diumenge, 31 de maig de 2015

Azerbaidjan_9: Bakú

Arribem a Baku a mitja tarda. La primera impressió és la d’una ciutat en efervescència, en ple boom de construcció. Aquest anys 2015 hi ha els primers jocs europeus, i es faran a Bakú en el mes de juny. O sigui que a començaments d’abril quan jo hi vaig ser, anaven de bòlit construint els edificis per allotjar a tothom, els estadis i recintes esportius i fer millores en la ciutat. Hi havia obres per tot arreu. De totes formes el centre ja estava molt arreglat, em sembla que en el 2006 ja hi va haver una reestructuració de la ciutat. 

És una ciutat que té zones molt diferents: hi ha la ciutat antiga emmurallada, la ciutat del segle XIX, que recorda una mica l’eixample de Barcelona, hi ha també els edificis i construccions del període soviètic i ara hi ha uns quants edificis moderns i originals, on predomina la forma i el vidre. 


És una ciutat vital, amb un centre molt agradable, restaurat i cuidat, però poc més enllà hi ha carrers que conserven l’aire del passat, quan tota la zona central devia ser un barri modest; ara contrasten els carrerons amb poca llum, cases senzilles amb les avingudes i cases senyorials, d’uns metres més enllà. És com si aquesta part de la ciutat hagués escapat a la demolició, al boom immobiliari i suposo a l’augment dels preus dels nous habitatges. És una altra cara de la ciutat. 

Una de les cares de la ciutat dóna al mar caspi, a la badia de Bakú i comencem a explorar-la anat cap a l’avinguda dels màrtirs i el memorial per les víctimes del gener negre.  

Es coneix com el gener negre, el dia 20 de gener de 1990, quan a la matinada les tropes soviètiques entraven a Bakú i en els enfrontaments van morir unes 140 persones, i hi va haver molts ferits i alguns desapareguts. 

Cada any es fa un acte commemoratiu, però aquest any 2015 ha tingut més rellevància ja que ha sigut el 25è aniversari i la població i el govern segueixen demanant justícia per la matança perpetrada. 

En el 1990 Azerbaidjan encara formava part de la unió soviètica però començaven a sorgir forces independentistes. Unes setmanes abans de la data fatídica hi havia hagut manifestacions reclamant la separació de la unió soviètica i l’ambient estava caldejat.

En aquells moments Azerbaidjan tenia el problema de Nagorno Karabaj molt candent. Aquesta regió tenia un 80% de població armènia però estava administrada per Azerbaidjan. Hi havia enfrontaments entre armenis i àzeris, crec que va morir un àzeri am mans dels armenis. La noticia la donen en un míting a Bakú, davant d’unes quinze mil persones i encén els ànims. Després d’això un grup radical nacionalista ataca el barri armeni de Bakú, el que provoca prop de cent morts. 

Aquesta és l’excusa que fa servir el govern per enviar, la matinada del 20 de gener del 1990, a 35 mil efectius de la KGB cap a la ciutat de Bakú per tal de restablir l’ordre. I van atacar a la població que s’estava manifestant davant de la seu del partit. 

En els diaris de l’endemà es diu que Gorbatxov demanava a àzeris i armenis que entressin en raó, però els enfrontaments eren entre la població i les tropes soviètiques que atacaven a la gent que es manifestava davant de la seu del partit. Segons el govern de Gorbatxov es justifiquen dient que hi havia població que anava armada, però les ONG ho van desmentir. 

L’avinguda dels màrtirs impressiona, ja que és en marbre blanc, amb les làpides negres. I sobre cada làpida la fotografia gravada i la dta de naixement i la de defunció, però la de defunció és sempre la mateixa: 20 de gener de 1990. La de naixement varia, però hi ha molts joves, de 20 o 30 anys, rostres juvenils... Hi ha dues tombes de costat, d’una parella, el noi va morir en els enfrontaments i la seva dona es va suïcidar en saber-ho.  

