diumenge, 25 d’octubre de 2015

Cuba_18: Camagüey

Seguim direcció és fins arribar a Camagüey. Està a 534 Km de l’Havana i a uns 100 km del mar. Aquesta ciutat es va fundar en el 1515, amb el nom de Santa María del Puerto del Príncipe. Com va passar amb altres ciutats, el primer lloc que s’havia escollit no resultava idoni i la van desplaçar uns 100 Km cap a l’interior. En alguns llocs he llegit que era per protegir-se dels atacs pirates, però en altres que va ser per culpa de la insurrecció dels taïns. Tot i estar terra endins, el famós pirata Henry Morgan va saquejar la ciutat en el 1688. Va ser llavors quan van decidir que canviarien la planificació de la ciutat, fent un laberint de carrers i carrerons, que no poguessin tornar a assetjar.

Com tantes altres ciutats de Cuba, aquesta també forma part del patrimoni de la humanitat. El nom actual de la ciutat, Camagüey, l’hi van posar en el 1898 quan es van independitzar d’Espanya. Aquest era el nom que ja es feia servir per anomenar aquesta regió. 

Abans de l’arribada dels espanyols la població aborigen era agricultora i terrissaire. La seva vida va canviar, amb l’arribada dels colons que aplicaven ma dura, maltractes i violència, el que va provocar la seva extinció. 

Uns es van rebel·lar, d’altres se suïcidaven en massa, el cas és que van acabar desapareixent. Però com ja he comentat, la insurrecció dels habitants de la regió és el que va motivar el desplaçament de la ciutat a un lloc on no hi hagués tants problemes. 

Després de la seva fundació en poc temps la ramaderia es va convertir en la principal font de riquesa, i també va augmentar el contraban, amb les altres Antilles.

L’any 1616 els esclaus es van revoltar i van provocar un gran incendi a la ciutat. Més tard vés quan van arrasar-la els pirates anglesos i francesos.

L’assentament definitiu de la ciutat és de finals del segle XVII; llavors es van construir noves esglésies i en els barris veïns sorgien tant edificis religiosos com civils. L’any 1750 la ciutat tenia ja nou esglésies. Hi havia unes 1500 cases d’una sola planta. Era una ciutat pròspera amb una economia ben consolidada. Les construccions posaven de manifest la seva riquesa. La pavimentació del centre històric amb pedra és del segle XX. 

A part de la ramaderia, la industria sucrera també havia anat en augment, ajudant al creixement de la ciutat. Per altra banda, en ser una regió de sols argilosos, els artesans terrissaires van anar adquirint importància. 

Els criolls de la ciutat eren gent adinerada i volien a més de controlar l’economia, poder tenir pes polític. Espanya es va adonar de que això comportava un risc i els va reprimir de forma violenta, el que va desencadenar la revolta dels seus habitants. 

Els primers intents per independitzar-se d’Espanya van començar en el 1826, tot i que la guerra dels deu anys, no va començar fins al 1868. 

Molts camagüeyans de classe alta van participar en la lluita per la independència, com Agramonte o Salvador Cisneros Betancourt. També algunes dones, com Ana Betancourt, que va lluitar pels drets de les dones. 
Amb la intervenció americana del 1898 la província va quedar ocupada per les seves, i en els inicis de la república, en el 1902, diversos grups econòmics americans intentaven fer-se amb el control de les terres i les vies de comunicació. Hi van haver alguns assentaments de colons nord americans, que van arribar enganyats per la propaganda de que instal·lar-se aquí era una bona oportunitat. He llegit que encara queda un d’aquests assentaments. 

És la tercera ciutat en importància de Cuba. Segons llegeixo la seva població destaca pel seu nivell cultural i per que son catòlics purs, en el sentit de que en la seva pràctica no hi barregen divinitats africanes. El seu accent també es diferent al de la resta de la illa (jo no ho vaig percebre, però és el que he llegit). 

Sembla ser que les peculiaritats dels camagüeyans són degudes a l’aïllament en el que van viure durant molts anys. La primera obra literària de Cuba era un poema escrit en el 1608 “Espejo de Paciencia” de Silvestre Balboa. Aquesta obra narra el segrest del bisbe de Cuba, en el 1604, per part del corsari francès Girón, i la lluita dels veïns de Bayamo contra els pirates, per alliberar-lo. 

La poetessa Gertrudis Gómez de Avellaneda també era d’aquesta ciutat. 

Aquesta regió ha patit sequeres de forma recurrent, pel que ja des de l’època colonial es van començar a utilitzar grans gerres de terrissa per emmagatzemar l’aigua de la pluja. Actualment aquestes gerres es fan servir com a decoració en diferents carres de la ciutat. D’aquí que se la conegui com la ciutat dels “tinajones”. 

Hi ha una llegenda que diu que si prens aigua d’aquestes gerres et quedes a viure a Camagüey o al menys hi tornes un i altre cop. I com no, hi ha un poema dedicat a aquestes gerres.

Pel centre històric de la ciutat no es pot circular amb cotxe, o sigui que com que és força extens, agafem uns tricicles per fer el recorregut. 

El parc Ignacio Agramonte o plaça de la revolució està dedicada a aquest líder cubà. En aquesta plaça és on es fan tots els actes polítics i culturals. Diuen que hi caben més de cent mil persones. Hi ha un conjunt monumental en granit rosa amb una escultura en bronze d’Agramonte. 

