dilluns, 12 d’octubre de 2015

Cuba_13: Trinidad

Avui anem cap a Trinidad. Primer ens vam parar a un mirador des del que es veu la plana a tocar del mar, on es troba Trinidad, i les muntanyes d'escambray. Tot i que el dia no és molt clar, es percep el contrast de colors, ver i blau, muntanya i mar. 
Arribem a Trinidad. Va ser una sorpresa; me l’esperava molt monumental, ja que des del 1988 forma part del patrimoni de la Unesco.
Crec que la primera impressió de no trobar-la monumental radica en que vam arribar per un extrem, i el primer que vaig veure van ser casetes baixes pintades de colors, força senzilles, carrers empedrats, cavalls i burros circulant pel carrer... Em va fer l’efecte d’un poblet pintoresc. Després ja me’n vaig adonar de que era molt més que això, és una ciutat congelada en el temps. 
Aquesta zona de la costa ja estava habitada molt abans de l’arribada dels espanyols. A partir dels objectes trobats en les excavacions es calcula que els primers habitants devien arribar aquí cap al 2500 a. C. i aquest primer grup ètnic sembla que hi van estar fins al segle X d. C.. 
Ara be, al llarg dels anys havien arribat altres grups, entre ells els siboney i els taïns, que també es van instal·lar en aquesta zona. 
L’anàlisi de les restes de ceràmiques permet establir els fluxos migratoris que hi havia en les Antilles i els orígens de la població. 
A finals dels 1513 arriba a aquestes costes Diego Velázquez de Cuéllar. L’indret l’hi va semblar prou protegit i va decidir explorar la regió. Satisfet amb la ubicació, va decidir construir aquí la ciutat de la Santíssima Trinitat. Va ser el tercer assentament espanyol a l’illa, després de Baracoa i Bayamo.
Com ja he comentat, aquí ja hi havia població nadiua, i segons Fra Bartolomé de las Casas als colonitzadors els hi venia de perles, ja que així tenien ma d’obra que seria fàcil d’explotar. 
Bartolomé de las Casas es va convertir en un gran defensor dels indígenes d’americà llatina. Va ser aquí a Cuba on va començar a adonar-se de la injustícia del sistema i les condicions de treball que tenien els nadius en les mines. Va intentar fer-se escoltar, ja que s’oposava a l’esclavatge, i va dedicar bona part de la seva vida a la lluita per unes condicions de vida dignes pels indis. 
La primera missa es va dir sota un arbre, un jigüe, que estava en la que ara s’anomena plaça reial del jigüe. En algú lloc es diu que va ser fra Bartolomé qui va dir aquesta primera missa a la recent fundada ciutat.
En aquesta zona hi havia or i ja abans de l’arribada dels espanyols els nadius ja recollien or dels al·luvions dels rius. No obstant, va ser l’arribada de Velázquez la que va desencadenar la febre de l’or. Sembla que ja venia amb la idea de trobar l’or. La població a la ciutat es va incrementar per l’arribada d’aventures amb ganes de fer fortuna. Primer tan sols era l’or al·luvial però després va arribar a haver-hi fins i tot una foneria.
L’any 1518, Hernan Cortés, que havia sigut secretari de Velázquez, va passar per la ciutat reclutant mercenaris abans d’embarcar per anar a la conquesta de Mèxic.  Molts dels espanyols assentats a Trinidad s’hi van apuntar i diuen que en deu dies la ciutat va quedar gairebé despoblada.
He llegit que tan sols van quedar 6 famílies espanyoles. Com que la població autòctona havia disminuït molt, per tirar endavant els seus negocis van fer servir esclaus.
Els anys següents van ser durs; l’or s’havia acabat i els nadius van haver de sobreviure amb la ramaderia i la pesca. 
