dissabte, 16 de maig de 2015

Azerbaidjan_4: Lahic o Lahij

Continuem ruta cap a Lahij. Ens aturem a la ciutat de Qabala per anar al banc i em serveix per veure una mica la vida pel país. Parlen molt poc anglès; pels carrers es veuen més homes que dones, molts d’ells porten una mena de boina al cap. Em crida l’atenció un home que porta ulleres, això em fa pensar que no n’he vist d’altres, o sigui que no n’hi ha masses que en duguin. Sembla una ciutat moderna, al menys en el barri on ens hem aturat per canviar. 

Hi ha molt contrast en els cotxes: hi ha mercedes molt ben cuidats, i tot i que son de tercera o quarta ma, se’ls veu be, per altra banda, hi ha cotxes més senzills i molt atrotinats. 

Per la carretera passem al costat d’un cementiri i es pot veure com algunes làpides tenen una cinta vermella, que indica que hi ha enterrada una persona jove. 

El primer tram de carretera passa entre camps i prades verdes, però després s’enfila cap a la muntanya, i malgrat la boira que no ens deixa veure gaire la vista, la trobo impressionant; sembla tallada a la roca. 

Hi ha gorges, poblets sobre els espadats, plegaments de terra donant formacions curioses... és impressionant. No hi pot faltar una esllavissada de terra i hem d’esperar a que obrin la ruta, el que ens permet veure la vista, o el que deixa entreveure la boira, amb tranquil·litat. 

Lahij és un poble encantador. És troba a les muntanyes i per tant el seu clima a l’estiu és ideal i hi ve molta gent. En aquesta època, a finals de març, és temporada baixa, o sigui que està en calma i molt tranquil.  

Llegeixo que abans aquesta població es deia La, però hi va haver un terratrèmol i va quedar reduïda al no res, amb el que se la va anomenar La-hec, (hec vol dir res o zero). Quan es va tornar a habitar el nom va derivar cap a l’actual de Lahij o Lahec com també el trobo escrit. 

En aquesta regió hi vivien els tat o perses del caucas. L’aïllament d’aquesta població ha contribuït a que es conservés la seva llengua i cultura al llarg dels segles. Si no estic confosa, el primer poble es va construir cap al segle III- IV i tenia un sistema de canalització d’aigües i clavegueram molt peculiar.  

Per sota els carrers passen tres nivells de canalitzacions de 2 km de llarg: la més profunda, a un metre de fondària, correspon a les clavegueres, mentre que els dos nivells superiors transporten l’aigua per beure i per la industria, que prové de les muntanyes. 

Cada casa en el pati tenia un forat per on les aigües residuals passen al clavegueram. El que no se sap és on anaven a parar aquestes aigües. 

El traçat del poble i les cases s’han conservat en la forma original. Tenia tres zones o barris, una per cada grup d’artesans, i en cadascuna d’elles hi havia la plaça, la mesquita, el hammam i el seu cementiri. 

A l’edat mitja era un important centre artesanal. Va ser famosa i encara ho és, pel treball del coure. De fet inicialment era un centre miner de coure, que després va passar a treballar en altres coses, com la pell o el teixit de catifes. En aquesta zona l’agricultura es fa difícil, ja que el terreny és molt rocós. O sigui que han sobreviscut dedicant-se a l’artesania. El treball del metall és cosa dels homes i les dones es dediquen a les catifes. 

Com ja he dit, tenen una llengua pròpia, que prové del persa. Entre ells segueixen parlant en aquesta llengua, tot i que tan sols és oral; no té alfabet i no s’escriu. A l’escola les classes son en àzeri i s’estudia també rus i anglès, però al carrer la gent parla la seva llengua.  

El problema d’aquest poble és que el turisme tan sols hi arriba a l’estiu, per tant en aquest període hi ha feina`, però la resta d’any escasseja així que molts joves marxen cap a Bakú a estudiar i després a Moscou per buscar feina. Al poble hi ha escola i s’hi pot estudiar fins als 18 anys. La gent gran és la que es queda al poble. 

Les cases estan construïdes en pedra, amb balcons de fusta, i com que està en una zona de terratrèmols, entre les pedres hi ha fileres de fusta que actua com a amortidor en cas de sacsejada. Els carrers també son empedrats.  

Hi ha alguna construcció nova, però la majoria son casetes de pedra, amb la botiga als baixos. Al seu voltant les muntanyes encara conserven una mica de neu. El museu està tancat, es un edifici nous però en pedra, no desentona. Per molt que cridem a veure si apareix algú, no hi ha rastre del guarda, o sigui que no podem entrar-hi.

Tant en aquest poble com en altres cases que hem anat trobant, em sorprenen les decoracions metàl·liques a les teulades, les xemeneies o en col·lectors d’aigua de pluja. Qualsevol racó és bo per posar-hi un detall de treball força elaborat.