dissabte, 2 de maig de 2015

Geòrgia_5: Complex monacal de David Gareji

En l’últim sopar a Tbilisi em vaig equivocar de mig a mig en fer la comanda. Si vas un grup de gent demanes unes quantes coses per compartir i et quedes be. Aquest cop anàvem dos i vam cometre l’error de demanar cadascú el que l’hi venia de gust, sense pensar en que les racions són grans. Vaig demanar kinkali (un pa farcit de formatge) i un kebab. La meva sorpresa va ser quan em van dur el kinkali, que en lloc de ser una ració em van dur la peça sencera, o sigui un pa pla, com si fos una pizza familiar. El kebab també era gran però més moderat. Entre tots dos no vam aconseguir arribar a menjar ni mig kinkali! La conclusió és que els plats son sempre per compartir, no hi ha racions individuals. 

Deixem enrere la capital de Geòrgia i ens dirigim direcció sud-est, cap a David Gareji. Tenim sort ja que no plou, tot i que segueix núvol. Una cosa de les que em sorprèn per aquí són les conduccions de gas, que no estan enterrades sinó a la vista i elevades, fan com arcades a les entrades dels camins o de les cases. 

Hi ha uns 70 km de carretera per arribar-hi, i el paisatge és molt diferent al del nord. És poc muntanyós, o amb muntanyes més baixes, i hi ha menys neu. Unes hores més tard, bona part de la neu ja s’havia fos. Feien molt bonic els arbres nevats, amb els cristallets de gel en les branques, que si t’estaves en silenci senties cruixir.  

Passem pel costat d’un poble que sembla bastant abandonat: Udabno. El seu nom vol dir desert, i és molt adient ja que la regió és molt desèrtica. La major part de la població son svans, de Svanetia, la zona muntanyosa del nord. A començaments dels anys 90 (1990) hi va haver una esllavissada important en aquella regió i el govern soviètic va traslladar-los cap aquí, prometent-los que viurien molt millor. Devia ser un xoc per la gent de les muntanyes, passar a viure a la plana. A més, segons el que he trobat per la web, en 2012 no tenien metge i tenien molts problemes d’aigua, amb talls freqüents de subministrament i de mala qualitat, que provocava problemes de salut. A l’escola faltaven vidres a les finestres i la calefacció era de llenya. La situació sembla que ha millorat, així i tot, passant amb el cotxe semblava poc habitat.

Tant el poble d’Udabno com la regió dels monestirs de David Gareji estan tocant a la frontera amb Azerbaidjan. El nom d’aquesta regió és Gareji, d’aquí agafa el nom el complex monacal. És una zona amb un paisatge curió, ondulat, de terra força vermellosa, però quan es va fonent la neu es veu verd. I grans blocs de pedra, en els que hi ha coves. 

Les excavacions arqueològiques que s’han fet en aquesta regió han descobert restes del paleolític i també de cultures del segon i tercer mil·lenni abans de Crist. Ara be, el que ha donat fama a aquesta zona son les coves i monestirs que hi ha.  

El fet d’estar a tocar de la frontera amb Azerbaidjan ha sigut un motiu de conflicte, ja que tots dos països els reivindiquen els monestirs com a seus. Azerbaidjan esgrimeix que formaven part de l’Albània Caucàsica, i que aquesta per tant pertanyia als seus ancestres. Els Georgians, pels que aquests monestirs tenen molta importància, ho reivindiquen ja que les inscripcions que hi ha, algunes del segle VI son en la seva llengua i que les pintures son fetes pels mestres de l’escola georgiana. El conflicte no està del tot resolt i hi ha algun monestir que està a la zona d’Azerbaidjan. 

El nom de David és en record d’un dels 13 monjos o ascetes assiris que van venir a Geòrgia, per cristianitzar-la, en el segle VI. Un d’ells es deia David i es va instal·lar en una cova aquí. Diu la llegenda que s’alimentava de les herbes que collia pel voltant i de la llet de les cérvoles que s’apropaven a la seva cova. 

Segons una llegenda David quan va arribar a Jerusalem, va agafar tres pedres i se les va endur camí de Geòrgia. Ara be, en agafar les pedres prenia tot el poder espiritual de la ciutat, pel que el patriarca de Jerusalem el va fer aturar i l’hi va demanar que les tornés. Així que David en va deixar dues i la tercera se la va emportar a Geòrgia. 

En el segle IX sant Hilari de Geòrgia va contribuir al desenvolupament del monestir i de fet, tant la família reial com la noblesa contribuïen al manteniment del monestir. Entre els segles XI i XIII va ser el període de més esplendor; era un important centre cultural i religiós. El rei Dimitri, en el segle XII quan va abdicar es va retirar a viure en aquest monestir. De fet en els monestirs de Gareji hi havia murals representant als reis de Geòrgia. Entre d’altres hi ha la figura de la reina Tamara i del rei David el constructor.

