diumenge, 11 d’octubre de 2015

Cuba_12: Parc Nacional de Topes de Collantes

Anem en bus cap al parc nacional de Topes de Collantes, són unes dues hores de trajecte i està a tan sols 19 km de Trinidad.
Aquest parc es troba a la serralada d’escambray, en el centre del país; té uns 90 Km de llarg i és la segona més alta de Cuba. Topes de Collantes està a uns 800 m d’alçada i el pic més alt d’aquesta serralada és el San Juan, amb 1140 m d’alçada.
En ser una zona muntanyosa i boscosa, va ser escenari de guerra de guerrilles i amagatall de rebels. Primer hi van ser el Che Guevara i companyia, en la lluita contra Batista. Després els opositors al règim castrista, amb recolzament exterior, els que van utilitzar aquest indret per la seva lluita contrarevolucionària.
Entre els anys 1930-1950 es deia que l’aire d’aquestes muntanyes curava. Molts malalts de tuberculosi, quan els metges veien que ja no podien fer res més per ells, els hi deien que provessin sort venint aquí, a veure si aquest aire els guaria. Diuen que alguns d’aquests malalts van tornar a la vall guarits. La fama de l’aire saludable d’aquest lloc es va anar estenent i cada cop hi pujava més gent.
L’any 1954 Batista hi va fer construir un sanatori. Diuen que la seva dona patia tuberculosi i que quan va pujar aquí l’hi va encantar el lloc i el va convèncer de construir el gran sanatori.
Després de la revolució l’hospital va deixar de funcionar com a tal i es va convertir en escola. Més tard, ja cap al 1975 va recuperar en certa forma la idea original d’aprofitar l’aire beneficiós de la muntanya. Es va convertir en el que és ara, un hotel dedicat a la teràpia i rehabilitació. Una mena de balneari. S’anomena Kurhotel i és un gran edifici, que pel meu gust desentona amb el paisatge. L’interior diuen que està ple d’obres d’art; té unes 800 pintures i moltes escultures d’autors cubans de diferents períodes i estils.  
Hi ha molta gent que ve a aquest centre a fer alguna cura, ja que n’hi ha per tots els gustos; hi ha diversos programes, uns especials per a la gent gran, altres d’estètica i per aprimar-se, cures anti-estrès, per malalties cardiovasculars, neurològiques.... un gran ventall de possibilitats.
El fet de que està a la vora de Trinidad, que és una de les poblacions patrimoni de la humanitat, fa que vingui molt turisme. Així que s’han obert nous hotels i s’aprofiten les diferents activitats que es poden fer en aquest parc.
Molt a prop del Kurhotel hi ha el centre d’informació del parc, des d’on organitzen i gestionen totes les activitats pel parc. Hi ha diversos itineraris segons les ganes de caminar que tinguis. Cada grup té el seu guia i en camió et porten fins a l’inici de la caminada.
Entre el Kurhotel i el centre d’informació en una gran plaça hi ha un rellotge de sol.  És un disseny realitzat per un arquitecte cubà, Rafael Fornés en col·laboració amb un artista hongarès. Es va construir en el 1990, crec que per cobrir un espai que quedava buit. Es van utilitzar diferents pedres naturals, com si fos un mostrari en forma de mandala. Hi ha diferents anells, amb diferents tipus de pedres, de diferents canteres del país.
En el centre de visitants hi havia força gent; per arribar al punt on es comença la caminada cal pujar amb camions, però no n’hi ha gaires, potser dos o tres que van fent viatges carregant gent. En vista de que ens teníem que esperar una estona vam començar a avançar anat a peu fins a la casa del cafè, amb la idea de que ens recollissin allà. No va ser massa bona idea ja que ens van tenir un parell d’hores abandonats allà.
El camí fins a la casa del cafè és molt agradable, veus ja els cafetars i la vegetació exuberant. I la humitat és també impressionant quan estàs enmig de la vegetació.   
La casa del cafè està en un entorn molt agradable. Tenen maquinaria antiga, exposada en el jardí. Es pot veure un molí amb motor del 1901 i un altre molí en fusta manual. A l’interior tenen una mica de museu amb diferents sistemes de filtrat o colat del cafè, fotografies... 
Hi ha també una caixa amb grans de diferent color, segons les varietats de cafè o potser de les etapes per les que passa. Aquest local estava en una antiga plantació de cafè i aquí era on s’assecava i es tractava. Ara tenen un cafè molt bo.
Amb el cafè passa com amb el tabac, que la major part del producte, un 80-90% ho han de vendre a l’estat, al preu que marquen. La resta és per consum propi.  
Per fi, després de moltes trucades al centre de visitants arriba un dels camions a recollir-nos i ens puja per la serralada d’escambray. El paisatge de pujada ja és espectacular. 
La vall queda enrere i vegetació per tot arreu. Tot el recorregut és en pujada, amb un pendent molt pronunciat. Impressionant. Es va veient alguna granja, cases més o menys aïllades, amb algun cavall a la porta, terreny conreat.... i vegetació. Verd. El verd ho impregna tot.
