A uns 10 Km de Trinidad
hi ha el que s’anomena la vall dels ingenis. En realitat són tres valls interconnectades que ocupen 225
Km2. 
Un ingeni era una hisenda colonial en la que, a
més de les plantacions de canya de sucre, hi havia instal·lacions per processar
la canya de sucre, i obtenir el sucre, el rom i alcohol.
La
riquesa de la ciutat de Trinidad provenia de la industria sucrera d’aquesta
vall. En el segle XIX, quan estava en el seu punt àlgid, aquí hi havia més de
50 molins de sucre i l’any 1827 hi treballaven més de 11 mil esclaus.
Aquesta vall, juntament
amb la ciutat de Trinidad, és patrimoni de la Unesco. Entre el segle XVII i el
XIX aquí s’hi va instal·lar l’aristocràcia criolla que es dedicava al cultiu de
la canya de sucre. Els criolls eren els fills d’espanyols nascuts a Cuba.
En
els anys 1990s la industria sucrera va anar a la baixa. Un dels motius sembla
que va ser la degradació del sol i la manca d’aigua. Les restes d’aquells
ingenis són patrimoni de la Unesco ja que són un testimoni de com funcionava la
industria del sucre i també en relació amb el tema del treball dels esclaus en
les plantacions.
Moltes
de les hisendes estan fetes malbé i gairebé en ruïnes; ara bé en queden algunes
que estaven en millor estat i s’han restaurat per conservar-les.
Vam
agafar un tren turístic per fer el recorregut per la vall dels ingenis des de
Trinidad.
Mentre
esperem que sigui l’hora de sortida veiem un tren-bus: és una carrosseria d’autobús
amb rodes adaptades per anar per les vies. És tota una curiositat.
A
l’estació hi ha una locomotora antiga, em deixen pujar a mirar-la. Està espatllada
i porta molt de temps esperant la peça que falta. I com sempre, et diuen, això
és Cuba. Aparentment ja no s’immuten.
Mentre
som allà passa un enterrament. El fèretre va en un cotxe i la gent segueix a
peu al darrera.
Per
fi el tren ja està ple de turistes amb ganes de recórrer la vall. El paisatge
és muntanyós i verd. De tant en quant es veu alguna casa, alguns animals
pasturant, alguns cultius... Encara es planta canya de sucre, però ja no és la
mateixa activitat que en el passat. També es veuen alguns grans vagons
contenidors pel transport de la canya, mig rovellats.
El
punt final del recorregut en tren és el centre de la vall, la Manaca Iznaga.
L’any
1750 es va construir la primera hisenda que es va anomenar Manaca el primer
ingeni sucrer; més tard, en el 1795 la va comprar el Sr. Iznaga, originari de
Trinidad. Va ser un dels homes més rics de Cuba gràcies al comerç d’esclaus.
L’any 1816 es va
construir la torre que encara es pot veure actualment i es van fer millores en l'ingeni.
Al voltant d’aquesta
torre hi ha una llegenda. Els dos germans Iznaga es van enamorar de la mateixa
noia i van decidir que es quedaria amb la noia el que fes la millor
construcció. Un dels germans va construir aquesta torre de 45 m i l’altre va
excavar un pou de 28 m que encara s’utilitza. No explica amb qui es va quedar
la noia.
Una
altra llegenda diu que la dona d’un d’ells l’hi va ser infidel i com a càstig
va construir la torre per tancar-la a dins de per vida.
La
torre servia per vigilar als esclaus que no s’escapessin i donar l’alarma si ho
feien; també per vigilar si es calava foc en algun camp.
A la part més alta hi
havia una campana, que es tocava per avisar que s’havia de començar a treballar, i es tornava a tocar en acabar. He
llegit que també avisava de l’hora en que estaven obligats a resar, tres cops
al dia.
La
torre té set nivells de formes geomètriques que van des del quadrat fins a l’octàgon.
Es puja per una escala interior.
Hi
ha moltíssima gent i també moltes parades de venta de peces de roba, teles de
tota mena. El que era la mansió ara té botiguetes i un bar i restaurant. Hi ha
uns bons porxos i com que l’edifici està obert per les dues bandes circula l’aire
i s’hi està molt be.
En
la zona enjardinada hi ha dos grans bols de ferro forjat (o això em sembla) on
es feia la cocció de la melassa.
Si no ho he entès malament, el suc que s’extreu
premsant la canya en els
molins és la melassa. Després aquesta s’ha de purificar, crec que es fa servir
calç i s’escalfa, així perd acidesa i precipiten impureses com sals càlciques. Després
el líquid clar s’evapora per reduir la quantitat d’aigua. El rom s’obté destil·lant
el suc de la canya de sucre o la melassa.
Els
xinesos ja extreien sucre de la canya en el segle VI a. C. En el segle VII els
àrabs l’estenen pels territoris que ocupen, així arriba a l’Al-Àndalús, i va
ser Colom qui va portar el cultiu a Cuba.
Per
la carretera trobem botiguetes en les que et preparen el suc de canya; en el
mateix moment et premsen la canya i va sortint un líquid d’un color groguenc i
tèrbol. No té un aspecte molt atractiu. És molt dolç i una mica àcid. No sé si
era per l’aspecte, pel got que no es veia molt net, o pel gust àcid, el cas és
que no em va entusiasmar. Vaig prendre’n mig gotet i vaig deixar la resta, ja
que el meu estómac té una tolerància bastant baixa. Tot i això tenia ganes de
provar-lo, ja que és curiós veure com el preparen. 