dissabte, 3 d’octubre de 2015

Cuba_10: Viñales

El poble de Viñales és molt agradable. L’eix vertebral del poble és la carretera. Hi ha cases de l’època colonial, amb les façanes pintades de colors que dona un aire alegra. Hi ha però altres carrers que son també amplis, alguns amb una mica d’arbrat. Les cases tenen porxos on en molts casos hi ha algun balancí, per prendre la fresca veien passar la gent. hi ha cases molt cuidades, amb plantes a l’entrada, una mica de jardí...
Alguns dels rètols de les botigues em fan gràcia i tampoc hi falta la propaganda patriòtica. No circulen gaires cotxes i els que hi ha son models antics, en menys bon estat que els que es veien per l’Havana.
Hi ha un nom que apareix sovint per aquí, és el d’Adela Azcuy. Hi ha un monument dedicat a ella i un carrer. Aquesta dona va néixer a Viñales l’any 1861; va rebre una bona educació, escrivia poesia, però a més era molt hàbil muntant a cavall i participava en caceres, ja que també tenia molta destresa amb les armes de foc. Era molt activa i inquieta i de idees liberals, amb el que el seu caràcter no era l’habitual en les dones de l’època. La descriuen també com una dona atractiva. Apassionada per la natura, feia grans caminades per recollir flors i plantes, de les que en coneixia les seves propietats, també recollia fòssils i diuen que tenia una bona col·lecció de falgueres indígenes. Es diu que era una gran investigadora.
Es va casar amb un farmacèutic de Camagüey, de família criolla distingida. Tenien idees similars sobre la situació del país, però la verola va matar al seu marit quan ella tenia 25 anys. 5 anys més tard es va casar amb un espanyol que treballa ala farmàcia, però tenien idees massa dispars sobre el futur que volien per Cuba, i es van acabar separant quan ell va tornar cap a espanya. L’any 1896 va ingressar a la guerrilla per lluitar contra els espanyols.
Va costar-l’hi bastant aconseguir que l’admetessin; l’hi deien que les dones no podien  utilitzar armes, que mai n’havien utilitzat. Al final gràcies als coneixements sobre remeis farmacèutics la van acceptar en el grup de sanitat militar. Més tard va adquirir el grau de capitana.
Va lluitar sota les ordres del general Maceo, i expliquen que combinava la seva feina d’infermera amb la de combatent. Tots els comandaments de l’exèrcit mambí (que era l’exèrcit rebel en la guerra de la independència) en deien meravelles d’ella. Es va fer famosa ja que va participar en 49 batalles.   
Curiosament però, quan va acabar la guerra no ho van voler reconèixer i no l’hi van voler pagar. L’hi deien que sent una dona no podia haver format part de l’exèrcit. Va estar un temps ocupant un càrrec en la junta d’educació a Viñales i després es va retirar per dedicar-se a l’explotació d’uns cafetars. Va morir als 53 anys havent deixat la seva empremta.
Aquí a Viñales hi h moltes cases que lloguen habitacions. Em deien que fa uns dies es veia gent buscant habitació i no en quedaven de lliures. I és que aquest any s’ha duplicat al turisme a la illa però no hi ha suficients infraestructures.
La gent que lloga habitacions, paguen un impost i a més l’estat es queda un percentatge dels guanys. No els hi resulta molt rentable però una mica si, ja que sinó la gent no volia llogar habitacions i no es podia allotjar a tothom qui passava.

