiosa. Ara be, les zebres i demés animals que diuen que hi ha en el cayo jo no els vaig veure.  

A mig matí vam anar cap a una altra platja de Saetía. Una platja fantàstica, de sorra blanca, aigües clares, més aviat càlides però sense ser desagradable. Era tal i com jo imaginava una platja al carib. Tranquil, tot i que hi havia altres turistes i un entorn fantàstic. 

Com que és lloc de força afluència de gent, hi havia un vigilant. Si algú desapareixia de la seva vista en la zona de platja tocava el xiulet perquè tornés. No et podies banyar més enllà d’on ell controlava. 

És un lloc molt ben condicionat. A la platja hi havia dutxes i hi ha un bar amb restaurant tipus autoservei. Estava bo i ben assortit; en general, anaven reposant a mida que s’acabaven les coses. 

Per allà també hi corrien les iguanes i hi havia forces ocells. Vam passar la tarda agradablement fins que va ser l’hora d’anar cap a Holguín, a l’aeroport. Tornàvem cap a l’Havana. 

Una de les coses que em va xocar és que el control de seguretat es passava, d’un en un i a porta tancada. Entraves, tancaven amb clau, et revisaven el que portaves i quan ja havies accedit a la sala d’espera tornaven a obrir la porta pel següent passatger. 

L’altra cosa que em va sorprendre era la sala. No es veia la pista ni es veia res. Totes les finestres de la sala estaven tapades amb cortines. La porta per la que s’accedia a la pista també. I de tant en quant un dels vigilants de la porta obria per mirar a fora. La pista estava buida. Va haver-hi un endarreriment considerable i l’espera en aquella sala sense visió a fora era força pesada. No donaven informacions de cap mena. 

Finalment vam poder sortir, No sé amb quant retard, ja que com que no podíem fer res més em vaig posar a dormir una entre dos cadires i així se’m va fer menys pesat. Vam arribar a l’Havana força tard. 

Al matí encara vaig tenir temps de donar una volta per la ciutat, mirar alguna llibreria i tornar cap a l’hotel per acabar d’arreglar l’equipatge pel vol de tornada. 

Crec que m’he fet una certa idea de la Cuba d’ara, que espero que duri poc i canviï; espero que els hi millori significativament la qualitat de vida, sense que perdin l’alegria i la música que els acompanya per tot arreu. Espero que puguin accedir al mon amb més facilitat de la que tenen ara. És un país que m’ha impressionat pels contrastos, per la sensació de que hi ha dos o tres o mil cubes en una, de que el que veus és la punta d’un iceberg. No saps que hi ha de cert, de real, en el que veus, el que llegeixes... entre els diaris oficials i els no oficials... 

Un país en el que tot i que em podia comunicar, perquè parlen una llengua que conec, em resultava difícil arribar a la gent. Un país en el que, malgrat que hi he passat vint dies i l’he recorregut de punta a punta, segueix sent força desconegut i un tant incomprensible. M’ha agradat anar-hi, veure’l, conèixer el que he pogut, i a l’hora m’he saturat del tema de la revolució dels seus herois, les consignes i batalles.

