diumenge, 15 de febrer de 2015

Xipre_11: Kakopetria i Agios Nikolaos Stegis

Continuem camí cap a Kakopetria, un poble de l’interior, a tocar de les muntanyes Troodos. Està a uns 650 m d’alçada, més baix que el monestir de Kykkos i es nota ja que hi fa menys fred. El nostre hotelet està a la part antiga del poble, en un carrer estret, empedrat, amb cases de pedra i balconades de fusta. És molt acollidor. Hi ha calefacció a totes les habitacions i a l’espai comú tenen wifi. Em va fer gràcia la cara que va posar la noia quan l’hi vaig preguntar si hi havia wifi. Naturalment! va contestar, amb una cara que em va fer pensar que sense internet no estarien allà. La gent de l’hotel molt amable, el menjar boníssim i abundant. 


 En el poble hi conflueixen dos rius, el Kargotis i el Garillis, i el poble antic es troba entre els dos. Més enllà hi ha la nova població, amb edificis moderns, botigues, restaurants... 

Pel que sembla aquest poble ja estava habitat als segles VI o VII. S’hi ha trobat diverses figuretes, en terracota, bronze.... moltes de les quals estan al museu de Nicòsia.

El seu nom es la composició de dos paraules kako, dolent i petra, pedra o roca. Hi ha diferents interpretacions a l’origen del nom del poble, però totes fan referència a la roca dolenta. En una de les explicacions una gran roca va esclafar a una parella.

Fins a la segona guerra mundial el poble es dedicava a la cria de cucs de seda i fabricació de seda. Diuen que l’exèrcit britànic utilitzava la seda d’aquest poble per la fabricació dels paracaigudes. 

Vam arribar al poble una mica tard i quan vaig sortir ja era fosc. Vaig poder passejar una mica pels carrerons que desemboquen a la carretera i a la part nova i també a una cascada, al costat de les grans roques que donen nom al poble. 

La zona on ara hi ha la part nova antigament pertanyia al monestir d’Agios Nikolaos Stegis, després va passar a mans de l’arxidiòcesi de Xipre i finalment l’any 1922 es va dividir el terreny en 120 parcel·les pels habitants de Kakopetria. 

Agios Nikolaos Stegis, la seva traducció literal és Sant Nicolàs de la teulada. Aquesta església és el que queda de l’antic monestir del segle XI. Segons llegeixo la seva decoració és de l’estil de la que s’emparava a Constantinoble i a Grècia. El seu esplendor devia ser durant el període bizantí. Per perdre importància en el segle XVII que segurament a finals d’aquest segle va deixar de funcionar com a monestir. 

L’església té forma de creu, té una cúpula tot i que des de fora no és veu. Això és degut a que en el segle XII o XIII es va cobrir tota l’església amb una teulada en forma de V. D’aquí que se l’anomeni Sant Nicolàs de la teulada. Hi ha una inscripció del segle XIII que ja l’hi dona aquest nom. 

En el segle XI totes les parets estaven decorades amb frescos, però queden poques pintures d’aquella època. Aquesta església forma part del patrimoni mundial de la Unesco. 

A mi em va impressionar molt. Per una banda és xocant lo del doble sostre; sembla que quan van cosntruir aquesta teulada ja va ser per protegir el contingut. Les pintures de les parets són impactants, per la quantitat (està tto decorat) i per la qualitat. N’hi ha que daten del segle XI o XII i algunes altres son del segle XIV. 

Hi ha escenes que recorden els mosaics romans. Hi ha el primer bany de Jesús, nadó, que recorda el que veiem en els mosaics. A l’antiguitat el primer bany del recent nascut era molt important i se celebrava. 

No se si és habitual o no, però aquest cop m’hi van fer fixar: el pantocràtor està pintat a la part més alta, per sota hi ha la Verge Maria i més avall els apòstols i altres figures. També sorprèn veure a Maria donant el pit a Jesús, una escena molt humana.  

És una petita joia, que val la pena veure. Com és lògic, no es poden fer fotografies a l’interior per tal de preservar les pintures.