Alguns temen que amb l’apertura de relacions amb els estats units s’agreugin els problemes de manca de productes. Un d’ells em deia que els americans hauran de venir portant-se el menjar perquè sinó no n’hi haurà suficient per tothom.
Fins no fa gaire temps, els americans només podien venir a Cuba si formaven part d’alguna organització religiosa. Una dona em deia, un tant sorpresa, que trobava que eren gent agradable, gens estirada ni prepotent. Em vaig quedar perplexa. Això em fa pensar que la campanya de desprestigi de tot el que és exterior, especialment americà, és brutal. I com que l’accés a internet és difícil, car i controlat, la seva visió del mon exterior és molt restringida.
L’altre dia llegia que actualment alguns metges podran tenir internet a casa. Hi ha alguns punts wifi en algunes ciutats, però cal comprar una targeta, que no sempre funciona, i s’ha de comprar en les botigues oficials; davant d’aquestes botigues a l’Havana hi havia sempre cua, podies fer dues hores de cua abans no et toqués el torn i potser llavors ja no tenien targes... Hi ha revenda de targes però sense garanties de que funcioni....
De totes formes, la gent no critica al govern o la situació, suposo que no poden. Semblen resignats a la seva sort. 
T’expliquen que en el fons ara estan força be comparat amb el que van passar en els anys 90, especialment entre 1991 i 1993. Era l’anomenat període especial en temps de pau. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, la seva protecció i via comercial va desaparèixer, per tant van quedar desvalguts, ja que hi havia l’embarg per part d’Estats Units.
Van viure una situació de misèria i manca de recursos a tots nivells. Quan passejàvem per la vall de Viñales ens van ensenyar un arbre del que en treien un producte que feien servir com a sabó; no recordo si era l’escorça o eren les fulles. Recordo haver-ho tocat i amb la humitat ja feia una mica d’escuma.  
Al vespre el poble està molt animat ja que els turistes han tornat de les excursions. Trobo un mercat d’artesania en el que hi ha objectes curiosos i enginyosos, però totes les paradetes tenen coses similars. També trobes gent que s’ofereix a aconseguir-te monedes o bitllets amb la cara del Che. Deixant una mica enrere el centre arribo a un barri molt diferent, no són casetes baixes de colors, sinó blocs de pisos, un espai entre aquests blocs una mica desangelat, on els nens juguen a pilota, alguna botiga de queviures.... un altre món, i em miren amb cara de pensar que què se m’ha perdut per allà.
Algunes cases particulars també estan habilitades coma restaurants. Sopem en una d’elles, llagosta a la planxa, per 10 cucs. Estava molt bona. I per acabar la nit vam anar al centre cultural Polo Montañéz. Val 1 CUC l’entrada i els mojitos o altres còctels 2,5 CUCS.  
Aquest centre cultural es troba a la plaça on hi ha l’església. A la tarda, en un local proper ja havia vist gent assajant balls. 
Polo Montañéz era un músic cubà (1955- 2002) que va formar un grup de música amb amics i familiars, escrivia les seves cançons, i se’l coneixia com el Guajiro Natural, que era el nom del seu primer disc. Els guajiros son els camperols cubans i les cançons d’aquest artista estaven dedicades a la vida tranquil·la del camp i el mon rural.
Hi ha música i ball amb un ambient molt agradable. Surten a ballar tant els cubans com els estrangers; hi ha estrangers que ballen molt be, però així i tot, trobo que no es belluguen igual que els cubans, que sembla que ho portin a la sang. Està molt be.
Quan sortim encara hi ha molta gent que hi entra; a fora em sorprèn perquè hi ha força policia controlant la zona. Els cotxes no poden aparcar al davant de la plaça.
Al matí, abans de deixar aquesta vall ens aturem en el que s’anomena el mural de la prehistòria.  És una pintura monumental sobre roca, creada en el 1959 per Loegivildo González, que havia sigut deixeble del mexicà Diego Rivera. En aquesta pintura hi van participar els camperols de la zona.
Sobre la roca d’un mogote, amb una alçada de 120 metres i 160 m d’ampla, el mural representa la evolució de la vida a Cuba. La roca es va haver de netejar i preparar abans de pintar-la, per evitar l’erosió. A més el procés de pintar-la degut a l’alçada del mural també va ser una operació complexa. 
La idea va sorgir quan es van trobar fòssils i restes que evidenciaven que en aquesta vall hi havia viscut gent en l’antiguitat. S’hi representen figures humanes, grans mamífers, una mena d’ós gegant ja extingit i ammonites, mol·luscs de més de 70 milions d’anys d’antiguitat.  També hi ha representats rèptils marins... Vol plasmar la vida i les especies que havien viscut en aquesta regió.  
L’entorn és bonic i les pintures són de colors vius, que ressalten sobre la pedra; de totes formes em va decebre una mica. M’esperava més informació sobre la prehistòria en aquesta vall o en la illa. Per aquí tot es centra en la guerra contra la independència i en la posterior revolució. No es parla d’abans de l’arribada dels espanyols, de com vivien. 
Tornem a Viñales per canviar moneda i aconseguir els pesos locals, cup (enlloc de cuc), que és el que necessitarem en alguns llocs per la regió oriental.