Era un important centre de pelegrinatge i l’escola de pintura que es va crear aquí va adquirir gran rellevància. Hi havia 19 monestirs i unes 5000 cel·les per monjos, a més de cel·les destinades a magatzems i altres utilitats, com la ferreria o el forn. Els monestirs tenien també terrenys en els que van fer terrasses dedicades al cultiu. 

L’any 1265 amb la invasió mongol i la caiguda de la monarquia, s’acaba la vida monàstica i els monestirs queden molt malmesos. En el segle XIV es restauren altre cop i obren les portes, però tornen a ser atacats. Una nova invasió en el 1615 acaba amb la vida de sis mil monjos, molts manuscrits valuosos i pintures desapareixen, però els edificis es mantenen en peu. 

En els segles XVII i XVIII es tornen a pintar nous murals intentant fer renéixer la vida als monestirs, que van estar en actiu fins que hi va haver la invasió soviètica. L’any 1921 els monestirs queden tancats i la zona acaba sent una base militar. Es van destruir molts frescos. De fet en aquella època, pintaven les parets de les esglésies amb el que es van fer malbé molts dels frescos que hi havia. 

L’any 1987 van començar les protestes per part d’un grup d’estudiants, pel fet de que l’exèrcit ocupés un lloc religiós. 

A aquestes primeres protestes s’hi va anar sumant més gent, i llegeixo que hi va haver una manifestació a Tbilisi d’unes deu mil persones. David Gareji és un símbol religiós important i consideraven un ultratge la presencia militar en la zona. Van aconseguir que l’any 1988 retiressin l’exèrcit. 

Quan Geòrgia va recuperar la independència, l’any 1991, el monestir va tornar a l’activitat. Així i tot, en el 1996 van tornar-hi a haver maniobres militars a la zona i la població es va rebel·lar de nou fins que van aconseguir que s’aturessin les pràctiques militars. 

Actualment el monestir de Lavra, que és el més important, segueix funcionant, hi ha monjos vivint-hi i torna a ser un centre de peregrinació. 

Tot i les invasions i les inclemències del temps, es conserven alguns frescos, el més antic és del segle VIII. Sembla ser que fins a finals del segle X els interiors de les esglésies no es pintaven completament, sinó que tan sols es decorava l’absis i la cúpula i en alguns casos una de les parets. 

El monestir de Lavra va ser el primer que es va construir, allà on es va instal·lar David. Els altres es van anar construint després. De fet aquest monestir té parts de diferents èpoques. 

Quan arribes la sensació que et dona és d’una fortalesa, amb la torra i la muralla que son del segle XVIII. En la porta d’entrada hi ha un relleus d’animals, molt simples i amb gràcia, i una inscripció en georgià. Passada l’entrada quan arribes al pati impressiona veure les coves excavades en la roca, totes amb una porteta, que son i han sigut les cel·les dels monjos. En una d’aquestes coves va viure el fundador i en una capella hi ha la tomba de David i d’un altre dels monjos que van arribar amb ell.  

La visita del monestir de Lavra és interessant però a mi el que em va impactar més és la visita de les coves que hi ha dalt de la muntanya, el que és el monestir de Udabno. Ja hi havia estat i en guardava molt bon record, per això vaig tornar-hi a pujar, tot i que com que havia estat plovent estava molt enfangat. 

A la que comences a pujar es té molt bona vista sobre el monestir de Lavra. Quan arribes a dalt del turó és com si estiguessis a la frontera: per una banda Geòrgia i just al davant Azerbaidjan, una gran plana terrosa. 

Se senten trets, i és que és zona militar i estan de pràctiques. I per allà, en aquell terreny que vist des de dalt sembla desolat, hi ha algun altre monestir, que com ja he dit forma part també del complex de David Gareji.  

Tot al llarg de la paret hi ha coves excavades, algunes amb frescos que encara es conserven en més o menys bon estat, que son dels segles X al XIII. És el monestir d’Udabno. Van aprofitar majoritàriament les formacions rocoses per la seva construcció. Moltes de les coves estan fetes malbé i molt deixades, però n’hi ha alguna que és molt bonica. 

Els colors de les pintures s’han anat deteriorant, algun s’ha enfosquit molt i ara és gairebé negre. La cova que m’agrada més és el refectori, conserva part de les pintures i també la mena de taula on menjaven. Hi ha dues menes de taules baixes, amb cavitats a banda i banda. Els monjos es col·locaven agenollats a terra, cadascú davant d’una d’aquestes cavitats on tenien el plat. Una mica incòmode, però m’imagino que no devien menjar gaire i devien acabar força ràpid. També em va xocar que hi havia molts llocs, o sigui que devien ser més d’una trentena de monjos vivint allà dalt.

Pujar a veure les coves del monestir d’Udabno val la pena, és un bon complement a la visita de Lavra.