Aquest memorial es va inaugurar el 20 de gener del 2010. Inicialment aquí hi havia un cementiri musulmà, on estaven enterrades les víctimes de la guerra del 1918. 

Quan els bolxevics van arribar al poder van retirar els cossos i van destruir el cementiri per convertir-lo en un parc, en el que hi van col·locar una escultura representant un líder bolxevic. 

Amb la caiguda de la unió soviètica aquest espai recupera la seva funció com a cementiri i memorial. Els primers morts que s’hi van enterrar van ser els del 1990, però després s’hi han enterrats també les víctimes de la guerra del Ngoro-Karabakh entre 1988 i 1994. En el mateix cementiri hi ha també enterrats els turcs i alguns britànics morts en la batalla de Bakú del 1918.

El lloc té bona vista sobre la badia i també es veu un dels emblemes moderns de la ciutat: tres edificis de color blau, en forma de flames. Al peu del turó hi ha la mesquita dels màrtirs, dedicada a les víctimes turques del 1918. 

Anem a veure la mesquita de Bibi Heybat. Els orígens d’aquesta mesquita es remunten al segle VII a Bagdad: hi va haver un enfrontament entre el califa i l’imam, Ali ibn Musa. Com a resultat d’aquest enfrontament la família i amics de l’imam van haver de fugir de Bagdad. 

L’imam es va instal·lar en un petit poble de l’Iran i quan va morir va ser enterrat allà, com un màrtir de la fe. La seva tomba es va convertir en lloc de pelegrinatge pels xiïtes i al seu voltant va créixer la ciutat de Mashad, que actualment és un dels centres religiosos xiïtes més importants. 

La germana de l’imam va fugir cap a Bakú i es va instal·lar a la costa del mar negre intentant no cridar l’atenció. Aquí va dur una vida espiritual i deien que era una dona santa, pel que quan va morir la gent va construir una petita cripta sobre la seva tomba. 

Amb el pas dels anys la noticia sobre els seus orígens i la seva santedat es va estendre i aquest emplaçament es va convertir en un lloc sagrat. Va començar a arribar gent de tot arreu per visitar la tomba d’Okuma Khanim, que és com es deia la dona santa.

L’any 1264 (del nostre calendari) es va construir una petita mesquita, amb un minaret d’uns 20 metres d’alçada. El seu interior estava decorat amb rajoles blaves i tenia una làmpada de cristall (o vidre) penjada del sostre, que quan bufava el vent, cosa habitual a la badia de Bakú, feia entrexocar les llàgrimes de la làmpada, amb una certa musicalitat.

Sembla ser que no era correcte o ben vist, anomenar la mesquita amb el nom d’Okuma Khanim així que la van anomenar com la mesquita de la tia de Heybat, bibi Heybat, ja que Heybat era el nom d’una de les seves serventes. 

En el 1903 un artista va pintar la mesquita; un anglès en veure la pintura l’hi va encantar i el va convèncer perquè l’hi vengués. Però Taghiyev, un famós baró del petroli azerbaidjanès volia que la pintura es quedés al país i l’hi va comprar. Amb la revolució bolxevic del 1920 es van confiscar totes les pertinences de Taghiyev i la pintura va desaparèixer. Curiosament, 44 anys després, en el 1964, una persona anònima va fer donació de la pintura al museu d’art d’Azerbaidjan. 
En l’època soviètica, Stalin va fer destruir tots els llocs de culte, i la primera mesquita a la que l’hi va tocar el rebre va ser la de Bibi-Heybat. 

Es diu que les parets de la mesquita eren molt gruixudes i per tant difícil de destruir; també el minaret era molt resistent. Així que quan els bolxevics van voler destruir-la van necessitar dinamitar-la dos cops. 

Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta mesquita. Una d’elles explica que dos dies després del seu enderroc la gent del poble estava molt molesta per l’ofensa patida en atacar un lloc sagrat i els hi costava dormir. A la matinada es van sentir crits i forts cops. La gent va córrer cap a la mesquita on hi havia el soldat de l’exercit roig, vigilant les ruïnes de la mesquita. Van trobar el soldat terroritzat mirant i assenyalant al mar i dient coses incomprensibles. Van mirar cap a on assenyalava i van veure una dona vestida de blanc, que s’endinsava en el mar fins que va desaparèixer amb la sortida del sol. Un dels homes que hi havia allà va dir que segur que tornaria quan fossin millors temps. 

El soldat va explicar que s’havia despertat en sentir les pedres caient, deia que era com si algú estes bellugant els blocs de pedra, i llavors va veure sortir d’entre les runes, una dona embolicada en una tela blanca, que en passar pel seu costat feia olor a roses. A Azerbaidjan quan una persona mor l’hi renten les mans i la cara amb aigua de roses. O sigui que el soldat va associar l’aparició amb la difunta enterrada allà. 

Una altra llegenda diu que els soldats que havien participat en l’enderroc de la mesquita havien morts en accidents estranys: un va morir ofegat, a un altre l’hi va caure una roca al cap i un tercer va morir electrocutat.

La mesquita és molt important pels azerbaidjanesos i que sempre ho ha sigut. Les llegendes han contribuït a preservar el seu record. 

Diuen que no està clar que hi ha de cert i de ficció en aquestes histories, però que potser la gent les va mig inventar per superar el xoc de la destrucció d’un dels seus llocs sagrats; també podria ser una forma d’expressar la impotència davant d’aquests fets, deixant entendre que hi hauria una justícia divina que compensaria la seva impotència. 

I com que és una icona pel poble azerbaidjanès, 60 anys després de la seva destrucció es va reconstruir, en el 1997.

És un recinte molt ampli, de color terra, a joc amb la muntanya. Amb una bina vista sobre la badia de Bakú. Hi ha un moviment constant de gent que entra i surt per visitar la tomba. L’interior en blanc és molt bonic i contrasta amb la part on hi ha la tomba, que està ricament decorada.

He trobat una altra llegenda sobre Bibi-Heybat: dos noies provinents d’Iran van arribar en una barca d’algú que es deia Eybat, a l’assentament de Shikh. Eybat anomenava a les noies bibi. Al cap de poc van arribar 40 noies més en la barca d’Eybat, per visitar a les bibi. Tothom les venerava i respectava, i quan totes van morir Eybat va fer construir un santuari sobre les seves tombes. Més tard quan ell va morir també el van enterrar allà. I així el lloc es va començar a anomenar Bibi-Heybat. 

diumenge, 24 de maig de 2015

Azerbaidjan_8: Volcans de fang del Gobustan

Un cop vista la zona dels petroglifs, el museu a l’aire lliure, anem a veure els volcans de fang. El camí està molt malament i algun cotxe s’encalla un parell de cops, però al final arribem tots al lloc. 

El que veig em sorprèn. Una amplia extensió de terreny amb un nombre considerable de petits cons volcànics. No sé si sempre està així o era perquè havia plogut, però el terra estava fangós i tou. 

En el mon es coneixen uns 700 volcans de fang i d’aquests uns 400 es troben en aquesta zona d’Azerbaidjan i el mar caspi. Des del 1810 hi ha hagut unes 200 erupcions en 50 dels volcans que hi ha Azerbaidjan. Les erupcions d’aquest volcans van acompanyades de fortes explosions i sorolls subterranis. 

Hi ha una relació directe entre aquests volcans i el gas i el petroli. On hi ha volcans de fang s’hi ha trobat petroli i gas. Aporten informació sobre la formació i la migració del gas i el petroli. 

