dimarts, 20 d’octubre de 2015

Cuba_16: Santa Clara

Villa Clara és el nom de la província que es troba al centre de la illa. Per això ha sigut des de sempre una cruïlla de camins. La població espanyola que es va assentar en aquesta província provenia de Canàries. La ciutat de Santa Clara es troba en la carretera que uneix les dues parts de la illa, l’occidental on hi ha la capital, l’Havana, i l’oriental on el focus principal és Santiago. 
La ciutat de Santa Clara es va fundar en el 1689. Dos grans famílies que ja eren propietaris de les terres van decidir assentar-se aquí, i a ells s’hi van ajuntar uns quants més d’una població costanera, Remedios, que n’estaven tips de patir els atacs dels pirates i van decidir canviar de lloc de residencia.
Tota aquesta get, unes 175 persones, es van reunir sobre un turó i a l’ombra d’un tamarinde es va celebrar la primera missa. Amb aquest acte quedava fundada la nova ciutat. De fet aquesta ciutat va anar canviant de noms al llarg del temps, fins que es va quedar amb el nom actual de santa Clara.
El primer que es va edificar va ser la plaça major, l’ajuntament i una església construïda en fusta de palma. Aquesta església es va ampliar amb una construcció en totxanes en el 1725, però l’any 1923 amb l’objectiu d’ampliar la plaça es va tirar a terra i es va construir una nova església una mica més enllà. És una llàstima que no s’hagués preservat aquest edifici de fusta.
Els altres edificis que es van construir de seguida per donar vida a la ciutat van ser un teatre, la cambra de comerç, biblioteques, sales de ball... La ubicació de la ciutat en el punt de pas entre orient i occident va propiciar el seu creixement.  
Es va arribar a escriure un himne dedicat a la ciutat, tot i que amb el pas del temps s’ha perdut. Diuen que en el 1895 quan es va inaugurar la planta elèctrica patrocinada per la Sra. Marta Abreu es va tocar i també en la festa que es va fer per celebrar el centenari del seu naixement, l’any 1945.
Durant anys va quedar oblidat fins que en el 2000 amb motiu d’una altra celebració de la ciutat va tornar a sortir a la llum i es va poder sentir interpretat per l’orquestra de la ciutat.
Marta Abreu va néixer en aquesta ciutat l’any 1846  i va morir als 62 anys a Paris. Era de família benestant, dedicada al cultiu de la canya de sucre amb ma d’obra, com tota en aquella època, esclava. Diuen que entre els esclaus l’anomenaven “la generosa” ja que va dedicar bona part de la seva fortuna a la beneficència i a la construcció d’obres d’utilitat pública. Va fundar una escola, un asil per pobres, un teatre, uns safareigs públics, un dispensari.

També va promoure la construcció de la planta elèctrica. Va contribuir econòmicament en la lluita per la independència i també va finançar la construcció d’un tram del ferrocarril per tal de que arribés a la ciutat. 
Ara be, la ciutat de Santa Clara es va fer famosa en el període de la revolució, ja que aquí hi va haver la batalla final en la guerra contra el règim de Batista.
La batalla de Santa Clara va ser a finals de desembre del 1958 quan els revolucionaris, a les ordres del Che Guevara, van apoderar-se de la ciutat. Al cap de dotze hores, Batista fugia del país i fidel castro anunciava la victòria.

Per tal de que la revolució triomfés era vital apoderar-se de Santa Clara, ja que així es tallaria la comunicació entre occident i orient i l’exercit de Batista no podria traslladar tropes cap a orient, a Sierra Maestra que és on estava el focus rebel. A més, pels rebels la ubicació també era molt bona ja que podien aconseguir ajuda de la gent que vivia a les valls, els de la plana.
Em vaig comprar un llibre “gente del llano” de Enrique Oltuski, que vaig trobar molt interessant, ja que mostra una altra cara de la revolució, al menys en el primer temps. Com es va viure en las ciutats, les fàbriques, els estudiants... les dos formes de voler encara la lluita contra la dictadura. 

