24 d’octubre 2015

Cuba_17: Sancti Spiritu i Ciego de Àvila

Sancti Spiritu és una altra de les ciutats colonials; va ser la cinquena que van fundar els espanyols en el 1514. La ubicació original era a uns 8 Km d’on és ara. Es troba a la riba del riu yayabo. 
Al llarg dels segles la ciutat ha patit diversos incendis i atacs pirates, especialment entre els segles XVI i XVII.
Una de les coses que crida l’atenció és l’església parroquial, que està pintada d’un atractiu color blau. Va ser construïda en el 1680 i es considera una de les més antigues de l’illa. No tot el conjunt arquitectònic és de la mateixa època. La torre és del segle XVIII i la cúpula del XIX.
La primera església que va tenir la ciutat era de fusta, però quan la població va créixer, quedava petita i es va construir el nou edifici, que és l’actual.
Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta església. Una d’elles està relacionada amb el nom de la porta principal, que es coneix com la porta del perdó. 
Segons la llegenda, hi havia una dona rica que no es va preocupar massa pels altres i que tenia mal caràcter. Quan estava a punt de morir es va penedir de la vida que havia dut i per aconseguir el perdó diví va demanar que l’enterressin a l’entrada principal de la parròquia, així quan la gent entrés a l’església passaria per sobre el seu cadàver.
En el segle XVII els pirates van saquejar diverses vegades la ciutat, enduent-se forces coses de l’església. En el primer saqueig que van fer se’n van endur un colom d’or del 1612, que estava sobre l’altar i que es creu que podia representar l’esperit sant.
Aquest primer assalt pirata va agafar a la població desprevinguda, després es van ja preparar més, tot i que segons he llegit, en van seguir patint.  
El primer temps els enterraments es feien dins de l’església però en augmentar la població es va habilitar un patí com a cementiri. Més tard, el 1804 es va construir ja un cementiri a la ciutat.
En la torre campanar hi va haver quatre campanes, en or, plata i bronze, de diferents èpoques, entre 1771 i 1853.  Aquesta torre va ser la més alta de Cuba i servia també de rellotge públic. El primer rellotge que hi van posar era de procedència anglesa, i es va instal·lar el mateix any que la primera campana, en el 1771. 
Cap al 1850 es va haver de canviar el rellotge per un altre, ja que estava fet malbé, i al mateix temps es va penjar una segona campana. Al voltant del 1910 va tenir un nou rellotge per la torre, aquest cop d’origen francès.
En una de les capelles de l’església hi ha un Crist que diuen que és obra d’un peregrí que va visitar l’església en el 1698. La llegenda diu que es va tancar a l’església per fer aquesta escultura; durant un mes ningú va poder-hi entrar. La última nit, va haver-hi una gran tempesta i quan al matí la gent del poble va entrar a la capella només hi havia la seva obra escultòrica, però el peregrí havia desaparegut.  
Una altra llegenda diu que hi ha un túnel que uneix el riu yayabo amb l’església i que hi havia un follet negre i juganer que apareixia sempre en els llocs menys pensats gràcies a aquest túnel.
El centre històric de la ciutat és molt agradable. Com en totes les altres, es veuen cases del període colonial, restaurades i pintades color pastel, balconades de ferro forjat... Moltes d’aquestes cases ara son hotels i restaurants. Suposo que és l’única forma de poder-les mantenir i restaurar.
Com que era dissabte hi havia molt bullici en el bulevard, on devia haver-hi wifi ja que estaven tots els joves enganxats als mòbils. Per la resta de carrers l’ambient era tranquil. 
El pont sobre el riu Yayabo és el més antic de Cuba; es va construir en el 1831 i els que van dur a terme l’obra eren els presoners. Va ser finançat en part per la població. Diuen que la seva resistència es deu a què en la preparació del morter per fer els fonaments s’hi barrejava llet de burra.  
Hi ha un carrer en el que vas trobant campanes, de mida gran, posades a terra. N’hi ha cinc, representa la història de la ciutat entre el 1514 i el 2014 quan es va celebrar el 500è aniversari de la seva fundació. Cada campana representa cent anys d’història. Estan fabricades imitant el bronze, i tenen gravat l’escut de la ciutat, amb el colom amb les ales esteses.
És una ciutat molt agradable per passejar; en un carrer per vianants hi ha molts murals a les parets. La trobo una ciutat relaxant. Quan ja estava cansada de caminar vaig entrar a la casa de la troba a prendre la turcola, que és la coca cola cubana. No està del tot malament. És de les millors imitacions que he provat. 
En el pati només hi havia un grup d’homes bevent i parlant de la visita de John Kerry, del dia anterior. Era la primera visita del secretari d’estat d’Estats Units des del 1961.
Tothom havia seguit el seu discurs, per tot arreu es parlava d’aquesta visita i de les seves repercussions. Sentia parlar a aquells homes, que rondaven els 65 anys, en part esperançats, però també amb un cert sentiment de que estaven traint la revolució.
Aquí i allà, quan aconseguia parlar amb la gent notava el mateix, per una banda esperança, ganes de que les coses canviïn, ganes d’obrir-se al mon, de que la situació millori... i alhora un cert sentiment de que no han de pensar així, que han lluitat per la revolució, que han patit per la revolució i no haurien de donar-li l’esquena... 
Continuem carretera dirigint-nos cap a Camaguey. 
Pel camí busquem lloc per dinar sense massa èxit. Trobem algun paladar però el menjar deixa bastant que desitjar o no en tenen prou pels que som. Ens indiquen algun lloc, però a les carreteres no hi ha rètols, no hi ha cap indicador enlloc. 
Estem al centre del país, la porta d’orient, molt lluny de la capital i les seves infraestructures. Al final ens vam aturar a Ciego de Àvila i allà si que vam trobar lloc per dinar.   
Era un restaurant curiós. A la porta hi ha un rètol on posa: Min Chih Tang, Partido demócrata chino (sembla que això és la traducció de les paraules en xinès). I a sobre el símbol de les lògies maçòniques.
La Min Chih Tang és una associació d’unes 270 persones, de les quals sembla que tan sols 8 son xinesos naturals. El seu compromís és preservar i mantenir les costums i tradicions de la cultura xinesa. 
Els primers xinesos van arribar a Cuba en el 1847; es van integrar a la societat, en diferents camps, uns es van dedicar a l’agricultura, d’altres al comerç, o en restaurants i fondes, serveis... Una mica per tot arreu.
Aquesta societat va sorgir a la Xina, en el segle XVII, amb la instauració de la dinastia Qing; era una societat secreta que tenia com a objectiu lluitar contra l’invasor manxú. Aquesta associació es va fundar a l’Havana en el 1887, amb la idea d’ajudar als xinesos que vivien a la ciutat. 
A Ciego de Àvila la seu d’aquesta associació acull a la gent, especialment els grans, que van a passar allà l’estona, i també s’hi poden comprar productes asiàtics.
A l’entrada dels restaurant hi ha un petit temple, dedicat a San Fan Con. Hi ha una oració escrita en la que se l’anomena el sant de tota Xina, i se l’hi demana protecció davant dels enemics, que allunyi els mals i que ens faci invisible a tot el que ens pot ferir. Evidentment per demanar la seva protecció cal posar-l’hi una espelma.
El restaurant està força ple de gent. Tenen cuina criolla. No era cap meravella, però era menjable. La mestressa no tenia massa bon dia, potser perquè tenia el local ple i l’hi faltaven plats, coberts... Sigui com sigui, vam poder dinar i continuar ruta.