Els volcans de fang també es coneixen com volcans sedimentaris o volcans de gas-petroli. S’assemblen als volcans magmàtics: poden entrar en erupció de forma violenta, alliberant gasos que s’encenen. La gran diferencia entre els dos tipus de volcans és la temperatura. En els volcans magmàtics la lava i pedres que escupen durant l’erupció estan a temperatura elevada, en canvi en els volcans de fang no, les seves emissions son a temperatura ambient. 

Els gasos alliberats pels volcans de fang s’encenen en sortir a l’exterior i les flames que es formen poden adquirir una alçada considerable; podent arribar a mesurar centenars de metres. Emeten milions de metres cúbics de gasos i tones de fang. Els que es troben en el fons marí generen illes i poden desencadenar terratrèmols. 

En les capes internes del terreny, llegeixo que pot ser a una fondària de 800 Km, hi ha bosses d’hidrocarburs, els lleugers en forma de gas i els més pesats en forma de líquid més o menys dens (el cru o petroli). 

Quan la bossa de gas, que majoritàriament conté metà, troba una via de sortida cap a l’exterior l’aprofita. L’emissió de gasos va acompanyada amb l’emissió d’aigua mineral (de les capes internes) i a vegades també amb petites restes d’olis (hidrocarburs més pesats); tot això surt juntament amb fang que es diposita a la superfície generant monticles d’alçades que poden tenir diferents alçades. 

Degut a que el material amb el que es formen és molt tou, es consideren volcans efímers (en l’escala de temps geològica), ja que el vent i la pluja els erosionen amb facilitat. 

Aquests volcans tenen una activitat constant; alguns son secs i altres humits. Molts cops no formen cons com els volcans magmàtics, sinó que el fang s’estén pel territori pla del voltant. Per això no adquireixen una gran alçada. 

A més de ser interessants perquè indiquen que hi ha gas i petroli, tots els productes que generen es poden fer servir, com a productes de partida en la industria química, la construcció i en farmacologia. 

La base del fang és la sílice, i les anàlisis han determinat que té ions metàl·lics, entre ells el magnesi i el calci, elements no metàl·lics (no sé en quina forma) com el iode i el brom, i compostos orgànics aromàtics (olis essencials) que tenen propietats curatives. No s’hi han trobat substancies tòxiques. Per això aquest fang es considera que té propietats curatives i es fa servir en spas i en banys de fang.  

Per evitar el deteriorament d’aquests volcans, quan augmenti l’afluència de turisme, n’hi ha ja uns quants que estan protegits. 

És molt curiós, hi ha llocs en els que el terreny és sòlid i pots pujar a mirar el cràter del volcà, en el que es veu la massa grisa borbollejant i en altres llocs, el terreny és tou, flonjo. Se sent soroll quan va sortint el gas. 

En un d’aquests llocs en que el terreny és més tou em va passar una cosa curiosa: de cop el peu se m’ensorra, era una sensació molt estranya, com si el xuclés cap a dins, vaig arribar a enfonsar la cama uns 25 cm fins que no vaig aconseguir treure-la. La massa de terra o fang era viscosa i la sensació va ser de fred. Quan vaig haver tret el peu del forat va començar a sortir gas i fang, en un moment va néixer un petit volcà. 

Els volcanets eren una monada. Sorgien del no res, fent grans bombolles grises i el fang que es va dipositant al seu voltant fan que de seguida es formi un petit bony en el terra. Aquests volcans tenen una capacitat hipnòtica, et pots estar estona contemplant el seu cràter, veient com es forma i es desfà la bombolla; és una ximpleria però era molt curiós. 

Em va agradar molt veure aquests volcans i descobrir la seva existència. Tot i el fang que vaig acumular en la roba i les botes, em va encantar l’experiència.

dissabte, 23 de maig de 2015

Azerbaidjan_7: Petroglifs de Gobustan

Anem cap a la regió del Gobustan. Per la carretera em xoca veure xais tancats en gàbies. M’expliquen que son per vendre. Els mantenen amb vida fins que hi ha un client, llavors el maten al moment. Trobo que no és mala idea, és una manera de que no es faci malbé la carn si no el venen.  