Com que hem perdut tant de temps, han d’escurçar el recorregut ja que hem d’arribar a dinar a la casa de la gallega, l’únic lloc per menjar que hi ha per aquí.
El recorregut que fem dura dues hores. És molt agradable. Ens van explicant sobre les plantes que anem trobant. Hi ha moltes plantes epífites, que viuen sobre els troncs dels arbres o sobre les seves branques. Pots trobar plataners, plantes de flors de colors diversos, alternant amb la planta del cafè... Molta varietat.
És un parc de vegetació perenne. Hi ha molts líquens i son impressionants les falgueres arborescents. El pi mascle és abundant en aquest bosc, acostuma a créixer 2,5 cm de diàmetre per any; n’hi ha que tenen més de 25 anys i poden fer uns 30 m d’alçada. 
La segona espècie en importància en els boscos d’escambray és l’eucaliptus. Hi ha uns eucaliptus que diuen que arriben als 100 m d’alt i que tenen un diàmetre de 3,5 m. Molts dels arbres d’eucaliptus poden assolir alçades de 10 m en tan sols 4 anys, pel que son molt útils en la reforestació del terreny. La seva fusta es fa servir tant per fabricar mobles i vaixells com per estris d’artesania. 
De les fulles de l’eucaliptus se n’extreu l’oli essencial, que és beneficiós en problemes de les vies respiratòries. Una altra planta de la que també s’extreu oli essencial és d’una de les variants del callistemon; el seu oli essencial té, a l’igual que el d’eucaliptus, eucaliptol com un dels seus component. En una publicació del 2013 presenten un estudi de la seva activitat antibacteriana. Aquí hi ha moltes plantes que presenten propietats medicinals. El callistemon té unes flors vermelles molt curioses i un dels noms comuns pels que se les coneix és escombreta vermella.
Hi ha moltes altres varietats d’arbres. Entre ells els garrofers, cedres, caoba, teca, magnòlies... Són impressionants també els bambús gegants. Aquí tot és grandiós.
De les flors, una de les que es troba per aquí es l’orquídia, de la que hi ha diverses varietats. Hi ha flors de diversos colors i formes, de les que no en sé el nom, però que alegren el camí. La que no pot faltar és la flor nacional de Cuba, que l’anomenen “mariposa”, papallona.
En el segle XIX aquesta planta ja adornava els jardins i patis de les cases. També es trobava en la natura, en terrenys humits, prop dels rius i corrents d’aigua. 
En l’època colonial les dones s’adornaven i es perfumaven amb les flors d’aquesta planta. És una flor de color blanc, que fa molt bona olor, i s’ha fet servir ja des del segle XIX pels rams de núvia.  
Va ser en el 1936 que es va declarar flor nacional, tot i que no és una flor autòctona de Cuba. El fet de que s’escollís aquesta flor és, entre d’altres coses, perquè durant les guerres per la independència s’utilitzava per camuflar-hi missatges; un paperet enrotllat passava desapercebut i així les dones el podien portar al seu destí sense cridar l’atenció.
També està ple d’ocells, un 45% de les aus endèmiques del país es troben aquí. Veiem el tocororo, amb les seves plomes vermelles, blaves i blanques i el diminut  zunzuncito. Diuen que per aquí hi ha una de les granotes més petites del planeta. A part hi ha una mena de llangardaixos i invertebrats diversos.
El parc té molts salts d’aigua, fonts i rierols, que son els que ajuden a que hi hagi tanta vegetació. També han contribuït a la formació de coves i gorgs. En el nostre recorregut cal creuar algun riu i es passa per sobre de ponts fets amb troncs. Està ben condicionat, hi ha una mica de barana de fusta que facilita el pas. Arribem a un llac o gorg en el que hi ha unes quantes famílies banyant-se.  
Hi havia un clar al bosc, just al costat del lloc de bany, amb una mena de mampares on et pots canviar. Hi ha també el que havia sigut una barra de bar, ara en desús, però en algun moment aquí devien vendre refrescos. Hagués sigut genial trobar-ne! Amb la caminada, la calor i la humitat, em venia molt de gust una beguda fresca!  
Després del bany vam continuar la caminada fins arribar a casa la Gallega, el restaurant on ens esperaven a dinar. Eren ja les tres de la tarda. Jo estava morta de gana. El menú era pollastre a la gallega, o sigui la recepta familiar, amb acompanyament.
Després de dinar vam fer una nova caminada, en principi per anar a una cova, però tot i que el camí estava molt ben marcat no hi havia ni un sol indicador que digués a on duia. No sabíem si havíem agafat el camí correcte o no, però vam continuar endavant. Va ser un bon passeig, amb moltes pujades i baixades.
Crec que la cova a la que vam arribar és la de la Batata. És una gran cova, amb un riu en el seu interior. Entre que ja era tard i que no teníem ganes de mullar-nos els peus, ens vam quedar a l’entrada.
De tornada ens va agafar la pluja, però va ser molt  bonic el recorregut. Algun dels racons estava ple de flors i era espectacular. A més en ser humit se sent molt més la fragància de les plantes. Vaig acabar cansada i una mica remullada però va valdre la pena. La serralada d’escambray és impressionant.