Cuba_32: Parc Nacional Alejandro Humboldt

Sortim de Baracoa per anar al parc nacional Humboldt. El nom que porta aquest parc és el d’un científic alemany que en el 1800 va visitar Cuba. Des de l’any 2001 el parc forma part del patrimoni de la Unesco.
El parc ocupa gairebé la mitat de la reserva de la biosfera anomenada “Cuchillas del Toa”. Degut a la seva ubicació, en una zona de grans vents i muntanyosa, és la zona més plujosa i més freda del país. El riu més important que el creua és el Toa.
Aquesta zona no es va veure molt afectada pels canvis climàtics durant les glaciacions del quaternari, pel que es considera que va ser refugi per la flora i fauna antillana. La seva antiguitat, un relleu bastant complex, i les variacions en les precipitacions han fet que hagin sorgit, al llarg de milions d’anys, una gran varietat d’espècies animals i vegetals.
Es considera que aquesta zona va ser refugi en el pleistocè de nombroses espècies; ara be, les roques del subsòl de tipus silicats, serpentines i peridotites resultaven tòxiques per les plantes pel que van haver d’adaptar-se i així van néixer noves espècies vegetals.
En el par s’hi han descobert unes 1300 plantes de llavors, 145 espècies de falgueres, 900 d’elles endèmiques de Cuba i d’aquestes unes 340 d’aquesta regió.
Algunes de les especies endèmiques que es troben aquí són el pica-soques reial  que està en perill d’extinció, la cotorra, el “catey” que és tipus periquito, un tipus d’esparver, el “almaqui” que és un mamífer que s’alimenta d’insectes i té hàbits nocturns, un cargol anomenat polímita i la jutia, que és un rosegador. Hi ha algunes granotes, una d’elles molt petita, d’un cm de llarg. 
En quan a mamífers aquàtics l’estrella és el manatí. És herbívor i viu la major part del temps en aigües poc profundes i properes a la costa, especialment en zones on hi ha manglars.
A més el parc compta amb importants dipòsits minerals, que és una de les coses que també es volen preservar amb la seva inclusió al patrimoni mundial.
En l’època precolombina aquí hi vivien els taïnos, s’han trobat restes arqueològiques que ho evidencien. A més, prop del parc hi viu una comunitat de població descendent directa dels taïnos. Va ser gràcies a l’aïllament d’aquesta regió que van aconseguir preservar les seves característiques ètniques i culturals.
En els segles XVIII i XIX aquí s’hi van refugiar alguns cimarrons (esclaus fugitius).
En el segle XX es van començar a habitar les valls; es va iniciar el cultiu de coco i cacau, i també l’exploració minera. Es van estendre els cultius als marges dels rius Toa i Jaguaní. Un dels problemes amb el que es trobaven era el transport de les mercaderies.
Durant molts anys la badia del Taco era l’única via que comunicava les poblacions de Baracoa i Moa. Unes balses arrossegades per barques a motor transportaven als viatgers.
Segons explica els vells, abans de la revolució aquí la vida era molt dura i tenien que utilitzar l’escorça del manglar com a combustible. 
A mi em va decebre la visita al parc. Vam fer un recorregut en barca, sortint de la badia del Taco, però no vam aconseguir veure al manatí. Era un passeig en barca, vorejant els manglars, veus alguna granota però poc més. Si haguéssim pogut veure un manatí suposo que la meva impressió hagués canviat substancialment.

21 de novembre 2015

Cuba_31: Baracoa_2

En tornar a Baracoa vaig anar al museu arqueològic. No estava massa lluny de l’hotel però no hi havia cap indicació. Preguntant aquí i allà vam aconseguir arribar. Es coneix com la cova; el seu nom és la cova del paradís. L’entrada val 3 cucs i jo vaig trobar que valia la pena.  

Està enfilat en la muntanya, en una cova o millor dit un conjunt de coves que havien sigut lloc d’enterrament dels taïnos. Es troba en la mateixa terrassa marina que l’hotel, a la terrassa de Seboruco. És una cova d’origen freàtic.

Hi ha una gran varietat de peces. He llegit que 2000; si és així, no estan totes exposades, jo no en vaig veure tantes. S’hi accedeix per una escala d’uns 15 m d’alçada, si no recordo malament primer es baixava cap al fons, i et trobes en una gran sala en la que la il·luminació l’hi ve del forta a la part alta. 

Hi ha diverses vitrines, en que s’hi poden veure petroglifs de 3000 anys d’antiguitat; figures de divinitats, objectes de ceràmica, figuretes de terrissa.... Hi ha també alguns esquelets, una rèplica de l’escultura “l’idol del tabac” que es va trobar en el 1903 i que és una de les peces dels taïnos més importants trobades al carib. 