Ens aturem al poble de Maraza per anar a veure el mausoleu de Diri Baba. És una construcció del segle XV, mesquita i mausoleu alhora, que té dos pisos, cosa poc habitual. 

Hi ha una llegenda que diu que aquest sant, Diri Baba, va ser enterrat aquí però que el seu cos no s’ha podrit (també em van dir que creuen que encara està viu). De fet, hi ha diferents llegendes relacionades amb aquest lloc i aquest sant; això va afavorir que fins al segle XVII atragués a molts curiosos i peregrins fins a la seva tomba. 

El mausoleu de dins és molt sobri i en realitat a mi el que em va impressionar és l’entorn. I el fet de que la construcció està com empotrada a la roca, o mig tallada a la roca. 

En un llibre que em vaig comprar sobre l’antic Bakú trobo una frase que m’agrada: diuen que Gobustan és el llibre d’història més antic d’aquesta regió. . 

La regió de Gobustan es troba a 60 Km al sud oest de Bakú, en l’antiga de Shirvan. El seu primer nom va ser Duvanni no va ser fins al 1972 que va rebre el nom de Gobustan. 

Es troba en una zona muntanyosa amb barrancs i congostos, en àzeri gobu, que probablement és el que ha donat el nom a la regió. Hi ha dos punts d’interès en el Gobustan: les pintures i gravats de l’edat de pedra i els volcans de fang. Des del 1966 és una zona protegida i en el 2007 va passar a formar part del patrimoni de la Unesco. 

La zona on es troben els petroglifs és una muntanya rocosa, en la que el vent, els terratrèmols i l’aigua, han anat donant-li la forma actual. Ara es veuen grans blocs de pedra, coves i balmes, que van servir de refugi pels habitants del passat.

Aquest recinte arqueològic es va descobrir per casualitat al voltant del 1935, quan uns treballadors que estaven extraient pedra, van veure un gravat a la roca, i van observar que a mida que anaven traient més pedres i retirant-ne, n’apareixien més. Els grans blocs de pedra tapaven i amagaven les entrades de les coves, algunes creades per l’home i totes elles estaven plenes de gravats. 

Evidentment va deixar de funcionar com a cantera i el 1939 va haver-hi la primera expedició arqueològica. Els petroglifs més antics son dels segles X-IX a. C. però es pensa que la zona ja estava habitada anteriorment. Es creu que Gobustan és un dels bressols de la civilització. 

En aquesta regió muntanyosa i en les seves coves s’hi han trobat més de sis mil gravats que representen la vida i la cultura dels habitants de l’edat de pedra en aquesta zona. 

Els gravats són de temes molt diversos. Hi ha representades escenes de caça, batalles, escenes del treball al camp, animals variats, fins i tot lleons i tigres. Segons els gravats en els segles X i IX a. C. es dedicaven també a la pesca. 

Hi ha representades escenes de sacrificis i rituals. Hi ha un gravat que representa un grup de gent formant un cercle, agafats de forma similar a l’actual dansa yalla. Yal vol dir menjar, pel que es pensa que podria ser la dansa del menjar, probablement un ritual abans de la caça. 

S’hi ha trobat objectes de l’edat del coure, pedres per moldre, ceràmiques, aixades, falçs, fletxes i llances... també s’hi ha trobat guarniments, com braçalets de bronze i gran quantitat de perles importades de pedres semiprecioses i vidre. Això indica que la regió de Bakú, amb el foc etern que sempre crema, atreia a fidels d’altres països, com Iran, india, Síria, Fenícia i Egipte).

En aquesta regió a l’edat de bronze el cultiu ja s’havia desenvolupat i també s’havien domesticat animals i es dedicaven a la seva cria. També s’havia aconseguit treballar el metall, ja que es veuen estris per treballar representats a les roques. 