En aquest indret és on hi havia la plaça major, en la ciutat del 1528. Hi ha 4 palmeres en commemoració dels quatre afusellats en la primera insurrecció independentista, en el 1851. Com que no es permetia posar estàtues als seus màrtirs en el 1853 van decidir fer-ho a través de l’arbre que representava la llibertat del país, la palma reial. Com que és un símbol, quan una d’aquestes palmeres mor se substitueix per una altra. 

Ignacio Agramonte era un patriota cubà nascut en aquesta ciutat el 1841. Era de família adinerada i de molt prestigi en la ciutat. Va estudiar dret i ja des de l’època estudiantil es va interessar per les idees independentistes. En el 1868 s’uneix a les forces insurrectes de Céspedes, i va es va encarregar de dirigir als rebels Camaguey. 

Va tenir càrrecs polítics, i a finals del 1868 va signar la primera llei cubana d’abolició de l’esclavatge; ara be, aquesta llei només era vàlida en els territoris ocupats pels revolucionaris. Així i tot, això va obligar al govern espanyol a promulgar la llei Moret, que obligava a alliberar als esclaus menors de 11 anys i majors de 60. Aquestes dues lleis, la espanyola i la cubana van ser el primer pas per l’abolició de l’esclavatge. 

En el 1869, va participar en el redactat la primera constitució de la República de Cuba. Més tard va tenir discrepàncies amb Céspedes i va renunciar al càrrec que tenia. Així i tot, va tornar a lluitar contra els espanyols per alliberar a un company seu. Va morir quan encara no tenia 32 anys en un dels molts combats en que va participar.

És una ciutat plena de places i placetes. La majoria han canviat de nom respecte a l’inicial. Per exemple, la plaça Maceo, que data del segle XVIII, era la plaça de Paula, ja que hi havia una ermita del 1720 dedicada a san Francesc de Paula. En aquesta plaça hi havia hagut un dels edificis més alts de la ciutat del segle XVIII. 

La plaça de la solidaritat, abans plaça de la Soledad, és una de les dotze places històriques de la ciutat. Aquí hi havia hagut l’església de la Soledad, que el seu origen s’explica amb la següent llegenda:

Un carro en passar per aquí, que era el camí que unia el moll amb la ciutat, es va encallar. Llavors els carreters van començar a descarregar-lo per alleugerir-l’hi el pes. La sorpresa va ser que el que provocava el sobrepès era una caixa no massa gran que contenia una imatge de la verge de la Soledat. Ho van interpretar com una senyal de que calia construir-li una església en aquell lloc. La construcció actual és del 1776, però abans ja hi havia una petita ermita.

La plaça dels treballadors, antiga plaça de la Mercè on hi ha el convent dels mercedaris, instal·lats en la ciutat ja des del 1601. La plaça es va obrir per donar més rellevància a aquest convent. Va ser una de les tres primeres places de la ciutat. Més tard s’hi va plantar una ceiba. És la plaça on hi ha la casa natal d’Agramonte. L’església de la Mercè, és del 1748, diuen que la seva torre és de les més boniques de Cuba. Crec que aquí es guarda el sant sepulcre, una obra feta o recoberta de plata, del 1762 obra d’un artista mexicà.

Una altra de les places és la de Bedoya, que abans es deia plaça del Pozo de Gracia, ja que hi havia un pou del que s’abastien d’aigua els veïns i que mai quedava sec. El nom de Bedoya era el d’un comerciant que va tenir el seu establiment en aquest lloc. 

Prop d’aquí hi ha la plaça del Carme, del segle XIX, en forma escalonada i que actualment té uns conjunts escultòrics que representen personatges tradicionals. És una plaça amplia, i aquestes figures en bronze son molt simpàtiques. Hi ha el venedor d’aigua, el que llegeix el diari, les xafarderes i els enamorats. 

En aquesta plaça hi ha també pintura i escultura. Hi ha força gent, turistes i la gent de les cases que pren la fresca. Entre ells vam trobar un jugador olímpic de beisbol, que estava amb un grup d’amics, bevent rom. Per tal i com parlava devien estar bevent des de feia estona. Tenia moltes ganes de parlar i de fer-se fotografies amb nosaltres.

Hi ha el carreró de la misèria. El nom l’hi ve de que és el més curt de la ciutat. Sembla que anteriorment era el pati d’una casa. Té 8 m. de llarg i 2 m. d’ampla. 

La plaça San Juan de Dios és del segle XVIII. Aquí hi ha l’antic convent-hospital de Sant Joan de Déu, del 1728, que avui és la seu del centre provincial del patrimoni cultural de la ciutat. Diuen que en l’església hi ha una representació de la santíssima trinitat en forma de tres figures humanes. 

En aquest antic hospital hi van tenir pres al pirata francès Laffite, en el 1822. Quan el van capturar va fingir que estava molt greu i així va aconseguir que en lloc de dur-lo a la presó el portessin a l’hospital de Sant Joan de Déu. Un cop aquí va aconseguir escapar-se. 

Al vespre, després del recorregut per la ciutat, vam anar a sopar a un dels millors restaurants, en aquesta mateixa plaça. Un lloc excel·lent. Una casa colonial, del 1800, restaurada i convertida en restaurant privat en el 2012. Té un variat bufet lliure, en el que em sorprèn trobar-hi pernil. A part del pernil, que estava boníssim i s’acabava en un moment quan treien una safata, l’alvocat també estava deliciós. La resta de plats no ho recordo, gambes, guisats, amanides.... molt variat. I un bon celler. 

Estàvem allotjats en el Gran Hotel, un edifici del 1939, molt senyorial, molt cèntric i que té una terrassa des de la que es té una bona vista sobre part de la ciutat.