Es detecta el menyspreu que tenien els de les muntanyes pels del pla. Tot acaba portant a la guerra de guerrilles, la via pacifica no funciona, però els revolucionaris que menystenien als del pla i les ciutats els van necessitar i els van utilitzar quan els hi va convenir. Al final l’autor del llibre lluita al costat del comandant Guevara, tot i que en alguns moments van tenir discrepàncies.   
La ciutat de Santa Clara tenia moltes armes i tancs, a més de suport aeri, pel que apoderar-se de la ciutat era fonamental. L’exèrcit de Batista ocupava tots els punts estratègics de la ciutat. Els rebels uns 400 però amb poques armes. El que els va portar a guanyar la batalla va ser fer descarrilar i capturar el tren blindat. Això passava el 29 de desembre del 1958.
L’exèrcit de Batista encara es va fer fort uns dies en un parell de llocs de la ciutat on estaven atrinxerats, però el 1 de gener del 1959 es van rendir.
Batista volia dur armament i soldats cap a orient, on hi havia la guerrilla rebel. Per això va enviar un tren blindat amb 2 locomotores, 22 vagons, 408 militars, i una bona quantitat d’armament. Aquest tren va arribar a l’entrada de Santa Clara el dia 24 de desembre del 1958. Per evitar atacs el van aturar a les afores, ben custodiat, però el dia 28 de desembre comença la batalla per la captura de la ciutat per part dels rebels.   
Els rebels van destruir part de les vies i quan l’exèrcit de Batista es va veure assetjat pels guerrillers, van pujar al tren i es van dirigir cap a la ciutat, defugint els atacs. Així van arribar al punt on els rebels havien destruït la via. Així que el tren va descarrilar i va quedar inutilitzat. Els rebels es van apoderar de tres dels vagons i van capturar a 41 militars de Batista. Al cap d’unes hores d’enfrontaments es van iniciar les negociacions. El Che Guevara els hi va concedir 15 minuts per decidir si es rendien o no. I es van rendir.  
En commemoració d’aquesta gesta es va construir en el mateix lloc de l’assalt, un monument commemoratiu. Es poden veure alguns dels vagons i la maquinaria que s’havia utilitzat per arrencar la via.
Tot en aquesta ciutat gira al voltant de la figura del Che Guevara. En la plaça de la revolució hi ha el monument més gran dedicat  a aquest personatge. És una plaça immensa, amb un gran figura del Che mirant cap a la seva ciutat natal, Rosario, a Argentina.
El Che va morir a Bolívia en el 1967, juntament amb 29 homes més. Com que aquí a Cuba se’l venera molt, quan es van trobar les seves restes es van portar cap aquí i se l’hi va fer un enterrament amb tots els honors militars. Fidel Castro va fer construir aquest monument on hi ha el mausoleu i un museu.
Per entrar al mausoleu i al museu has de deixar gairebé tot el que portes a consigna. En el mausoleu hi ha enterrat el Che i els homes que van morir amb ell. És una sala amb llum tènue i molt vigilada. La part de museu hi ha objectes personals de Guevara, fotografies, cartes i escrits seus, estris mèdics, ja que era metge.
El gran conjunt escultòric reprodueix la carta que va enviar el Che a Fidel Castro quan va deixar el govern per anar a lluitar a Bolívia. Està també molt vigilat i custodiat. Moltes frases i pensaments seus, gravades a la pedra, molt culte al Che i a la revolució.
A part dels dos punts relacionats amb el Che, la ciutat és agradable. Vaig entrar en alguna llibreria i tot el que tenien eren llibres sobre la revolució i el Che. Cap novel·la actual, cap novetat editorial que no sigui revolucionaria.... és el primer cop que em trobo en un país on no hi ha les ultimes novel·les, o no tant últimes, d’escriptors actuals.
S’ha de vigilar molt per tal de que no t’enredin amb els cucs i els cups. Segons diuen els llibres son en cups, la moneda d’ells, que és més o menys 30 cups = 1 euro i això aproximat 1 cuc. 
La ciutat és agradable, amb cases d’estil colonial, una zona per vianant... i en una plaça una escultura que em crida l’atenció. És una font amb la figura d’un nen que té una bota a la ma. Aquesta font es va inaugurar en el 1925, copiant una obra que hi havia en un catàleg d’objectes d’art de Nova York.
Durant la guerra de secessió d’Estats Units per dur aigua als soldats ferits feien servir les botes. Per tant en l’obra original aquesta figura podria representar això. Ara be, en la font que hi ha a la plaça de Santa Clara és tan sols una figura decorativa i l’aigua raja de la bota. La figura que hi ha ara és una rèplica de l’original.