Trinidad quedava aïllada de l’interior per la serralada d’escambray, estava lluny de la capital i les comunicacions no eren gens bones, o sigui que el comerç exterior era molt limitat. Així que en el segle XVII havia quedat molt reduïda i endarrerida. Tot això va afavorir la presència de pirates i contrabandistes que controlaven el comerç d’esclaus. Poc a poc, el contraban, la ramaderia i el tabac van anar traient a la vil·la de la letargia.
Les coses van millorar en el segle XIX. La revolta d’esclaus a Haití va fer que molts francesos es refugiessin a Trinidad i van establir diverses centrals sucreres en la regió, en el que s’ha anomenat el valle de los ingenios. A començaments de segle ja hi havia 78 centrals sucreres en aquesta regió i el comerç del sucre va substituir el de la carn salada i el cuir, que havia mantingut a la ciutat amb vida fins llavors. Un terç del sucre total cubà es produïa aquí.
La riquesa va fer que la ciutat prosperés, que es construïssin edificis bonics i senyorials. S’empraven bons materials, marbre i fustes de qualitat, es cuidava la decoració i l’estètica... Però cap al 1850 la prosperitat es va acabar. La crisis del sucre i les guerres de la independència van arruïnar la regió.
Amb les guerres les plantacions de sucre van quedar devastades i cremades. El port de Casilda, que és el port de la ciutat va deixar de funcionar. Els propietaris de les plantacions van intentar salvar la industria sucrera però no va poder competir amb Cienfuegos i Matanzas. Els habitants de la població no van tenir prou recursos per reconstruir la ciutat, que va quedar congelada en el temps.

 El president Batista va valorar el patrimoni històric de Trinidad i va aprovar una llei per protegir-la i conservar-la. Després va ser patrimoni nacional i més tard mundial. 

Feia molt bon dia, no hi havia pràcticament cotxes, alguna gent pel carrer caminava aprofitant els espais amb ombra. Es respira tranquil·litat; ara, uns mesos més tard, veient les fotografies sento altra cop aquella calma.
Les portes de les cases, amb la doble entrada, gran i petita com en moltes cases antigues de la metròpolis, la diferència amb les que hi ha per aquí Catalunya és el color, marrons per Catalunya, colors pastel a Trinidad.
Moltes cases tenen reixes a les portes i finestres; ja ho havia vist en altres de les ciutats per on em passat. Diuen que era perquè les noies no s’escapessin amb algun esclau.
Hi ha bastants cavalls i burros. Alguns son pels turistes; t’ofereixen fer una excursió o visitar la ciutat a cavall.  
La plaça de les tres creus, es troba en el barri del calvari. Com el seu nom indica, hi ha tres creus de fusta que estan aquí al menys des del 1826. Durant l’època colonial, en les festes religioses les processons acabaven aquí.
La majoria de cases són d’una sola planta, i en moltes es pot veure el rètol de l’any de construcció. Ara be, com en els altres llocs visitats, hi ha cases que estan restaurades i fan molt de goig, mentre que d’altres han anat caient i estan mig abandonades.
Vam entrar en una botiga bastant miserable. Era una de les botigues oficials de queviures, on venen els productes “normats”. Aquests productes són els que venen amb la cartilla alimentària a un preu més baix. La idea original (es va instaurar en el 1963) era que els productes bàsics havien de ser assequibles per tothom. Esta marcat el que pot adquirir, al preu subvencionat, o sigui amb la cartilla, cada persona, a la setmana o al mes. Son quantitats insuficients i no sempre hi ha els productes disponibles. M’expliquen que la carn, el peix o el pollastre, molts cops no apareix i no es pot comprar. O si en vols ho has de comprar al mercat lliure, molt més car. 
Fan acudits sobre el peix que fa ki-ki-ri-ki, perquè a vegades et trobes que t’apunten que t’han donat peix quan en realitat és pollastre. Actualment el peix ja no està a la cartilla. 
Els nens tenen dret a la llet dins de la cartilla només fins els 7 anys. Després qui vulgui llet se l’ha d’aconseguir en un altre lloc. 