Hi ha representacions de caravanes de camells i cavalls i una mena de carros, el que indica que hi havia unes vies de transport cap a regions veïnes i que hi havia intercanvi comercial ja a l’època de l’edat de pedra i del bronze. Un gravat d’una mena de carro amb dues rodes es va fer en el 2000 a. C.
Aproximadament en el 4 mil·lenni a. C. el nivell del mar caspi era tant elevat que alguns cops va arribar a inundar les coves on vivia la població. Després el nivell de l’aigua va baixar. 

Les barques devia ser el medi de transport del habitants del Gobustan. S’han trobat representacions de barques en les parets de les coves. S’han trobat restes d’àncores de pedra. Les barques devien estar fetes de joncs. Es pensa que la navegació en la regió de Bakú es va donar entre el 6000- 3000 a. C.  

El mar caspi i el mar negre son les restes d’un antic mar paratetis; fa més de 5 milions d’anys la part central es va elevar i el nivell d’aigua va baixar, emergint així el caucas, que era fons marí i quedant aquests llacs salats a un costat i l’altre. En la zona del gobustan hi ha evidencies d’aquest fet. 

La informació que s’extreu dels gravats i del material que s’ha trobat, fa pensar que el clima en aquella època devia ser humit i calorós. 

Les figures estan vestides amb robes llargues, típic de països subtropicals. Hi ha representacions de toros, cèrvols, porcs... animals que necessiten aigua i bones pastures. Les pluges devien ser intenses i els rius i cascades devien portar molta aigua. La riquesa en aigua és el que devia ajudar a que poguessin viure-hi animals herbívors. 

Del primer temps (segles VIII- VI a. C.) son ja les figures de mida natural que es troben, tant d’homes com de dones, de cara i de perfil, drets i també ajupits. El fet de que hi hagi representades figures femenines amb estris de caça com els homes fa pensar que pogués ser un matriarcat. Altres figures femenines poden representar la fertilitat.   

Posteriors, cap als segles VII- IV a. C., hi ha figures d’animals, i figures humanes de talla més petita. En aquestes només els homes porten arc i fletxes, indicant que en aquesta època el lideratge corresponia als homes. 

En l’antiguitat creien que quan el sol es pon per l’oest es transporta durant la nit, en una barca cap a l’est per tal de que pugui sortir amb el nou dia. Em sembla que hi ha una representació d’aquesta escena. 

Al llarg del temps la tècnica dels gravats va anar canviant, fent-se menys realista, per exemple, les figures es feien més petites en l’edat del bronze. Aquest canvi va venir, en part per l’ús de nous estris en bronze que facilitaven el gravat. 

També s’hi ha trobat una inscripció en llatí en la que es descriu la visita d’un centurió de la legió romana que va passar per aquí en el segle I d. C. Sembla que és del voltant de l’any 90. 

A l’edat mitja, entre els segles VIII-XI o XII, la caça ja no tenia tanta importància, l’islam prohibia les representacions de figures humanes i animals, així que l’estil dels gravats va canviar cap a dibuixos més geomètrics. També va agafar més importància la ceràmica i els articles de metall. Hi ha també inscripcions en àrab dels segles XII-XIV. 

S’han trobat també tombes, que daten del 5000 a. C. moltes d’elles buides, i en les que s’hi ha trobat ossos, correspondrien a gent molt alta, de més de dos metres. 

A part dels gravats hi ha un objecte interessant, el Gaval Dash, una mena de timbal de pedra. Té un so molt greu i un tant curiós. És una pedra plana, recolzada a terra per tres punts, i que quan piques a la seva superfície amb una pedra, emet tons diferents segons a on piques. Segons llegeixo en la formació d’aquestes pedres hi ha influït el clima però també el petroli i el gas del sol. 

El museu a l’aire lliure està molt ben muntat i a les vores del camí, hi ha unes floretes blanques que diuen que son edelweiss, deu ser una altra variant de les que jo he vist pels pirineus o en llocs alts. 