En la part exterior de la cova, hi han reproduït la forma de vida dels habitants en l’època precolombina. Sembla ser que era una població més aviat baixeta, les dones feien 1,45 m i els homes uns 1,55 m. Vivien en les baumes i les coves les destinaven als enterraments. 

Hi ha una sala superior i un petit mirador des d’on es veu la badia, al que costava una mica accedir. De fet el camí per accedir a les coves està ben arreglat però com que es roca cal anar una mica amb compte. 

Un dels esquelets que hi ha es pensa que podria ser el cacic Guamá, que era originari de Baracoa i va lluitar contra els espanyols entre el 1522 i el 1532.

Quan es va trobar aquestes restes no tothom estava convençut de que fos dels taïnos. Però diuen que el crani presenta la deformació pròpia d’ells, un front aplanat, ja que des de petits els hi posaven unes plaquetes en el front. La forma d’enterrar al mort i els objectes que l’envolten també son d’aquesta cultura. 

S’hi van trobar esferes de pedra, la seva mida depenia del rang del difunt, un collaret amb un amulet, pedres cerimonials. Presentava les dents molt gastades, degut al consum de mol·luscs i especies marines, i al cos l’hi havia fet algun tractament per preservar-lo.  

No se sap gaire cosa d’aquest personatge, però sembla que tot i que va lluitar durant anys contra els espanyols va morir d’un cop de destral que l’hi va donar el seu germà mentre dormia. Se suposa que va ser per gelosia, ja que Guamá va raptar a la seva cunyada. L’esquelet trobat té el front trencat i és per això que es pensa que podria ser ell. 

Els ossos corresponen a un home d'uns 40 anys o més. En la cova on es va trobar l’esquelet del que se suposa que és Guanmá, s’hi van trobar restes datades al voltant de l’any 1020, i això és abans de l’arribada dels taïnos, que van arribar cap al 1100 o 1200. Es pensa que per algun motiu van traslladar les despulles del caci a aquest emplaçament. Una hipòtesis és que l’amaguessin perquè els colonitzadors no profanessin la tomba. 

Després de l’exploració de les coves vaig baixar a la ciutat, i vaig anar a la casa del cacau, ja que Baracoa és el centre del cacau. Vaig tafanejar la mini exposició que tenien, i vaig tastar el mojito al cacau. Una passada! Hi afegeixen licor de cacau. 

El vaig trobar sorprenent i molt bo. Estàvem tres prenent el nostre mojito i l’hi vam demanar si podíem provar el licor sol; ho va trobar estrany però al final vam aconseguir que ens servis uns xarrups del licor. Deliciós. 

Hauria d’haver-ne comprat una ampolla, però vaig pensar que segurament aquí en trobaria, però per ara no ho he aconseguit. És una llàstima perquè va ser un bon descobriment.