Els productes “alliberats” són els que ja no estan a la cartilla, és a dir que no tenen subvenció i per tant son més cars. D’aquests productes, si tens diners, pots comprar la quantitat que vulguis. Ara be, el preu també està marcat per l’estat.
En les botigues que tenen els productes de la llibreta es formen dues cues, una d’elles, la ràpida és la dels que treballen, que tenen preferència per ser atesos. No sé quan es formen cues, perquè jo no vaig trobar mai ningú, en totes les que vaig veure; tampoc tenien gaire cosa a vendre. Suposo que és perquè ara hi ha menys coses incloses a la cartilla i també suposo que es deu omplir quan arriba la mercaderia del dia. 
Contrasten les casetes baixes i senzilles amb les cases senyorials, amb mobiliari de l’època colonial, motllures al sostre, pintures i gravats a les parets, grans làmpades... Contrastos. Tot son contrasto en aquest país. I música. Vagis on vagis trobes algú tocant i cantant, alegrant l’ambient.
L’església de la Santíssima Trinitat, és una reconstrucció del 1892, ja que l’anterior va quedar malmesa per una tempesta. El que em crida més l’atenció d’aquesta església és un crist assegut, en diuen el Crist de la humilitat i la paciència. És un posat no molt habitual, tot i que n’hi ha un altre a l’Havana. A mi em va cridar l’atenció i més perquè les lletres vermelles que hi ha a sota no passen desapercebudes: “vengen a mi los que estan cansados y agobiados que yo les aliviaré”.
Més enllà ens trobem un temple afrocubà, el temple de Yemaya. És una casa tradicional i al mateix temps és el temple. Segons la tradició oral, en el pati d’aquesta casa s’hi van trobar restes d’un antic enterrament. Alguns dels objectes trobats eren unes pedres esfèriques que els antics siboney dipositaven com ofrenes en els enterraments, destrals, estris de pesca utilitzats per antics esclaus... es creu que era un enterrament afroaborigen.
La família que viu actualment a la casa, quan la va comprar hi va trobar una figura de Yemayá, en un dels habitacles on vivien els esclaus. La imatge estava en molt mal estat però la van restaurar i  deu ser la presideix el temple. 
Yemayá és una divinitat ioruba, de l’Àfrica occidental, que simbolitza la deessa mare. Aquí a Cuba es va fusionar la religió cristiana amb la religió dels esclaus, predominant la influencia ioruba, el que va donar lloc a la santeria.
El primer que trobes és una sala amb una petita nina de drap, amb la cara negra i la vestimenta blanca. Aquesta figura té un caràcter protector, crec que es diu Anaquillé.  
 D’aquí es passes al pati on hi ha el temple. Hi ha unes vitrines de fusta amb portes en vidre, on s’hi guarden els objectes que fan servir en les cerimònies, les figures de divinitats i també objectes de la natura que tenen alguna simbologia, com pedres o cargolins. És sorprenent perquè a mi em semblen soperes i plats de porcellana, de la vaixella de l’avia... Suposo que van incorporar als seus rituals objectes que trobaven bonics. 
A les parets les pintures representen el sol i la lluna, el moviment de les marees, onades, peixos...  
La figura de Yemayá, la deessa ioruba ocupa un lloc predominant. Porta una criatura als braços i és al mateix temps la Verge de la Regla, cristiana i Yemayá la deessa ioruba.  
L’edifici es va convertir en temple en el segle XX i es dedica a la celebració de festes i cultes que posen de manifest aquest sincretisme.
Hi ha una taula amb set gots plens d’aigua i al darrera una creu. Diuen que el numero set representa les set potencies africanes.
Aquí s’hi fan diferents cerimònies, una d’elles és la ofrena al mort, en la que es rendeix tribut als esperits dels que van viure en aquest terreny.