En una superfície plana i llisa de la roca hi ha diversos forats, de mides semblants, que no se sap si servien per fer-hi foc al seu interior o per emmagatzematge.

Azerbaidjan_6: Shamaji

Per fi llueix el sol i tot té un altre aspecte. Anem cap a Shamaji a veure la mesquita dels divendres. Com ja m’ha passat amb altres llocs, el nom de la ciutat l’he trobat escrit de diferents formes. 

Shamaji és una ciutat força antiga, la primera referència que hi ha és del segle I o II de la nostra era. La seva historia em resulta un tant confosa i difícil d’assimilar, ja que no recordo haver-ne estudiat res de tot el que passava per aquí. O si ho vaig estudiar no recordo res i tot em ve de nou. A més els noms em resulten difícils de recordar i per acabar-ho d’adobar, els pots trobar escrits de diferents formes. Més o menys m’he fet una idea, que espero que no sigui massa errònia. 

Del segle III al V el que era l’albània caucàsica depenia de l’imperi persa on governava la dinastia sassànida, però el seu imperi estava dividit en diferents regions i algunes més o menys independents. Els seus governants rebien el nom de xa. La regió de Shirvan també tenia el seu xa, i en molts períodes va ser més o menys independent. De Shirvan xa va sorgir el nom del regne de Shirvansha, o potser hauria d’escriure Shirvanxa. 

Aquest regne va existir durant 11 segles, i la seva capital va anar canviant de lloc, primer estava a Derbent, després a Shamaji i al final la van traslladar a Bakú. 

En el 642-43 hi va haver una gran guerra i quan l’exèrcit del califat àrab ja era prop de la capital el xa de Shiravan va rendir-se i va acceptar l’islam, amb la condició de que poguessin tenir els mateixos drets que tenien durant el govern sassànida. Va aconseguir canviar el pagament de tributs per la responsabilitat d’organitzar i vetllar per la defensa de la frontera nord del califat, enfront dels possibles atacs nòmades. 

L’exèrcit i la reparació de la fortalesa de la capital, en aquell moment Derbent, es pagava amb diners que provenien de la venta del petroli de Bakú. 

Fins a finals del segle VII els xas eren de les antigues dinasties, però després van començar a emergir les dinasties d’origen àrab, tot i que les antigues dinasties seguien tenint molta influencia sobre la població local. Per això els governants d’origen àrab van decidir casar-se amb dones d’origen iranià per poder controlar aquesta influencia. En el segle XI apareix una dinastia completament iraniana, i això porta a que els noms àrabs es canviïn per noms iranians.

L’estat de Shirvanshahs va ser independent en el 861 i en el segle X és quan la capital va passar a ser Shamaji. Com ja he dit, van regnar diferents dinasties al llarg dels anys fins que en el 1538 va passar a formar part de l’imperi persa safàvida. 

Un diplomàtic venecià en el 1476 descriu la ciutat dient que hi ha unes 4 o 5 mil cases, que la seva gent es dedica a la producció de seda i coto; que la ciutat forma part d’Armènia, referint-se a la gran armènia, i que la major part dels seus habitants son armenis. Uns cent anys més tard, un anglès també diu que la majoria d’habitants son armenis, i per ubicar on es troba aquesta població explica que està a uns 5 dies a camell del mar.

Un escriptor que va visitar la ciutat als voltants del 1640 va deixar constància de que hi havia població georgiana i armènia i que per entendre’s entre ells parlaven en llengua turquesa. 

Entre el 1723 i el 1735 està sota el control dels otomans. L’any 1742 el xa de Pèrsia, Nadir, va ocupar i destruir la ciutat. Pel que diuen era un gran militar que va aconseguir un gran imperi, però no era tant bon polític. Volia eradicar el xiisme, però no va aconseguir-ho. Va morir assassinat 5 anys després de destruir la ciutat de Shamaji, i amb la seva mort l’imperi que havia aconseguit es va desintegrar. 