Cuba_30: Baracoa_Riu Toa

La regió de Baracoa és aproximadament un 7% de la superfície total de Cuba, i en aquesta petita superfície hi ha una gran diversitat paisatgística i de vegetació. Aquí hi ha el riu amb més cabdal de Cuba, el Toa, que té 70 afluents. 
Venint a aquesta zona de l’illa no pot faltar una petita excursió per navegar pel riu Toa. A la sortida de Baracoa hi ha una fàbrica de xocolata, que va inaugurar el Che. Ni en aquest lloc et pots estalviar la revolució i els seus personatges!. L’excursió l’organitzen al rancho Toa; per arribar fins allà es passa per la població de Moa, que té dues fàbriques de níquel, una d’elles porta el nom del Che.
La carretera poc transitada, algun carro, i en ser una zona industrial el paisatge no és massa bonic. L’aigua de Moa diuen que té la peculiaritat de poder eliminar les taques de la terra de la regió. Aquí la terra és molt vermellosa i diuen que així i tot no tenen problemes ja que es renta be.
L’excursió costa 15 cucs i inclou el recorregut en barca i el dinar, sense begudes. El “rancho Toa” és molt agradable, protegit per arbres i a la vora del riu. El nom del riu sembla que vol dir granota.
Des d’allà vam sortir en un barqueta de rems; antigament els productes els transportaven pel riu, amb aquestes barques. La vegetació és abundant, i es respira tranquil·litat. Veiem alguna garsa i també uns porcs banyant-se al riu. Es veuen palmes reials, bambú, cocoters... també hi ha ocells. És el riu cubà que té un pendent mig més gran, i té també algunes cascades. 
Vam fer un recorregut d’una mitja hora i vam desembarcar en una de les illes que hi ha en el riu. En la illa que vam aturar-nos hi viuen tres famílies, en cases fetes amb fulles i troncs de palma. Vam fer una caminada per anar veient la vegetació de la regió.
Ens van ensenyant tots els fruits típics de per aquí. Vam veure l’arbre del cacau, el seu fruit té a l’interior les llavors d’on s’extreu el cacau. Primer es posen aquestes llavors sobre una malla perquè elimini el que en diuen la mel, després fermenta, després s’asseca al sol, es torra, es tritura i es fan les boles que venen per aquí. A vegades a més de cacau aquestes boles contenen una mica de farina per lligar la massa.
Veiem també els cocoters, però el que em sorprèn més va ser veure grans piles de closques de coco. I és que aquesta fibra té moltes aplicacions, l’utilitzen com a combustible, com adob i a més una empresa espanyola els hi compra. Baracoa el major productor de coco i cacau del país.
Hi ha una varietat de vegetació impressionant. Ens ensenyen alguns fruits que no havia vist mai. Unes veïnes allargades i estretes, amb unes llavors apilades al seu interior, un tant àcides, arbres de fustes precioses, altres arbres i plantes amb propietats medicinals... també hi ha ocells, com el tocororo, i h aquí hi havia hagut els últims exemplar del “caprintero real” (suposo que és un tipus de pica-soques).
Pel camí en una cabana elevada del terra ens preparen un assortit de fruites per tastar. Més enllà surten a vendre algunes cosetes d’artesania. Els hi vaig comprar un petit morter de fusta d’uns 10 cm d’alçada, que estava molt polit i ben acabat. Em va fer gràcia. Em van dir que servia per picar les herbes i espècies de la cuina.
El passeig va acabar a la desembocadura del riu, per fer un bany. Era dissabte i hi havia moltes famílies fent pícnic i banyant-se amb els fills. L’aigua era neta, però com que el fons és de terra de seguida va quedar tèrbola.
Hi havia un venedor de cucurutxos de fruits secs i mel. No sé ben be com va anar, però el cas és que me’n va regalar un. Em vaig sentir una mica incòmode ja que no tenia res per donar-li i tampoc podia dir que ho pagava. Jo vaig trobar que hi havia gent que era així, espontània i amical.
Després del bany vam agafar de nou les barques per tornar al rancho Toa on teníem el dinar. Al jardí, hi havia muntat un bufet i el més sorprenent és que els recipients estaven fabricats amb productes naturals. La sopa ens la servien en un tros de canya de bambú, d’uns 30 cm de llarg, partit per la meitat. L’arròs estava posat sobre fulles de plataner, la en una base de palma...
Tot el que ens van donar estava boníssim. Hi havia sopa, porc a la pua, acompanyat d’arròs, iuca i alguna altra cosa per l’estil.   

Cuba_29: Baracoa_1

Vam arribar a Baracoa a mitja tarda. Aquesta ciutat és en certa forma un altre mon. Els baracoans han conservat una mare de fer una mica diferent a la resta, degut a l’aïllament en que va viure. Fins que no es va construir la carretera de La Farola, en el 1964, no s’hi podia arribar per terra. Això l’hi ha donat aquest caràcter propi. 