Una vegada a l’any es fa una processó en la que es treu a Yemayá a donar una volta per la ciutat. Abans de sortir al carrer, l’arreglen i l’hi resen, i després alguns dels seus seguidors la porten sobre per fer el recorregut per la ciutat. En aquesta processó es fa una breu parada davant de l’església catòlica. Darrera la imatge hi van els que toquen el tambor i després els fidels que duen espelmes i segueixen el ritme de la música. Per davant de la imatge va el “santer” que és el que dirigeix el recorregut i la cerimònia.  
Tot el mon de les religions afrocubanes és molt interessant però se’m fa difícil de seguir. Hi ha molts noms de divinitat, càrrecs, cerimònies... Hi ha el procés d’iniciació, per això cal estar batejat.... però és el bateig ioruba o el cristià? Estan les dues religions tant barrejades que és una mica un embolic.
Amb tant de passeig per la ciutat de tant en quant cal aturar-se i reposar una mica. Ho fem a la taberna Canchanchara, un edifici del segle XVII, que després de passar de ma en ma, s’ha convertit en aquest local i en el 1994 creen el  còctel amb el mateix nom, que conté: mel, llimona, aiguardent, aigua i gel.  Diuen que aquesta barreja ja la prenien els mambisos quan lluitaven per la independència.
Crec que aquí Trinidad va ser el primer lloc on vaig veure restaurants en que el menjador està ple d'imatges de sants. Em va sorprendre moltíssim. Figures de mida natural, que pots tenir-les just al costat de la taula. Xocant. Molts dels restaurants son antigues cases colonials, per tant els menjadors son senyorials, amb mobiliari i làmpades que em recorden els de casa els avis.
El primer bany en el carib el fem a la platja Ancon, que és molt bonica i espaiosa. A més té alguns arbres que donen ombra, cosa que és d’agrair. Hi ha algunes famílies que han vingut amb cotxe i també m’ha semblat que arriba algun autobús.
Al vespre la ciutat s’anima, hi ha concert, un cuc l’entrada. Està molt ple de gent. L’ambient em recorda el de les revetlles populars. Molt agradable.
A Trinidad estàvem allotjats en cases particulars. A uns 20 minuts del centre, anant a peu. Un barri tranquil, senzill. La família amb la que estava eren agradables però no vam interaccionar massa. Em va sorprendre que tenien bastants estris de cuina moderns; no sé si perquè tenen algú a fóra o és que sí que surt rentable llogar cases a turistes.  
De les coses que m’ha anat explicant del país algunes em sorprenen força. Una d’elles és que a les ciutats on hi ha més turisme, i per tant on un es podria guanyar la vida no s’hi pot anar a viure lliurement. Per exemple, un que sigui de la regió oriental no pot anar a viure a l’Havana; l’única forma per anar-hi és que es casi amb una d’allà. No tens llibertat per anar a viure on vulguis dins del teu propi país. Diuen que és per evitar la despoblació de les altres zones.
Aquí es potencia molt que es facin coses pel país, són mèrits i llavors tens avantatges. Igual que hi ha coses que et fan perdre drets. Em diuen que la religió no va estar mai prohibida, però que si erets religiós no podies ser del partiti, i per tant no tenies gaires drets. Ara diuen que sí, que pots ser religiós i del partit, però en l’últim graó.
També em parlaven molt dels pioners. Vaig arribar a la conclusió que els pioners son tots els nens d’escola. I els millors son els pioners exploradors, que ho son un 90% dels nens. Haver sigut un pioner explorador son mèrits també. Surten al camp, aprenen supervivència.... en certa forma com els escoltes, però amb un aire més militar.  
Tampoc tinc clar si poden decidir lliurement el que volen estudiar. Cada municipi determina quants professionals necessita de cada tipus i aquestes són les places que s’ofereixen a la Universitat. Se seleccionen els millors, els que tenen més mèrits o punts. Em dóna la sensació de que hi ha molta competitivitat, moltes ganes de pujar en l’escalafó del partit, ganes de fer mèrits per tenir avantatges.
A les escoles ja es potencia aquesta competitivitat. És un mèrit ser esportista d’elit. Una cosa que em sorprèn és que els escacs és una assignatura curricular.