Quan va haver destruït la ciutat va fer construir-ne una de nova a 20 Km de la primera i l’hi va donar el mateix nom, però quan van abandonar-la es va reconstruir l’antiga ciutat, o sigui que Shamaji va tornar al lloc original. 

L’any 1795 Rússia ocupa Shamaji i Bakú, però no és fins al 1805 que s’annexiona el khanat de Shirvan. 

Aquesta ciutat era un important centre de producció de seda i pel que sembla, la major part dels negocis estaven en mans d’armenis. Va ser una etapa important en la ruta de la seda. 

Un terratrèmol l’any 1859 destrueix bona part de la ciutat i després d’això la ciutat perd importància i n’agafa el relleu la ciutat de Bakú. 

De fet aquesta és una zona amb força activitat sísmica i va patir diversos terratrèmols al llarg dels segles. Segons els mercaders perses de l’època, el terratrèmol del 1667 va ser el pitjor: van morir unes 80 mil persones, i un terç de la ciutat es va ensorrar.  

Un dels monuments més emblemàtics de la ciutat és la mesquita Juma, també anomenada la mesquita del divendres. Va ser construïda entre el 743 i 744, segons posa a la façana (l’any 126 del calendari islàmic). És la segona mesquites més antiga del caucas, la primera, que s’havia construït uns anys abans, està al daguestan. 

Va resistir força be molts dels terratrèmols i invasions que va patir la ciutat. Així i tot, al llarg dels segles es van anar fent reconstruccions, canvis estructurals i afegits. La primera reconstrucció va ser en el segle XII i una altra en el segle XVII. 

La mesquita va resistir més o menys fins al 1918, quan hi va haver el genocidi azerí. Abans de venir per aquí no en sabia res del que havia passat. Quan fa uns anys vaig anar a Armènia ja sabia del genocidi armeni, però d’aquest no en tenia coneixement. 

Després de la caiguda de l’imperi otomà i de l’imperi rus, la situació en tota aquesta zona era un tant anàrquica. Unes brigades de l’exèrcit armeni, de fet un grup terrorista, van aprofitar aquest moment per atacar. 

Volien crear un estat armeni que englobés anatòlia i el sud del caucas; van instaurar el terror en la regió i amb el suport dels bolxevics, van atacar Bakú i altres ciutats, matant a milers de persones.  

A Shamaji van cremar la mesquita dels divendres amb la població a dins; molta gent no va poder escapar i va morir allà dins. Segons llegeixo van morir 1800 persones cremades vives i van desaparèixer també sota les flames molts llibres valuosos. 

O sigui que la mesquita Juma, que havia resistit més d’un terratrèmol, va ser destruïda per la ma de l’home. 

Ara el que es veu és una gran mesquita reconstruïda, crec que en el 2011. És bonica i l’entorn agradable. 

A 1,5 Km de Shamaji hi ha els mausoleus Yeddi Gumbaz. Era un grup de mausoleus dels que tan sols se’n conserven tres en peu. La resta estan parcial o totalment destruïts. Son de començaments del segle XVIII i van ser construïts per la família del darrer khan de Shamaji. 

El més antic és del 1810; tenen planta octogonal i estan coberts per una cúpula. En aquests mausoleus hi estaven enterrats persones rellevants de les dinasties de Shirvan.  

A l’interior dels mausoleus hi ha esteles, que son de diferent estil, unes tan sols gravades i en un altre de colors. Hi ha també alguns detalls decoratius a les parets. L’entorn és molt agradable: hi ha la vista sobre Shamaji, el terra està cobert de gespa, és espaiós, silenciós... 

Hi ha també el cementiri actual, amb algunes tombes amb la cinta vermella, corresponent a la gent jove. A les làpides s’hi pot veure la fotografia gravada del difunt o difunta. És curiós que els cementiris no son mai iguals, hi ha molts estils d’enterraments. I aquest està molt ben situat, dona una gran sensació de pau.