Està en un extrem de l’illa, a uns 900 Km de l’Havana i és curiós que està més propera a Haití que a la ciutat de Santiago que està en la mateixa illa. Llegeixo que el nom de la ciutat pot voler dir “existència del mar”, ja que es troba entre el mar i la muntanya. En un altre lloc he trobat que vol dir “terra alta” en araucà. 

A mi Baracoa em va agradar molt. La vaig trobar una ciutat tranquil·la, d’una mida que et permet recorre-la fàcilment. Em va semblar que la gent era de pell més fosca que a Santiago i aquí no hi havia tanta gent demanant o bevent a les places. 

S’hi respira un ambient informal. Quan van al centre, al voltant de la catedral i la casa de la trova, s’arreglen i van molt elegants, però quan estan al seu carrer, als voltants del centre, vesteixen de forma molt informal. Em va xocar veure molts homes amb el tors nu, i també molts descalços. Les cases em van semblar totes en millor estat que en altres ciutats; hi ha cases senzilles i altres més elegants, però no es veuen en males condicions.  

És la ciutat més antiga de Cuba, la primera que van fundar els espanyols, a l’agost del 1511. De fet Cristòfol Colom va arribar a Baracoa el novembre del 1492. Diuen que l’hi va impactar la naturalesa i la gent d’aquí. També l’hi va xocar molt el que ara s’anomena “el yunque”; la va descriure com una muntanya alta i quadrada que sembla una illa. Realment és així, un turó de parets gairebé verticals, retallada i separada de les altres muntanyes del voltant, amb la part de dalt molt plana. 

Tot i que Colom hi va arribar en el 1492, la ubicació de la ciutat es va decidir l’any 1510, en el lloc que els nadius ja anomenaven Baracoa. Diego Velázquez de Cuellar, al que anomenaven el “adelantado”, era el que seleccionava els llocs on aposentar-se. Es va instal·lar aquí i va declarar que aquesta vil·la era la capital. Va crear càrrecs com el d’alcalde i el d’algutzir; es va construir l’ajuntament i al cap de poc una església. 

Poc després l’església es va convertir en catedral. Baracoa va incorporar els costums catòlics espanyols: les misses, els bateigs, casaments, enterraments, processons.... Ara be, al cap de quatre anys el “adelantado” va marxar a fundar la ciutat de Santiago i hi va traslladar la catedral. 

Amb la creació de Santiago la ciutat de Baracoa va perdre importància i població. Diuen que van quedar-hi tan sols unes 50 persones, que vivien de la ramaderia i el contraban. 

Aquesta costa estava plena de corsaris i pirates, pel que els espanyols per protegir els vaixells mercants i evitar invasions franceses i angleses, van construir defenses en quatre punts de la costa.  

Baracoa era el punt més aïllat i llunya de les grans ciutats del país, pel que sovint enviaven a les presons d’aquí als rebels. Aquí va estar empresonat durant cinc mesos Céspedes, un dels pares de la independència. 

El castell de Seboruco era una de les tres fortaleses defensives de Baracoa. Estava en un turó, que era una antiga terrassa marina. El castell es va construir en el 1739 però al llarg dels anys es va anar ampliant i se li van anar fent modificacions. 

Alguns canvis són de l’època de l’ocupació nord americana en el 1898, que el van fer servir de caserna per les seves tropes. Va ser també un centre de tortura i després de la revolució del 1959 va servir de caserna per la milícia. La reconstrucció més important, segons la placa que hi ha a la porta, és del 1900. En el 1970 es va convertir en hotel i el 1992 es va rehabilitar significativament.

