diumenge, 15 de febrer de 2015

Xipre_10: Monestir de Kykkos

Ens dirigim cap al monestir de Kykkos, que es troba a l’interior proper a les muntanyes de Trodoos. És un llarg trajecte per les muntanyes, amb bona vista sobre la vall de Marathasa. El lloc on es troba és molt bonic, envoltat de muntanyes; en algun lloc he llegit que esta a uns 1300 m d’alçada.

Quan vam arribar estaven fent una cerimònia religiosa, hi havia uns quants monjos, algun entrava i sortia de l’església de tant en quant. Feien torns per llegir en veu alta. No tots anaven vestits de monjo, alguns anaven amb roba de carrer. És un monestir molt gran en el que hi ha monjos de diferents països. 

El monestir es va fundar a finals del segle XI o començaments del XII, però va patir diversos incendis al llarg dels anys i ara no queda res del edifici original. El que es veu és la restauració feta en el segle XX. 

Està dedicat a “Panagia” que vol dir “Santíssima” i es refereix a la Verge; aquesta és la forma habitual de nomenar-la en l’església ortodoxa. Aquí tenen una de les tres icones que es diu que va ser pintada per sant Lluc. 
 
La història de la fundació del monestir l’he trobat amb diferents variants; una d’elles és aquesta. Un eremita xipriota, Isaïes, va guarir, miraculosament a la filla de l’emperador, que tenia una malaltia incurable. Com a recompensa va demanar a l’emperador la icona de la verge que hi havia al palau de Constantinobla. L’hi van enviar la icona i a més l’emperador va finançar la construcció d’un monestir per preservar la relíquia. Aquesta icona de la Verge és molt venerada ja que se l’hi atribueixen alguns miracles. 

El primer president de la república, l’arquebisbe Makarios III va estar de novici en aquest monestir i va ser enterrat, seguint els seus desitjos, a pocs kilòmetres del monestir.

El monestir és molt gran, té un pati ampli, amb dos pisos, a la part de dalt les habitacions dels monjos i totes les parets plenes de pintures i mosaics de colors molt vius. 

Aquest és un monestir ric, que no depèn econòmicament del govern sinó que tenen els seus propis negocis. En el passat fabricaven làudan, però no era l`únic monestir, era habitual a la zona. 
 
Quan els monjos enviaven a les ovelles a pasturar, se’ls hi enredava una planta a la llana; en tornar al monestir els monjos els hi desenganxaven la planta del pel i les bullien en aigua. Amb el líquid que obtenien s’untaven el cos. Feia molta pudor i servia de repel·lent de rates i puces, cosa que va ser ideal a l'època de la pesta. 

Segons el que he llegit el làudan conté opi i l’opi s’obté del cascall (adormidera en castellà) o sigui que suposo que era aquesta planta la que devia créixer per la regió per on pasturaven les ovelles. 

Aquest monestir també es va caracteritzar, ja des de fa molt de temps, per la fabricació d’un aiguardent, la zivania, i d’altres begudes alcohòliques. S’oferia com a beguda de benvinguda als visitants importants, i hi ha testimonis de viatgers estrangers dels segles XVIII i XIX que expliquen que quan arribaven al monestir se’ls hi oferien tres presents: una ampolla de commandaría, una ampolla de vi negre i una de zivania “vermella”. 

La zivania té un 49% d’alcohol i hi ha diferents varietats; la vermella es fabrica igual que la blanca (o groguenca) però s’hi afegeix canyella i altres extractes d’herbes que és el que l’hi modifica el color i el perfum. N’hi ha una altra variant que té un color groguenc que es conserva entre 2 i 5 anys en barriques de roure.

Des de l’any 1993 la fabricació i producció d’aquests licors i vins s’ha modernitzat, per millorar la seva comercialització i també per preservar la tradició de fabricació d’aquestes begudes.