Nosaltres estàvem allotjats en aquest hotel, l’hotel “el Castillo”. Conserva la forma de castell, però força modernitzat, amb piscina, jardins i habitacions que s’adapten als desnivells del terreny.... El millor de tot és la vista, sobre la costa i sobre “el yunque” que tant va impressionar a Colom. Com a hotel no està malament, tot i que el bany de la meva habitació tenia goteres. I la ubicació sobre el turó té avantatges i inconvenients. La vista és meravellosa i està allunyat de la música de la plaça i és tranquil. 

Ara be, hi ha un bon tram d’escales per arribar-hi, que a la nit fa una mica de mandra. També pots pujar per la carretera, però és més llarg. A la nit, quan vaig tornar, vaig pujar lentament per la carretera; era agradable, des d’allà ja no se sentia la música, i pujant lentament, sentint els ocells, l’aire fresc, les estrelles.... donava molta pau.  

Una altre de les fortaleses era el “fort de la punta” que es va acabar converitnt en restaurant. I el fort matachin, va servir de refugi a famílies sense recursos en els primers temps de la independència. Ara hi ha el museu municipal. 

A finals del segle XVIII van arribar a la ciutat moltes famílies franceses que vivien a Haití i fugien de la revolució. La seva arribada amb idees noves va canviar el destí de la ciutat. Algunes aportacions franceses van ser la producció de mel, l’extracció d’oli de coco, van millorar el cultiu del cafè i van iniciar l’explotació del bananer. Això va fer que comencés a prosperar. 

Al centre de la ciutat hi ha la catedral, en el lloc on hi va haver la primera església en el segle XVI, però que al llarg dels anys ha passat per diferents reconstruccions. La que hi ha ara és del 2011. El més rellevant de l’església és que a dins hi ha la “Santa Creu de la Parra”. Diuen que és la creu de fusta que va col·locar Colom quan va arribar aquí. És una de les 29 creus que va col·locar en el nou mon i és l’única que es conserva. 

Quan vaig passar per davant de l’església estava tancada. Ens van dir que si trucàvem a la casa parroquial potser ens obriria. Jo preguntava per la creu de Colom, i no ens devíem entendre, perquè uns em deien que estava a la rectoria, altres a l’església.... per ells és la creu de la parra, cosa que jo llavors no sabia. Tampoc estava clar a quina hora obrien l’església, les informacions eren contradictòries. I quan ja havia deixat a dalt a l’hotel la càmera, llavors la vaig trobar oberta. Vaig buscar per tota l’església la creu i no la veia; al final vaig preguntar a una noia que hi havia en un banc i me la va assenyalar. Era gran, molt gran, en una mena de capella lateral a l’entrada, en la que ni m’hi havia fixat. Hi havia gent resant al seu davant. La veneren molt.  

Davant la catedral hi ha una escultura del cabdill taïno Hatuey. El van matar en el 1512 perquè es va negar a convertir-se al catolicisme. Aquest home va arribar a Cuba fugint de l’Espanyola, (actual Haití i República Dominicana), per prevenir a la població sobre els estralls que feien els colonitzadors. 

Va ser el primer en aixecar-se contra els espanyols, tot i que hi va haver poca gent que s’afegís a la seva lluita. Tot i ser pocs van aconseguir que els espanyols es repleguessin en el fort de Baracoa. Al final, però el van detenir i el van matar. 

L’ambient al voltant de la plaça és molt agradable. De fet hi ha tot un carrer sense cotxes, ple de restaurants i bars. Vam sopar de meravella; jo vaig prendre unes gambes a la planxa boníssimes. Després vam anar a la casa de la trova; posen cadires al carrer i pots veure l’actuació. No pagues entrada, i si vols demanes beguda, però hi havia gent asseguda tranquil·lament gaudint de l’espectacle. Era un divendres, suposo que per això hi havia tant ambient. La gent anava molt arreglada, algunes parelles ballaven.... també hi havia vigilància. Una parella mixta, estrangera amb local, a la que van veure a la policia es van fer fonedissos. Malgrat aquesta vigilància, l’ambient era distès.